XXXVII

Preparatius de casament

(Sant Mateu, tardor del 1320)

En Pere Mauri dorm en el mateix llit que en Belibasta. És el normal: fa fred i està bé compartir llit sense empatx. Ha tornat a Morella. Ha tornat per passar el Nadal aquí, amb la seva entranyable comunitat en l’exili. Se sent a gust a casa d’en Belibasta, en aquesta plaça dels Tarrascons en què tant li complau sentir parlar els veïns amb els particulars girs de la llengua del seu estimat país pirinenc.

De bon matí, en Belibasta i en Mauri caminen junts cap a Sant Mateu. S’aturen al mas d’en Gargalla, una posada que serveix bons àpats al viatger afamat. En Mauri menja carn en salaó. En Belibasta fingeix menjar-ne, per si de cas algú mira, però no ho fa. Sí que es pren una sopa de sàlvia i all. Després d’un descans reparador, reprenen el camí. Llavors, en Belibasta llança la seva ofensiva: vol casar tant sí com no en Pere Mauri amb la Raimona!

És la decisió que ha pres. En Belibasta tem que el fill de la Raimona neixi mentre conviuen junts sota el mateix sostre. Sap que les mirades dels creients l’hi reprovaran: tots sabran que ha trencat el seu vot de castedat com a Perfecte, i perdrà autoritat sobre la comunitat. Deixarà de ser Perfecte, i serà l’hecatombe per a la seva Església, el desemparament, la perdició definitiva del grup i de totes les seves ànimes. No hi ha cap altre Perfecte en aquestes terres que pugui suplir-lo, que pugui consolar les ànimes dels creients!

Així que necessita urgentment un marit per a la Raimona. I que el seu fill neixi en el si d’un matrimoni de la comunitat, perquè tots se n’alegrin. En Belibasta ha arribat a la conclusió que aquest fill engrandirà la seva comunitat, el seu regne d’aquest món. I que, fins i tot, el succeirà. El pecat ja està comès. Ningú no ha de saber-ho, i ell ja salvarà la seva ànima. De fet, en Belibasta se sent ara poderós, perdonat per endavant pel Pare Celestial, atès que ha dedicat la seva vida a combatre Llucifer i els seus ministres a la Terra. I en Belibasta ha decidit que no hi ha ningú millor que el bo d’en Pere Mauri, home sempre fidel, per ser el marit de la Raimona.

—Has de prendre dona, una dona de coneixement, que sabrà cuidar-te en la teva vellesa. Amb ella podràs engendrar filles i fills que et serviran i donaran alegries. Ella t’ajudarà quan et posis malalt. I si un dels dos estigués en perill de morir, l’altre podrà avisar-me per salvar la seva ànima.

En Pere Mauri accelera el pas…, i decideix guardar silenci. Íntimament, resol no oposar-se més a en Belibasta. Ha detectat, en el to peremptori del Perfecte, una necessitat desesperada, alguna cosa que l’aconsella callar, escoltar i valorar la seva proposta. I, en última instància, acatar la seva voluntat. En Pere Mauri pensa que el senyor de Morella no és savi com els germans Autier, no és sant com en Felip d’Alayrac, no és recte com en Ramon de Castelnau…, però és el seu senyor espiritual, el que garanteix que alliberarà la seva ànima per conèixer Déu! I el vol.

—I si acceptés casar-me, quina dona us semblaria bona per a mi, monsenyor?

—Tenim la dona ideal: la Raimona!

—La Raimona, senyor? Ni tan sols sabem si encara viu el seu marit, l’Arnau Piquier!

—És mort, amb tota seguretat. Convence’t d’això. I encara que visqués, mai no vindria tan lluny a buscar-la, ni ella tornarà mai al nostre perdut país. I tu podries seguir fent la teva vida itinerant de sempre, però la tindries sempre aquí al retorn dels teus pasturatges.

—Monsenyor, jo no aniré a proposar a la Raimona que es casi amb mi, però si vós així ho determineu, faci’s! Parleu vós amb ella i prepareu-ho tot segons la vostra voluntat. A mi em semblarà tot bé.

