GLADYS ROSTAN

Uruguai, 1961

«Vam migrar amb un punt d’inconsciència important i la realitat ens va colpejar a la cara».

El primer somni trencat de la meva vida va ser la caiguda del bloc soviètic perquè va despullar una realitat que no coneixíem i va sacsejar els nostres ideals. Tant el meu marit, l’Alberto, un comunista de soca-rel, com jo militàvem al Frente Amplio i ell va estar empresonat durant la dictadura uruguaiana (1973-1985) per les seves idees. La segona època de somnis trencats la va desencadenar la crisi econòmica i social que va viure l’Uruguai el 2002.

El país estava immers en una situació terrible, cada cop vivíem pitjor, desenes de persones migraven cada dia i no vèiem una sortida a curt termini. La nostra filla, la Daniela, tenia quinze anys i nosaltres ens preguntàvem: és això el que volem viure? Qui primer s’ho va plantejar va ser l’Alberto: «Jo soc qui està a l’atur, doncs emigro. Veig si les coses funcionen bé i després veniu vosaltres». Però just quan ja ho tenia coll avall, Antel —l’empresa pública de telecomunicacions on jo treballava— va oferir baixes incentivades i aquí va sorgir el dubte: «Què fem? Desaprofitem els diners de la indemnització i esperem que tu et consolidis a Espanya o ens ho juguem tot a una carta, diners en mà, i marxem tots?». Recordo que vam passar una nit en blanc deliberant tots tres i finalment vam decidir que el camí el fèiem junts.

Vam descobrir Barcelona amb els Jocs Olímpics i ens en vam enamorar. Quan ens vam plantejar venir a Espanya, tots la vèiem com la ciutat ideal. En l’àmbit futbolístic, també hi havia afinitat: a l’Alberto l’apassionava el Barça! A més hi vivia el seu cosí, que hi havia migrat a principis dels vuitanta. És curiós perquè gairebé tots els uruguaians, inclosos amics i coneguts, s’instal·laven a Palma però nosaltres teníem clar que volíem viure aquí.

També hi tenia una amiga que havia emigrat durant la dictadura perquè als seus pares, que eren professors, els havien posat a la llista negra i no podien treballar. No els van empresonar, però van perdre la feina i van haver de marxar l’any 76, quan la meva amiga, amb qui havia anat a classe des de la llar d’infants, tenia quinze anys. Era un altre punt de referència. I, finalment, una companya que havia militat al Frente també vivia a Barcelona. Però sobretot vam triar-la perquè era una ciutat que ens entusiasmava. Si has d’emigrar, ho has de fer al lloc dels teus somnis, i per a nosaltres era Barcelona.

L’adaptació va ser bastant difícil. Vam emigrar amb un punt d’inconsciència important i la realitat ens va colpejar a la cara. Sempre dic el mateix: per sort desconeixia com n’és de complex començar de zero en un altre país perquè, si ho hagués sabut, potser no hauria tingut el valor de fer-ho. Però vist en perspectiva, crec que vam prendre la decisió correcta.

Vam arribar a casa de la nostra amiga i hi vam viure durant dues setmanes, tot i que sabíem que n’havíem de marxar perquè era totalment provisional. Era una bogeria, l’únic que teníem eren tres mil euros i vam pensar que amb això ens seria fàcil llogar un pis; sabíem que havíem de pagar per avançat dos mesos de lloguer més els honoraris de la immobiliària, però el que no vam pensar va ser que ningú voldria llogar un pis a uns immigrants sense papers.

Així que vam anar a viure en un hostal, en una habitació sense bany. Era estiu, en plena onada de calor, i allò d’aquella habitació de Gràcia era brutal: si obries les finestres no dormies per l’escàndol que hi havia al carrer i si les tancaves, tampoc, perquè et mories de calor. Sense feina, els diners se’ns van fondre i gràcies al fet que l’Alberto va aconseguir algunes feinetes en la construcció, van començar a entrar diners per menjar. Literalment: hi havia dies que tenies cinc euros i sabies que aquell dia podies anar al súper a comprar.

