MAHFOUD BRAHIM BENA

Algèria, 1983

«El monitor em va haver d’arrossegar dins l’avió: era la primera vegada que veia unes escales!».

Soc sahrauí. Vaig arribar a Barcelona amb onze anys, gràcies al projecte de Vacances en Pau i a la generositat d’una família catalana. El projecte té aquest nom perquè permet evitar els durs estius del Sàhara als nanos dels camps de refugiats, que són acollits en cases d’aquí. I té aquest cognom perquè el Sàhara és una zona en conflicte, un país ocupat pel Marroc, que persegueix els sahrauís i que ha desplaçat la majoria dels seus habitants a camps de refugiats a Algèria. En un d’aquells camps vaig néixer fa trenta-sis anys i des d’allà vaig viatjar a Barcelona. Aleshores tot just començava aquesta idea que encara dura avui arreu d’Europa.

Quan jo vaig arribar a Catalunya, l’estiu del 1994, estava molt malalt, tot el que menjava se’m posava malament. Només per això ja va ajudar-me ser a Barcelona. Vacances en Pau exigeix a les famílies que portin els nens a fer revisions mèdiques, i així vaig poder descobrir que tenia celiaquia, cosa que em va portar a menjar sense gluten durant molts anys fins que, tot d’una, un dia em van fer proves i em van dir que ja havia superat la intolerància.

Però torno al més important. La família d’aquí —la Núria, en Carles i els seus dos fills— era maquíssima. Ara ja són grans, tenen setanta-cinc anys, i els seus fills, que ja aleshores estaven a punt d’emancipar-se, són pares també i els seus nanos em consideren el seu tiet. Amb ells vaig passar dos estius. Ara les Vacances en Pau permeten que els nens es quedin dos mesos, però a l’inici només n’era un, el juliol. Després de les primeres Vacances en Pau, les meves dues famílies, la que m’havia acollit a Barcelona i l’originària, la dels camps, van parlar i van acordar que em quedés a Barcelona per ser escolaritzat aquí.

La primera vegada que em van parlar del projecte de Vacances en Pau em van dir que anàvem a Espanya. En aquella època, els camps de refugiats estaven molt aïllats, així que no sabia res d’on anava i sovint em preguntava què m’hi esperava. El primer gran impacte va ser a l’aeroport, no per l’avió, sinó perquè no havia vist mai unes escales! El monitor em va haver d’arrossegar a dins de l’avió, perquè em van impressionar molt i em feien por. El més exòtic que havíem vist aleshores al camp era algun cotxe 4x4 o algun estranger que venia de visita; recordo que em fascinava veure’ls tan blancs i ben vestits. Semblaven persones importants.

Al principi de ser a Barcelona no m’assabentava de res, no parlava l’idioma i tenia problemes per fer-me entendre. Vaig tenir la sort que tenia un cosí a València i suposo que vaig esmentar-ho. La família que m’acollia va entendre que tenia un germà a València, no pas un cosí. La realitat era que jo només l’havia vist un parell de vegades, perquè havia marxat a Cuba a treballar anys enrere i després havia aconseguit feina a València, però en aquella època em devia semblar que un parent que fos al país i parlés l’idioma seria una petita salvació. El cas és que el van contactar i, entre que vam anar a veure’l i després va venir ell, ens va fer d’intèrpret durant bona part d’aquella primera experiència a Catalunya.

La resta del temps vaig gaudir d’un casal d’estiu a Santa Coloma de Cervelló, on la meva germana d’aquí feia de monitora. L’Anna va aconseguir que tots els nanos que estàvem amb famílies d’acollida del barri d’Horta poguéssim anar a aquell casal. Va ser una experiència molt bona.

Aquell hivern, la Núria i els seus dos fills van venir al camp a visitar-nos —a en Carles no li agraden gaire els avions— i van convèncer els meus pares que després de l’estiu següent em quedés a Barcelona per poder anar a l’escola. Em van apuntar a l’escola Mare Nostrum. Vam viure molt poc temps els dos germans, els pares i jo, perquè el fill gran va haver de fer la tesina a Girona i a la filla, l’Anna, la cridaven d’escoles d’arreu, ja que era professora d’educació física.

