XII

La dolça Raimona

(Castellbó, 1310)

El propòsit d’en Belibasta és ara molt ferm: formar una comunitat de creients i començar amb ells una nova vida. Camina des de Torroella de Montgrí fins a Castellbò durant aquest estiu del 1310. Allà, en Belibasta s’uneix a un altre Perfecte nouvingut, en Ramon de Castelnau, una mica més jove que el malaguanyat D’Alayrac, però de salut més fràgil.

I a Castellbò troba també els pastors Guillem Maurs, Pere Mauri (al qual en Belibasta tant agraeix la seva ajuda en la fuga del Mur de Carcassona!) i el seu germà Joan. I també a la tieta de tots dos, l’emprenedora Guillemeta Mauri, que s’ha exiliat a Castellbò al costat del seu marit, en Bernat Martí, que treballa com a llenyataire, i els seus dos fillets, en Joan i l’Arnau. Va ser en una casa de la Guillemeta, a Rabastens, on en Belibasta es va instruir sota el magisteri d’en Felip d’Alayrac!

En Belibasta sotja, al final d’un carrer, la resolta Guillemeta, asseguda al portal d’una casa al costat d’una altra dona. S’hi acosta. Veu la Guillemeta espollant l’altra dona encara jove i molt bonica. Espollar-se mútuament és una activitat quotidiana: les dones, amb l’ungla del dit petit i molta diligència, aixafen puces i polls dels membres del seu clan en les hores mortes, mentre conversen de qualsevol cosa.

—Tu creus que és mort? —pregunta la Guillemeta.

—De ben segur que sí —respon la dona jove—. Jo el dono per mort. I no penso tornar. Prou sort tinc de ser aquí amb la meva filla i no en una masmorra, tal com estan les coses!

—I no et fa pena no tornar a veure el teu marit, Raimona?

—L’Arnau no es comportava com un marit últimament! —confia la jove a la Guillemeta Mauri.

La Guillemeta s’asseu en un tamboret baix, i la jove, a terra, amb el cap cot, inclinant el tors cap endavant. En Belibasta arriba a la seva altura i és a temps de sentir l’última frase. En Belibasta es torba en veure l’escot de la dona, la blanquíssima pell on comencen els seus carnosos pits.

La Guillemeta salta i plora d’alegria en veure en Belibasta, i el saluda amb el mellorer. I després li presenta la seva amiga:

—Senyor Belibasta, aquesta és la Raimona Martí, filla del ferrer de Junac. És creient com nosaltres i coneixedora del Bé.

La Guillemeta tranquil·litza amb aquesta fórmula el Perfecte Belibasta, que així sap que està entre bons cristians, que pot estar tranquil. En Belibasta beneeix la Raimona amb el ritual del mellorer. La Raimona s’inclina davant el Perfecte. A en Belibasta li agrada el nom de la Raimona, que significa «raig de llum del món»…, i li agrada també la seva dolça portadora.

Es reuneixen després amb el Perfecte Ramon de Castelnau i els pastors. En Belibasta i la Raimona conversen durant el sopar compartit, i la noia li explica que té una filleta petita, anomenada Guillemina, que ha tingut amb el seu marit, l’Arnau Piquier, ferrer i pescador de truites de Tarascon, del qual no sap res des de fa mesos. La persecució inquisitorial i l’èxode els ha separat, i ella el dóna per perdut, el dóna per mort.

A en Belibasta li resulta molt propera la història de la Raimona, el commou. I ella escolta també la tragèdia d’en Belibasta amb tendresa i respecte. A en Belibasta li plau la manera com ella l’escolta, li agrada la dolçor amb què parla la Raimona. Ella li explica que de vegades pateix els brots d’una malaltia, convulsions i sofriments del cor, i en Belibasta se sent inclinat a protegir-la. La Raimona està exiliada aquí, a Castellbò, en aquest grup al voltant del Perfecte Ramon de Castelnau, i afirma que no pensa tornar enrere mai. Com ell. Això també complau en Belibasta.

Acaba la vetllada i dormen tots junts a la cuina de la casa de Castellbò. En Belibasta es desposseeix de la seva vestimenta, com cada nit, com de costum. Es col·loca a prop de la Raimona. L’atrau la seva feminitat lànguida, la seva resolució compartida de no mirar enrere. En Belibasta se sent molt sol des de la desaparició d’en D’Alayrac, que ha estat el seu gran consol, i la pèrdua de la seva família. Ara està sol i aquesta dona, la Raimona, es mostra tan dolça… En Belibasta sent que la necessita a prop, més a prop… Llisca cap a ella. La sent respirar en la foscor i la cadència del seu alè l’inflama. Evoca els volums dels seus pits entrevistos aquesta tarda al carrer… En Belibasta és un Perfecte i no ha jagut amb cap dona des de fa més d’un any, ni ha de fer-ho! No pot fer-ho! Però…, però ja sent l’escalfor de les natges de la Raimona en el seu baix ventre. Ella es mou amb suavitat, com un animal amansit… Quan el gland inflamat d’en Belibasta frega l’ardent vulva de la Raimona, el Perfecte redescobreix que el forn de l’infern continua sent on és sempre.