XI

Adéu a D’Alayrac

(Torroella de Montgrí, 1310)

A Torroella de Montgrí, en Belibasta comença a practicar l’ofici de cisteller. Tots els Perfectes han de practicar algun ofici amb què procurar-se l’aliment. En Belibasta sap treballar la vinya, sap ordir vímets per fer cistells, sap tallar pintes de teixidor. Decideix fer-se anomenar Pere Pentiner. El que fa pintes. I aspira a recompondre una comunitat heretge en l’exili, amb altres occitans fugits del comtat de Foix.

El vell Felip d’Alayrac està amb en Belibasta…, però se sent inútil. Sent que no ha vingut a aquest món a fugir, sinó a ajudar els creients, els seus fidels. Quan fa poc temps que s’ha instal·lat a Torroella, un viatger occità arriba a la població empordanesa, un fidel creient del Bé. I porta una notícia que commociona en D’Alayrac: els germans Autier, els seus estimats mestres, els homes més savis i bons que ha conegut mai, han estat detinguts per la Inquisició! En Pere Autier acaba de ser conduït a la foguera a Tolosa, per indicació de l’inquisidor Geoffroy d’Ablis. Abans de morir, convençut del poder de la paraula i de la força de la seva creença, ha clamat als seus botxins: «Si ara em deixéssiu predicar a la multitud, la convertiria completament a la meva fe!».

Poc després, el seu germà, en Guillem Autier, també ha cremat a la foguera.

Això escolta en D’Alayrac, esquinçat. Sent una vergonya molt pregona per la seva fuga i pel seu exili, lluny del seu país, i va a veure en Belibasta, assegut entre vímets mentre ordeix una cistella. I s’hi sincera:

—Guillem: torno al País de Foix. Aquest lloc no és el meu lloc.

—Senyor D’Alayrac, els llops satànics el descobriran, el detindran, l’esquinçaran a dentegades amb els seus bruts ullals, l’esquarteraran. Quedi’s aquí! Esperem almenys una temporada.

—Queda-t’hi tu, Guillem. No et demano que vinguis amb mi. Però jo no puc seguir aquí. Sé que els bons cristians em necessiten allà, i més ara que mai, ara que els mals cristians els persegueixen i mortifiquen. No puc deixar-los sols i condemnar-los a la perdició de la seva ànima! I menys que mai ara, caiguts els Autier…

A en Belibasta també el commociona la notícia. Va conèixer i va admirar els Autier a casa del seu pare, a Cubieras. Per ells es va convertir el seu pare a la fe! I ell mateix es va sentir atret per l’exemple d’aquells homes venerables.

—Ni m’he de quedar aquí ni puc fer-ho, Guillem —prossegueix en D’Alayrac—. Retorno demà mateix al nostre estimat i dolençós país! Em dirigiré a Donnezan, on són nombrosos els creients…

En Belibasta s’agenolla, resen plegats. Cuinen una anguila dels aiguamolls del riu Ter i beneeixen el pa a la manera de la seva secta: en lloc de traçar una creu sobre la fogassa, com fan els capellans, hi dibuixen a sobre un cercle en l’aire, amb la mà dreta. Després beuen vi amb aigua i se’n van a dormir. Al matí, quan en Belibasta es desperta, descobreix que en D’Alayrac se n’ha anat.

Ja no torna a veure’l mai més: en Felip d’Alayrac, el «bon home» que el va acollir, que el va instruir, que el va ordenar, amb qui va compartir rituals clandestins i herètics, presó i fuga, arriba al Regne de França, al maltractat País d’Oc, i cau en mans dels soldats de la Inquisició, a la vila de Rocafort-du-Sault. El processen, el condemnen i el cremen a la foguera. Un altre Perfecte, anomenat Sans Mercadier, molt amic d’en D’Alayrac, en saber la seva trista mort, se suïcida. El troben penjat de la branca d’un om.

Un parell d’exiliats del Sabartès arribats a Torroella donen notícia d’aquestes morts a en Belibasta, que segueix aspirant a formar una petita comunitat de bons cristians a l’exili. També li expliquen la desaparició d’Estelle, una germana del pastor Pere Mauri que havia quedat al càrrec d’en D’Alayrac, després d’haver-la segrestat per deslliurar-la d’un marit maltractador. I els sants i venerables germans Autier, morts a la foguera en aquest any de desgràcia del 1310…

En Belibasta, amb la vista fixa en el cistell que està fent, repassa mentalment aquesta llista de morts i les de la seva família. Doblega els vímets humits i mentre trena i fa nusos, creix a la seva ment una idea clara i fixa: mai, mai no tornarà al nord dels Pirineus, mai no tornarà al penós Llenguadoc. Res no queda allà que l’atregui: ni família ni béns ni res, excepte misèria, tortura i mort.

Però els seus informadors nouvinguts li donen també notícies que l’animen: hi ha diversos amics comuns reunits per la desgràcia i la diàspora a Castellbò, a l’Alt Urgell, fugitius de la persecució de l’inquisidor D’Ablis.

I cap allà es dirigeix en Belibasta.