Casualitats de la vida, els propietaris de l’hostal eren uruguaians i es van portar estupendament bé amb nosaltres. La Daniela tenia un plat a taula cada dia gràcies a ells. A mi, al cap d’uns quants mesos, em van oferir començar a treballar en un centre de teràpies alternatives de qui avui és una de les meves millors amigues. Li portava tota la comptabilitat per quatre-cents euros al mes. L’Alberto també va trobar feina en un restaurant de Sabadell i aquí vam començar a tenir estabilitat, entre cometes. Ell guanyava vuit-cents euros i jo quatre-cents, i amb això vivíem correctament.

Després de passar tres mesos a l’hostal, gràcies a la meva amiga de la infància i a un amic seu que regenta una immobiliària, vam aconseguir llogar un pis al costat de la plaça de la Virreina. I a partir d’aquell moment ens semblava que tocàvem el cel amb les mans. Era un apartament buit, els mobles els recollíem del carrer els dimarts al vespre, que era el dia que els veïns els deixaven a les voreres perquè l’Ajuntament se’ls endugués. Recorríem els carrers de Gràcia buscant mobles. Jo sempre deia que cada dimarts canviava de menjador perquè quan trobàvem unes cadires o una taula millors automàticament les renovàvem. Les nits del dimarts, doncs, em revitalitzaven. Parlant-ne amb altres persones que han passat per moments complicats, coincidim que és increïble com, quan vius en l’adversitat, petits detalls com canviar els mobles del menjador et donen aire per tirar endavant.

A la Daniela li va costar adaptar-se. Vam venir al març i ella fins al setembre no va començar a l’institut. El tema de l’idioma va ser complex perquè no sabia català i, de cop, es va trobar a quart d’ESO amb una llengua que no coneixia. També va coincidir en un moment que hi havia molta immigració i a classe sempre s’ajuntava amb noies estrangeres. De fet, les úniques amistats que va fer i que encara conserva són immigrants.

El 2005 vaig obtenir la ciutadania italiana, i allò va marcar un abans i un després. Com tantes altres famílies, els meus avis van fer el camí d’anada a Sud-amèrica i nosaltres vam fer el de tornada a Europa. Vaig començar a gestionar els tràmits a l’Uruguai, abans de venir, però és un procés molt i molt llarg. A partir d’aquell moment vam poder començar a treballar de manera legal, que era el que buscàvem, i les condicions econòmiques per fi van començar a millorar perquè cobres segons el preu de mercat, en canvi, quan treballes en negre ho fas a meitat de preu. Qui et contracta sap que hi ha una irregularitat, però tu no tens alternativa i ho has de fer per sobreviure.

Tres anys més tard una amiga que tenia un pis a Santa Coloma de Gramenet em va preguntar si ens interessava llogar-lo. El vam anar veure i era un àtic amb terrassa, molt més gran que el pis on vivíem nosaltres, així que de seguida vam dir que sí. Des d’aleshores és casa meva.

Del terror a la festa de la democràcia

Em diuen Cuqui des de sempre. Tinc un germà i una germana més grans i set anys després vaig arribar jo. Quan vaig néixer tots esperaven un nen, no hi havia ecografies en aquella època, i em volien posar Fernando. Vaig estar un parell de dies sense nom i els meus germans m’anomenaven chiquita: «¡Ya nació la chiquita!». I d’aquí no sé com va derivar a Cuqui. Evidentment, dos dies més tard ja tenia nom, però em van continuar anomenant Cuqui i a l’Uruguai tothom em coneix així. Només utilitzo el nom de Gladys en l’àmbit laboral.

Vaig néixer a Fray Bentos, un poble d’interior d’uns vint mil habitants, a tocar de l’Argentina. Es pot dir que vaig créixer entre dues aigües quant a influència cultural. Als divuit, si volies seguir estudiant, t’havies de desplaçar a Montevideo, on hi havia les universitats, així que em vaig instal·lar a la capital per cursar Ciències Econòmiques en un moment complicat, en plena dictadura.

