LAI PAN WU

Zhejiang, Xina, 1978

«Soc una dona normal, meitat xinesa i meitat espanyola».

De la meva terra me n’emportaria… te. Sí, te. M’agrada moltíssim el te de tota mena, color i varietat, és el meu vici, però com el de la meva terra no n’hi ha cap altre. Allà es prepara diferent, res a veure amb el que comprem aquí, ni tan sols amb les millors marques. D’on jo vinc, el setanta per cent del territori són muntanyes, pujols i escarpes, i el deu per cent aiguamolls, així que l’economia es basa en l’agricultura de l’arròs i en la pesca. Però, a més de l’arròs, també es conrea cotó i te. I quin te! Allà surts a la muntanya i el reculls amb les teves pròpies mans; el fornegem a casa, el posem en una cassola gran, el saltem amb cura perquè no es cremi, l’esmicolem, el deixem assecar i queda… fumat? No, torrat, aquí n’hi dieu torrat. Em dic Jianlai Pan Wu, però tothom em diu Lai. Vaig néixer el 24 de desembre de 1978. Soc de Zhejiang, una província de la costa oriental de la República Popular de la Xina, també coneguda com una de les principals productores de seda de tot el país.

El 1992 vaig arribar a Espanya de la mà de la meva mare i amb el meu germà per reunir-nos amb el meu pare, que havia emigrat nou anys abans, el 1983, amb un contracte de feina. Un cop va poder muntar el seu propi negoci de restauració i els diners ho van permetre, va reclamar la reagrupació familiar. Vam viure un any a Madrid i després a diferents llocs de Castella i Lleó, on el meu pare va obrir un restaurant xinès. Jo només tenia dotze anys, i recordo que el pitjor de tot era l’idioma. Per això l’escola va ser fonamental. A Castella i Lleó vaig aprendre a escriure i parlar el castellà i vaig acabar els estudis obligatoris. No vaig arribar a Barcelona fins al 2000, amb dinou o vint anys, després d’una escala de tres anys a Girona, on els meus pares es van instal·lar quan van decidir traslladar-se a Catalunya, a la recerca d’una vida millor i amb més oportunitats, i on van continuar provant sort amb la restauració, que era el que millor sabien fer.

Treballem com xinos

Fa vint-i-set anys que visc a Espanya. Ara en tinc quaranta. Aquí em vaig casar el 2001 i hi he tingut els meus dos fills —Joel Yang He Jin, de setze anys, i He Yang Jin, de catorze—, aquí em vaig separar ara fa un munt d’anys —el petit tenia dos anyets— i aquí vaig conèixer la meva parella actual. Aquí tinc els meus pares i els meus germans —un noi i una noia més joves que jo, de fet, la més petita va néixer aquí a Espanya— i una cosina, i amics d’aquí i d’allà… I aquí tinc també el meu propi negoci, Mr. Pan, un forn amb degustació de barri que el meu pare va muntar per a mi el 2011 en un local que feia molts anys que estava buit i on cap negoci havia aguantat gaire temps fins que ens hi vam instal·lar nosaltres. D’això ja fa onze anys i el propietari del local no ha deixat de renovar-nos el contracte: tenim una clientela de barri i propera, sobretot gent gran, paguem puntualment i no donem cap problema. Ell està content i nosaltres tenim feina, treballem com xinos —es diu així, no?—, donem feina a altres persones i ens guanyem la vida honradament.

