HORACIO BLANCO

Birmingham, Regne Unit, 1972

«Espanya té les portes massa obertes, exageradament obertes a la immigració».

Estic en una època de la vida en la qual em pregunto sovint d’on soc…, on pertanyo? Soc anglès, encara que el meu color de pell, el meu aspecte físic o el meu accent puguin enganyar. No ho dic jo que soc anglès, ho testimonia el meu passaport, on també consta que soc veneçolà. Perquè sí, tinc doble nacionalitat, però per aquest ordre: primer, anglès, i després…, veneçolà. I això no ho diu enlloc, ho dic jo perquè és el que sento. Vaig néixer el 31 d’agost de 1972 a Birmingham (Regne Unit). Per atzar? No, per qüestions laborals dels meus progenitors.

El meu pare, que va morir el 2016, es dedicava a les arts gràfiques i treballava per a una revista. El cas és que una amiga periodista veneçolana establerta a Itàlia va acabar de convèncer els meus pares del que ells ja sospitaven: el millor per progressar i guanyar-se la vida era sortir del país. I dit i fet, van deixar-ho tot per anar a fer fortuna a Anglaterra, com dos colons durant la febre de l’or al Far West, però en versió segle XX i a Europa.

A veure, tot, tot, tampoc. En realitat, la feina del pare els va dur a viure a cavall entre tots dos països i per temporades. Vaig viure a Anglaterra des del meu naixement fins als tres anys, dels cinc als set i dels deu als dotze, i els períodes entremig, a Veneçuela, i més concretament a Caracas. I aquesta és la raó per la qual la meva germana gran i jo tenim doble nacionalitat i la vida ens ho ha posat més fàcil per migrar que a la meva germana petita, que va néixer a Veneçuela i només té aquesta nacionalitat.

Veneçuela, quin error

El 1984, els meus pares van prendre la decisió de tornar al seu país, moguts per les dures polítiques migratòries de Margaret Thatcher, quan amb la seva llei d’expatriats els va obligar a escollir entre quedar-se a Anglaterra o tornar al seu país. Llavors, la balança del meu pare va caure de l’altre costat, del dolent.

Crec que va ser un error, perquè si es tractava de fer diners, al seu país d’origen en tenien pocs per guanyar, però va ser la seva decisió davant el dilema que se’ls va plantejar aleshores. No els retrec res, tenien els seus motius. En aquell moment, Veneçuela no estava tan perduda com ara, però no calia ser gaire espavilat per preveure que el futur no seria un camí de roses, i el temps ho ha demostrat.

En tot cas, la seva decisió em va portar a acabar els estudis, fins al batxillerat, a Veneçuela, on el meu pare va muntar una petita impremta que no li anava gens malament i on vaig treballar fins que vaig fer els exàmens per entrar a la universitat. Volia fer disseny gràfic, com ell, però no vaig aconseguir plaça a les universitats del país i aquesta va ser la meva oportunitat d’or per proposar-li de marxar a Anglaterra. No m’importava haver de treballar en el que calgués per pagar les despeses. I així va ser com, després de sol·licitar plaça a diverses universitats angleses, i ser admès a totes, vaig escollir estudiar a la de Birmingham, al centre del país, i no disseny gràfic sinó comunicació audiovisual.

Per fi era on volia ser, la terra de la meva infància, però el destí em tenia reservada una sorpresa. A mi m’agrada molt la gent, i a la universitat m’avenia amb gairebé tothom, professors i alumnes. Un dia, una professora que impartia classes de castellà per a anglesos em va anunciar: «Tinc una cosa per a tu. Ve un grup de vuit noies de Barcelona i volia proposar-te que els fessis de guia i les portessis a Londres. Per les despeses no t’amoïnis, les paguem nosaltres». M’hi vaig apuntar, doncs, i vaig conèixer una de les noies, que era com la líder del grup. I des de llavors fins avui, perquè l’Helena és la meva dona, la mare dels meus dos fills: Daniel, de divuit anys, i Rubèn, de tretze.

