XXXIV

En Belibasta té un pla

(Morella, tardor del 1320)

En Pere Mauri travessa la plaça dels Tarrascons de Morella i entra a casa d’en Belibasta. El troba a l’entrada, a punt de sortir per anar a comprar. En Belibasta sol anar personalment a plaça a comprar la carn: un parany perquè ningú no pugui dir que no la menja, com qualsevol altre cristià. El pastor, al vestíbul ombrívol i fresc de la casa, saluda el seu Senyor a la manera herètica: flexiona el genoll, prega la seva benedicció, li besa les espatlles.

En Belibasta el beneeix i li desitja una bona fi. En Pere Mauri veu que en Belibasta està preocupat, amb aspecte d’haver dormit malament.

—Embarassada! —ha exclamat en Belibasta aquesta nit, agenollat davant el llit en què s’ha estirat la Raimona.

—Sí, monsenyor: porto una criatura teva a les meves entranyes.

—Però…, quan el teu ventre s’infli, quedaré en evidència! —ha reflexionat en Belibasta, en veu alta—. Sempre he vessat la meva llavor fora de tu, i ara…, això… Com ha estat?

—Som a final d’octubre i fa més d’una lluna que no sagno.

La Raimona ha plorat en silenci. Què passarà ara? Sap que l’autoritat del seu senyor Belibasta està en perill, que els bons cristians s’escandalitzaran quan sàpiguen que el Perfecte ha incorregut en el pecat de la carn. La Raimona barrina que tots sospiten del seu concubinat, però una altra cosa és un embaràs!

La conversa després de l’esgotadora jornada a Forcall ha pogut amb la Raimona, que s’ha quedat adormida. Però en Belibasta no ha pogut aclucar l’ull. Absort, ha contemplat la flama de l’única espelma que il·lumina l’estança, i així ha passat les hores de la nit: torna a témer pel seu destí, però descobreix que no és por l’únic que sent en el seu interior: hi ha també un aleteig d’emoció davant la possibilitat de veure néixer un fill, trenada de pena pel fill que va perdre i d’inesperada alegria!

A en Belibasta l’ha sorprès aquesta sensació contradictòria, i no ha pogut agafar el son. Ha rememorat el pare mort i el seu fill mort, i així ha vist arribar la claror de l’alba d’aquest dia.

—La Raimona i la Guillemina són a la cuina, Pere —informa en Belibasta al pastor nouvingut a la casa, i es calça i surt a la plaça dels Tarrascons.

En Pere Mauri entra a la cuina i saluda amb alegria la Raimona, que prepara alguna cosa per sopar, i la seva filla, que l’ajuda. Sota la campana de la xemeneia, les brases escalfen una olla sobre un trípode. La cuina és apartada i càlida, emmascarada de sutge pels fums de la llar. Un banc de fusta amb un respatller força alt, a prop del foc, reté l’escalfor d’esquena a l’entrada de la cuina.

En Pere Mauri s’asseu al banc. No dissimula el seu afecte viu per la Raimona Martí de Junac, viuda del ferrer Arnau Piquier, i per la seva filla, la jove Guillemina. La Raimona és una dona encara bonica, malgrat tot el que ha patit i que pateix, algun problema de salut, el cor: a vegades se li accelera sobtadament dins el pit i s’espanta… Sempre té a mà algun remei d’herbes.

La Raimona i la seva filla cohabiten amb el senyor Belibasta, li cuinen, atenen la casa i les seves necessitats domèstiques. Com una bona esposa i una bona filla. Per això en Mauri les respecta i les estima.

En Pere Mauri entén i aprova que la Raimona i en Belibasta, als ulls dels Morellans, facin veure que són casats. És el millor per a tots! Així es van instal·lar a Morella, fa ja cinc anys, la Raimona i en Belibasta: com marit i muller. Comparteixen sostre, entren i surten junts, passegen amb la nena, que va arribar aquí amb tot just deu anys i ja té quinze boniques primaveres. Els tres membres d’aquesta família assisteixen plegats a missa i al mercat, i són estimats pels seus conveïns morellans com una família cristiana més.

A Morella ningú no sospita res de la seva clandestina creença, dels seus ritus secrets, de la seva heretgia. Els membres de la seva comunitat, en públic, tracten la Raimona i en Belibasta com marit i muller. En privat, saben que és mentida, perquè un Perfecte no toca dona. Del que es tracta a Morella és d’evitar que algú pugui sospitar que en Belibasta és un heretge amb sotana, un Perfecte, un «sant home». I un home de quaranta anys resultaria més sospitós solter que ben casat i amb una filla…

Però el fingiment d’en Belibasta és tan complet…, que uns quants dels seus creients sospiten ja que la Raimona i el Perfecte jeuen junts. Malgrat tot, miren cap a una altra banda. Fingeixen, al seu torn. S’estimen més no saber-ne res, i els fidels més lleials, com l’ama Guillemeta i en Pere Mauri, els primers.