Aquesta és la meva història, la història d’una dona normal, meitat xinesa i meitat espanyola. Sí, que no us confongui el meu físic, al meu DNI hi diu que soc espanyola des de fa més de deu anys. Més de deu anys que vaig rebre la notificació després de mesos de paperassa i espera, que vaig anar a jurar al jutjat en una mena de cerimònia col·lectiva on recordo que estava envoltada de sud-americans i jo era l’única xinesa. Més de deu anys que vaig dir que sí quan em van preguntar si estava disposada a «renunciar a la nacionalitat xinesa». Es pot renunciar a ser xinès? Doncs sí, almenys sobre el paper. Potser hi ha compatriotes als quals aquesta renúncia no els sembla gaire bé, però jo ho tenia molt clar: quan la vaig sol·licitar ho vaig fer decidida perquè crec que em quedaré aquí a viure per sempre. Tinc la família i la feina aquí, no vaig gairebé mai al meu país. De què em serveix tenir la nacionalitat xinesa? I vaig dir-me a mi mateixa: «Així soc més d’aquest país i tinc els mateixos drets que la resta d’espanyols perquè és aquí on tinc la meva vida i on m’he d’apanyar per tirar endavant». Visc a Catalunya com a dona espanyola, però tinc una mentalitat molt xinesa. Soc tancada i reservada, sempre he escollit com a parella nois de la meva terra, tinc costums i un concepte de la vida molt xinès: el meu lloc està amb els meus fills i el meu home, res de festes amb amigues i alcohol i ball fins a la matinada, ni extravagàncies, ni cridar l’atenció, i, per descomptat, treballo, treballo i treballo per gaudir de la vida amb els meus. No suporto el soroll i els crits, ni les paraulotes, així que, en aquest sentit, tampoc crec que pugui arribar a ser totalment espanyola.

I, dit això, ho confesso: els meus dos fills han nascut a Barcelona, però tenen nacionalitat xinesa. El meu exmarit i jo ho vam decidir així. I sembla que ha estat una opció correcta perquè segurament ells voldran marxar a la Xina. Jo ja fa molts anys que no trepitjo el meu país, però ells hi passen dos mesos l’any, per vacances escolars, amb el seu pare. I ho tenen clar. De fet, el gran ja ho ha decidit. Diu que aquí a Espanya tot és massa lent: la construcció, la tecnologia… De raó no n’hi falta; mira l’Eixample, fa més de dos segles que presenta la mateixa imatge, tot igual. Per al jovent això és avorrit, els agrada la immediatesa, els llocs dinàmics on tot va ràpid, on passen coses i s’avança. «Mama», em diu, «jo aniré a treballar a Xangai». Segons ell, allà hi ha les últimes tecnologies. Diu que a Espanya estem com en un poble, «tot va endarrerit»; que la gent és massa lenta i només vol descansar i viure, que no vol treballar, que no hi ha moviment, que hi falta vida.

No vol quedar-se a Espanya, ja fa anys que ho diu i ara s’ha reafirmat. Està acabant el batxillerat i al setembre vol començar la universitat. Vol estudiar econòmiques, i li havíem proposat estudiar a Esade, aquí a Barcelona, perquè ens n’hem informat i diuen que és dels millors centres aquí. Però no en vol ni sentir parlar, diu que vol anar a estudiar fora d’Espanya. Aquí estudia en una escola americana, la Benjamin Franklin, i segurament escollirà una universitat anglesa. L’ideal seria que ho fes als Estats Units, però és massa lluny i massa car. «Mama, demanaré una beca i amb la mateixa puntuació tinc més oportunitats d’entrar a una universitat a Anglaterra». Oxford, Saint Andrews… Perquè, segons ell, si arriba a Xangai amb un títol d’Esade, no tindrà el mateix reconeixement i prestigi que qualsevol de les altres universitats angleses.

Idioma i identitat

Els meus dos fills estudien a la mateixa escola i dominen l’anglès, el xinès i el castellà com a nadius. El català? Ui, no, jo l’entenc perfectament però no el parlo; el meu fill petit l’entén, i la meva parella, res de res —amb prou feines domina el castellà—. El gran té un bon nivell, però no el parla mai. Ell va començar a l’escola americana a segon de primària. Fins a primer anava a un col·legi concertat que m’agradava, però només feia dues hores d’anglès i dues de castellà a la setmana, i la resta tot en català. Centrar-se només en un sol idioma dona poca amplitud de mires als nens, i més quan es tracta d’un idioma minoritari com el català. En cap moment em vaig plantejar aquesta llengua com a prioritat en els estudis dels meus fills.

