V

La fi d’una família

(Cubieras / Vila-roja del Termenès, 1307)

En Ramon Guillot irromp a la casa dels Belibasta. En Ramon Guillot és un dels soldats de l’escamot enviat per l’arquebisbe de Narbona per detenir el patriarca dels Belibasta i tota la seva família. En Ramon Guillot i els seus companys detenen el pare d’en Belibasta, i la mare, i algun dels seus sis germans (dos d’ells, l’Arnau i en Bernat, no són a casa i s’escapen de la detenció), i també la seva dona, la bella Aladaizis Dejean, i el seu fill, el petit Gerard, de sis anys, l’únic i adorat fill d’en Guillem Belibasta.

En Ramon Guillot i els altres soldats tanquen i segellen la casa familiar a Cubieras. Requisen la granja pròxima, amb tots els caps de bestiar i també les terres de l’heretat. El soldat Ramon Guillot ha aprofitat per robar de la casa dels Belibasta unes teles ben brodades. Els seus companys de ben segur que també n’han robat alguna cosa… En Ramon Guillot ha col·laborat, aquest mateix any de 1307, en la detenció de monjos templers, el divendres 13 d’octubre, per decret del rei. És arriscat, però en aquestes operacions sempre hi ha coses que es poden pispar…

L’arquebisbe de Narbona vol donar una lliçó a aquesta família, i, de passada, vol enviar a tots els parroquians de la comarca el missatge que ja s’han acabat els dies de mirar cap a una altra banda. A més, en Guillem Belibasta ha anat massa lluny. Matar en Garnier, un catòlic lleial i empleat seu! I per evitar una Inquisició sobre la dubtosa rectitud d’aquesta família! S’ha acabat.

L’arquebisbe interroga en Ramon Belibasta, el patriarca, del qual no dubta que és un heretge. El patriarca dels Belibasta nega cap heretgia. Es declara lleial a l’Església de Roma. No vol ser un heroi ni un màrtir. Vol recuperar casa seva, la seva vida, oferir un futur als seus fills i néts. Ser encara més discret del que ha estat fins ara, més curós en el seu tracte amb Perfectes i altres creients. Ja ha perdut el seu fill Guillem, perseguit per la justícia civil i eclesiàstica, encara que confia a recuperar-lo algun dia. I per això vol tornar a casa, recobrar les seves propietats i reprendre la seva vida de sempre. Per això renega de qualsevol relació amb l’heretgia.

Però l’arquebisbe no està disposat a deixar anar la seva presa. No. Vol que el patriarca dels Belibasta confessi els seus pecats i poder condemnar-lo per cada un d’ells. Vol acabar amb aquesta família. I, a més, vol saber quines persones han freqüentat la casa, per detenir-les i apressar-les també a confessar. I per això ha d’aconseguir que en Ramon Belibasta parli. I si l’interrogatori i la persuasió no basten, té altres recursos. Pot sotmetre aquest home a turment. Té fuets. Té el poltre, que desconjunta braços o cames. Té ferros roents i té estenalles i punxes. I gàbies en les quals exposar el reu a la intempèrie… Aquesta gàbia és un enreixat diabòlic que obliga el reu a romandre en una mortificant postura de genolls. L’arquebisbe ordena tancar el patriarca dels Belibasta en aquest ferro durant un temps, perquè recapaciti i sigui més col·laborador…

Els soldats han detectat la malvolença del senyor arquebisbe contra aquesta família. Per això tracten sense delicadesa la mare i l’esposa d’en Belibasta. Les tenen en una cel·la a part, amb el petit Gerard. Un dels soldats, anomenat Arteso, comenta als seus companys com n’és de bonica l’Aladaizis. No sempre tenen preses tan sucoses! I són unes heretges, això segur. L’Arteso somriu amb perfídia i luxúria, i comenta en veu alta que l’Aladaizis deu tenir molts dimonis dins seu…, i que ell sap com treure-n’hi uns quants. L’Arteso, sense perdre el somriure, entra a la cel·la en companyia d’un altre soldat. Mentre aquest immobilitza la mare retorçant-li els braços, l’Arteso fa caure a terra l’Aladaizis, la bufeteja, li alça la roba, descobreix les seves cuixes, la viola. L’Aladaizis plora i moqueja. L’Arteso put a greixum ranci i a formatge podrit.