El cor d’en Belibasta fa un salt de goig. El pastor Pere Mauri s’avé al seu pla. La Raimona podrà parir el seu fill sense que ningú no sospiti que ell, en Belibasta, n’és el pare! Tothom creurà que el pastor Pere Mauri ha engendrat aquesta criatura, un nou membre de la comunitat. En Belibasta respira alleujat. Ara es tracta únicament de donar l’ordre a la Raimona, en bé de tots i de la comunitat. L’embaràs encara no es nota, feliçment. Ordenarà també a la Raimona que guardi secret sobre qui és el vertader pare d’aquesta criatura que arriba… En Pere Mauri no ha de saber-ho, és millor enganyar-lo i que només la Raimona i en Belibasta estiguin en el secret. Que en Pere pensi que aquesta criatura és fill seu! A més, en Pere Mauri guanya bons sous com a pastor: procurarà el manteniment del nen i de la Raimona, idea que també alleuja en Belibasta.

En Belibasta i en Mauri arriben a Sant Mateu. S’allotgen a casa de la Guillemeta. Com sempre, a casa de l’ama hi ha tràfec de persones, inclòs l’Arnau Batlle-Sicre, que es mostra sempre molt obsequiós amb en Belibasta, i més últimament. Ara vol fer-li un regal, entregar-li un present que l’ajudi a acostar-se una mica més al senyor de Morella, a guanyar el seu afecte i la seva confiança. En presència d’en Pere i la Guillemeta, l’Arnau Batlle-Sicre fa a en Belibasta les tres reverències del mellorer.

—Arnau Batlle, alguna novetat del nostre país?

—He sabut que en Fournier ara està més ocupat amb els jueus que amb els heretges, blasfems o leprosos.

—Què fa aquest dimoni amb els jueus? —pregunta en Belibasta.

—Fa uns quants mesos es va obsessionar amb els llibres sagrats dels jueus, amb el Talmud.

—Ple de les mateixes mentides que la Bíblia —deixa anar en Belibasta.

—El bisbe ha ordenat que es requisin aquests talmuds, sinagoga per sinagoga, casa per casa. Implacable, els busca ara per tot el País de Foix. Circulen carros i carretes curulles d’aquests talmuds hebreus! Els porten a la torre de l’Audiència del bisbe Fournier…

—I què en fa?

—Els crema. Encara que potser no tots: hi ha qui diu que el bisbe, abans de donar-los a la foguera, recerca en aquests llibres certes xifres i lletres secretes amb què obtenir el poder dels vells savis hebreus.

—Qui diu tal cosa?

—Els pastorets del Senyor, els monjos mendicants, aquests predicadors itinerants que borden contra els bons cristians, aquests que es fan anomenar gossos del Senyor, rabiosos contra la santedat dels nostres Perfectes.

—El Pare Celestial els confongui!

—Aquests monjos clamen per igual contra nosaltres i contra els jueus; reclamen, però, ferotgia de l’inquisidor.

—Com si fes falta!

—El cert és que en Fournier protegeix la vida i la hisenda dels jueus: vol els seus impostos i la seva riquesa. Però persegueix els seus llibres, les seves litúrgies i les seves creences.

La nit arriba en l’apartat pati de la casa de l’ama Guillemeta, a Sant Mateu. L’Arnau Batlle-Sicre, en presència d’en Pere Mauri i la Guillemeta, fa un regal al senyor Belibasta. Són unes precioses sabates cordoveses, del millor cuir, treballat en el més exquisit estil andalusí. El cuir brunyit i untuós refulgeix amb tornassols i denota un fi burí. L’Arnau sosté haver-les confeccionat amb les seves pròpies mans per al seu senyor Belibasta. Menteix: les ha comprat a un morisc que comercia amb els seus germans de les taifes andalusines. Aquestes sabates tan boniques li han costat cares…, però l’Arnau Batlle-Sicre les considera una inversió rendible! Les paga amb l’or avançat per en Fournier.

Aquesta nit, en Belibasta se’n va a dormir serè, satisfet: els seus fidels semblen prosperar, com aquest Batlle que li regala sabates cares, com la Guillemeta i els seus fills, que l’acullen a casa seva i el veneren, com tots els altres. Per fi tot va bé. I en Pere Mauri es convertirà en pare del seu fill! En Belibasta veu augmentar la seva parròquia i la seva autoritat. A punt d’agafar el son, té un record per al seu pare: com li agradaria a en Belibasta que el seu pare el veiés ara! I en D’Alayrac, en Castelnau… Tots morts. Ah, si ells poguessin veure’l ara!

En Belibasta sent que, finalment, la seva vida frega el color dels somnis.