PREÀMBUL

«Mateu-los tots, que Déu ja reconeixerà els seus!», gralla el legat pontifici Arnau Amalric davant les muralles de Besiers. Els soldats han preguntat com distingiran un heretge d’un catòlic… I ara ja ho saben. Passen a ganivet els vint mil habitants de la ciutat, inclosos vells, dones i nens. És el 22 de juliol de 1209, primer dia de la Croada del Papa contra els cristians herètics occitans, i s’han de deixar les coses ben clares.

Segueixen trenta-cinc anys d’espasa i foc al País d’Oc. Les bel·licoses hosts de França i el Papat arrasen ciutats i escapcen castells, dobleguen els senyors i terroritzen el baix poble. La resistència herètica capitula el 16 de març de 1244: encadenats, dos-cents quinze heretges descendeixen de l’encimbellat pog de Montsegur, el seu baluard últim. Entren pel seu propi peu a la foguera homes i dones, sense perdre la mesura.

L’heretgia maniquea, anomenada després «albigesa» o «càtara»,^[1] és exterminada.

Aquell bonic i pacífic país va atraure el saqueig i la degolladissa a causa de la seva prosperitat material, refinament cultural i rebel·lia: era refractari a pagar delmes a Roma i impostos a França. I també a causa de les seves vel·leïtats espirituals: nobles i pobletans havien desairat l’Església romana amb creences i ritus que desafiaven l’ortodòxia catòlica.

Rudement castigada, Occitània és engolida pel Regne de França, i els seus parroquians pasturen ja a la cleda del cristianisme oficial.

Aparentment.

Fa molt de temps que el vent dels Pirineus ha escampat les cendres de la Croada antialbigesa. Han volat cinquanta-sis anys des de l’esclafament de l’heretgia. Corre ja l’any 1300. I llavors, allà, en les terres més altes i recòndites d’Occitània, en els escarpaments del País de Foix, rebrota l’heretgia.

Dos germans cultes d’Acs dels Tèrmes, en Guillem i en Pere Autier, després d’una crisi de fe causada per la lectura d’un cert llibre sant, han viatjat el 1296 a Llombardia, han contactat amb grupuscles càtars supervivents de la matança de mig segle enrere i s’han iniciat en els misteris de l’espiritualitat dualista.

Han tornat al seu Llenguadoc natal, i hi prediquen. El seu exemple d’austeritat i entrega, la seva intrepidesa i el seu carisma sedueixen centenars de pobletans, que abracen de nou l’herètica fe dels seus avantpassats. Els fidels són humils i illetrats pastors, pagesos, segadors, grangers, llenyataires, fusters, adobers, pescadors, ferrers, sabaters i teixidors, però també petits propietaris de terres i ramats, dispesers, hostalers, taverners, quincallers, comerciants, notaris, alguns nobles… (i fins i tot algun clergue!). Cada vegada més i més persones escolten aquests predicadors sants, aquests «bons homes», busquen la seva benedicció i els preguen que salvin la seva ànima!

Els seus fidels anomenen «parfaits» («perfectes») aquests predicadors de vida recta, «coneixedors del Bé», que heretitzen amb verb molt viu d’ostal en ostal, de casa en casa, on se’ls allotja i se’ls camufla. Aquests «bons cristians» consolen, ajuden, no cobren delmes, no mengen carn i eviten la còpula. Creuen que Jesucrist és Déu, però que el Papa i la jerarquia eclesiàstica, els temples catòlics i l’Església de Roma són fills de Satan, que la missa és un engany, que l’hòstia és mera farina i que adorar la creu és aberrant: «Adoraries l’arbre en què van penjar el teu pare?», pregunten. Repudien tots els sagraments catòlics —del baptisme al matrimoni, de la confessió a l’extremunció— i practiquen uns rituals senzills que atrauen i consolen cada dia més i més adeptes…

Els germans Autier ordenen més Perfectes. L’epidèmia càtara (així anomenada més tard) s’estén per viles i llogarrets, camps i granges. Roma s’espanta, i la Inquisició decideix intervenir-hi. El 8 de setembre del 1308, aprofitant una romeria que reuneix tota la població, l’inquisidor Geoffroy d’Ablis arresta tots els habitants del llogarret de Montelhó de més de catorze anys! Més de dues-centes persones. Ordena empresonar entre els murs ombrívols del castell de Carcassona més de seixanta sospitosos d’heretgia i obre dotzenes de processos. Alguns encausats pagaran les seves desviacions amb anys de presó a pa i aigua, o amb la confiscació de tots els seus béns, o amb l’obligació d’exhibir als seus vestits una o diverses creus de roba groga…