En Belibasta i la Raimona fingeixen davant els seus amics que dormen separats. Però quan a la casa no hi ha testimonis, es fiquen al llit junts, es donen escalfor carnal. En Belibasta predica contra el sexe, reproductor de la diabòlica matèria, però no pot apartar-lo de la seva pròpia vida. Això el fa patir, però no deixa de reincidir-hi. I la Raimona sent admiració i amor per en Belibasta, accedeix als seus desitjos com ho faria una esposa amb un marit al qual adorés. Res no li nega al Perfecte imperfecte.

A la casa de Morella, la parella acull esporàdicament una germana de la Raimona anomenada Blanca (que aquí es fa anomenar Comdors), que passa algunes temporades amb ells. Això sense comptar visitants més o menys transitoris, com el mateix Pere Mauri o com alguns altres membres de la comunitat de creients que s’agrupa a la ciutat de Sant Mateu, a un parell de jornades de camí.

En Belibasta torna de plaça. Ha comprat carn salada. La dóna a la Raimona i li somriu. Ella sent que aquest somriure l’alleuja. No n’entén el motiu però no pregunta. La resta del dia, mentre cuina, mentre escalfa aigua, mentre porta llenya, mentre espolla els cabells de la Guillemina, sent una rara lleugeresa… En Pere Mauri passa el dia tancant tractes amb esquiladors, paraires i cardadors de Morella, i en Belibasta teixint cistelles, sense parlar amb ningú. A en Pere Mauri li estranya aquest silenci, però no diu res.

Arribada la nit, sopen plegats en Belibasta, en Pere Mauri, la Blanca, la Raimona i la seva filla Guillemina. La Raimona serveix el guisat que ha preparat, el plat predilecte d’en Belibasta: una pasta de peix. Ha bullit el peix, n’ha separat la carn, l’ha aixafada i amanida amb una herba aromàtica silvestre i oli, i després ha embolcallat la pasta en una torta de farina.

Amb la taula ja disposada i tots a punt de menjar, en Belibasta agafa el pa, el beneeix i el reparteix entre els comensals. En beneir-lo, no ho fa traçant el senyal de la creu, per a ell tan infamant i indigne!, sinó que dibuixa sobre la fogassa un cercle en l’aire, amb la seva mà dreta. Havent sopat, en Belibasta mussita una oració i neteja amb vi el ganivet, com sempre.

Després, les dues dones es retiren a dormir i deixen sols en Belibasta i en Pere Mauri a la cuina. En Belibasta parla:

—T’he de dir una cosa important, Pere.

—De què es tracta, monsenyor?

—Ja has tornat a les teves malifetes, Pere! Has mantingut durant dos anys una amant a les pastures.

—…

—I digue’m la veritat: penses tornar a viure amb la senyora Brunissenda de Cervelló?

A en Pere Mauri li sorprèn l’amonestació i la pregunta tan directa del seu senyor espiritual. Però no té cap empatx a contestar amb vehemència i amb transparència, i així ho fa.

—Sí.

En Pere Mauri mai no s’amaga ni dissimula! Pot ser càndid i pecar d’ingenu, però prefereix la franquesa i recela de les dobles intencions. En res no confia més que en el seu encant natural, en la seva simpatia i el seu somriure, en el respecte i la calidesa que dispensa a tothom, sigui qui sigui. A tots tracta amb la mateixa afabilitat i generositat: fa regals a aquest i a l’altre, sense manies. En Pere Mauri està convençut que aquesta manera d’actuar és la seva salvaguarda, que això sempre el protegirà i només li reportarà beneficis. Per cultivar amics fins a l’infern es va lliurar en certa ocasió de ser empresonat després d’un interrogatori inquisitorial.

—Ai, Pere, Pere! Et dissipes per aquí i per allà. No veus que hauries de quedar-te quiet d’una vegada, deixar de transhumar de pastura en pastura, amunt i avall, d’amant en amant? En Pere Mauri: ha arribat el moment que posis seny!

Una idea s’ha anat forjant dins el cap d’en Belibasta. Després d’una nit sencera sense aclucar l’ull i tot un dia meditabund, el pla ha anat prenent forma.

I en Belibasta comença ara a exposar-lo.