L’Helena és catalana, espanyola. No sé si catalana o espanyola, o més aviat totes dues coses. Que complicat que és això de la identitat i que poc que ens agrada a casa aquest tema, però d’això ja en parlarem. El cas és que l’Helena és la raó per la qual fa vint-i-un anys que soc aquí, i la responsable que abandonés la meva Anglaterra. Ella —no ens enganyem—, la falta d’oportunitats laborals.

El cas és que després d’haver-nos conegut, ella va marxar i vam continuar en contacte, i, al cap d’un temps, vaig venir una temporada a Barcelona. Aquí vam començar a sortir, però vaig haver de tornar a Anglaterra, de manera que vam iniciar una relació per carta que va durar ni més ni menys que quatre anys. Ens vèiem quan podíem: un cap de setmana venia jo i un altre venia ella… En aquella època vaig traslladar-me a Londres amb ganes de menjar-me el món, com molts altres joves, però com que no trobava feina del que havia estudiat, i d’alguna cosa havia de viure, vaig caure a l’hostaleria i la restauració fent de cambrer. Ja feia quatre anys que teníem una relació a distància quan l’Helena em va proposar: «El primer que trobi feina s’instal·la allà on sigui i l’altre canvia de país». Ella és tècnica de laboratori i va trobar feina a la Clínica del Pilar de Barcelona. Jo soc un cavaller anglès, vaig complir la meva paraula i soc aquí des del 1998.

Abans d’instal·lar-me definitivament, però, vaig passar per Veneçuela. Volia venir amb experiència, i en aquell país i en aquella època les coses eren una mica més fàcils. Vull dir que allà sempre tot ha funcionat per contactes, molt més que aquí. Com que tinc una cosina que havia fet diversos treballs de fotografia amb un estudi de publicitat molt important al país, volia aprofitar-ho per emportar-me un as a la màniga. O sigui que vaig fer sis mesos de pràctiques en aquell estudi i després vaig venir cap aquí amb l’experiència apuntada al currículum i la il·lusió a la maleta.

Tenir la doble nacionalitat em va facilitar les coses, sense cap mena de dubte. Per ser oficialment anglès no he patit les dificultats que molts altres immigrants tenen a l’hora d’entrar al país. Burocràticament, per exemple, per a mi ha estat molt fàcil. Així i tot, els inicis laborals aquí no van ser senzills com a Anglaterra, no ens enganyem, o potser van ser pitjors, però per les condicions econòmiques i laborals d’Espanya. En aquest sentit, he estat un jove espanyol més, ben format acadèmicament i sense gaires oportunitats. De fet, la meva trajectòria professional aquí va continuar la iniciada a Londres, al món de l’hostaleria i la restauració, primer al Planet Hollywood, que es trobava a la Vila Olímpica, i després en altres negocis i locals de nit.

Finalment, va arribar un punt en què aquesta feina, que ja de per si no m’interessava gaire, no era compatible amb la vida familiar. Em vaig moure i em van contractar de seguida en una botiga de cotxes, i posteriorment, a les oficines centrals d’Olympus, la marca de càmeres de fotos. Aleshores, però, em va tocar viure la pitjor època econòmica, la maleïda crisi: Olympus em va despatxar el 2008. A aquelles altures, ja havia abandonat la idea de trobar una feina relacionada amb el que havia estudiat i vaig provar sort en un altre sector: vaig fer cursos de logística mentre treballava aquí i allà en algun projecte fins que Desigual em va contractar fa tres anys. Fa onze anys que treballo en logística. Res a veure amb els meus estudis, però no puc dir que no ho hagi intentat; les coses són com són i no tinc cap problema, faig el que s’hagi de fer. I la veritat és que després de fracassar, fins i tot posant-me a treballar pel meu compte, l’Helena i jo necessitàvem un salari fix mensual, res d’històries «d’aquest mes sí, i aquest no».

