XLIV

El picapedrer, el colom i el bordell

(hivern del 1320-1321)

En Pere Mauri, el pastor lliure, sent que el cor se li queda enrere mentre el seu cos avança pels ports de Morella i Beseit. El seu cos avança entre moles i congostos, es perd en boscos de pins gegantins, creua barrancs i travessa colls, puja i baixa, però no mira per on va. No veu res. És el seu cor l’únic que ara veu alguna cosa, i només veu la Raimona. Es repeteix un vers que va aprendre a la seva terra, del trobador Uc de Saint Circ: «Estar enamorat és alçar al cap al cel per mitjà d’una dona». Als ports comença a caure la neu…

El pastor Pere Mauri ha obeït el seu senyor espiritual, s’ha separat de la Raimona i ha deixat la casa de Morella. Mare meva, quin enrenou ha muntat en Belibasta amb el tripijoc del casament, la seva gelosia, la seva endura… En Mauri el respecta i l’obeeix, i si en Belibasta li ha ordenat que foti el camp, ho fa… Però no pot deixar de pensar en la Raimona. Cada vegada cauen més flocs, la nevada referma. Quan vol adonar-se’n, tot al voltant és blanc, no sap on és, la neu s’acumula a les agulles dels pins, a les roques, en els arbustos, a terra… Els ulls de dos colors d’en Mauri s’enceguen, no veu ja per on trepitja. De fet, no hi ha on trepitjar. Calcula que està en algun punt entre Morella, Beseit i Benifassà, no sap on. La nevada és ja tan densa que no pot veure a tres pams de la seva cara. Tem enfonsar-se en algun congost, caure per un barranc i s’ajup al costat d’una roca, s’arrauleix, abraçant-se els genolls mentre la neu li eriça la caputxa i les espatlles de cristalls de gel…

En Pere del Bon Ull fa honor al seu nom:

—Mireu, mireu allà!

Ha deixat de nevar. Un grup d’homes camina sobre el mantell blanc. Un d’ells, Pere del Bon Ull, és el mestre d’obres de la basílica arxiprestal de Morella, picapedrer veterà. En Pere del Bon Ull camina davant una quadrilla de picapedrers, mitja dotzena d’homes de diverses edats, madurs uns, joves servents —aprenents—, els altres. El mestre Pere del Bon Ull veu un petit embalum bru entre la blancor, a força distància de la sendera desdibuixada per la neu que pugnen per seguir. Un dels homes, sota les indicacions d’en Bon Ull, travessa la neu per comprovar de què es tracta.

—És un home! —crida, i la neu amplifica el seu crit.

Els picapedrers recullen el pastor Pere Mauri, mig cobert per la neu, gairebé congelat. Li fan massatge amb les seves mans calloses i endurides pel frec amb la pedra, les falques, els tascons i les masses, l’abracen per transmetre-li l’escalfor dels seus cossos. El pastor Pere Mauri és fort, es refà.

—Podries haver mort, si no t’haguéssim vist. Què hi feies, aquí?

—Vaig sortir de Morella, em va sorprendre la neu i em vaig perdre —encerta a dir el pastor.

En Pere del Bon Ull i en Pere Mauri es van conèixer fa mesos als carrers de Morella i han forjat una incipient amistat: cada un des del seu ofici, veuen la vida de manera semblant, són entusiastes de la bellesa i la bondat i no són fanàtics de res.

—Anem de tornada cap a Morella. Et portarem amb nosaltres, no pots anar així a cap lloc.

Entumit, En Mauri a penes pot caminar. Ràpids, els picapedrers improvisen amb quatre branques i una pellissa un baiard, i s’emporten en Mauri camí de Morella. Mentre avancen, en Pere del Bon Ull parla amb el pastor:

—Venim de Benifassà, del monestir, d’estudiar una obra que allà necessiten. Ja ho veurem… La nevada ens va sorprendre a punt de sortir, i vam esperar que escampés. I ja tornem a Morella. Queda molta cosa a fer a la basílica: gàrgoles, caps de bigues, peces escultòriques per a les portalades… Una feina molt maca, molt maca…!

En Pere del Bon Ull allotja Pere Mauri al seu taller-casa, al costat de la basílica de Morella. El mestre de picapedrers encén un foc viu, li ofereix roba seca, es canvien tots dos, i el picapedrer prepara una sopa calenta per al pastor. En Pere Mauri es deixa cuidar: sempre és ell qui cuida la gent, però aquesta vegada és al revés! No hi està acostumat, però sap agrair-ho. En Mauri ofereix la seva amistat incondicional a en Pere del Bon Ull. Al pastor li plau l’alegria amb què el mestre picapedrer parla de la seva feina a la basílica: la reconeix, és la mateixa amb què ell parla del seu treball!

