XXXVI

Cul inquiet

(Sant Mateu, tardor del 1320)

El pastor Pere Mauri baixa des de les altures de Morella cap a les planures de Sant Mateu. Pel camí, es deté al llogarret de Salvassòria, on hi ha una església que llueix una exquisida portalada tot just acabada de llaurar a l’estil del moment per picapedrers molt fins. Quadrilles de fusters, picapedrers i vidriers van i vénen de poble en poble, ocupats pel fervor religiós i constructor dels colonitzadors d’aquestes terres arrabassades als reietons de les taifes andalusines.

A Salvassòria, en Pere Mauri beu aigua boníssima de la seva font, valorada com una de les més saludables de l’extensíssim terme de Morella, i devora uns bolets que ell mateix ha recollit. Els prepara a la brasa, acompanyats per una salsa a base d’oli, ceba, julivert, coriandre fresc i pebre, tal com va aprendre d’un pastor provençal.

Fa una becaina, ajagut sota una carrasca, i torna al camí, el mateix que fa gairebé un segle va seguir el rei Jaume I per aquesta comarca que amb les seves mainades va conquistar i va senyorejar. A en Pere Mauri li han explicat que Jaume I admirava el Cid Campeador, de qui es prenia per descendent, i els passos del qual semblava seguir un a un, talment com si fos un vot.

De tornada a Sant Mateu, en Pere Mauri conta a la Guillemeta el que en Belibasta li ha proposat. La Guillemeta sembla sorpresa, però en Pere Mauri sospita que està fingint, com si ella ja estigués en el secret del que busca el senyor de Morella.

—I què et sembla la idea, Pere? Què li has contestat al senyor Belibasta?

—Que no desitjo casar-me, que no vull esposa.

—Ah, Pere, Pere, vós teniu el formigueig! Les cames se us mouen soles, no sabeu seure el cul en un lloc i quedar-vos-hi quietet.

Està present a la conversa el germà de la Guillemeta, també anomenat Pere Mauri, que emet el seu judici sobre la reacció del seu homònim, l’incorregible pastor transhumant.

—Pere, el que tu tens és un enyorança insuperable per aquelles terres nostres avui confoses pel dimoni. Sobretot anheles tornar una vegada i una altra a la mala i perillosa pàtria de l’Arieja, que feliçment nosaltres vam deixar enrere per sempre. I si segueixes així, qualsevol dia acabaràs malament: et faran agafar i penaràs la teva imprudència i la teva culpa!

Per tota resposta, en Pere Mauri riu. Sembla que sempre estigui per sobre del bé i del mal, com les seves calmes ovelles. Com si a ell res dolent no li pogués passar. Ell no pensa deixar de pujar als seus Pirineus, diguin el que diguin. Ell té les seves bones raons… I riu.

Un parell de setmanes després, mentre en Pere Mauri es mou amb els seus ramats per la vall del Sénia, es presenta a Sant Mateu el senyor de Morella, el Perfecte Belibasta, que dialoga amb la Guillemeta i el seu germà.

—Es posa a raó, en Pere Mauri?

—No hi ha manera, monsenyor, és l’home més tossut del món.

—Seria tan bo per a tots assentar-lo aquí, que la comunitat creixés amb ell, que arribés a tenir fills…

—Li hem insistit, monsenyor, li hem advertit que qualsevol dia l’agafaran, que els seus Pirineus són perillosos.

—Ja veig que tant li fa tot el que jo digui; ja veig que no vol quedar-se.

Al cap d’uns quants dies, el pastor itinerant Pere Mauri, sense voler saber res d’aquestes conspiracions matrimonials dels seus germans en la fe, deixa les ovelles a càrrec del seu grup de pastors i se’n va un parell de setmanes. Va a veure als Pirineus certa cova secreta, abans de tornar als dominis del senyor de Morella, en vigílies de la Nativitat del 1320.