FARID EL OUAZGHARI

Farkhana, Marroc, 1977

«Tot el que havia construït com a persona a Ripoll se’m va desplomar amb els atacs del 17 d’agost del 2017».

Soc un immigrant bastant afortunat. Vaig arribar l’any 1990 a Ripoll, quan encara hi havia molt poca immigració. La meva família va ser un dels primers grups d’estrangers que es van instal·lar a Ripoll.

Vam tenir una acollida fantàstica; la gent s’alegrava de veure’ns. Tenia dotze anys i, tan bon punt ens hi vam establir, vaig anar a l’escola. Els meus companys de classe no sabien què era un moro; per a nosaltres tot era nou, però és que per a la gent del poble també ho era.

Farkhana és un poble del nord del Marroc, soc amazic. La nostra regió sempre ha estat envaïda; ja sigui pels àrabs o pels espanyols i els francesos, per això entenc molt la causa independentista catalana. El meu pare, al Marroc, havia treballat en un magatzem. D’allà va marxar a Alemanya, després va passar per Andorra i, en descobrir Ripoll, va decidir quedar-s’hi. I llavors va ser quan la meva mare, els meus cinc germans i jo vam venir cap aquí. Vam fer una travessia en vaixell des de Melilla fins a Màlaga, i allà ens recollia el pare, amb un Renault 5 on ens vam ficar vuit persones.

A Ripoll, tothom ens va ajudar: la impremta Maideu ens va proporcionar llibres i material escolar; gràcies a la família Creixans vaig fer un curset de mecanografia… No vam haver de picar a cap porta per rebre ajuda perquè s’obrien soles.

La Lolita va ser una peça clau en el meu desenvolupament personal a Ripoll. Em va veure jugant a la plaça i em va proposar que l’ajudés al seu bar, Can Meix. Tenia només dotze anys i al local només hi jugava, però la Lolita em va tractar com si fos el seu fill.

Vaig tenir una infància i una adolescència divertides. Aquells anys van ser molt macos. En el meu primer Nadal, la Núria, amb qui encara ara som amics, em va fer un regal. Feia poc temps que ens coneixíem i aquell gest em va fer veure la bondat de la gent d’aquí. En definitiva, vaig fer amistats que perduren; de fet, cada dues o tres setmanes ens reunim per sopar amb la colla.

Em deien quin era el meu lloc

Passada l’adolescència vaig començar a festejar amb noies d’aquí, noies catalanes. A partir d’aleshores sí que vaig sentir que era un immigrant. Tot i que jo treballava a la discoteca de tota la vida del poble, L’Arquet, i semblava que era un més, la gent, d’alguna manera, em deia quin era el meu lloc.

Per exemple, quan iniciava una relació sentimental tot anava bé fins que arribava el moment de conèixer els pares. També em passava que les amigues de les noies amb qui festejava les intentaven frenar: «És que en Farid és moro».

Sí, era en Farid, un noi que sortia amb els amics, que parlava català, que estava integrat, però que quan anava a una discoteca i em demanaven el DNI, com que no el tenia i els ensenyava el permís de residència, algun cop em negaven l’entrada al local. Vaig anar veient com petites coses em diferenciaven de la gent d’aquí.

Això em va afectar. Al principi, negava els meus orígens; vaig arribar a dir a algú que jo no era marroquí, que havia nascut aquí, i que eren els meus pares, que eren del Marroc. Em sentia avergonyit de les meves arrels perquè em feien sentir així, com si ser marroquí no estigués bé, i jo no volia ser diferent, jo volia ser com els altres.

Aquesta situació em va generar un conflicte intern important, em qüestionava per què m’avergonyia del que era. Donant-hi voltes i voltes vaig arribar a una conclusió: les persones són d’on neixen i se senten del lloc on viuen.

En aquest sentit, em sento un català musulmà. Encara que he nascut al Marroc, com diu al meu carnet d’identitat, el meu poble és Ripoll. En canvi, els meus fills, el Maruan, de nou anys, i el Ryan, de sis, no entenen aquesta idea i em pregunten per què, si són catalans, no mengen porc.

