XXIX

El dimoni de la Joana

(Beseit, 1319)

—Us feu passar per Fill de Déu i per Déu mateix! On són els vostres miracles?

La Joana irromp en el dormitori i interpel·la en Belibasta. És una dona jove i vigorosa. Coll ample, mandíbula forta, galtes inflamades, com si un foc li cremés dins el cos. Els cabells mal recollits, esborrifats, delaten una dona poc presumida. Arromangada, entra com una fúria en el dormitori en què en Belibasta acaba d’impartir el consolament a una moribunda de Beseit.

El pastor Pere Mauri, cosí de la Joana, acompanya en Belibasta. Sempre d’un costat a un altre, el pastor va passar dies enrere per Beseit per visitar la seva tieta Mersenda, viuda, i allà va saber de la veïna moribunda. L’endemà, en Pere Mauri va avisar el senyor de Morella: «Una dona vella de Beseit, bona creient, desitja ser consolada per salvar la seva ànima. Està molt malalta. Hi hauríeu d’anar, monsenyor! La meva tieta, la viuda Mersenda, ens hi acollirà».

En Belibasta es lliga a la cintura el cordill del qual penja el cassó en què cuina i menja, i una bossa que conté l’Evangeli de Sant Joan. És el que utilitza per a la cerimònia del consolament. En Pere Mauri l’acompanya en el camí cap a Beseit. Els dos bons homes surten de Morella per la porta de la Nevera, travessen els ports de muntanya i entren a Beseit.

El fragor de l’aigua dels rius Matarranya i Ulldemó ressona en les fragositats de Beseit, poble feréstec i antiquíssim, fistonejat de grutes que des de temps immemorial alberguen santons i peregrins místics. Un d’ells, en Rafelgarí, té fama de curandero entre la gent de la vila i la comarca. Tot a Beseit sembla nimbat d’una atmosfera sobrenatural.

Beseit reté l’aire morisc, després de cinc segles de dominació musulmana, que han deixat com a herència camps d’oliveres, nogueres i moreres, les tendres fulles de les quals són recollides per criar cucs de seda. Les abundants aigües de les seves fonts i rius mouen els batans de diversos molins fariners i oliers i d’un taller de teules. En aquests boscos frescos, s’hi ha esbargit, hi ha estiuejat i hi ha caçat el rei Jaume I i, fins fa poc, els cavallers templers.

En Belibasta accepta l’òbol de la família de la moribunda, una gallina acabada de sacrificar i uns cucs de seda, que en Pere Mauri embolcalla i desa dins el seu sarró. En Belibasta murmura una última oració al dormitori de la moribunda, abans de partir. Llavors irromp la Joana, filla de la Mersenda, i s’encara amb en Belibasta!

—On són els vostres miracles? Lladre, mentider! He de veure-us cremar en una foguera!

—Per què em dius això, Joana? Per què actues així? T’he fet algun mal, jo? Jo no et dic ni et faig res, no em diguis ni em facis res tu a mi.

—Massa és el mal que ja fas, heretge!

La Joana, filla de la Mersenda, resideix a Beseit des de fa un lustre, quan ella i la seva mare van deixar Orta, separant-se d’en Belibasta i la Raimona. La Joana ja va amenaçar a Orta de delatar en Belibasta, entregar-lo als inquisidors «perquè us rosteixin les costelles». En Belibasta es va alarmar i va decidir mantenir-se allunyat d’aquesta dona perillosa. L’actitud de la Joana, pel que veu, no ha canviat.

—Què li passa, a la meva cosina, tieta Mersenda? La veig pitjor que mai!

En Pere Mauri arrossega en Belibasta fora de la casa, amb els crits de la Joana al clatell, i el duu a casa de la seva tieta Mersenda, amb què ara parlen. Enrere queden els familiars del moribund, compromesos per l’aldarull de la Joana, a la qual s’afanyen a calmar i a donar-li explicacions sobre la presència d’en Belibasta, perjurant que no l’han avisat ells i pregant-li que es tranquil·litzi, que no faci escàndol. En Pere Mauri i en Belibasta parlen amb la Mersenda, la mare de la Joana.