L’Arteso acaba la feina i intercanvia el lloc amb el seu company, que viola també l’Aladaizis. El petit Gerard plora en un racó. En sortir de la cel·la, L’Arteso mira el nen, esclafeix a riure i li fa una promesa:

—No ploris, petit, et prometo que la pròxima vegada que et vegi…, jugaré amb tu en lloc de fer-ho amb la teva mare!

I riu. L’Arteso mira l’Aladaizis per comprovar l’efecte de les seves paraules. L’Aladaizis, negada en llàgrimes, mocs i baves, s’endú les mans al cap, entre sanglots, embargada per la desesperació. L’àvia s’agenolla al costat de l’Aladaizis, per alleujar-la. L’Arteso i l’altre soldat riuen amb més força mentre surten de la cel·la i tanquen la porta.

En Ramon Guillot arriba per al relleu de la guàrdia. Li sorprèn l’escàndol i pregunta.

—Què ha passat?

—Hem tret els esperits dolents a aquesta heretge per facilitar la feina a l’arquebisbe.

En Ramon Guillot ho entén… Entra a la cel·la. Tot és plor i desesperança. La mare d’en Belibasta, l’esposa d’en Belibasta i el fill d’en Belibasta ploriquegen. En Ramon Guillot etziba una puntada a una rata que corre a la vora del nen. En Ramon Guillot ha matat i ha robat, sí, però això no li sembla bé. No. Ofereix una escudella amb aigua a aquests presos. Parla amb l’Aladaizis i entén el que passarà: l’Arteso tornarà i violarà el nen. Això el revolta. En Ramon Guillot treu de la cel·la l’Aladaizis i el nen. Demana a l’àvia que s’hi quedi, per facilitar la fugida.

A l’exterior, el cel està tapat i plou mansament. Amb la pluja, les pedres del pati d’armes es revesteixen d’una brillantor platejada. En Ramon Guillot coneix una sortida discreta del castell de l’arquebisbe, però s’ha de vorejar el pati de la fortalesa per la part de dalt, per un dels murs de ronda. I allí els sorprèn el brutal Arteso. En Guillot i l’Arteso s’enfronten, es barallen.

—Ramon, Ramon, així que la vols per a tu sol, eh, llest? I veig que el nen també, ha, ha, ets un egoista! —rugeix l’Arteso, sardònic.

Intercanvien uns cops fins que, amb l’empunyadura de l’espasa, l’Arteso colpeja la templa d’en Guillot, que queda estès a terra, a punt de caure al buit, al pati d’armes. L’Arteso riu, crida la resta de la guàrdia. I s’acosta a l’espantada Aladaizis. L’esposa d’en Belibasta no pot suportar que aquelles mans tornin a tocar-la. I s’horroritza en pensar quines coses monstruoses haurà de patir el seu fillet si tornen a la cel·la i queden sota la custòdia d’aquest porc. L’Aladaizis agafa de la mà el petit Gerard, l’acosta al seu cos, i amb un enrenou de faldilles puja amb ell al mur. L’Arteso no té temps de reaccionar. L’Aladaizis salta al buit, arrossegant el petit Gerard.

Aquesta nit, l’arquebisbe es troba amb tres morts al seu castell de Vila-roja del Termenès. El patriarca dels Belibasta no ha suportat el turment de la gàbia i el cor se li ha aturat. I, al pati d’armes, la pluja dilueix el bassal de sang que envolta els cadàvers de la bella Aladaizis i del petit Gerard, rebentats contra el terra mullat.

És la fi de la família Belibasta.

La viuda del patriarca, del Bensenyat, acabarà vagant pels carrers, desvariejant i mendicant. Els germans d’en Belibasta, dispersos: en Bernat morirà a l’exili, a Puigcerdà, el 1310, i l’Arnau serà detingut i condemnat per heretgia el 1312.