Marxar a Montevideo va ser tot un despertar. Quan es va produir el cop d’estat el 1973, era una nena i vaig començar el descobriment de la realitat a partir dels meus anys universitaris. Fins llavors, tot i que sabia que vivíem en dictadura, no era totalment conscient del que passava al país. A banda d’anar a classe, em vaig començar a involucrar en moviments estudiantils i em vaig implicar moltíssim en l’inici de l’obertura democràtica. Per temes de feina i militància vaig deixar els estudis, que vaig reprendre molts anys després per diplomar-me en Direcció i Gestió d’Empreses.

El salt de la lluita estudiantil a la militància política amb el Frente Amplio el vaig fer de la mà de l’Alberto, amb qui acabava de començar una relació i va ser el meu marit durant trenta-tres anys. Ell tenia fusta de líder, era molt bon orador i militava al Frente. Ens coneixíem de Fray Bentos i ens vam retrobar a Montevideo, on vam començar un camí junts lluitant per un món millor.

Vinc d’una família molt tradicional i vinculada al Partido Colorado, un partit de dretes. Tant el meu avi com el meu pare i el meu germà hi han tingut una participació política activa. El pare va ser candidat de la circumscripció en les eleccions al Congrés del 71. Va morir molt jove, amb cinquanta anys, i va arribar a exercir un càrrec de direcció a escala municipal. I el meu germà igual: una vegada recuperada la democràcia va integrar-se en aquest partit i és un càrrec de confiança en l’àrea de turisme.

L’Alberto, en canvi, era membre del Partit Comunista, que forma part del Frente Amplio, i sempre hi va militar a escala orgànica. S’hi va afiliar amb només quinze anys i era molt actiu. Encara que no ocupés càrrecs públics sempre va estar organitzant i dirigint en l’esfera interna. Fins que el 1997 va fer el salt i va exercir de regidor a Paysandú, una ciutat d’uns cent mil habitants on vam viure durant uns quants anys.

Però tornem al 1973. La repressió predictadura es focalitza en el Moviment d’Alliberament Nacional - Tupamaros i, si bé des del cop d’estat s’il·legalitzen tots els partits polítics, a partir del 74 es comença a reprimir amb duresa les diferents formacions del Frente i, de manera molt especial, els comunistes. La cèl·lula de Fray Bentos és la primera que cau, durant una reunió clandestina, i entre els primers presos hi havia l’Alberto. En aquell moment encara no et podien empresonar per sedició, sinó que ho feien per «atemptat a l’honor de les forces armades». Per això les primeres condemnes van ser més lleus que les següents.

L’Alberto va passar més d’un any a la presó. El 1976 va ser alliberat, però sota vigilància: cada setmana s’havia de presentar a la caserna i els militars tenien via lliure per tornar-lo a empresonar en qualsevol moment. Evidentment, no podia sortir del país, ja que no podia sol·licitar el passaport i això també el va limitar moltíssim per treballar. En aquell moment, per estar al mercat laboral, tothom necessitava un certificat de bona conducta i hi havia tres categories: A, B i C. Pràcticament només podien trobar feina els que estaven en la categoria A. Si formaves part de la C, ja et podies oblidar de treballar i encara més si tenies antecedents.

Durant els dotze anys de dictadura es va haver de presentar a la caserna, primer cada setmana, després cada quinze dies i finalment cada mes. Va ser un estigma durant tota la vida per tot el que li va generar en l’estat personal i laboral, sempre amb l’ai al cor pensant que et podien tornar a buscar per detenir-te i tornar-te a empresonar.

Recordo que ja estàvem junts, l’any 1985, quan vam recuperar la democràcia i va decidir que no s’hi presentaria més. Ja s’havien celebrat eleccions i tinc gravat a foc com un dia van picar a la porta de casa. Era un agent de la policia que venia a comprovar si ell era al domicili i demanava explicacions perquè ell ja no es presentava a firmar la citació. Era tan absurd, tot allò. L’Alberto li va dir: «T’adones dels temps que vivim? Ja estan alliberant els presos de Libertad». Es referia als presos polítics; la presó d’homes estava situada en un poblet que s’anomena Libertad (quina ironia!) i sempre ens hi referíem com els presos de Libertad.

