IV

Fugitiu i catecumen

(pel Sabartès, 1306-1308)

El cadàver del pastor Garnier fa parlar molt la gent. Algú cita el nom d’en Guillem Belibasta. Algú creu haver vist alguna cosa. Algú recorda baralles sonades entre el difunt pastor catòlic i l’herètic hereu d’un hisendat de Cubieras.

A en Belibasta se’l busca ja per homicida. L’arquebisbe de Narbona s’ho pren com un afer personal: considera un empleat i un agent seu el difunt pastor Garnier. Es sincera, a més, que anava a prestar-li l’impagable servei d’entregar-li il·lustres heretges. Els Belibasta! A l’arquebisbe, l’assumpte l’incomoda i el compromet: ell mateix ha estat rebut i complimentat en el passat a casa dels Belibasta…

L’arquebisbe de Narbona no vol ara que la mala fama d’aquesta família l’esquitxi. Ha d’escarmentar-la, que el càstig sigui públic i notori. Que sigui un avís per a tothom. I ordena la detenció del pare d’en Belibasta, en Ramon Belibasta, el Bensenyat. I es fa el ferm propòsit de capturar, jutjar, condemnar i cremar a la foguera en Guillem Belibasta, per assassí i, si pot ser, per heretge.

En Guillem Belibasta toca el dos, fuig al camp. No té cap altra sortida. No es considera un «bon home», un creient, malgrat que sent respecte i simpatia per aquests homes, tan estimats pel seu pare, que tan pròxim se sent de les seves ensenyances. Encara que sí que li agraden els versos del trobador Peire Cardenal, que ha sentit d’un joglar: «Ni el milà ni el voltor ensumen abans la carn podrida que el clergue i el predicador, que oloren on és el ric i es fan els seus íntims, i quan és víctima de la malaltia li van al darrere per fer una donació que deixa sense res la família. Els francesos i els clergues són famosos per fer el mal, cosa en què són destres. Usurers i traïdors, es reparteixen aquest segle. Doncs entre mentides i trampes han posat el món del revés».

Però no és gens fàcil per a en Belibasta abandonar l’escalfor de la llar, allunyar-se de la seva estimada esposa, l’Aladaizis, i del seu tendre fillet, en Gerard. Ells són el seu present i el seu futur, i ara ha de deixar-los enrere! Li sagna el cor.

En Belibasta s’oculta. A qui acudirà, qui l’ajudarà? Ho farà un amic de la seva família: el Perfecte Felip d’Alayrac, un dels «sants homes» formats i ordenats pels molt venerables germans Autier. Així és com en Belibasta es converteix en fugitiu, en doble fugitiu: fuig de l’autoritat civil de Narbona (pel seu crim de sang) i de l’autoritat eclesiàstica de Carcassona (per les seves companyies herètiques).

En Belibasta fa ara la vida semiclandestina dels ministres de la fe herètica. Ell, que aspirava a ser un home acomodat i respectat, un home de vida tranquil·la i confortable! I ara és un fugitiu. Un fugitiu acompanyat. Es mou al costat d’un Perfecte herètic, un «bon home» ja sexagenari, un «bon cristià» de cabells blancs, un «amic de Déu» itinerant, recte, pacient i bondadós, un servicial i barbat salvador d’ànimes que respon per Felip d’Alayrac.

Durant un parell d’anys, en Guillem Belibasta i en Felip d’Alayrac, sense separar-se l’un de l’altre, viuen junts, més de nit que de dia. Mengen i beuen d’amagat, visiten cases de creients que els encobreixen i que preguen al Perfecte que vetlli per la salut de les seves ànimes. I és així com en Guillem Belibasta assisteix als rituals del seu company Perfecte, i és així com sent predicar en D’Alayrac, i així és com aprèn la doctrina dels bons cristians, dia rere dia:

—Tot en aquest món és fang corromput, Guillem. Tot es podreix i mor, tu pots veure-ho, qualsevol pot veure-ho. Tanta podridura, tot el que veiem i toquem és creació del Maligne! Tal vegada Déu, el Bé, crearia criatures que neixen entre sang i merda, que supuren immundícies, que pateixen, que emmalalteixen i moren i es podreixen? No! No!

—Però Déu és el creador del cel i de la terra i de totes les bèsties que la poblen, pontifica la Bíblia dels capellans: està equivocada, doncs? —planteja en Belibasta.

—El Déu del qual parlen els capellans, el Déu que va crear tot aquest món corruptible, és en veritat el Maligne! És Llucifer! El vertader Pare Celestial no va crear aquest món putrefacte ni hi intervé.

—El vertader Déu es desentén de nosaltres? Estem desemparats?

—No, Guillem, perquè pots salvar la teva ànima mitjançant aquest coneixement.

—Sí?

—Si mors en l’entesa i actues en conseqüència, la teva ànima sabrà pujar fins al Pare Celestial, que l’acollirà. Per això, el primer és deixar de creure en els ritus falsaris dels capellans, en els seus sagraments mentiders: ni el baptisme salva, ni la confessió, ni la comunió, ni el matrimoni no valen res, ni l’extremunció dels corbs dels capellans no val res.

—Què els passa als que segueixen practicant els sagraments dels capellans catòlics?

—Moren en el pecat de la ignorància, de manera que les seves pobres ànimes no saben pujar al Pare Espiritual i són condemnades a seguir penant en aquesta terra degenerada: s’encarnen en un altre cos que neix, o en algun animal. I així seguiran sempre, de cos en cos, fins que tinguin la fortuna d’entrar en el cos d’algú que tingui enteniment del Bé.

—I què he de fer, monsenyor, per assolir l’enteniment del Bé i salvar la meva ànima?

—Si segueixes al meu costat, Guillem, veuràs, sentiràs i entendràs.