I

En Belibasta assassina

(Vila-roja del Termenès, 1306)

Ha matat! Ha matat un home! Aquest dia, el mateix en què fa vint-i-sis anys, en Guillem Belibasta mata.

Ara neteja el ganivet sanguinolent en l’herba del prat. La mateixa herba del camp en què pasturen les ovelles del pastor Bartomeu Garnier, la seva víctima. Les ovelles pasturen, com si res no hagués passat. El gos borda i en Belibasta li etziba una puntada en el flanc, més pels nervis que pel temor als seus petits ullals. El ca gemega i queda al costat del cadàver del seu exsangüe amo, camina en cercles i ensuma la sang que ja xopa la pastura.

En Belibasta oculta el seu punyal dins la faixa i corre, corre de tornada a casa. No està content. Sent la rara lleugeresa de l’alleujament, l’alleujament d’haver-se tret un pes de sobre, però adverteix que una altra pesantor s’instal·la en el seu pit: ha matat, ha matat un home! I no s’ha de matar. No perquè ho diguin els capellans, aquests llops corruptes i pestilents que roben i abusen, que violen i maten, aquests diables que estrangularien els seus fills bastards per una prebenda o un vici. No. No s’ha de matar perquè és el que li ha ensenyat el seu pare, en Ramon Belibasta, anomenat «Bensenyat», per ser home decorós i honrat. No s’ha de matar perquè bé ho prediquen els barbes Autier, els dos germans sants que des de fa ja sis anys es deixen caure per la casa paterna, l’ostal familiar de Cubieras, la vila natal dels Belibasta.

El seu pare, el senyor Ramon Belibasta, home instruït, sensible, cultivat, amant del col·loqui a la claror de les candeles, burgès que fa seure a la seva taula personatges verbosos —fins el mateix arquebisbe de Narbona ha compartit vetllada alguna vegada a la casa familiar!— que filosofen sobre el diví i l’humà…, el seu pare, què pensarà d’això? Ell, el seu fill tercer, ha matat un home! En Belibasta disminueix el pas a prop de la muralla, pren aire, es neteja amb la màniga la suor dels llavis, just aquí on llueix una taca vinosa. És una taca de naixement, característica d’alguns Belibasta, perquè el seu pare també la llueix, igual que ell, en el mateix lloc sobre el llavi superior. En Belibasta es palpa el punyal ocult entre els plecs de la faixa. L’afilat punyal, molt punxegut, corbat a la part inferior, llueix una inscripció a la fulla: «Soch com cal cuan punchu fai mal».

En Belibasta hauria preferit no punxar, no «fer mal», però ha hagut d’apunyalar el molt idiota d’en Garnier, el molt bocamoll, i deixar-lo dessagnar-se a l’herba, per haver estat un gos rabiós i més bordador que el mestís que ara vetlla les seves òrfenes ovelles.