M’havia de buscar la vida i me’n vaig sortir. No em dedico a l’audiovisual. No, i què? Soc aquí, en un país que no és el meu però que m’ha acollit increïblement bé, tant, que el sento casa meva: tinc feina, un sou i la meva família. Si algú m’assegurés que la resta de la meva vida serà com ara, signaria ara mateix on calgués. No necessito més. I ho diu algú que ha estat un cul inquiet.

La veritat és que no recordo cap problema d’adaptació des que soc aquí; sempre m’he sentit molt ben rebut. Potser són bajanades que ens fiquem al cap nosaltres mateixos com a estrangers, però tinc la sensació que en arribar aquí no vaig trobar reticències que ara sí que em trobo. Per exemple, sento que ara si no parles català estàs una mica desvinculat, mentre que abans ni t’ho tenien en compte. Recordo que em deien: «quin accent més dolç», «que bonic, com parles» o «aquesta manera de parlar enamora». Ara em sembla que cada cop més gent es dirigeix a tu en català i només en català. Però és una sensació d’ara, potser fins i tot subjectiva i condicionada per aquesta mena de guerra oberta entre Catalunya i Espanya que em costa d’entendre.

No puc dir que hagi tingut cap problema amb l’idioma: des que soc aquí, excepte en la meva empresa actual, m’he mogut bàsicament en anglès el 80% del temps, de manera que no puc dir que hagi patit cap discriminació per no saber català. És veritat que és la meva assignatura pendent: l’entenc perfectament, però parlar-lo em costa, tot i que de vegades deixo anar alguna cosa. I sí, algun dia m’agradaria treure’m el nivell C, únicament pel gust de poder dir: soc estranger, sí, i he fet l’esforç d’aprendre el vostre idioma. Tot i que no crec que tenir o no tenir el nivell C em faci sentir ni més ni menys català del que en certa manera ja em sento.

Fugint d’estereotips

Fa temps que sento que als immigrants llatins ja no se’ls mira —sí, «se’ls», perquè jo no m’hi incloc, com a immigrant llatí— amb tan bons ulls com abans, i no és pas una qüestió d’idioma. Desafortunadament, amb els anys, molta gent ha vingut de Llatinoamèrica, i no puc dir que no hagi arribat bona gent d’allà, però també és cert que molts immigrants no són precisament la crème de la crème, i això ha generat reticències.

Doncs bé, com que estic en un moment de la vida en el qual intento esbrinar on pertanyo i amb qui em sento identificat, confesso que em costa molt dir que soc llatí perquè no vull que m’encasellin en un estereotip. Sé que el meu físic parla dels meus orígens i que, tot i els anys que han passat, quan obro la boca, el meu accent em delata. Per això, quan em pregunten d’on soc, no dubto ni un moment: soc anglès. És dur, però em fa vergonya. A mi em veureu tranquil·lament en un tren o en una platja, i si hi ha sarau i crits, m’esfumo: no vull que la gent es giri i em relacioni amb aquest tipus d’immigració, que diguin «mira, aquest morenet és dels seus». Ho sento, és vergonyós dir-ho però no vull que em fiquin al mateix sac etiquetat pels estereotips del llatí bullanguero, cridaner, bevedor i follonero.

Perquè hi ha immigrants i immigrants, sí, encara que faci lleig dir-ho. No és el mateix dir que ets veneçolà que anglès. Em fa mal sentir l’adjectiu llatí vinculat a autors de successos amb arma blanca i assalts o actes vandàlics. Al final, això és el que queda i la gent parla d’aquests llatins i no pas dels que s’estan guanyant la vida de manera honrada i discreta. No vull que m’etiquetin per la meva nacionalitat o pels meus orígens, no soc així. Soc un tipus obert i entregat a la gent —de vegades, massa, segons la meva dona—. Això és molt llatí, diuen. És cert que m’agrada la gent pel sol fet de ser-ho i m’agrada socialitzar, però discretament, sense molestar, i crec que es pot ser així sense cridar l’atenció, passant desapercebut.

Em sap greu, i sé que sona malament, però crec que en aquest país hi ha un excés d’immigrants, i no em refereixo només a immigrants llatins. Crec que Espanya té les portes massa obertes, exageradament obertes.

