KAOUTAR MESSALI

Tànger, Marroc, 2001

«La meva mare vol que visqui com la meva germana: amb un marit, nens i una casa. Però té una idea errònia».

Vaig anar a l’estació de Cardedeu i vaig agafar l’R2. Era l’últim tren, el de les onze i trenta-i-pocs minuts de la nit. Vaig baixar-ne a Barcelona-el Clot-Aragó i vaig fer transbordament per anar a plaça de Catalunya. En arribar, em vaig asseure on em va semblar bé.

Això va ser el març del 2019. Tenia molt fred; anava poc abrigada. També recordo plorar molt i pensar on dormiria aquella nit.

Fins que una noia se’m va apropar i em va preguntar què em passava. Em feia massa preguntes i jo només les responia amb monosíl·labs: sí, no. Finalment li vaig demanar, si us plau, que marxés, que em deixés pensar, que em sentia molt confusa i trista.

Però ella no va acceptar el meu prec. De fet, va voler trucar a alguna persona del meu entorn que pogués fer-se càrrec de mi. Li vaig dir que allò no era possible, que el mòbil se m’havia espatllat, hores abans, en una baralla amb la senyora amb qui estava vivint.

La noia em va donar la seva jaqueta negra i vam anar a menjar un kebab; calentetes. En acabar, em va acompanyar a una comissaria dels Mossos d’Esquadra.

Allà, els agents van veure que estava empadronada a Cardedeu, a casa d’una senyora, la mateixa amb qui m’havia discutit feia unes hores, i li van trucar, però no volia saber res de mi.

Feia una temporada que vivia a casa seva. És una amiga de la meva mare i jo tenia sostre i menjar a canvi de netejar-li el pis i el de la seva germana. Ella estava farta de mi i jo no tenia enlloc on anar. Estava sola.

Vaig arribar a Catalunya el juny del 2018 amb la meva mare, que té cinquanta-sis anys, perquè ella tenia un tumor al coll que li havien d’extirpar. L’operació al Marroc era molt cara i aquí no va haver de pagar res.

A Cardedeu hi havia la meva germana, cinc anys més gran que jo, amb el seu marit i els seus dos fills, nadons encara. Ella havia empadronat la meva mare a casa seva per tal que la cirurgia aquí li fos gratuïta. I així va ser.

Vam estar un mes i uns dies a casa de la meva germana i la seva família. La rebuda va ser molt bona: quan vam entrar per la porta, ens esperava pollastre i tot tipus de menjar.

Quan la meva mare ho va tenir tot a punt, va tornar cap al Marroc, cap al nostre poble, Ben Dibane. No podia deixar la casa sola. Amb ella ara hi viuen el meu pare, la meva àvia, el meu germà i la seva família, la meva altra germana i la seva família i la meva tieta.

Però només ella i la meva cunyada porten diners a casa. Els meus pares estan separats, no oficialment perquè la meva àvia no ho vol; és tradicional i pensa que encara es poden tornar a estimar. Tot i així, el meu pare a vegades ve a casa. Només quan no té diners. I només fa que dormir i fumar haixix. I al matí de l’endemà ja no hi és.

La meva àvia tampoc fa gaire res perquè és vella i gairebé no pot ni baixar les escales des del quart pis on vivim. En definitiva, ma mare havia de tornar al Marroc i el comiat va ser dur perquè mai ens havíem separat fins llavors.

Se’n va anar i jo em vaig quedar a viure a casa de ma germana i el seu marit. Estan casats perquè els hi van obligar les seves famílies. Als grans esdeveniments, com les bodes, les mares duen les filles que estan en edat per ser emparellades i, per tant, la meva mare hi va acompanyar la meva germana i allà va conèixer la família del que seria el seu marit mesos més tard. Però, és clar, cap de les dues podien imaginar-se del tot el que esperava a la meva germana.