L’Alberto no parlava gaire de la presó ni del període previ, el de la caserna que depenia de l’Exèrcit on et torturaven per aconseguir informació per detenir més gent. Tot i que alguna vegada que havíem sortit a caminar tant que se’ns inflaven les cames, ell recordava els plantones de la presó. Els havien arribat a tenir tres dies a peu dret, sense poder caure a terra. Aquell patiment va ser la llavor de les seqüeles de salut que va arrossegar tota la vida, en concret un problema hepàtic i pancreàtic que va desenvolupar d’adult. Mentre estava empresonat, va patir una hepatitis i evidentment una persona malalta sotmesa a tortures no es cura fàcilment.

Així doncs, a l’arribar a la universitat sabia que vivíem en un estat de repressió, però no era conscient de tot el que implicava. Sabia que existia el toc de queda, a les deu de la nit ningú podia ser al carrer, i sabia que fins i tot per celebrar una festa d’aniversari havies d’avisar la policia, ja que hi havia gent a casa teva i les autoritats havien de saber el motiu d’aquella «reunió». Vaig veure com detenien l’Alberto, tot i que ho vaig veure amb els ulls d’una nena de dotze anys. La meva família era de dretes i per a ells tot allò era un «tràngol que havíem de passar perquè el país havia entrat en caos»; si bé no compartien el que estava passant, d’alguna manera ho justificaven.

A Montevideo vaig veure clar que situacions que coneixia com a aïllades a Fray Bentos en realitat eren la norma. Va ser quan vaig saber que hi havia desapareguts al nostre Uruguai, que havia gaudit d’una democràcia molt més consolidada i vertebrada que la resta del continent. L’Argentina, fins a aquell moment, havia viscut saltant d’un cop d’estat a un altre, però el nostre paisito, no. Havíem sigut pioners en el dret de sufragi universal i la llei del divorci. Evidentment, aquelles dictadures van ser un pla orquestrat contra tota l’Amèrica Llatina.

Nosaltres teníem tots els somnis dipositats en la recuperació de la democràcia. Recordo la festa del primer de març de 1985, el dia que es va constituir el govern democràtic i érem tots al carrer celebrant-ho. Tot i que va guanyar el Partido Colorado, de dretes, la il·lusió es mantenia al cent per cent. A més, va començar l’alliberament dels presos polítics. Veure l’obertura de les presons i rebre’ls va ser molt emocionant. A Montevideo hi havia diversos escenaris per tota la ciutat amb festes populars i grups musicals. Cada vegada que arribava un bus amb alliberats de Libertad era apoteòsic. Va ser un dia de festa; érem joves i per fi podíem viure en pau.

De crisi en crisi fins a la militància

L’any 87 vaig entrar a treballar, mitjançant un concurs públic, a l’empresa estatal de telecomunicacions Antel. Tres dies després vaig saber que estava embarassada de la nostra filla. Sens dubte, aquell va ser un bon any! Fins al 92 vam viure a Montevideo, teníem un quiosc de diaris al centre on treballava l’Alberto i les coses no ens acabaven d’anar bé del tot, així que vaig demanar el trasllat al meu poble natal i vam fer les maletes cap a Fray Bentos. Cinc anys més tard, vaig presentar-me a una altra oferta pública per a un càrrec regional i ens vam tornar a mudar, aquesta vegada a Paysandú. I allà va ser on ens va enganxar la crisi del 2002. La xifra d’atur era brutal, l’Alberto ja feia un any llarg que no tenia feina i sense possibilitats de trobar-ne, ja que hi havia una inflació altíssima, cosa que feia devaluar estrepitosament els salaris… I vam prendre la decisió de provar sort a Barcelona.

Durant la crisi econòmica d’Espanya no ens vam plantejar mai tornar. Si bé ens va tocar amb duresa, no té ni punt de comparació amb la crisi d’allà. No vull menysprear-la perquè aquí hi ha gent que ho va perdre tot, fins i tot la vida. Per a nosaltres va ser un moment molt dur, de no saber si podríem menjar l’endemà, però ens en vam anar sortint. Aquí hi ha una cosa que és meravellosa que és el suport de la Seguretat Social. A l’Uruguai no només hi havia crisi econòmica, no funcionava res de res. Una cosa tan bàsica com saber que, si et posaves malalt, podies ser atès en les millors condicions i gratuïtament en un hospital tenia un gran valor.