Ser musulmà i tenir una relació sentimental amb una noia catalana; durant vuit anys vaig trobar-me en aquesta situació. Ens estimàvem moltíssim, però la religió va ser un obstacle important: ella era cristiana. Més d’un cop ens vam plantejar com educaríem els nostres fills: jo no els donaria porc, ella, sí; per les meves creences, ells no podrien beure alcohol, però ella deixaria que en beguessin, i si tinguéssim nenes, com les vestiríem? —He de dir que aquest aspecte era el que menys em preocupava perquè ella ja no ensenyava l’escot ni portava minifaldilla.

No hi havia un punt mitjà i, per tant, o bé algú cedia o bé ho deixàvem córrer. Jo em sentia molt culpable de portar algú cap al meu terreny perquè crec que, si arrossegues una persona a ser com tu vols que sigui, ja no és la persona que tu estimes i, per tant, passa a ser la persona que tu has construït com has volgut. I la vaig deixar.

Mantenir l’essència

Després d’aquesta ruptura, vaig estar una temporada sense conèixer ningú, em vaig centrar en mi: volia independitzar-me de seguida. I ho vaig fer. Després de treballar a la discoteca, vaig fer de comercial per a una empresa: venia congelats i productes químics.

Un estiu vaig anar al Marroc i vaig conèixer la que és avui la meva dona. Vam estar una temporada parlant per telèfon i jo visitant-la cada dos o tres mesos.

Abans de casar-nos, però, vaig tenir un accident de cotxe gravíssim; jo conduïa i dos amics meus m’acompanyaven, i van morir tots dos. La persona que conduïa el vehicle que va xocar amb nosaltres, també. Va envair el nostre carril i vam col·lidir.

Me’n vaig sortir de miracle. Tenia un 10% de possibilitats de viure, només. Arran d’això, m’han operat disset vegades. Tenia tot el cos rebentat; vaig estar gairebé quatre mesos a l’hospital. Allò va ser molt fort, i a la vegada em va fer canviar de mentalitat.

En un primer moment, quan es va saber l’accident al poble, la majoria de persones ens van jutjar a nosaltres: «Els moros han matat un nen català». Però en saber que havia estat ell el qui havia comès la infracció, van deixar de jutjar-nos. Al judici, però, van seguir discriminant-nos per ser musulmans. Per exemple, el meu comptador de velocitat era una de les proves; mentre que el de l’altre vehicle no; i els Mossos van negar uns fets que, més tard, van reconèixer que no coneixien prou per fer aquella declaració.

M’anaven passant coses que m’apartaven més de la societat catalana, a la qual jo creia que ja estava totalment integrat. Això no obstant, he de dir que el suport del poble en general va acabar sent impecable, fins i tot em va venir a veure a l’hospital l’alcalde.

Després d’aquesta vivència tan traumàtica, em vaig casar. El fet que tots dos fóssim musulmans ens va permetre, i ens permet, mantenir la nostra essència.

Al Marroc celebrem tres dies oficials de casament. En primer lloc, la família de l’home (sense el nuvi) porta el menjar a casa de la dona i la família (amb la dona present). La família de la dona cuina el menjar i ho prepara tot perquè l’endemà totes dues famílies (sense el nuvi) dinin. Nosaltres els vam portar deu xais —allà pots agafar xais en una furgoneta i portar-los on vulguis; no és com aquí—, i begudes, i tot el necessari per menjar. I quan diem família parlem de cent o cent cinquanta persones (incloent-hi gent del barri i coneguts). Tot en un espai ja preparat; com una carpa.

Després d’aquest dinar, s’acostuma a fer el comiat de solters; cadascú amb els seus fa una festa. I l’endemà, el tercer dia, és quan l’home (i la seva família) van a buscar la núvia per casar-se. Llavors la família de la dona va a casa de l’home i es fa un altre àpat. La despesa més important recau sobre l’home.

En el nostre cas, però, va ser especial per temes familiars: jo no la vaig anar a buscar. Ella es va casar al Marroc i després va venir amb la meva mare i la meva germana a Ripoll. Jo l’estava esperant aquí; no vaig fer festa. L’endemà que arribés, vam fer el casament junts. Va ser un dissabte, el 30 d’agost del 2008.