Quan es van casar, la meva germana tenia disset anys i va anar-se’n a viure amb la família d’ell, a Larraix, a vuitanta-cinc quilòmetres de Tànger, com si es tractés d’un objecte comprat. Amb la majoria d’edat va iniciar el procés per a l’obtenció dels papers per venir a Catalunya, on el seu marit ja feia deu anys que vivia. I, al cap de poc, va viatjar cap aquí per quedar-s’hi.

Va ser tot molt ràpid. La meva mare, de fet, va ajudar a agilitzar-ho tot. Tenia una idea errònia al cap. Al cap de tres mesos de ser aquí, la meva germana es va quedar embarassada. És una noia que no ha estudiat ni tampoc pensa en què vindrà després. Ara, amb tot plegat, es troba molt malament i em diu que es voldria separar, però no pot; se sent lligada pels fills i perquè gairebé no parla castellà.

El seu marit treballa en una fàbrica, és transportista. Li paguen molts diners, però quan es tracta de mantenir els seus fills i la seva dona no té res perquè el primer que fa ell és enviar diners als seus pares, que són al Marroc. A més, la seva família no entenia per què jo havia de viure amb ells i per què el seu fill m’havia de pagar el sostre i el menjar.

Així que d’un dia per l’altre el marit de la meva germana em va fer fora de casa seva a crits, com m’acostumava a tractar. També m’insultava i, en aquests casos, la meva germana a vegades em defensava, però d’altres no feia res. Em va molestar molt que em fessin fora de casa seva i em pensava que l’única solució era insistir intentant-hi entrar, però no va servir de res.

Fins que vaig tenir l’oportunitat d’anar a viure amb l’amiga de la meva mare, la senyora de qui us he parlat al principi. Ella també tenia històries pendents amb els papers i no hi tenia bon feeling.

Em deia que no feia bé la meva feina, que era netejar; val a dir que no cobrava absolutament res per mantenir-ho tot net. Jo sabia com es netejaven les coses; era ella que no em deixava comprar els productes necessaris. Vaig arribar a aguantar molt. Fins i tot havia de netejar les calces brutes de la seva germana; quin fàstic i quina poca vergonya, aquella dona.

Aquesta senyora treballa en una pizzeria, i el gerent, a qui un dia vaig caure en gràcia, em va presentar els seus fills, més petits que jo. Vaig jugar al parc amb ells i em va proposar cuidar-los a les nits durant la setmana que els tenia a casa, però treballar de nit a casa d’aquest senyor no és el més convenient: ell és separat i té la custòdia compartida. Amb ell vaig anar per primer cop a un bufet lliure i també vaig anar al cinema amb els seus fills.

Un dia l’amiga de la meva mare em va dir que havia parlat amb el seu marit i que havien decidit que m’havia de buscar un lloc on viure. Ara sí que no sabia què fer, tant a casa de la meva germana com a casa d’aquesta senyora se m’hi negava l’entrada.

Allò em va fer plorar moltíssim, però com que no volia que ningú se n’assabentés, em tapava la cara amb el coixí perquè no em sentissin. No m’agrada que la gent sàpiga quan ploro i quan deixo de plorar; no m’agrada mostrar els meus sentiments, encara que sé que quan els deixo anar i els comparteixo amb algú em sento millor.

Vaig pensar en totes les opcions possibles: potser encara em quedava algun fil per estirar. A casa érem sis germans; ara en som cinc perquè una va morir. Una altra germana segueix vivint amb la meva mare, s’ha casat i ha tingut un fill. Doncs bé, el seu home té una germana que viu a Catalunya amb els seus dos fills en una casa ocupada. Li vaig trucar i, molt compungida, em va dir que no em podia acollir ni ella ni els companys amb qui compartia habitatge.

Tanmateix, aquesta noia tenia un cosí que vivia en un pis que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) li havia facilitat. Tampoc va servir de res intentar-ho. El senyor de Cardedeu, el gerent de les pizzeries, tampoc tenia lloc per a mi. Ja havia trobat una altra noia marroquina que podia encarregar-se dels seus fills i a casa seva no tenia espai per a més gent.

