XXXII

Un altre cos salvat

(Sant Mateu, 1320)

En Joan Mauri, germà del pastor Mauri, i pastor també, s’ha posat malalt. S’acull a l’hospitalitat i les atencions de l’ama Guillemeta, a casa seva. En Joan ha tingut vel·leïtats de Perfecte en algun moment del seu exili en aquestes terres… Bon creient de la fe dels heretges, ha oficiat algun consolament a la vila de Prades, quan els membres d’aquesta comunitat de Sant Mateu vivien encara dispersos en viles catalanes. Però ara s’inhibeix, ja que el prestigi d’en Belibasta no li dóna marge a ell per jugar a ser Perfecte.

La Guillemeta acull en un dels llits de la seva àmplia casa en Joan Mauri, però l’ama no li té gaire simpatia. Sobretot des del dia que el va sorprendre etzibant pals a una de les seves mules: s’havia colat en un sembrat d’en Mauri i estava trepitjant les seves hortalisses.

—Tu colpejant una mula! —crida la Guillemeta—. Quina vergonya! Tu, que te les dónes d’acollidor d’ànimes! —blasma la Guillemeta, en realitat més molesta perquè la mula és seva que per cap altra cosa—. Monsenyor Belibasta mai no faria una cosa així!

A en Joan Mauri l’ha ferit aquest argument. Els creients volen pensar que en Belibasta es deixaria matar abans d’agredir un animal, sigui el que sigui, atès que sosté que els animals són portadors d’ànimes. Això no impedeix als creients ordinaris matar animals per menjar-se’ls.

En Joan es refà en un llit de casa de la Guillemeta. Se sent cada dia més malalt. En un cert moment, el seu estat de salut és ja tan compromès, que la Guillemeta li suggereix fer venir monsenyor Belibasta perquè oficiï el ritual del consolament i garanteixi la salvació de la seva ànima.

—Del contrari, la teva ànima es condemnarà a vagar de cos en cos, Joan. Faré venir en Belibasta!

—No! Em nego que vingui en Belibasta. Serà Déu qui em matarà, si ho vol, i no l’endura!

L’endura és el dejuni que segueix el consolament. En Joan tem el consolament d’en Belibasta: tem morir una vegada hagi estat consolat. Sap que haurà de deixar de menjar després de ser consolat, perquè sigui vàlid el ritual. I no vol morir. Encara no. Tampoc no pot evitar pensar que, per les seves vel·leïtats de Perfecte, potser en Belibasta no el veurà amb bons ulls…, i decidirà «ajudar-lo» a morir ràpid. En Joan no desconeix el rumor que alguns Perfectes escanyen moribunds en consolar-los!

—I no em parlis ja més d’en Belibasta! Si ho fas, us denunciaré a tots! —es rebel·la en Joan, inquiet.

L’ama Guillemeta s’alarma. Aquesta actitud d’en Joan Mauri li fa pudor de socarrim catòlica. Què li passa? Ha abandonat la fe? La Guillemeta pensa que potser s’ha convertit en un adversari de la seva Església, en un enemic que s’ha de témer, perquè en Joan els coneix a tots i, efectivament, podria denunciar-los, desemmascarar-los i destruir-los. Com la Joana, l’heretge penedida de Beseit! La por els tenalla, es mouen tots sempre amb mil ulls. Amoïnada, la Guillemeta ho explica tot al pastor Pere Mauri:

—El teu germà Joan no és de fiar, Pere. Hem d’estar a l’aguait i ser prudents. Es nega que la seva ànima sigui rebuda per monsenyor Belibasta. En Joan és perillós per a nosaltres! I diu que no vol consolament. Diu que si li parlo d’en Belibasta ens denunciarà a tots!

—Bah, no li facis tant de cas, està malalt, està espantat, però… —defensa en Pere Mauri el seu germà.

—Crec que és un perill per a tots. Hauríem de pensar la manera d’acabar amb ell…

—Atura’t, Guillemeta! Escolta’m bé: si al meu germà li passa alguna cosa…, et devoraré amb les meves pròpies dents, si no puc venjar-me de cap altra manera!

—Com és que em parles així a casa meva, Pere? No ho permetré!

El pastor Pere Mauri ensenya les dents. No ho fa si no és estrictament necessari. I ara ho és. En Pere defensa la vida del seu germà. Un altre cos, una altra vida. Al cap de pocs dies, en Joan Mauri es recupera i els dos germans deixen la casa sense acomiadar-se. Durant un temps mantindran les distàncies amb la casa de la Guillemeta.

Un dia, l’ama Guillemeta i la seva família van a veure en Pere i en Joan Mauri i els demanen perdó. Els pastors perdonen. Hi ha reconciliació. En Pere i en Joan tornen a freqüentar la casa de la Guillemeta. Però, des d’aquest dia, cada vegada que hi mengen, en Joan Mauri dóna una part del seu plat a un mastí abans de provar-ho ell. En Joan no oblida que l’ama Guillemeta va voler enverinar-lo…