Els valors que tinc com a persona els he construït a Catalunya, però la religió i alguns costums que segueixo són propis de la cultura musulmana. El Nadal no el sento en l’àmbit espiritual, però en fem celebració perquè el percebem com una festa.

El que els cristians senten amb el Nadal nosaltres ho sentim amb el Ramadà. És com si durant tot un mes fos 25 de desembre. És molt gratificant seguir el dejú en les hores de sol, m’ajuda a entendre que afortunat que soc de poder decidir què, quan i quant menjo. Jo no tinc cap restricció a l’hora d’accedir a un plat; en canvi, hi ha gent que ha de fer el Ramadà tot l’any o, si més no, saltar-se algun àpat. És una manera, també, de solidaritzar-se amb la gent que no té accés a les coses més bàsiques per les seves condicions socials i econòmiques.

Al capvespre ens reunim tots, resem junts i després mengem en comunitat. Els plats típics són la harira, una sopa de verdures; els dàtils, que sempre s’han de prendre en quantitats imparelles, tal com el nostre profeta Mahoma feia; pastes dolces, com el briwat, fetes amb ametlles fregides… En definitiva, mengem molts aliments amb proteïnes, i la carn és halal, que en àrab significa: «totes aquelles pràctiques permeses en la religió musulmana», encara que nosaltres associem aquest concepte només a la carn, que no pot ser mai de porc.

Els meus fills no fan el Ramadà com jo. Ni els nens petits, ni la gent gran o malalta, ni les dones embarassades o amb la menstruació poden seguir estrictament el Ramadà. El Maruan i el Ryan tenen curiositat, pregunten i volen fer-lo, diuen. Així que nosaltres els deixem que dejunin des de l’esmorzar fins al dinar.

Faig el Ramadà amb tantes ganes que no sento que tingui gana ni set. Sí que és cert que fer el Ramadà a Ripoll és més difícil que fer-lo al Marroc, perquè aquí ho tens tot a l’abast; els restaurants i els supermercats estan oberts. En canvi, si ets en un lloc on tothom el segueix, els establiments on accedeixes al menjar estan tancats i, per tant, l’ambient al carrer acompanya el moment vital que vius.

Quan parlem del Ramadà no només ens referim al menjar, ja que és encara més forta la idea que no pots mentir ni tampoc pecar. T’has d’abstenir de tot, excepte de l’espiritualitat; tampoc podem mantenir relacions sexuals ni tenir-ne ganes. D’alguna manera et despulles de tots els privilegis de la vida i així veus que ets una persona afortunada.

A banda d’aquestes abstinències, també fem una donació a alguna família desafavorida que coneixem. Tanmateix, no hi ha cap obligació de seguir el Ramadà. L’ideal és realitzar aquesta fase espiritual perquè realment vols.

Vosaltres, sempre vosaltres

Un cop casat, vaig muntar una teteria, que al final vaig traspassar perquè vaig canviar de negoci. L’empresa de productes químics on havia treballat tancava i, com que conservava la cartera de clients que havia anat fent al llarg del temps, vaig recuperar-la, i la meva dona i jo ens vam fer autònoms i vam engegar la nostra pròpia companyia de venda de productes químics de neteja. Ara treballo de dilluns a divendres, sense horari. I quan no soc a la feina sempre estic organitzant esdeveniments al poble. La tardor del 2019 amb uns companys vam crear l’Associació de Joves Musulmans de Ripoll, que té a veure amb el que va passar fa dos anys.

Els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils em van superar. Tot el que havia construït com a persona aquí a Ripoll se’m va desplomar. Persones amb qui creia que tenia una amistat consolidada van decidir girar-me l’esquena des de llavors. No sé què els va passar pel cap; jo era en Farid, el de sempre, no era cap terrorista.

