LV

El final d’en Belibasta

(Vila-roja del Termenès, 1321)

—Ets un Judes, Arnau, un Judes! Ets un fariseu, un fill del Diable, un escurçó. Tu no ets fill de la Sibil·la Batlle, tu has nascut d’un escurçó. Judes, Judes, has traït el Fill de Déu! —En Belibasta increpa l’Arnau Sicre. Estan tancats a la mateixa masmorra, a Tírvia, i encadenats amb el mateix grilló. Són les normes: per prevenir delacions a la lleugera, captor i capturat han de compartir presó mentre el reu no sigui lliurat a les autoritats que han de jutjar-lo. El Perfecte Belibasta ha de compartir les seves últimes hores de captiveri amb el seu delator, l’Arnau Sicre. No li importen els seus insults: gràcies a l’heretge, es convertirà en un home ric—. Oh, Judes! Quan et vas presentar davant meu la primera vegada, al taller d’en Jaume Vital, a Sant Mateu, ja no em vas agradar! I quan vas venir a casa de l’ama Guillemeta, a la nostra primera reunió de bons creients, vas venir dient que havies vist els bons barbes Autier, i de seguida vaig saber que menties: d’haver estat veritat, hauries hagut de saber saludar-me a mi i als altres com correspon, amb el mellorer! I no ho vas fer.

—Doncs, molt babau heu estat, senyor meu! I cobdiciós.

—Si tu fossis més llest, entraries ara en la fe, jo et faria el consolament, i llavors ens llançaríem plegats daltabaix d’aquesta torre, i les nostres ànimes pujarien juntes al Pare Celestial.

—Oblideu-ho, Belibasta.

L’heretge decideix entrar en endura, el dejuni il·limitat i últim dels Perfectes. Li porten pa i aigua a la cel·la, però els rebutja. L’hi deixen a terra. En Belibasta ni ho mira ni ho toca. No pensa menjar res mentre estigui tancat. Sap que l’esperen interrogatoris, turments i judicis. No li queda cap altra arma que l’endura.

—Per què no mengeu, Belibasta? —li pregunta l’Arnau.

—No menjo perquè no em preocupa la meva carn, perquè res no hi tinc: aquesta carn pertany als cucs. Pertany a qui la va fer, al pèrfid Príncep d’aquest món. Aquesta carn no la vol per a res el Pare Celestial.

—Molt bé, molt bé, però mengeu, vinga. Què voleu a canvi?

—Res no vull a canvi. Sé que ha arribat l’hora de reunir-me amb el Pare Celestial, i així serà.

Passen les hores i en Belibasta no menja. Si segueix així, l’Arnau Sicre tem que el seu colomí voli al cel abans de vendre’l al bisbe de Pàmies. Tant sí com no, en Belibasta ha de viure. I torna a fer servir la seva astúcia, torna a mentir.

—Belibasta, escolteu-me: el batlle ja m’ha pagat per la vostra entrega. Confia plenament en mi, totes les autoritats de Foix confien en mi. Jo us ajudaré a evadir-vos, si seguiu el meu pla! Deixeu-vos conduir a Castellbò i després a través dels Pirineus, i en aquest trajecte hi haurà ocasions de sobres per fugir.

En Belibasta ho accepta. Menja el pa, beu l’aigua. I viu. S’acull a un últim bri d’esperança: el cel pot esperar. Es deixa transportar a Castellbò, on tornen a tancar-lo en una torre al costat del seu captor. Després, pel port de Pimorent, als Pirineus, la comitiva encara la vall de l’Alt Arieja. L’Arnau Sicre custodia l’heretge. Arnau vetlla per la supervivència de la seva inversió.

La gent d’Acs els veu passar. La comitiva baixa per la vall de l’Arieja i travessa el poble. És on hi ha la casa materna de l’Arnau Sicre! La casa confiscada a la seva mare heretge, la Perfecta Sibil·la Batlle. L’Arnau veu la llar, perduda per la bogeria de la seva mare, i respira fondo. Ara, finalment, aquesta casa serà seva! La casa de la qual va ser expulsat de nen per la seva pròpia mare.

En tot moment fa creure a en Belibasta que li facilitarà la fuga, per evitar que es posi en endura o se suïcidi. És la seva última mentida. O la penúltima.

En Belibasta és entregat al bisbe de Pàmies, en Jacques Fournier, i conduït al Mur de Carcassona a final d’agost del 1321. En el trasllat per a un interrogatori davant el bisbe inquisidor, en Guillem Belibasta intenta llançar-se al buit des de l’obertura d’una torre. L’aturen a temps. En Belibasta ja no lluitarà més. Accepta el seu destí. És ja conscient que ha fracassat en aquest món. El seu regne s’ha dissolt, i decideix deixar-se portar.

El bisbe Jacques Fournier ja té la seva presa: després d’anys de persecució, després de destinar fons del bisbat a la captura del Perfecte Belibasta, després de pagar la seva bona recompensa a l’Arnau Sicre —la casa d’Acs i una bona quantitat de diners—, ara l’inquisidor desitja encendre la foguera en què cremi en Belibasta. Però…, no ho aconseguirà.

El Papa ordena que el Perfecte sigui lliurat al seu senyor temporal. És a dir, a l’arquebisbe de Narbona, que és qui té autoritat a Les Corberes, la comarca natal d’en Belibasta i on va començar la seva carrera de crims i heretgies. Allí, a les rodalies del castell de Vila-roja del Termenès, quinze anys enrere, en Belibasta va matar el pastor Garnier, un pastor catòlic i empleat de l’arquebisbe de Narbona. I aquí ha de ser jutjat.

En Belibasta és jutjat i condemnat. El torturen per ajudar-lo a confessar tots els seus errors i li donen ocasió de redimir-se, de comprometre els seus seguidors, de delatar-los, penedir-se’n i salvar-se. Però no ho fa. No bada boca. Pensa en el seu mestre D’Alayrac, que va morir a la foguera onze anys enrere, quan va tornar per pròpia voluntat de l’exili per consolar les ànimes dels seus. En l’últim moment de la seva vida, el Perfecte més imperfecte de la història de l’heretgia, en Guillem Belibasta, s’investeix a si mateix de dignitat.

Pensa en en Pere Mauri, l’home més lliure que ha conegut, de la fidelitat del qual ha dubtat! Somriu. Sigui el que sigui la llibertat, ara decideix que nia només al cor de cada home. I allibera el seu. Calla i somriu com tantes vegades ha vist somriure el bo d’en Mauri. Només dirà això:

—Feu el que creieu que heu de fer. Us condemneu a vosaltres mateixos. La meva ànima ja s’eleva al Pare Celestial. Feu el que feu, el seu regne d’amor arribarà.

I un matí de la tardor de l’any 1321, en Guillem Belibasta, senyor de Morella, camina pel pati del castell de Vila-roja del Termenès i puja a una pira feta de troncs, branques de vinya i palla. La palla està molt seca. La mà del botxí pren el foc, per ordre del senyor arquebisbe de Narbona.

Alguns testimonis presencials relataran després en nits hivernals vora la llar de foc que l’últim Perfecte va proferir una darrera frase abans d’asfixiar-se amb el fum de la foguera: «D’aquí a set-cents anys, el llorer reflorirà».