No sabia què fer ni on anar, i la senyora amb qui havia viscut una temporada m’estava exigint a crits que marxés. La tensió va augmentar de tal manera que em va clavar una empenta. Jo no podia ser menys i m’hi vaig tornar de la mateixa manera. Però què feia? La meva mare no m’havia educat per fer això. Se’m va trencar el mòbil. Era millor que marxés.

I així va ser com em vaig trobar de nit i sola a Barcelona.

No tenia cap lloc on anar; estava sola. Aquella nit, a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, va ser el primer cop que vaig sentir parlar dels centres d’acollida. M’enviaven, tant si volia com si no, a un espai que està a prop del Palau Reial, un centre d’acolliment contractat pel Consorci de Serveis Socials de Barcelona que només acull noies; una trentena, en concret. Però les noies no són joves migrades; acostumen a ser noies d’entre dotze i divuit anys que no tenen bona relació amb els seus familiars i hi ingressen per poder tornar a conviure tots plegats a casa.

Allò era una bogeria; les noies eren molt mal educades. No m’hi sentia còmoda, però era millor que sentir les males paraules del marit de la meva germana i de l’amiga de la meva mare.

Vaig estar-hi fins al 14 de març del 2019, el dia que des de la Fundació Idea van inaugurar un centre de protecció i emergència al Montseny, on soc ara. Vaig ser la primera noia a accedir-hi. El màxim de places disponibles és quinze i aquí totes les noies que hi arriben també són migrades i no tenen cap altra persona que vetlli per elles que no siguin els educadors socials o integradors que treballen al centre.

La Fundació Idea és una entitat que ofereix serveis residencials d’estada limitada a infants i adolescents que estan en situació d’alt risc i separats del seu nucli familiar. També ajuden al desenvolupament i creixement personal d’aquestes persones a través de programes socioeducatius; podríem dir que l’objectiu és acompanyar-los cap a la incorporació social.

Aquest centre en concret és una masia que es troba al Vallès Oriental, situat en una parcel·la de trenta mil metres quadrats. Té una zona enjardinada amb piscina i també tenim un hort on plantem pastanagues, cebes, tomàquets…, fins i tot hi hem fet cultius de te verd! I hi ha arbres que ens donaran prunes. És fantàstic.

La masia en sí té 339 metres quadrats habitables i es distribueix en tres plantes: a les dues primeres hi ha el saló menjador amb una xemeneia, la cuina, les habitacions i els lavabos, i la tercera planta són les golfes. L’espai en aquesta última part és molt íntim. Hi ha una finestreta petita per on veus la muntanya, i també hi ha una habitació amb ordinadors, que utilitzem per estudiar.

Els petits masclismes

A més, estem pensant a construir la típica casa de l’arbre per anar-hi a llegir o a passar l’estona… La veritat és que al centre hi ha racons per a tot. N’hi ha un que utilitzem com a aula i té pissarra i tot. Hi solem fer debats o alguna sessió especial; per exemple, quan va ser el dia internacional per l’eliminació de les violències vers les dones i les nenes, el 25 de novembre, la Jèssica, una de les educadores, ens va exposar situacions hipotètiques en què hi havia vulneració de drets de la dona i nosaltres havíem de dir què ens semblaven aquelles escenes. No es tractava de fets gaire obvis, com ho és una agressió sexual; vam analitzar els petits masclismes. Hi havia companyes que no entenien que allò era violència, per més normal que semblés, i d’altres que s’adonaven que al llarg de la seva vida havien ajudat a perpetuar actituds masclistes perquè mai ningú les havia educat abans sobre allò.

Fa un temps no m’hauria imaginat que podria viure res semblant i tenir tanta sort. Amb catorze anys vaig deixar d’anar a l’escola per posar-me a treballar; havia d’ajudar econòmicament la meva mare. Com que era menor d’edat, no podia treballar en grans empreses, de manera que vaig començar a cosir peces de roba i a arreglar-les en una petita fàbrica tèxtil. Era com un garatge gran, tot gris; les màquines de cosir eren blanques i n’hi havia tres fileres de vint, més o menys. Treballava de set del matí a sis de la tarda, però em pagaven molt poc: uns cent cinquanta euros al mes. Em feia vergonya dir que treballava perquè, mentre jo anava a la fàbrica, les noies de la meva edat estudiaven.

