XLII

Reconciliació

(Morella, tardor del 1320)

—He jagut amb ella en el mateix llit les tres nits, sí. Però només l’he conegut carnalment la primera nit. Després, la Raimona m’ha demanat que no la toqui.

En Belibasta sent que la vida li torna a bategar a les venes. Sent que les forces tornen a les fibres del seu ésser. El dejuni li ha aclarit la ment, està serè i lúcid. Els ulls recuperen la brillantor que refulgeix quan predica, quan es transporta en algun dels seus sermons. I s’atreveix a confessar a en Pere Mauri part de la veritat.

—He discutit amb la Raimona perquè m’ha contestat de mala manera.

—A propòsit de què? —En Belibasta calla. Espera que en Pere Mauri ho entengui. Que en Pere Mauri llegeixi en el seu esperit sense haver d’explicar-se, sense haver d’humiliar-se i demanar-li que deixi de jeure amb la Raimona. Però en Mauri desitja íntimament tornar a gaudir de la mel de la Raimona, mentre sigui possible—. Bah, senyor, no se n’ha de fer cas, dels rampells de les dones! Deixareu que us trastorni l’arrencada d’una dona? Si els homes féssim això, no viuríem.

—Ja veig clar que no puc seguir vivint en aquesta casa! Jo me’n vaig!

I, d’un salt, en Belibasta es posa dempeus, impulsat per una fuetada d’amor propi, i comença a recollir els seus estris de cisteller i a desar-los dins un cabàs.

—Senyor, senyor, deteniu-vos! No feu això. Mengem alguna cosa. És el més convenient ara. És millor que ens calmem.

En Belibasta s’asseu, de sobte cansat, a la vegada que desbordat per l’envejable temperància d’en Pere Mauri, al qual ha invitat al seu tripijoc clandestí, i que mai no l’ha contrariat. Malgrat que ara en Belibasta sospita que en cap moment ha burlat realment en Pere Mauri: barrina que el pastor ha seguit el seu joc per complaure’l. I que tornarà a fer-ho…, però haurà de demanar-li-ho… Té el seu orgull sorneguer, aquest pastor…

—Vós sempre dieu que la boca que beneeix mai no hauria de maleir…

—Jo mai maleiria la Raimona.

Avergonyit per haver perdut el seu aplom davant la Raimona…, i davant en Pere Mauri, el pastor que sap estar sempre al seu lloc, en Belibasta guarda silenci. En Pere Mauri, llavors, crida la seva esposa, la Raimona, i tots tres seuen junts a taula, en companyia de la Guillemina. En Belibasta i la Raimona, amb la vista baixa, no mengen res. Silenciosos, queden asseguts al seu lloc mentre en Pere Mauri i la Guillemina, en acabar de menjar, recullen la taula. Després, en Pere Mauri surt al carrer a fer les seves coses.

No torna a casa fins que el sol no es pon rere la mola Garumba, sobre Forcall. Hi entra, saluda en Belibasta, que el beneeix i el besa a l’espatlla. I en Pere Mauri adverteix que alguna cosa ha canviat.

En Belibasta i la Raimona l’esperen per sopar, i en Belibasta torna a mostrar-se jovial i vivaç. La Raimona té les galtes enrojolades i es mou amb delicadesa per la cuina. En Pere Mauri entén que alguna cosa ha succeït entre en Belibasta i la Raimona, alguna cosa que els ha portat a fer les paus.

En aquestes hores de la tarda que en Pere Mauri ha dedicat als seus assumptes pels carrers de Morella, en Belibasta i la Raimona han estat en silenci llarga estona, fins que el Perfecte l’ha pres per les espatlles, l’ha besat, l’ha acariciat. Si en Pere Mauri hagués tornat llavors hauria sorprès la seva dona estesa damunt la taula de la cuina, i el seu senyor Belibasta estimant-la amb la passió amb què s’estima per estroncar una ferida oberta per quelcom que es creia perdut.