Oi que no ficaríem cent persones en un pis de cinquanta metres per celebrar una festa encara que volguéssim convidar tothom? Em fa molt de mal veure la plaça de Catalunya, fins fa ben poc fins i tot l’estació de sota, i tota l’avinguda de Joan de Borbó convertida en un mercat ambulant improvisat per on no es pot ni caminar. No sé si algú s’embutxaca diners amb això, no sé què està passant, però no m’agrada perquè porta problemes i molta inseguretat. La immigració ben regulada pot portar coses molt bones en molts àmbits i aspectes de la societat, però descontrolada…, res de bo. De veritat que és el que volem?

És cert que, tot i ser-ne un, estic molt lluny dels problemes que afecten molts immigrants d’aquest país. Vist amb perspectiva soc un privilegiat: he vingut aquí per voluntat pròpia, no he arribat fugint de cap conflicte ni de la misèria, estic totalment regularitzat i no he arriscat la vida en cap barca després d’haver-hi invertit tots els meus estalvis. És molt trist i és normal que vulguem ajudar aquestes persones, però la realitat és la realitat. Hi hem de fer alguna cosa, però real i factible, d’acord amb les nostres possibilitats. Crec que està molt bé acollir gent, però només si els nouvinguts poden aspirar a tenir certa qualitat de vida. Aquí ja tenim gent en situacions desfavorables i per sota del llindar de la pobresa. Veure aquests casos em molesta molt, però hi ha gent de fora que ha entrat aquí per millorar les seves condicions de vida i resulta que acaba pidolant pels carrers. No té cap sentit.

És molt dur dir això quan jo mateix vaig venir aquí i vaig trobar un espai. I em posa, a més, en una situació de contradicció, sobretot perquè en aquest moment les meves germanes i jo estem intentant fer venir la meva mare des de Veneçuela, regularitzar-la per treure-la d’un país, el seu, que hem vist degradar-se fins a límits insuportables.

Efectivament, hem hagut de recórrer a un advocat perquè li arregli els papers, perquè és un tràmit que suposa tot un esforç psíquic, monetari i també de temps. Per a nosaltres l’esforç és aquest, pagar un advocat, però tenim la sort de poder-ho fer. Mentrestant, hi ha tot de gent que no s’ho pot permetre i que ho està passant malament per poder estar aquí lliurement, deixar el seu país d’origen i poder optar a una vida millor.

Fa setze anys que no vaig a Veneçuela. No hi he tornat ni en tinc cap intenció perquè em fa por. El record que tinc és el de tot allò que ja no existeix, un país que no entenc, començant pel tema de l’economia: la moneda ja no sé ni com funciona, crec que fluctua al minut, i hi ha gent que diu que tot va dolaritzat. Hi ha una inflació del 200% o 300%, una barbaritat.

Em costa de creure, però sé que és real, perquè m’ho explica la meva mare, que hi ha carències, que als súpers falta menjar i productes de primera necessitat. Sí, de sobte, a la meva mare li arriba un WhatsApp que diu que demà hi haurà carn a Cornellà —per posar un exemple entenedor amb poblacions d’aquí—, al Caprabo de Cornellà, posem per cas. Però, és clar, tu vius gairebé tocant a Girona. Doncs t’has de buscar la vida per poder-hi arribar a les tres o les quatre de la matinada per fer cua i que t’acabin dient que sí, que hi ha carn, però que només es pot comprar un pollastre per persona. Em costa de creure. M’envaeix un sentiment de ràbia, d’impotència, quan veig la meva mare emportar-se d’aquí, quan ve de visita, llegums, paper de vàter, compreses… Penso: «Collons, on coi hem arribat?». Veneçuela és un país completament destruït. De fet, jo en vaig sortir abans que hi arribés el boig, jo li dic així a Hugo Chávez. Vaig deixar el país poc més d’un any abans que hi arribés ell, abans de la intentona. Això ja ho vaig veure des de fora. Després hi vaig tornar alguna vegada, abans de venir cap a Barcelona, però ara Veneçuela em fa por de veritat. I no me’n refio.