Ara visc en una masia, estudio i tinc un permís de residència temporal. És increïble, sembla un somni. I estic dins d’un programa de formació i inserció (PFI) on adquireixo coneixements generals per poder treballar de cara al públic, com a dependenta, per exemple. És tot en català! Estic molt contenta de tenir aquesta oportunitat. Tant de bo hagués començat a estudiar abans.

I pel que fa al permís de residència, l’han tramitat les noies del centre. Quan em vaig fer el passaport van iniciar el procés d’obtenció del permís de residència i al cap d’uns quants mesos ja tenia l’aprovació del Govern espanyol. Ara només els falta la meva empremta digital i després hauré d’esperar quaranta dies per tenir-ho tot enllestit.

D’aquest centre on visc tinc un record especial de la Fadila (nom fictici), una noia que va estar convivint aquí amb nosaltres des del principi i que al cap d’uns mesos va fugir. Tenia família i un xicot que l’esperaven a fora. Ha fet una gran bajanada perquè ara ja no pot tornar al centre. L’han estat esperant molt de temps, i ara que ella vol tornar, ja ha perdut la plaça.

Al principi, la Fadila i jo parlàvem poc, però a mesura que va passar el temps ens vam anar coneixent. També és de Tànger i m’explicava moltes coses de la seva vida personal; en canvi, jo a ella, no tantes. Al centre no podem dormir al mateix llit dues persones. Però la nit que la Fadila marxava em va demanar que dormís amb ella i ho vaig fer. Vam estar parlant durant hores.

Ara que ella és fora hi parlo sovint. Em diu que està malament i jo li dic que hauria d’haver pensat bé les coses. Amb la Fadila m’hi avinc molt. En canvi, amb les companyes d’ara no tan bé com amb ella. La convivència en general al centre és bona, però no tinc confiança amb ningú.

De fet, no crec en les amistats. Les meves germanes han patit molt per culpa de les amigues i ara jo no confio en les persones; sempre penso que la gent acabarà parlant malament de mi a la meva esquena.

De la mateixa manera que us dic això, també us he de dir que crec en l’amor. Puc arribar a enamorar-me d’algú, no vull casar-me a la força, vull conèixer la persona, conviure-hi, i en el cas que ens estimem, casar-nos si volem (hi ha un noi d’Holanda al PFI que m’agrada; parlem poquet, però parlem, és guapíssim…).

Això que penso només ho sap la meva mare i ara vosaltres. Amb ella també comparteixo els meus èxits, però no crec que ma mare estigui tan contenta com jo en aquest sentit. Ella voldria casar-me amb un home que coneix; jo m’hi nego. És un paio que té barba, està gras i és més gran que jo. Tot i que la meva família s’enfadi amb mi, jo mantindré ferm el meu no.

La meva mare també ho ha intentat amb un noi de Sant Celoni, un carnisser. Em va proposar que m’escapés del centre, que anés a viure un altre cop amb la meva germana i que conegués aquest home. No, no ho penso fer. Ella no entén que soc petita per treballar i casar-me.

Imagino que la mare vol que visqui el mateix que la meva germana. Creu que si tens marit, nens i una casa ja ho tens tot. Però les coses no són com ella es pensa. Tinc divuit anys i faré el que jo vulgui, no el que ella vol. La meva vida és meva, i si al final s’enfada i no em vol parlar, doncs prefereixo no parlar-li. És per això que penso que el que més estimo en aquest món és a mi mateixa.

