XLIX

La predicció de la sabata

(Morella, a l’inici del 1321)

Les campanes de la basílica arxiprestal de Morella repiquen, convoquen els morellans a l’ofici religiós. En Belibasta les sent i comenta a l’Arnau Batlle-Sicre i en Pere Mauri, sarcàstic:

—Ja toquen el corn per al ramat, ha, ha!

Ha passat el Nadal. L’Arnau Batlle i en Belibasta han tancat el seu tracte, amb el suport d’en Pere Mauri. El Perfecte ha acceptat encaminar-se al Pallars. Ho farà i allà casarà la germana de l’Arnau Batlle amb el fill de l’ama Guillemeta, l’Arnau Mauri, de la comunitat de Sant Mateu. I també consolarà la tieta Alazaïs, i heretarà la seva fortuna.

—Anem ara a la farsa dels capellans —convida en Belibasta. La Raimona i la Guillemina ja estan preparades, cobertes cap i cara amb toquetes i vels.

—A missa? —pregunta l’Arnau.

En Belibasta i la seva família, així com els altres heretges morellans, compleixen amb els preceptes catòlics, perquè ningú no pugui assenyalar-los amb el dit. Anant cap a missa, l’Arnau fa una pregunta, amb el secret propòsit de poder un dia explicar a l’inquisidor les idees del Perfecte Belibasta:

—Monsenyor, és l’hòstia el cos del Senyor?

—És clar que no! Però s’hauria d’estar realment molt desganat per rebutjar semblant pastisset! Podria menjar-me una safata sencera d’aquests pastissos, sense problema. Vaig a missa per fer creure als meus conciutadans que sóc tan catòlic com ells. A més, es pot resar tan bé al Pare Celestial a l’església com en qualsevol altre lloc!

—No hi ha un lloc millor que un altre per resar, monsenyor?

—Només hi ha un lloc millor que cap altre, Arnau: els boscos i les muntanyes, amb les seves coves i els seus rius, amb el cant dels ocells, sota el cel obert, sota els raigs del sol i de la lluna.

Una cosa semblant va dir un dia en Belibasta al pastor Pere Mauri, quan estava a punt de partir cap al nord en un dels seus pasturatges: aquell matí, a l’hora d’acomiadar-se, en Pere Mauri va dir al Perfecte que tenia pensat pasturar els seus ramats al cor de les terres catalanes, al peu de la muntanya de Montserrat. I va confessar curiositat per pujar a les seves altures i conèixer Nostra Senyora de Montserrat.

—Oh, Pere, ets ben beneit! Primer, amb aquests viatges teus acabaràs per perdre-ho tot per res. I segon, aquesta muntanya de Morella té tanta virtut com Montserrat?

Ja a missa, en Belibasta no pot deixar de pensar en el seu pròxim i perillós viatge. Dissimula el seu nerviosisme, però cada vegada que pensa que s’aproparà tant al comtat de Foix i del bisbe i inquisidor de Pàmies, s’intranquil·litza. Un calfred li recorre el cos sota la capa. I si l’agafen? I si li passa alguna cosa i no pot tornar al seu feu de Morella, al seu regne en aquest món? Fins a quin punt corre perill? Serà un viatge profitós o desgraciat? No pot deixar de demanar-s’ho mentre l’arxipreste alça l’hòstia a l’altar, d’esquena al seu ramat de fidels. Necessita alguna certesa, en un sentit o en un altre. I se li ocorre on obtenir-la.

Quan en Belibasta surt a la plaça de la basílica, se separa dels seus creients i s’acosta a casa d’en Gàl·lia, un veí que consulta els astres, que llegeix als palmells de les mans i a les flames de les espelmes, i també en els miralls, que sap d’encanteris i sortilegis, que prepara talismans i beuratges, que llança conjurs, escruta llibres d’estranyes cal·ligrafies i prediu l’esdevenidor a canvi d’algun òbol. En Belibasta gairebé no sap res de la vida d’en Gàl·lia, més enllà del fet que ha viscut entre moros i que s’entén en la seva llengua amb uns quants jueus del call de Morella. En Belibasta ha decidit consultar-lo.

—He de partir en un viatge que em portarà molt lluny d’aquí. És un trajecte llarg i arriscat, i vull saber si tot anirà bé, vull saber si tornaré sa i estalvi. M’aniran bé les coses, Gàl·lia?

—Hem d’anar a casa vostra per saber-ho, Pentiner.

En Gàl·lia i en Belibasta entren al fresc vestíbul de la casa de la plaça dels Tarrascons. L’endeví es dirigeix a la llar de foc, caldejada per un caliu de brases incandescents i cendra, que encendran després el foc per cuinar el sopar.

—Pentiner, deixeu-me ara una de les vostres sabates.

L’endeví Gàl·lia agafa la sabata de l’heretge i la posa a terra, amb el taló enganxat a la llar.

—Amb aquesta sabata mesurarem ara els passos que hi ha entre aquesta llar, i la porta de casa vostra. Pas a pas, amb la punta de la sabata apuntant a la porta. I quan arribem a la porta, veurem.

—Què veurem?

—Si tota la sabata, o la seva part més gran, o almenys la meitat de la sabata queda a l’interior de casa vostra, tornareu aquí després del vostre viatge. Si tota la sabata o la seva part més gran queda a la part de fora de la casa…

—Què?

—Significarà que si feu aquest viatge…, no tornareu.

En Gàl·lia comença a mesurar amb la sabata d’en Belibasta, pas a pas. Arriba al llindar, en l’últim pas, i la major part de la sabata queda fora de la casa. El bruixot parla:

—No és bona idea fer aquest viatge, Pentiner.

En Belibasta empal·lideix. Es mareja. S’asseu en un banc de fusta que la Raimona i ell utilitzen per confeccionar espardenyes d’espart.

—Esteu bé, monsenyor?

L’hi pregunta la Raimona, tornant de missa amb la Guillemina, l’Arnau Batlle i en Pere Mauri. En Belibasta calla mentre es recargola les mans. En Batlle no entén què està passant i observa l’escena, intrigat. En Gàl·lia els mira a tots i es dirigeix a la Raimona.

—Deixeu-me una de les vostres sabates, senyora.

—Fes-ho, Raimona —li demana en Belibasta.

En Gàl·lia agafa la sabata de la Raimona. No és gaire més petita que la d’en Belibasta. L’endeví mesura amb la sabata el mateix espai entre la llar i la porta. Més de la meitat de la sabata de la Raimona queda a l’interior de la casa.

—Si ella us hi acompanya, ella sí que tornarà.

En Belibasta acomiada l’endeví, capcot. L’Arnau Batlle-Sicre tem que aquests auguris desmotivin el senyor de Morella. Feliçment, el pastor Pere Mauri contradiu l’endeví:

—No us inquieteu per aquests sortilegis, que són bestieses i encantaments que no valen res!

—El meu bon pare valorava aquests senyals…

I en Batlle-Sicre, per dissipar les pors i els dubtes del senyor de Morella, se suma a en Pere Mauri amb un argument més sòlid:

—Monsenyor, accepteu-me aquest agnel d’or i aquest tornés de plata, per als preparatius del viatge i per proveir la vostra casa durant els escassos dies de la vostra absència, que tants beneficis us reportarà!