No és el meu país, perquè per més que ho digui al meu passaport no em sento d’allà, no em vull sentir d’allà. No conec aquesta Veneçuela, no la identifico amb la de la meva infància. Nosaltres érem de la classe mitjana veneçolana, d’aquesta que ja no existeix, i sense ser poderosos o rics no ens va faltar mai de res. Ara mateix, allà no m’hi queda res més que els records de la vida en família, de les celebracions tots junts, alguns paisatges i alguns familiars, cada vegada menys, perquè han emigrat o han mort.

El meu pare va morir fa tres anys, i ara la meva mare va com una pilota d’aquí cap allà entre Andalusia, on viu la meva germana gran, i Catalunya, on vivim la meva germana petita i jo. La seva també és una història per explicar, perquè ella, la petita, va néixer a Veneçuela quan els meus pares hi van tornar i no té la doble nacionalitat, de manera que obtenir la residència no ha estat tan plàcid com per a nosaltres. No ens enganyem, les relacions entre tots dos països no són per tirar coets i els tràmits són interminables. Ara ja fa quatre anys que està instal·lada, des que va trobar feina en una línia aèria.

Ara només queda portar la mare, i una de les condicions per aconseguir el reagrupament familiar és que passi a Espanya més de sis mesos l’any. Ella n’hi passa més, però de moment no pot desvincular-se totalment de Veneçuela i hi ha de passar temporades perquè la seva mare, l’única àvia que em queda viva, és allà i també la necessita. A més, després de la mort del meu pare, encara queden tràmits per fer. Allà la burocràcia és encara més lenta que aquí.

Veneçuela m’espanta. No hi ha manera d’esborrar l’empremta de Chávez ni després de mort. Des que va arribar al poder com ho va fer, no vaig veure més que marxes militars. Corrien, i corren, fotos i vídeos a les xarxes socials, sí, memes crítics de tota mena en contra seva i del seu successor, però així no s’enderroca un president. I, de sobte, el gener del 2018 apareix Juan Guaidó, que s’autoproclama president i jura lleialtat, i fins i tot sembla tenir el suport d’una seixantena de països. Sí, però Maduro, el continuador de Chávez, segueix al Govern. Sembla un vodevil. Em sap greu, però d’aquell país ja no me’n crec res. Menys celebrar i més serietat, si us plau. No em sento veneçolà perquè em fa vergonya, i no em ve de gust tornar-hi.

La barreja de futbol i política

És clar que darrerament també em costa sentir-me orgullós de ser anglès com fins ara, amb el Brexit. Aquesta dèria per sortir d’Europa: que sí, que sí, que marxem de la UE, i ara sembla que no tot és tan senzill i van demanant pròrrogues. Ho sento, però crec que a tots ens convé continuar sent europeus. Va caure el mur de Berlín, la Unió Europea s’ha anat ampliant i les fronteres desapareixent i, tot i això, hi ha qui sembla encaparrat a arborar la bandera del nacionalisme i la independència. No conec tota la història de Catalunya perquè no m’he preocupat mai d’agafar un llibre i documentar-me, i tampoc m’interessa gaire, però no entenc aquesta insistència per independitzar-se. Espanya ens roba, diuen. Doncs si mirem el que us han robat des de dintre…

Des de fora, em sembla un tema amb un fort component sentimental o emotiu, sincerament. Els germans de la meva dona són proindependència; la meva dona, en canvi, no és ni independentista ni espanyolista, i està del tema fins al capdamunt. El meu fill gran té alguns amics molt indepes, i un dia va fer l’intent de penjar una estelada a casa sense gaire èxit. Es va guanyar una xerrada de la seva mare; van aclarir les coses. Jo tinc el meu posicionament, però considero que li tocava a l’Helena parlar-ne amb ell perquè els catalans són ells, no jo, tot i que tinc el meu punt de vista i va de la mà del de la meva dona. I tal dia farà un any; va ser l’únic conat independentista a casa. En realitat els importa ben poc perquè, entre altres coses, ja saben què en pensem a casa, i com que la seva mare bull amb aquest tema, opten per callar.