Que em posessin a cinquè, que era el meu curs, va ser una petita bogeria. Ja no es tractava només que el meu nivell fos molt inferior, sinó que absolutament tot era molt diferent per a mi. El primer dia, per exemple, en Carles i la Núria m’havien explicat que em quedaria a dinar a l’escola, que hi havia servei de menjador. El que passa és que allò, al Sàhara, és impensable, impossible, i suposo que no acabava de creure-m’ho. «Com podia haver-hi un menjador en una escola?», em preguntava, així que quan vaig veure que la gent marxava cap a casa jo vaig sortir amb ells. Suposava que m’esperaven a casa per dinar, no podia ser el que havia entès dels pares. Sort que la directora del menjador se’n va adonar i em va fer tornar. Jo, és clar, flipava: em donen menjar!

L’any 1995, molt pocs alumnes havien vist un sahrauí. Vaig ser una excusa per explicar què significava ser refugiat o haver nascut en un altre lloc, o quin era el conflicte al Sàhara Occidental, i la veritat és que tots els meus companys es van conscienciar molt dels meus problemes per entendre la nova llengua. Quan venien en Carles o la Núria a recollir-me, sovint els meus companys els explicaven què era el full que duia a la motxilla o què m’havien dit a classe que calia dur l’endemà. Vaig tenir molta sort.

En Carles disposava de temps perquè estava jubilat, ja que havien tancat La Maquinista, on treballava, i era ell el que em duia a fer tots els papers d’estrangeria. Havia arribat a fer moltíssimes hores de cua per mi. També va ser ell el que em va acompanyar a les visites mèdiques que vaig haver de necessitar abans de totes les operacions que em van fer a les orelles. Tenia els interiors totalment perforats per culpa de la sorra que m’havia entrat durant anys, mentre vivia al campament. No era una cosa que em passés només a mi, és una cosa habitual i per això els berbers i la gent que viu al desert va sempre amb turbant.

Per a mi l’escola va ser com un nou començament. Al Sàhara teníem un mestre que havia estudiat a Cuba, havia tornat per impartir classes i feia el que podia amb els recursos que teníem. No hi havia material escolar, els llibres, llibretes i llapis venien de les ajudes humanitàries i les aules eren incòmodes. Per contra, aquí hi havia més recursos, però tot era més complicat; havia d’aprendre dues llengües noves i a sobre el nivell era molt més elevat en totes les matèries. Un cinquè de primària als camps és com un primer aquí. El que van fer molt bé és que a certes hores jo podia anar amb una orientadora que m’ensenyava bé la llengua. Era una mena d’acollida que em va ajudar moltíssim. En aquell temps no hi havia gaires nouvinguts. No sé si a Vic o en altres zones sí que hi havia més immigrants, però jo en veia pocs.

A secundària vaig tenir algun episodi racista, un dels pocs que he patit, però els nanos són nanos, ja se sap, i no hi vaig donar més importància. Alguna vegada m’havien dit «oye, morito», però jo els preguntava si sabien què és un «morito». No m’afectava, els deia que m’ho podien dir sempre que sabessin en quin sentit ho deien, perquè a males no m’ofendrien mai. Tret d’això, res més. En aquest sentit, em sorprèn que encara avui, pel carrer, la gent em parla en català, que és la meva llengua. I quan em parlen en castellà, si jo canvio a català i ells hi insisteixen, és quan m’adono que són castellanoparlants, que no han emprat aquesta llengua pels seus prejudicis cap a mi. Soc catalanoparlant, no bilingüe, i no per adoctrinament. He depès de la meva educació al barri. Vaig arribar sense parlar cap de les llengües aquí i tant a l’escola com entre els amics em vaig sentir a gust.

L’ESO la vaig fer al Josep Pla i després em van canviar a l’escola Projecte, a l’avinguda del Tibidabo. Era una escola que en els seus inicis era per a persones amb pocs recursos o dificultats d’aprenentatge, però des de fa quinze anys ja agafa tot tipus d’alumnat. El que ens va agradar és que era un centre petit, d’una sola línia, i em van cuidar molt.

En vaig sortir amb divuit anys i vaig començar un curs de grau mitjà de gestió administrativa, però no el vaig acabar i vaig voler fer un altre grau d’electromecànica de vehicles.

