XV

En Sicre, sabater

(Sant Mateu, 1318)

L’Arnau Batlle-Sicre arriba al pas de barca del riu Ebre, davant la vila de Flix. L’enlluerna el meandre tan ample que aquí traça el gran riu ibèric, i es disposa a travessar-lo. Tanca tractes amb un sarraí que s’encarrega del pas de barca. Es diu Amed. La meitat de la població de Flix és sarraïna! Els ulls glaucs d’en Sicre escruten la túnica de l’Amed i es convenç que es troba davant un heretge secret, un infidel dissimulat. Pensa que l’Amed és dels que van a missa tots els diumenges i dies de guardar per evitar-se problemes, però que després es tanquen a casa seva a treballar. Que és dels que guarden el divendres, i aquest dia es renten i practiquen les seves oracions a porta tancada. Que és dels que deixen que el capellà bategi els seus fills, per després rentar-los secretament a casa amb aigua calenta i així netejar-los els olis sants…

Tant li fa. A en Sicre li importa un rave l’eventual heretgia de l’Amed i de tots els infidels moriscos de Flix. No és el seu problema. El seu són els heretges secrets del seu país. El que li importa és en Belibasta. Per això té l’astúcia d’estirar de la llengua l’Amed, de pagar-li més del compte per travessar el riu, de mostrar-se afable i conversador…, l’Arnau li explica d’on ve…, i aconsegueix que l’Amed parli: reporta informacions molt sucoses sobre altres compatriotes occitans que travessen el riu per Flix. Com un pastor de Montelhó anomenat Pere Mauri, fugitiu i sospitós d’heretgia, un pastor que és habitual d’aquest pas de barca… I que pastura els seus ramats d’hivern a la vila de Sant Mateu, ja al Regne de València.

L’Arnau Sicre s’afanya a cobrir la llarga distància que el separa de Sant Mateu en tan poques jornades com pot. I un dia del 1318, l’Arnau Sicre, el delator, es planta davant la reeixida vila de Sant Mateu, des de l’estiu anterior senyorejada per l’orde de Montesa. Hi arriba exhaust però molt excitat. Sap que és molt probable que aquí trobi el pastor Pere Mauri! I que la pista del pastor el portarà directament al Perfecte Belibasta, segons el que el seu germà li ha explicat…

El primer és allotjar-se. I trobar una feina. Pregunta i es presenta en el taller d’en Jaume Vital, sabater occità. S’assabenta que una tercera part dels pobladors de Sant Mateu són occitans. Ara sí que està segur de trobar-se en el bon camí! Durant els dies següents l’Arnau Sicre treballa per a en Vital. Envoltat de pells de be adobades —les de xai són les més apreciades— i greixades, d’enformadors i ganivets, martells ataconadors i agulles, burins i escarificadors, cintes, cordons i cordovans, en Sicre aprèn a manufacturar botes, borseguins i xinel·les, sandàlies de fusta i sabatilles, espardenyes de cànem obertes i tancades.

Mentre treballa, xerra amb en Vital sobre la vida a Sant Mateu, i així anota mentalment els noms dels amics d’en Mauri i on solen reunir-se: a casa de la Seva Gràcia senyora Guillemeta Mauri, de Montelhó, al carrer dels Llauradors.

En Sicre cavil·la sobre la millor tàctica per presentar-se en aquesta casa, no aixecar sospites i guanyar-se la confiança de la Guillemeta i els seus…, i llavors un proveïdor habitual del sabater, un tal Garaud, crida la seva atenció des de la porta del taller:

—Mira, Arnau, aquí tens una paisana teva.

—Qui dius?

L’Arnau Batlle-Sicre deixa la feina i treu el cap al carrer, on veu una dona que crida un requeriment:

—Hi ha blat per moldre? Hi ha blat per moldre? Algú té blat per moldre?

L’Arnau Batlle-Sicre deixa per un moment l’espardenya que estava cosint al banc de sabater i trava conversa amb la desconeguda.

—D’on ets, dona?

—Sóc de Saverdun. I tu?

L’Arnau Batlle-Sicre és de l’Alt Arieja, nascut a Acs i criat a Tarascon, i coneix perfectament els girs de les parles dels diversos pobles de la seva terra. Per això de seguida detecta que l’accent de la dona no és el característic de Saverdun. S’assembla més al parlar de la vila de Montelhó. Ah, interessant! La dona s’encobreix davant un desconegut, per prudència. En Sicre troba així l’excusa per intimar amb ella. L’agafa del colze i dibuixa un discret gest per apartar-se junts a parlar rere una cantonada del carrer:

—Tu no ets de Saverdun, dona, tu ets de Prades o de Montelhó…

—I tu? Digue’m la veritat.

—Sóc d’Acs. Em dic Arnau Batlle. Sóc fill de la Sibil·la Batlle. La meva mare ha estat molt coneguda a Acs i en tota la senyoria d’Alion. Per desgràcia ja no viu… Pots preguntar…

L’Arnau Batlle-Sicre, astut, sap que qualsevol que senti simpatia per l’heretgia coneixerà la seva mare, la molt heretge i perfecta Sibil·la Batlle d’Acs, que tenia una casa que era un lloc de reunió d’heretges i que va ser condemnada a la foguera a Carcassona.

—La Sibil·la Batlle d’Acs! La teva mare va ser una dona ben honrada! Ets fill seu? Com et dius?

—Arnau. He deixat el nostre país i vaig buscant el meu germà Bernat, que, segons m’han dit, ara es fa anomenar Joan. Tu saps si ha passat per aquí?

—No, no en tinc notícia… Ai, quina llàstima, quina llàstima… —sospira la dona.

—Què passa?

—Aymé, hi ha tants amics de Déu que van errant per la comarca i que s’ignoren entre si, tants que res no saben els uns dels altres! Quina pena…

Llavors, baixant el to de veu i amagant la barbeta, la dona clava la mirada en els ulls glaucs de l’Arnau Batlle-Sicre i li pregunta:

—Digue’m Arnau: tu tens enteniment del Bé?

L’Arnau s’alegra íntimament davant la pregunta. «Enteniment del Bé!»: aquesta és la fórmula, la contrasenya que els heretges fan servir per reconèixer-se entre ells, i l’Arnau ho sap. I, amb fingit aire solemne, prenent d’una mà la dona, l’Arnau li diu:

—De tot Bé, plagui a Déu.

—Som diversos els coneixedors del Bé que ens reunim a Sant Mateu els diumenges i els dies de festa per conversar i compartir bons moments. I tenim la gran fortuna de comptar entre nosaltres amb un Perfecte, en Pere Pentiner, de Morella. Ens manté units i molt viva la nostra fe. T’agradaria venir?

—Res no em complauria més, res no em faria més bé.

—No facis res per ara, Arnau. Jo li parlaré de tu a la mestressa de la casa en què ens reunim, i ja et direm alguna cosa.