Diu l’Helena, i aquí li dono la raó, que sembla que per ser català has de ser independentista i del Barça. I no, tio, un pot ser i sentir-se igual de català encara que pensi diferent i sigui de l’Espanyol, per dir alguna cosa. I jo soc del Barça, sí, però perquè tothom ho és, no perquè realment en sigui un gran aficionat; si visqués a Sevilla, segurament seria del Sevilla. Pertànyer a l’equip de la ciutat on vius és una manera de socialitzar, d’identificar-te. He anat al Camp Nou, i em fa ràbia veure com es barreja futbol i política; aquells crits d’«independència» al minut 17.14… A què venen? Som al futbol!

Sincerament, no m’agrada que tot això estigui passant ni tampoc com està passant; no és agradable sortir de la feina i trobar-se la via Laietana tallada per una manifestació independentista i veure que arribaràs tardíssim a casa; i em disgusta perquè considero que no tinc la culpa de res, i si vols ser independent, ves a la Moncloa i xiula, però no molestis aquí, que no et resoldran res.

Deixar de ser europeu

Si m’asseguren que la meva vida serà com ara fins a la mort, signo ara mateix amb els ulls tancats i sense pensar-m’ho. Sí, vull continuar vivint en una Catalunya dintre de l’Espanya d’abans del rebombori independentista perquè considero que estàvem bé: no em sobren els diners, però puc viure. Afortunadament, als meus fills no els falta res ni per menjar ni per vestir-se i tenim un sostre. Crec que apostar per la independència és espifiar-la molt, sobretot perquè per a mi, per més que diguin el contrari, significa deixar de ser europeu. I després, per tornar a formar-ne part suposarà demostrar un munt de coses. És veritat que potser d’aquí a cinquanta anys serà perfecte, però no vull viure aquest canvi.

Els canvis han fet malbé Veneçuela, el país dels meus pares; els canvis, amb el Brexit, estan fent trontollar Anglaterra, el país amb el qual m’identifico més, i la independència sacseja Catalunya, la terra que ja sento una mica meva. I veig el panorama i em pregunto: on pertanyo?, perquè tinc la sensació que no encaixo enlloc.

Sento que estic molt arrelat a Catalunya. Els meus dos fills han nascut a Barcelona, a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i han crescut aquí, són catalans de veritat, com la seva mare. Ho tinc tot aquí i em costaria molt deixar-ho tot i començar de nou en un altre lloc. En realitat, a mi no em costaria gens; el fet d’haver viscut des de la infància a mig camí entre dos països i després acabar en un de tercer, sempre voluntàriament, et fa sentir la nostàlgia de manera diferent d’altres persones que han migrat en circumstàncies gairebé de vida o mort.

Afortunadament o desafortunadament, no ho sé, vaig créixer amb arrelament zero a les persones, per més que el meu pare fes esforços per mantenir-nos a tots en contacte muntant celebracions familiars sense estar-se de res. Per tant, estic convençut que si hagués de marxar demà ho faria, però mobilitzar tota la meva motxilla? Els nens, les escoles, la dona, la feina… Ja tinc quaranta-sis anys, on vaig ara que pugui estar millor que aquí?

Si pogués tornar enrere en el temps, ho tornaria a repetir, tornaria a venir aquí. De veritat, la meva experiència en aquesta terra ha estat molt positiva. Potser he viscut algun episodi de racisme per ser immigrant, però insignificant, i no pas gaire diferent dels que podia haver patit possiblement en una altra ciutat d’un altre país. Al cap i a la fi, de racisme n’hi ha entre nosaltres mateixos, els immigrants; forma part de la condició humana girar l’esquena al que és diferent, ja sigui per sexe, ètnia, nacionalitat o, fins i tot, discapacitat…