La meva germana seria la següent persona que més estimo. Si fos per mi, estaria vivint amb ella. Totes dues soles. Vull donar-li suport, ajudar-la, però no puc. Ara ja he perdut els permisos que tenia per visitar-la; la DGAIA no m’ho permet. Imagineu-vos si un dia em presento a casa de la meva germana i el seu marit m’agredeix…

Agafada pel coll i encastada a la paret

El que vull ara és que des del centre parlin amb la DGAIA perquè pugui veure ma germana. Han d’entendre que no vull viure més amb ells. Si no hagués estat perquè la setmana passada vaig aconseguir que em vingués a veure prop de l’escola on faig el PFI, faria mesos que no la veig. Això va ser possible perquè ho vaig fer d’amagat de les educadores i educadors del centre, i ara estan una mica enfadats amb mi.

Però és que a la meva germana li estan pegant a casa seva; ho he vist amb els meus propis ulls. Un dia m’hi vaig presentar, quan encara tenia permís per fer-ho, i vaig veure com ell l’agafava del coll i l’encastava a la paret. Properament la meva germana, el seu marit i jo tenim una visita amb els serveis socials, els comentaré això mateix, a veure si d’aquesta manera la puc ajudar.

La meva germana i jo podríem haver tingut vides molt similars, només ens portem cinc anys. El resultat, però, és que jo puc dir «no vull». Jo no permetria estar amb una persona més gran que jo i que, a més, no em respectés. Aquest home va dir a la meva germana que era una vaca, davant meu i davant dels pares d’ell. La meva germana està grassa després d’haver parit els dos fills, però no s’hi va tornar. Té por.

És per això que molts cops, quan envio whatsapps a la meva germana i li explico què he fet al centre o que he sortit a Granollers amb les companyes, ella no em respon, perquè ella també voldria passar-s’ho bé com jo.

Ni la meva germana ni l’amiga de la meva mare poden menjar porc ni beure alcohol. Jo, per exemple, algun cop que he dinat amb el senyor de Cardedeu, l’home de la pizzeria, he pres alcohol. O amb altra gent he provat la marihuana. És clar que no fumaré sempre; de fet, simplement va ser una primera presa de contacte. Per què no ho hauria de fer?

La meva germana, però, em retreu haver-ho fet. Ella evita tot això i s’enfada molt amb mi i fins i tot em pega algun cop. Què passa si menjo porc? Em moriré? Agafaré una malaltia? Conec una noia marroquina que en menja i no li passa res. És la meva vida.

I el mateix penso del Ramadà, una tradició que les noies del centre hem seguit enguany. Al Marroc, de més petita, amb catorze o quinze anys, hi havia dies que no m’aguantava de gana i que a mig matí menjava alguna cosa. Ai, si la meva mare se n’assabentava! Em pegava tan fort…

En canvi, ara, el que visc gràcies a aquest últim centre d’acollida és increïble. L’Esmeralda, l’encarregada de l’espai, és una dona molt maca. Des del primer dia em va abraçar; m’agrada molt com em tracta.

També hi ha la Noèlia, una integradora social amb qui em sento molt còmoda i segura. M’agrada molt quan m’explica la seva vida, quan em diu que ha estat tot el dia voltant per Barcelona. Em sembla molt interessant i em fa pensar: «Jo també ho faré algun dia, sola». Perquè, abans de ser al centre, només havia sortit al carrer amb l’amiga de la meva mare, i la meva germana no surt mai al carrer. Aquesta dona em traduïa les coses, jo assentia i estava callada, però ho entenia tot.

Algun cop que havíem anat al parc només hi havia dones marroquines que em preguntaven tota l’estona d’on venia, què feia vivint a casa d’ella i si tenia família.

El que vull és viure la meva vida i ser lliure. D’aquí a uns quants anys m’imagino sabent català i castellà perfectament, treballant i estalviant per viatjar i gaudir de la vida. I amb un cotxe i una casa blanca ben bonica. M’agrada el negre, però a vegades aquest color m’evoca coses dolentes i per això prefereixo tons pàl·lids i suaus.

Història recollida per Andrea Vargas Torrentó.