XLIII

Divorci instantani

(extramurs de Morella, tardor del 1320)

De bon matí, en Mauri acompanya en Belibasta a fer un passeig extramurs. Surten de la ciutat i voregen les muralles de fàbrica islàmica, que són reforçades. Els morellans accepten de bon grat viure en una ciutat de propietat reial i ben murada, i veuen amb bons ulls que es preparin obres de consideració per a les seves muralles. A dalt, al cim del castell roquer, s’alça l’airosa torre Celòquia, que domina tot el conjunt. Orgull de la Morella morisca, ha estat reparada després de la conquesta cristiana, per ordre del rei Jaume I. Al seu soterrani s’alberga una capella, consagrada a santa Magdalena, la dona que Jesús va tenir sempre al seu costat, i que avui és santa.

La muralla, al seu torn, està jalonada per algunes torres que la fortifiquen i custodien. En Belibasta i en Mauri transiten per l’exterior al costat de la torre del Bordell, així anomenada perquè en les seves proximitats, a l’interior de la vila, s’emplaça el bordell de la ciutat. Les meuques que aquí exerceixen paguen el seu tribut a la batllia de Morella. Tot plegat contribueix a la pau social d’una vila reeixida i bullent de teixidors, cardadors, picapedrers, paletes, fusters, ferrers, orfebres, forners, carnissers, adobers, tintorers, artesans i botiguers arribats per emprendre una vida nova.

Els llenços de la muralla, al ponent, s’encasten a la roca viva, a la mola pètria, en el tolos colossal que s’aixeca cap al cel i sobre el qual es dreça el castell. Als peus de la mola creix un bosquet de pins, les seves copes nemoroses amanyaguen els passejants. En Belibasta i en Mauri passegen per aquest racó tranquil. En Belibasta vol dir una cosa al lleial pastor.

—Pere, escolta’m: me’n penedeixo.

—De què us penediu?

—De la meva conducta.

—A què us referiu?

—Em penedeixo de tot el que he fet i he dit aquests dies. I, sobretot, em penedeixo d’haver-te donat la Raimona per esposa.

—Vós així ho vau voler!

—Vaig obrar malament, vaig actuar incorrectament: no està bé forçar ningú a un casament, et demano perdó.

—Res no he de perdonar-vos: vaig acceptar lliurement el compromís amb la Raimona.

—Doncs ara t’ofereixo alliberar-te d’aquest compromís: puc desfer aquest casament, si així ho desitges.

—Vaig prometre davant Déu cuidar la Raimona en la salut i la malaltia…

—I jo tinc el poder davant Déu per deslliurar-te d’aquest compromís.

—…

—I si haguessis deixat embarassada la Raimona l’altra nit, no t’hi has d’amoïnar!: tindrem cura de la criatura entre tots, en el si de la comunitat.

—I què dirà la Raimona de tot això, monsenyor?

—La Raimona està d’acord amb mi en tot.

En Pere nota que en Belibasta fa molt d’èmfasi en la conformitat de la Raimona amb tot el que el senyor de Morella decideixi. I torna a cedir, per lleialtat: no lluita per tenir la Raimona per a ell. Prefereix seguir veient-la sense que sigui seva, sense que ella depengui d’ell, ni ell d’ella. Com canten els trobadors de la seva terra, dels que ha sentit boniques i inspiradores històries de fin amor… Veurà la Raimona al costat del seu senyor Belibasta. I ell, el pastor sense lligadures, tornarà lleuger a la seva vida de sempre.

—Si la Raimona vol alliberar-me dels meus compromisos amb ella, si així ho desitja ella, sigui doncs! Dissoleu el nostre matrimoni, senyor.

—Dissolt queda, doncs! Jo et deslliuro de tot el que en aquest matrimoni concerneix a la part divina. I ara, tu, Pere, sigues coherent i deslliurar-te’n pel que fa a la seva part terrena.

—Què he de fer per a això?

—Mai no tornaràs a ficar-te al llit amb la Raimona com ho faries amb una esposa. Promet-m’ho!

—…

—Ho promets, Pere?

—Sí, ho prometo!

—El matrimoni carnal entre home i dona no val, només val el matrimoni espiritual entre l’ànima del cos i l’esperit que ve i va, i es reconeixen en el Bé.

En Belibasta s’ha reconciliat la tarda anterior amb la Raimona. Després de posseir-la sobre la taula de la cuina, el Perfecte li ha dit que la necessita com a companya, que vol que deixi de ser l’esposa d’en Pere, desfer aquest equivocat matrimoni, i li xiuxiueja a cau d’orella que ella no tornarà mai a jeure amb cap altre home que no sigui ell.

La Raimona no ha deixat de sentir una mena d’atracció per en Pere Mauri, però la intensitat i l’escalfor amb què en Belibasta li ha parlat, l’ha mirat i l’ha abraçat, la rendeixen als desitjos del seu senyor. La Raimona torna a ser la dona secreta d’en Belibasta, i ara sent que el fill que ell ha engendrat en el seu ventre és un vincle insuperable amb el seu senyor. No tornarà a oferir-se carnalment a en Pere Mauri, no li donarà ocasió. I en Belibasta torna a sentir-se segur.

—Pere, ahir vas dir que estic pendent dels rampells d’una dona. No és veritat. I si jo digués això a un home casat, hauria d’ofendre’s: res no val un home si no és l’amo i senyor de la seva dona!

—Perdoneu-me per les meves paraules, monsenyor.

—Déu et perdonarà. Ara, vés-te’n. Prefereixo no veure’t durant un temps.