Els primers mesos vaig enyorar moltíssim la meva família, però els germans d’aquí em van convèncer que era una oportunitat per passar-los diners o roba i menjar. Va passar molt de temps abans de poder-los visitar perquè vaig tardar tres anys a aconseguir el meu primer visat. I per donar-te la primera residència es miren moltes coses: d’on vens, què has vingut a fer i molt més. Malgrat que era menor, tot va ser molt complicat, tant pel visat com per la residència, i encara avui no tinc la nacionalitat, perquè és molt complicat per als sahrauís. La vaig demanar un cop va fer deu anys del permís de residència, però no va servir. Primer et diuen que et citen un anys més tard, però després encara tarden un any més a donar-te resultats. El 2014 em van dir que no em donaven la residència, ja que els papers que vaig presentar no eren reconeguts per Espanya. No reconeixen el Front Polisario com un estat; de fet, em van preguntar si em burlava del sistema. Els antecedents penals que tenia quan vaig marxar amb onze anys o la partida de naixement només els puc obtenir del Polisario, així que no sé com fer-ho.

Però no és l’únic problema… Quan em caduca el passaport algerià he d’anar allà a renovar-lo i tarden molt de temps. Ara crec que ho han arreglat i ho podran fer des de Madrid.

Per treballar, en canvi, no vaig tenir gaires problemes. Vaig començar fent casals com a monitor, després vaig ser guia i taquiller a la Sagrada Família i vaig acabar fent de mecànic quan vaig tenir el permís per treballar. Quan més tard em van oferir feina al concessionari oficial de la Nissan, al carrer de París, la vaig acceptar, però un any més tard, quan va arribar la crisi del 2008, no em van renovar i vaig passar tres mesos a l’atur. Va ser l’oportunitat per canviar de sector: vaig apuntar-me al grau superior d’Integració Social a La Bastida, a Santa Coloma de Gramenet. Vaig escollir aquests estudis per l’experiència que havia tingut els estius amb els nanos sahrauís. Havia estat a Sant Adrià i a Horta i havia vist que m’agradava el món social. Ara no faig monitoratge amb escoles ordinàries, sinó que soc tutor de xavals amb pluridiscapacitat: alguna dificultat psíquica, ceguera, espina bífida, trastorns per dèficit d’atenció, mobilitat reduïda i altres. Ho faig a la Fundació Estimia, on tenen escola i taller. És molt enriquidor. Acabes cansat, també esgotat anímicament, però al final reps una recompensa enorme. Tornaria a estudiar integració social, sens dubte; se’m va fer molt curt el grau perquè totes les matèries eren molt interessants i els companys eren molt bona gent.

Com que vaig aconseguir passaport humanitari algerià he tingut facilitats per anar renovant el permís de treball. L’únic problema que he tingut és que el 2015 va coincidir que tenia tant el passaport com el permís caducats. Des de l’Ambaixada em deien que no podien fer-me el passaport, que anés al Front Polisario, i ells van fer-me els papers que després des d’una comissaria espanyola van refusar. Vaig haver de demanar asil i així vaig poder-lo renovar. Si em quedo sense residència i a la feina se n’assabenten, m’han d’acomiadar. No és culpa de l’empresa, però els pot caure el pèl.

Ara tinc trenta-cinc anys i tinc una parella amb qui visc des de fa cinc anys. Vaig conèixer l’Íngrid el 2009. Ella participava en les activitats culturals del districte d’Horta, igual que jo. Li interessava molt tot allò que té a veure amb l’Àfrica i va entrar a l’Associació Sàhara Horta, on jo ja col·laborava i on ens vam conèixer. Va sorgir alguna cosa i des d’aleshores estem junts. Ella ha estat al Sàhara per conèixer la meva família, hi vam anar plegats fa dos hiverns perquè li interessava molt veure com era la vida als camps. Ja sabia les condicions que hi havia perquè l’hi havia explicat tot i perquè ja n’havia vist imatges, però li va agradar molt tot.

Allà vaig presentar-li els meus pares i els dos germans que hi tinc. En total som sis germans: dues noies i dos nois hem vingut aquí per quedar-nos-hi i allà encara hi viuen un noi i una noia.