De reaccions n’hi va haver moltes, també hi havia qui em parava pel carrer i m’animava. Suposo que ho devien fer amb tots els musulmans que coneixien del poble. Que trist. El membre d’una cèl·lula d’Estat Islàmic envesteix amb una furgoneta les persones que passegen a Barcelona des de la Rambla de Canaletes fins al mosaic de Miró i, hores més tard, uns altres integrants d’aquest grup fan el mateix al passeig Marítim de Cambrils; perpetren uns atacs que causen setze víctimes mortals i 151 ferits, i després hi ha algú que sent pena per mi, per la meva persona. Però si no hi tinc res a veure! De fet, tinc la mateixa relació amb l’atac que les persones que tracten de mostrar-me la seva empatia. Això no hauria de ser així. Ara bé, prefereixo això que les persones que pensava que eren de confiança i ara em neguen la salutació o em posen en dubte.

Puc arribar a entendre el prejudici dels que no em coneixen, que es pensin que tots els marroquins som el mateix: terroristes. Però si fa trenta anys que convius amb mi i penses que soc capaç d’això, l’amistat o el lligam sentimental que teníem no era real.

Sempre hi haurà algú que coneixia el Younes Abouyaaqoub, el conductor d’aquella furgoneta Fiat Talento, i la resta de la cèl·lula (Youssef Aalla, Mohamed Houli Chemlal, Moussa Oukabir, Saïd Aalla, Omar Hychami, Mohamed Hychami i Hussein Abouyaaqoub; amb Abdelbaki es Satty, l’imam de Ripoll, al capdavant), i que hagi quedat sorprès de la radicalització d’aquests joves i també del que van fer aquell dijous d’estiu. I, per tant, sempre hi haurà algú que em pugui rebatre el meu argument i em digui: «Farid, de la mateixa manera que no m’hauria esperat res del Younes, potser tu o un altre musulmà un dia ens sorpreneu».

Aquell dia era al Marroc. La meva germana em va enviar una foto d’un conegut i em vaig quedar de pedra. Què hi feia aquell noi allà? Però si no sabia ni on era la mesquita! Si no havia vingut mai a resar!

Dies després de l’atemptat, vaig parlar amb una clienta:

—Escolta, Farid, l’han feta grossa aquests nanos.

—Sí. I són persones com tu i com jo.

—Això és el que em fa por, Farid. Que eren com tu.

El que m’acabava de dir, aquella senyora! Em deia que jo també podia ser terrorista. És una suposició tan bèstia que, si ens posem així, no sabem qui tenim al costat; ni els nostres propis germans. El teu germà pot sortir violador, o assassí; i és el teu germà i el coneixes de tota la vida. Però oi que, per sistema, no el mires diferent?

La integració per les dues bandes encara no és prou sòlida; no hi ha prou confiança. No sé quants anys calen; potser generacions. És complicat. El problema no és de Ripoll ni de Barcelona, és una qüestió mundial. El Daesh no ha triat Ripoll perquè sigui molt maco per a ells. Hem tingut la desgràcia que aquells nanos fossin de Ripoll. Però no crec que el problema fos que aquí hi ha mala convivència. Al contrari, aquí hi ha hagut molt bona convivència, el que passa és que és una mica falsa i fràgil. Ja veus que la gent et parla, però no ho fa amb sensibilitat, ja veus que et miren, però no ho fan amb bons ulls.

En les eleccions municipals del 26 de maig del 2019 el partit Front Nacional de Catalunya (FNC) es va presentar a la capital del Ripollès i va obtenir una regidora: Sílvia Orriols. Es tracta d’un grup polític que denuncia la «progressiva i planificada estrangerització» de Ripoll i el «creixement frenètic i sense control» de la immigració. Han captat el vot d’aquells que desconfien dels musulmans arran dels atemptats a Catalunya: alerten de la «desnaturalització» i la «difuminació» de la catalanitat. Des del FNC han criticat que es pagués amb fons públics l’assistència psicològica als familiars dels terroristes; la regidora ha demanat que es prohibeixi el vel en edificis públics i ha opinat sobre els menors estrangers: «Al final hi haurà més menors tutelats a Catalunya que ripollesos».