L’Alberto ja havia esgotat l’atur però jo encara el cobrava. Gràcies al fet que vivíem al pis d’una amiga, algun mes que no vam arribar a pagar el lloguer ella ens va dir: «No passa res, ja ho fareu quan pugueu», per tant, no ens vam quedar al carrer, gràcies a ella. Altres famílies, en canvi, van ser desnonades. Diguem que teníem el sostre garantit i això ja et donava una tranquil·litat d’esperit impressionant. I amb els quatre-cents vint euros, en teníem per menjar.

Vam intentar ser emprenedors i vam obrir un forn de pa però va ser un fracàs terrible i ens vam endeutar amb el meu germà. Els primers mesos del 2013 van ser duríssims i van coincidir amb la notícia que la Daniela s’havia quedat embarassada de la nostra neta, l’Aina. Al setembre, però, vaig començar a treballar en un institut coordinant els cicles formatius en modalitat on line i això va significar estabilitat laboral. A Espanya si tens aquesta estabilitat et va bé perquè automàticament et pots posar al dia, encara que no cobris un salari especialment alt. L’Alberto va marxar a viure a Saragossa perquè aquí no trobava feina en el món de la restauració i allà sí, però va tornar perquè es va posar malalt. Després va marxar a Valladolid, però també per temes de salut va acabar tornant.

Finalment l’any 2016, l’Alberto va sol·licitar un subsidi al Govern de l’Uruguai per haver sigut pres polític. Mai l’havia volgut demanar perquè deia que podia treballar, però arran dels problemes de salut, el vam convèncer perquè ni pels anys treballats a Espanya ni pels de l’Uruguai hauria tingut mai una jubilació correcta. Així que va deixar de treballar. Jo continuava (i continuo) a l’institut amb feina fixa, i començàvem a recollir els resultats de tants esforços d’aquells darrers anys en què ens havíem dedicat exclusivament a treballar.

De cop i volta, però, la militància va tornar a picar a la nostra porta. Després del 15-M, el 2011, el naixement de Podemos per a nosaltres va ser màgic. El seu discurs ens va captivar. I aquelles ganes de canviar les coses ens van fer reviure l’esperit del que havia sigut la nostra joventut. Vam dir: això val la pena, ens hi hem d’involucrar i comprometre. Vam decidir anar al primer acte de Pablo Iglesias a Barcelona. Per a sorpresa nostra, vam veure un cartell en què deia: Podem - Santa Coloma. Ens vam apropar a aquell grup i els vam dir que hi volíem participar. A partir d’allà comença tot. Vam tornar a la militància i, a les eleccions municipals del 2019, vaig anar a les llistes. Tot un honor.

La lluita de tirar endavant en família

La vida em va colpejar fort el 2017. A principis d’any, sense previ avís, l’Alberto va morir amb només seixanta-sis anys. Després de tant de temps lluitant per tenir estabilitat, quan la vam aconseguir, no la va poder gaudir. El vam acomiadar amb els militants de Podem a la seu de Santa Coloma. Vam organitzar un dinar, tal com ell hauria volgut, i part de les seves cendres les vam escampar al Mediterrani des de la platja de Badalona.

Sense ell, aquest viatge no hauria estat possible. Un dels millors moments que recordo des que vam emigrar són els tres mesos a l’hostal. Els instants més durs són els que mes t’uneixen. I, en perspectiva, aquells mesos va ser impressionant com vam lluitar com a família. Com diem nosaltres: la peleamos juntos.

També reconec el mèrit d’haver migrat, jo amb quaranta-dos anys i el meu marit amb cinquanta-tres, quan és un repte que acostumen a assumir persones molt més joves. Però vam decidir venir perquè a Sud-amèrica hi ha moltíssima inestabilitat política i econòmica, i volíem un futur més estable per a la nostra filla. I finalment el vam trobar.

Història recollida per Gemma Varela.