Vaig ser el primer de la família a venir i la resta han anat arribant, sempre amb el projecte de Vacances en Pau i gràcies a la generositat de diverses famílies. Ara, el més petit, en Hafdala, està vivint amb en Carles i la Núria. No s’acabava d’entendre amb la seva primera família, s’enyorava molt i, malgrat que el cuidaven bé, vam buscar un canvi. La Núria va oferir casa seva per acollir-lo mentre acaba els estudis. És molt bon estudiant, treu notes excel·lents, ja ha acabat el treball de final de grau i està fent les pràctiques. Hi dedica molt de temps, es tanca a la biblioteca i sempre acaba traient els resultats que es proposa.

Gràcies als mòbils, la comunicació és molt més senzilla. Fa deu o quinze anys era molt més complicat i cada cinc o sis mesos la meva família havia d’anar a Tindouf, un poble d’Algèria a la vora del camp on són, i des d’allà ens trucàvem. Ara és molt més senzill.

La gravíssima situació al Sàhara ocupat

Quan jo vaig arribar no coneixia gaire gent amb la mateixa experiència. Amb el temps sí que vaig anar trobant altres sahrauís arreu de Catalunya i també conec un noi que ve de les zones ocupades que, tot i que ha demanat asil, ha hagut d’esperar un any i mig que li reconeguessin la situació. Ens veiem un cop per setmana i ha trobat feina de cambrer. És un noi de vint anys que sap parlar hassania, àrab, un anglès i francès perfectes i ara està aprenent castellà. No pot estar a les zones ocupades perquè els marroquins torturen i persegueixen els qui es rebel·len. La situació a la zona ocupada actualment és terrible perquè hi ha una repressió i una violació dels drets humans completament silenciada: ni Espanya ni Nacions Unides ni el conjunt de la comunitat internacional en diuen res. No hi ha qui defensi els nostres drets. És una vergonya i una tristesa, i passa aquí al costat.

El Marroc actua reprimint perquè no vol sentir la paraula Sàhara. Hassan II, el pare de l’actual rei, volia fer el gran Magrib, unint el Marroc amb Algèria, Mauritània i el nord de Mali. No li va sortir bé, i quan s’estava morint Franco i les tropes espanyoles es van retirar a mitjan anys setanta, el Marroc va aprofitar per envair aquell territori. Els sahrauís som molt lluitadors des de la via pacífica, molt reivindicatius, i això el Marroc no ho pot permetre, per això ens esclafa. I com que el país té el control de la frontera amb Europa, el silenci dels països del nord s’entén perfectament: qualsevol paraula que senti sobre el Sàhara pot fer realitat l’amenaça explícita del rei del Marroc d’obrir les fronteres.

I quan es parla de tortures, és literal. Entren a les cases del sahrauís, els culpen de qualsevol cosa, els fan judicis injustos, els tanquen en presons negres, en cel·les diminutes on no tenen ni menjar ni aigua, i no tenen problemes per emprar la violència. Sabem que al territori tenim fosses comunes que no es descobriran mai, si no es fa una gran investigació. Però al Marroc també hi ha un maltractament, per exemple, a la gent del Rif, davant dels que volen una millora de les seves condicions de vida.

Estem molt pitjor que quan era territori espanyol. Al Sàhara, tot i que es parlava hassania, hi havia una bona convivència amb els espanyols, fins i tot amb els militars, i això ho he llegit als llibres i ho he vist als documentals. Quan van abandonar-lo els espanyols, va originar-se una crisi i molts sahrauís van marxar a refugiar-se a altres indrets, però alguns es van quedar a les seves terres i encara resisteixen.

La valentia dels sahrauís sempre m’ha commogut. Des del 1975 ja són tres generacions oprimides pel Marroc, sigui als camps d’Algèria, sigui com a poble ocupat al Sàhara Occidental, i el govern de Rabat pressiona més i més. La situació arriba a l’extrem que cada vegada que detecta observadors internacionals a la zona, els extradeix a les Illes Canàries. La darrera va ser la setmana passada. [El maig del 2019, cinc advocats espanyols i dos observadors noruecs van ser deportats per les autoritats marroquines. Anaven a supervisar el judici que afrontava la periodista sahrauí Nazha El-Khalidi. Un mes després, tres advocats espanyols més i tres dels Estats Units també van ser deportats. Volien assistir al mateix judici. Se’ls acusava d’haver gravat una manifestació sahrauí sense tenir acreditació.]