Malgrat la persecució, l’heretgia perviu a l’alta vall de l’Arieja, en els estreps pirinencs. Arrelada en moltes cases —refugis de Perfectes i catecúmens—, viatja també en el sarró d’esmunyedissos pastors que van i vénen. El bisbe de Pàmies, en Jacques Fournier, inquisidor successor d’en Geoffroy d’Ablis, agafa el relleu amb implacable eficàcia: entre els anys 1318 i 1325 encausa i interroga a la seva audiència cent quaranta-quatre pobletans, per sospitosos d’heretitzar o com a testimonis d’activitats herètiques. En Fournier, investigador pacient, meticulós i tenaç, n’envia molts a la foguera. El seu zel i la seva perspicàcia sembren el pànic a la regió, ja que gairebé tots tenen algun motiu per ser acusats…

Es disparen les delacions —per discussions, baralles, covardia o interès—, propiciades i fomentades pel sagaç inquisidor Fournier, que fins i tot paga espies i cerca-recompenses. Inquiets i espantats, molts habitants cataritzants del Sabartès —Montelhó, Acs dels Tèrmes, Quie, Tarascon…— fugen cames ajudeu-me: salten els Pirineus i s’encaminen cap al sud, sempre cap al sud. Per salvar la pell, fugen per les altures de Pimorent, travessen la Cerdanya i el Cadí per Bagà, descendeixen el curs del riu Segre per Lleida, s’assenten en diversos racons dels Comtats Catalans i de la pròspera Corona d’Aragó. Els més temorosos segueixen cap al sud, sempre cap al sud… Alguns embarcaran cap al Regne de Mallorca.

Sempre cap al sud, superats els monestirs de Poblet i Santes Creus i les muntanyes de Siurana, Prades i Montblanc, un grapat de càtars travessa el riu Ebre i s’endinsa en terres amb prou feines acabades de cristianitzar per Jaume I el Conqueridor, terres de frontera amb Al Àndalus. Un far-west del sud.

La diàspora càtara s’acomodarà en les terres de Tortosa, Flix, Ascó, Camposines, Orta, Vall-de-roures, Caseres, Queretes, Beseit i Alcanyís, i també en el flamant Regne de València, entre la vall del Sénia i el Maestrat templer de Peníscola, Càlig, Sant Mateu, Catí… I, finalment, en l’airosa Morella, la cimera ciutat reial a les muntanyes ibèriques de la vella Ilercavònia.

L’any 1314, l’efervescent Morella es colonitza i fortifica, construeix la seva basílica i el seu mercat sota la protecció del rei. En una de les seves solitàries placetes, s’instal·la discretament l’última comunitat de l’èxode càtar. Són mitja dotzena de persones —la majoria oriündes de Tarascon— agrupades al voltant d’en Guillem Belibasta, un Perfecte que arribava per fi a «una terra en què res no s’havia de témer». Ho dirà precisament qui el trairà, l’Arnau Batlle-Sicre, espia pagat per en Fournier per caçar-lo!

Els nostres càtars morellans viuen com artesans —sabaters, cistellers, teixidors— i pastors. Prudentment, es fan passar per catòlics. Van a missa, fins i tot. Resideixen en una placeta de Morella que guarda memòria de la seva presència: encara avui és coneguda com la «plaça dels Tarrascons»! Ningú a Morella no coneixia l’origen d’aquest nom: aquesta novel·la el desvetlla. Si no haguessin estat traïts, capturats i processats, no s’hauria sabut res d’aquesta última comunitat càtara a Morella!

En Belibasta caurà el 1321 —aquí es relata com— i, desaparegut el líder, els membres de la seva comunitat s’ocultaran i dispersaran en els confins de les terres catalanes, aragoneses i valencianes, i se’n perdrà el rastre en la nit de fa ara set segles. Fins avui.

Després de liquidar el catarisme, en Fournier serà Papa: Benet XII. Avui podem consultar les actes del seu registre d’Inquisició als Arxius Vaticans, els impagables testimonis dels quals —en especial, el de l’extraordinari pastor Pere Mauri!— desvetllen les peripècies i el drama viscut pels últims càtars. Desposseïts, perseguits, esqueixats del seu pirinenc solar natal, van ser un grapat de dones i homes que van intentar preservar i refer les seves vides a la Morella de fa set-cents anys, al far-west de la Corona d’Aragó, convençuts de conèixer el secret de la salvació de l’ànima.

Aquesta novel·la vol rescatar la seva història…