—No sé què li passa, nebot, però cada any està pitjor. La teva cosina em diu que jo sóc tan heretge com vós, monsenyor, i que vol veure’ns a tots a la foguera. Abans la Joana no era així!

En Belibasta, amb els llavis serrats i el semblant ombrívol, contempla la tieta Mersenda, que es recargola les mans i sanglota. Estan al pati del darrere de la casa de la Mersenda, que no pot amagar que té pànic a la seva filla. La noia s’ha convertit en la seva enemiga, en enemiga dels creients. I la Mersenda explica, a en Belibasta i en Pere Mauri, quina és la situació.

—La Joana no era així quan vam sortir de Sabartès. Però ja ho saps, Pere, que la nostra família ho ha perdut tot. El nostre pare, detingut i mort. Els nostres germans, dispersos. La nostra casa a la plaça de Montelhó, tancada… Tot perdut!

—Per culpa dels dimonis, del rei de França, del Papa, dels inquisidors D’Ablis i Fournier, de l’arquebisbe de Narbona… —remuga en Belibasta.

—A mesura que vam anar passant els anys vagant per terres catalanes i aragoneses, la Joana va començar a maleir no ja els dimonis, sinó els Perfectes, els bons cristians. I ara diu fàstics de la fe dels creients, dels membres de la nostra comunitat. La Joana acusa del seu desterrament els creients, culpa els bons cristians del seu exili. No és feliç, i culpa els nostres de la seva desgràcia.

—A banda de cridar com una boja, ha intentat fer alguna cosa? —pregunta en Pere Mauri.

—Tu ho vas veure, nebot, l’última vegada que vas ser aquí: vas portar pa beneït per monsenyor i el vas repartir a l’hora de dinar.

—És veritat: la Joana se’n va burlar. I va començar a dir que eres una vella heretge i que et faria cremar. Va cridar tant, que els veïns ens van reprendre i va haver de venir el seu marit, en Bernat Befayt, per emportar-se-la a empentes, escales avall, dient-li: «Tens un diable al cos!».

—Doncs això no ha estat tot, Pere. Fa uns quants mesos vam discutir, va tornar a entrar-li aquest dimoni i em va posar les mans al coll: va intentar estrangular-me! «Heretge incorregible!», em cridava. El seu marit la va apartar en l’últim moment. Després vaig passar tres dies amb febre al llit, i ella venia aquí i em deia: «Aviseu ara el vostre sant Pere de Morella, aviseu-lo, que vingui a salvar-vos!». Jo em sentia morir, però no em vaig atrevir a fer-vos cridar, monsenyor, perquè vaig témer que la Joana no us hagués parat una trampa.

—I t’ho agraeixo, Mersenda. Ja veig que hem de cuidar-nos molt de la Joana!

—No imagineu quant. Ara ja sé que la meva filla és un perill per a vós i per a tots els creients. I per això us confesso que he intentat enverinar-la.

—Què dius? Com?

—Sovint ve a dinar a casa, i vaig barrejar llavors d’el·lèbor, la planta ballestera, que és molt verinosa, a la seva escudella de cols cuites, i no en poca quantitat. Però no hi ha hagut manera, no li ha passat res, és forta com una mula!

—Això heu fet, tieta? —se sorprèn en Pere Mauri.

—Ja no sé què fer, Pere. Porteu-me amb vosaltres…, o mateu-la. Si no voleu acabar amb ella, traieu-me d’aquí! No puc seguir vivint a prop de la Joana. Jo crec que el millor seria matar-la…

—T’ajudarem Mersenda. Reuniré a Sant Mateu els membres de la comunitat, deliberarem i decidirem què fer. Mersenda, Pere, escolteu-me: ens inspirarà el que sant Pau escriu!

—I què escriu sant Pau, monsenyor?

—Una cosa que va dir el Fill de Déu: «Arrenca les males herbes del camp, i si davant la porta de casa teva creix l’esbarzer, talla’l i crema’l!».