El Marroc ha dividit el territori amb tot de murs envoltats de mines. Hi ha una zona alliberada i controlada pels seus militars, que és la zona rica, on hi ha els fosfats i la pesca, i la part desèrtica, que toca la banda de Mauritània i la ciutat algeriana de Tindouf, que és on som els sahrauís. És la zona més maca i més verda, però s’ha tornat mortal: cada poc temps esclata una de les mines que hi ha. Hem de pensar que, com que és un desert, el vent desplaça les dunes i, de retruc, les mines, així que es van movent sense parar. Ara hi ha una associació de persones que han perdut alguna part del cos que han contactat amb organitzacions suïsses per extreure totes les mines. De fet, fa poc es va produir un documental que ho explicava, però el protagonista va morir abans d’acabar de gravar per culpa d’una explosió d’una mina.

Per això em costa poc simpatitzar amb la causa independentista catalana. Penso en la quantitat d’anys que fa que el català no ha estat normalitzat, i ho comparo amb els nostres drets. La gent s’ha de poder sentir segura parlant la seva llengua i gaudint de la seva cultura; les llengües són riquesa; com més en saps, més lliure ets, i mai no entendré per què una cultura, encara que sigui la pròpia de molt poca gent, ha de ser trepitjada per una altra amb molta més gent al darrere. En un país on es parlen tants idiomes, si un es menja la resta, està destruint la seva cultura. A banda, el català és present a l’ONU, ja que és oficial a Andorra.

A mi m’agrada formar part de tot el que sigui la identitat barcelonina i catalana; al balcó tinc la bandera del Barça i l’estelada; a Horta participo en el muntatge de les festes majors, aixequem la parada de Sàhara Horta i m’encanta ser als correfocs i als diables. Vaig formar part d’un cau un parell d’anys, i això és fer cultura també, encara que sigui des de les activitats lúdiques. I, finalment, cada any vaig a celebrar l’Onze de Setembre; ara sembla que són manifestacions, però espero que d’aquí uns quants anys sigui un homenatge a la cultura catalana. Suposo que per això trobo similitud entre el Sàhara i Catalunya.

Això no treu que el paral·lelisme el vegi perquè he caigut a Barcelona i a Horta, i no a altres llocs d’Espanya. Dono importància al lloc on he crescut, i potser des d’una altra província no ho veuria.

Sentir-se afortunat

Amb nou o onze anys no m’imaginava la vida que porto ara. Quan vaig arribar pensava que seria tot just una experiència i que tornaria per fer vida al Sàhara. Amb el temps he anat veient que podia baixar a veure la família sovint, que parlem per telèfon i que els envio diners quan puc, així que he acabat convencent-me que des d’aquí soc més útil per als meus pares que allà. I ara ja fa temps que ni em plantejo tornar. La veritat és que seria molt complicat. Primer de tot, perquè tinc la meva vida aquí, la parella i les amistats. I, en segon lloc, perquè les condicions de vida allà són molt dures, sobretot a l’estiu, amb temperatures de cinquanta-cinc graus. Allà et diuen que s’hi està bé, però ara que estic acostumat al clima d’aquí, seria duríssim. Per això és a l’estiu que hi ha l’intercanvi, cosa que no significa que l’hivern sigui més còmode. Les cases solen fer-se amb ciment fet a partir de la sorra del desert, o sigui que quan plou la casa es desfà.

Vacances en Pau té dues potes importants que s’han fet realitat en mi. D’una banda, treu els nanos del desert, els procura revisions mèdiques i dos mesos en pau i amb bon temps aquí. D’altra banda, quan venen aquí és com a ambaixadors de la causa del Sàhara i el poble sahrauí. Han de ser conscients que han de mostrar o explicar a la gent d’aquí d’on venen, què deixen allà i què volen. Es tracta de fer veure com des d’aquí es pot aconseguir una transformació allà, i a partir de la convivència s’aconsegueixen meravelles.

Això no treu que durant tots aquests anys he vist molta enyorança entre els nens, que són petits i els costa separar-se dels pares. Per això es repeteix molt una escena: nanos que pregunten quan falta per tornar a casa i famílies que els ho indiquen en un calendari —i de passada els ensenyen, sense voler, què és un calendari—. Aleshores aquests nanos comencen a mirar cada dia quants en falten per tornar a casa i els ratllen cada vespre.