—Saps alguna cosa d’esglésies i catedrals, Pere?

—Sé de cabanyes de pastor.

—Una mena de temple, també, ha, ha!

—No blasfemeu, mestre?

—Ha, ha… No facis broma amb mi, Mauri. Un dia vaig sentir el teu amic Belibasta dir-vos una cosa a tu i a la senyora Raimona a l’església… T’alarmes? No, amic… Res no has de témer de mi. Va dir: «Fugiu de Babilònia. Trobareu molt més als boscos que als llibres, perquè els arbres i les pedres ensenyen més que qualsevol mestre». I hi estic d’acord! Així que segur que tu saps tant o més que jo…

—Jo?

—Tu ho saps tot d’animals i núvols; jo, de pedres. Som semblants. Tu entens els ocells, jo faig piular les pedres. La teva gaiata és com la meva columna.

—Quina columna?

—El primer que faig en aixecar un temple és clavar a terra una gaiata, la «columna». Vincula cel i terra. Les ombres que projecta indiquen les relacions entre els cossos celestes i l’obra. Tot és reflex de tot. Entres sovint a la basílica, Pere?

—De tant en tant, ja ho sabeu…

—I què sents? No em refereixo al sermó del capellà, sinó a les pedres que leviten sobre el teu cap. Les sents? Una catedral són pedres que volen, fer-les volar com coloms és la meva feina.

—Mai no ho havia pensat…

—Allò carnal, allò material es fa espiritual. Així fas tu volar el teu esperit a la muntanya.

—O el dia en què mori…

—Com la Esclarmonda de Perella… Sense paraules, això ensenya la nostra obra: a elevar-se. A vegades esculpeixo coloms… Pedra feta esperit… No vull una església que sigui púlpit, vull que sigui bosc! Aprenc cada dia de les nervadures d’una fulla, de les branques de l’arbre, de la coliflor, de l’estalactita de la cova, la closca del cargol… Un dia farem en aquesta basílica una escala de pedra que ascendirà en espiral i meravellarà el món…

L’endemà al matí, a primera hora, en Mauri acompanya en Bon Ull a les obres de la basílica. El pastor s’adona que moltes de les pedres per a l’obra les carreguen des de la roca en què s’assenta el castell mil·lenari i també dels carreus despresos.

—Bé va dir el rei conquistador Jaume I que «aquest castell val tant com un comtat amb totes les seves pertinences», ha, ha, ha! —exclama el picapedrer.

—Quan acabareu el temple, mestre?

—El rei Jaume II va pujar a consagrar-lo ara fa dos anys, però una obra així no conclou mai! Passaran segles, i seguiran obrant aquí… Com la perfecció de l’ànima, com el seu poliment… L’obra d’un maçó és infinita…

—Em permetreu, mestre, que us ajudi en l’obra amb alguns diners?

—Ha, ha, en el teu honor, Pere Mauri! Mira, aquesta gàrgola és l’última cosa que hem cisellat i col·locat…

—Quina criatura més deforme!

—Un dimoni amb cara de mico. Indica el lloc sota el qual les meretrius del bordell de Morella senten missa, en aquest últim tram del temple.

El bordell de Morella. Honrat per pagesos, masovers, jornalers de passada, comerciants o artesans en fira, burgesos i cortesans en festivitats… A prop del de la primera torre de la muralla que descendeix del castell a l’albereda —la torrassa del Bordell, o del Públic, rere el Panto—, hi ha la casa pública o de tolerància. Allí habiten «fembres errades e coronades en lo públic», a l’extrem del carrer que, partint de la vella mesquita, arriba fins al mur, el carrer del Públic.

L’autoritat municipal regula l’activitat del bordell, de manera que les prostitutes exerceixen sense escàndol al carrer i a resguard d’abusos. El bordell rendeix un cens anual per a la capellania de Santa Maria. Allò carnal i allò celestial, així agermanats!

Dies després, novament reconciliats, en Belibasta i en Mauri surten per la porta del Bordell, veuen una prostituta asseguda en una cadira davant la casa de tolerància, que mostra la blanca arrencada dels seus pits, i en Belibasta parla:

—Menys greu és fornicar esporàdicament amb amants o concubines o meretrius que regularment amb una esposa i reproduir la carn d’aquest món.

En Pere Mauri fa veure que no ha sentit aquest comentari. Estima el seu Perfecte, però en aquest aspecte ha decidit no escoltar-lo més, perquè es contradiu, perquè un dia diu una cosa i l’altre la contrària, perquè no concorden les seves paraules i els seus actes. En Mauri estima el seu Perfecte, i en Belibasta necessita la temprança assossegada del jovial pastor. Tornen a ser amics.