En realitat, els pitjors moments que he viscut en aquesta terra que m’ha acollit no tenen res a veure amb la meva condició d’immigrant. La meva dona ha superat tres càncers de mama en deu anys. Hi ha hagut moments en els quals m’he vist sol, amb les mans al cap, i ella parlant de la possibilitat de morir. La primera vegada dius «què coi està passant, per què?»; la segona et preguntes «una altra vegada?», i quan penses que ja està, arriba la tercera. Veure’m sol m’ha fet desitjar la tranquil·litat: no vull més aventures viatgeres, no em vull moure més… Ja està, ho tinc tot aquí: els meus fills, la meva dona, una feina, un pis…

És curiós, però en aquesta terra he aconseguit construir-me un oasi. M’agrada el paisatge català, la seva gent, l’exquisida gastronomia i sobretot la manera de viure; m’encanta Barcelona ciutat, però no per viure-hi. De fet, l’Helena i jo vam deixar el pis d’Horta on vivíem de lloguer fins que van néixer els meus fills i ens vam comprar un pis als afores de Santa Perpètua de la Mogoda. Allà m’he retrobat d’alguna manera amb la meva infantesa; el meu barri té un aire al lloc on vivia de petit als afores de Londres, als afores de Birmingham. Em porta molts records. Hi ha un passeig gran i no hi ha botigues, els meus fills van a l’escola caminant, estic a un pas de la natura, puc sortir a córrer, a caminar… Per a mi la millor època de l’any és la tardor, quan fa olor de llenya, de fulles cremades. Em desperta un sentiment tendre de la meva infantesa a Anglaterra; em ve aquell gustet, aquella escalforeta de caminar pels carrers trepitjant les fulles dels arbres. Alimenta l’anglès que porto dins juntament amb el coneixement de l’idioma i el gust pel te.

Però aquí també m’he retrobat amb la meva part veneçolana: fa vint-i-un anys que visc aquí i encara no he perdut l’accent. No em cansaré de dir-ho: a mi no se m’ha perdut res en aquell país, però potser no és una renúncia als meus orígens sinó a les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials que representa el que em repel·leix. I ho dic perquè, sense buscar-ho, el destí i l’atzar m’han dut a formar una xarxa d’amics tots veneçolans. Cinc parelles que ens reunim de tant en tant i ens mantenim en contacte.

La petita Veneçuela

El més curiós del cas és que treballant a Londres en un restaurant com a cambrer, un dia, quan estàvem a punt de tancar, va entrar un noi amb una samarreta que em va cridar l’atenció perquè posava el nom d’una ciutat veneçolana. No em vaig poder estar de preguntar-li si era de Veneçuela i mentre sopava vam començar a xerrar, i va sorgir una amistat. Però, de sobte, un dia va desaparèixer i no vaig tornar a saber-ne res més fins molt de temps després, quan ens vam trobar a l’ambaixada a Veneçuela: a mi m’havia caducat el passaport i ell feia els tràmits per casar-se i marxar a Catalunya.

Així doncs vam coincidir a Barcelona i ell em va anar presentant la resta de membres de la colla, que és la meva petita Veneçuela a Barcelona, un fil idíl·lic amb el país, la visió més dolça, la que em recorda els paisatges, algun costum inconscient que de tant en tant embolcallo en una de les especialitats gastronòmiques que més m’agraden i que jo mateix preparo a casa: les arepas. Una visió creada a mida que contraresta les notícies que arriben d’allà a través dels mitjans de comunicació i les històries per no dormir que porta a la maleta ma mare, que va i ve a temporades, i que representa la Veneçuela que em fa tan mal i tanta ràbia per renunciar-hi, per cridar una vegada i una altra que no soc veneçolà, que soc britànic. I ara, ves per on, també ho dic amb la boca petita.

Vaig fugir d’un país en ruïnes; el que em feia sentir més orgullós vol sortir d’Europa, i la comunitat autònoma que m’ha acollit, a Espanya, ara vol la independència. D’on soc? On pertanyo? Soc un immigrant atrapat entre tres països afectats per una forta crisi d’identitat nacional.

Història recollida per Inma Santos.