És una experiència completa d’acollida, però no sé si tothom ho entén. Durant anys he estat fent d’intèrpret de molts dels nens que arriben aquí, els he hagut de renyar i he hagut de veure com els pares d’aquí també els renyaven, és clar. Ens eduquen com ho farien els nostres pares sahrauís.

I els meus pares saben que els meus germans i jo estem bé aquí, que no ens oblidem d’ells ni de les nostres arrels, i amb això estan satisfets. Quan tornem allà els portem roba i menjar i això ho han vist tota la vida. És cert que en el cas dels que marxen a Cuba hi van per formar-se i després tornen als camps amb noves eines per fer la seva feina, de metges o mestres. Sempre em preguntava per què havien de marxar a Cuba, que està com està. El meu cosí hi va anar amb un altre amic i sempre explicava que entre tots dos no havien pogut comprar roba per anar a treballar i que se la intercanviaven quan anaven a la feina aprofitant que feien torns diferents. Quan va anar a Espanya, en canvi, no va poder acabar farmàcia per falta de finançament. Aquí hi ha la diferència entre Cuba i Espanya.

Sigui com sigui, sortir dels camps, conèixer gent i veure món m’ha ajudat en tot. La meva espiritualitat, per exemple, és diferent de la dels meus pares. Allà als camps són molt religiosos, practicants rigorosos. No conec la realitat d’altres països, però tinc molt clar que el fet de no tenir comunicació amb altres llocs del món ha creat una religiositat molt concreta, passada de pares a fills i molt tancada. Ara que comença a haver-hi molta gent que hem sortit, la cosa ha canviat. Ara soc ateu, per exemple. Quan vaig venir aquí, vaig tenir molt clar que no m’aportava res, que no m’ajudava, i em sento més lliure així. Penso que la religió porta a pensar que un té raó i l’altre està equivocat o és diferent. Com més he conegut altres religions, més m’he format personalment. Allà celebren el Ramadà i molts resen perquè els seus pares els hi obliguen. Els meus pares intueixen que ja no reso, tot i que encara no els ho he dit; si els ho digués, temerien que anés a l’infern i es culparien de no haver-me portat pel bon camí. Sempre penso que si hagués nascut en una ciutat d’Algèria no hi hauria hagut problema. Allà hi ha molta més feina, i quan hi ha molta feina, hi ha molt més intercanvi: conèixer més gent et fa conèixer més vides. Els camps són molt tancats, molt veïnals, molt endogàmics. I la causa mateix, el fet de dependre de l’ajuda humanitària i que no hi ha més feina que el mecànic que canvia rodes o el paleta que fa ciment amb la sorra del desert, no ho posa fàcil.

Tanmateix, la solució és complicada. Sense una economia dinàmica no hi ha intercanvis culturals, i és molt complicat generar una economia en un camp de refugiats.

El que dic dels intercanvis i la riquesa que suposen serveix també per als altres països. Aixecar fronteres significa aïllar-se, no aprendre del que té el veí i que et podria enriquir; les fronteres fan créixer l’odi d’uns contra els altres quan podrien ser amics. Amb fronteres obertes hi hauria més possibilitats de trobar feina.

I una altra idea: si treballéssim amb les persones abans que pugessin a la pastera també podríem fer un bé. Que vegin documentals i sàpiguen de veritat què hi ha aquí. Però no donar-los cap facilitat ni identificació, exposar-los als abusos de les màfies o matar-los al desert, al mar o a les tanques i després perseguir-los aquí és duríssim. Quan un se’n va d’aquí, marxa sense problemes, però per entrar-hi tot són inconvenients. No és just. Els Estats haurien de posar-se d’acord per arreglar-ho.

Hi ha certs partits que voldrien preparar la societat per acceptar una pluralitat més gran, però n’hi ha d’altres, o el Govern central mateix, que hi posen moltes traves. No s’obren centres educatius i de formació per als MENA, sinó que obren CIE o presons; en lloc de facilitar allotjaments, se’ls fa dormir en comissaries; en lloc de donar-los transports des del mar, es dificulten les tasques de gent com els d’Open Arms (Espanya i Itàlia els estan perseguint, i així fan anar a pitjor la situació)… En comparació amb les vides que han tingut aquestes persones, la meva ha estat molt privilegiada.

Història recollida per Pau Farràs.