Aquesta dona és del poble de tota la vida; jo jugava amb el seu marit de petit. I ara ella em vol fer fora. Els partits feixistes el primer que diuen és que són un «partit identitari». Rebutgen tot tipus d’origen extern. Què sap aquesta gent si els seus nets el dia de demà s’ajunten amb una persona d’Anglaterra, de la Xina, del Marroc, del Japó o de Sud-amèrica? El món ha canviat i ara vivim en una barreja constant d’identitats.

Emocionalment va ser molt dur. Em vaig sentir culpable d’una cosa que jo no havia fet perquè em deien: «L’heu feta grossa». Sempre hi ha la paraula vosaltres. Odio aquesta expressió. Vosaltres? Què som nosaltres? Soc una persona igual que tothom: pago els mateixos impostos i compro a les mateixes botigues. Potser l’única diferència és que jo ni bec alcohol ni menjo porc. L’escriptora i activista Brigitte Vasallo en un article al diari Ara va fer una reflexió similar: «Ens interessa, quan ens roben la cartera a la platja, assenyalar algú que sigui, clarament, l’altre [en referència a les persones que son racialitzades]. Perquè nosaltres, els nostres per definició, no robem». Enteneu la idea que vull transmetre?

Els atemptats de l’estiu del 2017 en concret van ser molt estranys, tot sigui dit. El que es va coure a Ripoll no era un atac com els que s’han fet en altres ciutats europees. A banda de no poder entendre com, per exemple, el més petit de tots el dia abans jugava amb un patinet davant de casa seva, val a dir que l’atemptat va caure en un moment molt crític per a Catalunya: un mes i uns dies abans del referèndum de l’1 d’octubre. Com pot ser que no sabéssim res dels antecedents de l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty? Com s’explica que altres països rebutgessin aquest home un cop l’havien detectat i nosaltres l’acceptéssim? I si amb això no n’hi havia prou, l’imam tenia contactes amb el Centre Nacional d’Intel·ligència fins al mateix moment dels atemptats.

Els imams i els capellans

En les mesquites, abans de tenir un imam, sempre es miren els antecedents. La figura d’aquesta persona no és la mateixa que la d’un capellà. El mossèn es dedica a la causa de Déu, no es casa i l’església és casa seva. En canvi, un imam és una persona que ha estudiat l’Alcorà, se’l sap de memòria i el recita; també el tradueix, o sigui, explica què vol dir l’escrit que té a les mans, i cobra a final de mes, es casa i té fills, si vol.

L’imam és l’únic treballador que hi ha en una mesquita; no hi ha cap altra figura que no sigui ell que cobri diners. Les cinc vegades al dia que resem obre la mesquita, fa la pregària de trenta minuts i marxa, i així successivament. Hi ha casos en què, a més, l’imam ofereix classes d’Alcorà.

Qui mana en una mesquita és la Junta, les persones que porten el lloguer de l’espai, les que paguen la llum i les que busquen fonts d’ingressos. Les mesquites no són de ningú. Per a nosaltres, és la casa de Déu i l’entrada és lliure per a tothom. En el meu cas, vaig a la mesquita a resar només el divendres i el diumenge, perquè la resta de dies els tinc molt ocupats.

Quan no treballo, recullo els nens a bàsquet i a futbol. La vida i energia que em donen és increïble i són molt intel·ligents. Tenen unes expressions que em sorprenen per l’agilitat mental que arriben a demostrar. El Maruan xerra tant com jo, i amb molts detalls.

Amb els nens parlo en català amb algunes paraules en castellà. I amb la meva dona parlem en àrab. M’agradaria molt parlar amb la canalla en àrab, però sempre que ho intento em diuen: «Papa, parla’m bé». Això em fa riure perquè són molt espontanis.

No només integro la família i la feina al meu dia a dia. El senyor Costa, una de les persones que em va portar al Camp Nou per primer cop, em va dir mentre jo treballava al bar: «Farid, és igual qui ets i d’on vens. A la vida has de tenir clara una cosa: viu i deixa viure». I així és com des dels dotze anys tinc interioritzat aquest manament.

Història recollida per Andrea Vargas Torrentó.