No em mal interpreteu, no vull restar importància a la llengua i la cultura catalanes. Al contrari, em sembla molt important. Si ets català i vius aquí, has d’aprendre català perquè és cultura i s’ha de conèixer, però obsessionar-s’hi i estar tot el dia amb això al cap no porta enlloc. El món és molt gran i Catalunya és molt petita. Avui en dia no hi ha fronteres, vivim en un món global. I per això s’han d’aprendre com més llengües millor: anglès, francès, castellà, rus, xinès, àrab, japonès… I sí, català també, però no solament català.

No em sembla bé, com tampoc que un xinès que fa vint anys que és aquí no hagi fet l’esforç d’aprendre el castellà. Tampoc entenc que hi hagi nens xinesos nascuts aquí a qui els seus pares no els ensenyen l’idioma. Jo vaig escollir que els meus fills l’aprenguessin, i, abans d’anar a l’escola, jo ja els l’ensenyava a casa. I no us penseu que aprendre xinès és fàcil. Ni tan sols per a nosaltres. De fet, els meus fills l’estudien en una escola de Barcelona; hi van cada dissabte, cinc o sis hores. Al principi es podia fer només a través del Consolat xinès, que llogava les instal·lacions d’una escola per fer les classes. Ara la comunitat xinesa ha crescut tant que a Barcelona hi ha més de deu centres que imparteixen aquestes classes dirigides a nens xinesos.

Així doncs, perquè us feu una idea de com és una sobretaula a casa… En família, entre nosaltres quatre, només parlem mandarí; amb els meus pares parlem dialecte —els nens l’entenen i, arribat un moment d’urgència, amb els meus pares el poden parlar, però no els l’hem ensenyat, l’aprenen d’oïda—, i la meva parella i jo també l’utilitzem de vegades, quan no hi ha els nens. I entre els germans parlen en anglès, sobretot quan no volen que m’assabenti de què diuen. Jo, a la feina, i ells amb els amics de l’escola parlem castellà. Que quantes llengües han d’aprendre els nens? Com més millor. Per què aquesta obsessió només amb el català?

Però dir això aquí està mal vist i t’interpreten malament, sobretot els darrers anys. Si ets immigrant, encara més; i segons en quina zona de Catalunya, ni t’ho explico. Quan vivia a Girona, ho vaig notar molt. Allà, si no sabies català, et miraven malament, t’ignoraven. Una vegada, el meu germà i jo vam anar a una papereria a comprar i vam preguntar si tenien alguna cosa que ja no recordo. El de la botiga em va dir: «M’ho has de demanar en català, si no, no en tinc». A Barcelona no dic que no hi hagi rebuig, però és més cosmopolita i oberta, i també hi ha molts més immigrants i de moltes més nacionalitats. Aquí, fa onze anys que porto el meu negoci i només un client continua tossut amb el tema del català i la independència, que, em sap greu, però encara se’m fa més difícil de comprendre que el tema de l’idioma. Vull dir que entenc que hi hagi gent a Catalunya que vulgui ser independent, fins a cert punt em sembla lògic que lluitin per la seva identitat. Però és que, per a mi, apostar per la independència és anar contra corrent: per què es va crear la Unió Europea i la moneda única? Per fer unes nacions més fortes i unides. Cada cop s’aposta més per fer grans comunitats i eliminar fronteres, i ara resulta que Catalunya vol anar sola i per lliure? Si treus Catalunya d’Espanya i de la UE, com quedarem, sols i apartats? Un país sol i aïllat no pot sobreviure. Un país necessita comerç interior i exterior sanejat, no pot viure d’ell mateix. Catalunya no pot proveir-se sola. El món és una xarxa, si estàs sol i apartat, no et coneix ningú; si no et reconeix ni la UE, en l’àmbit mundial encara et reconeixeran menys. Amés, si Catalunya té intenció d’independitzar-se, la resta d’Espanya buscarà la manera de contrarestar els serveis que només els donava aquesta comunitat sense haver de dependre només d’ella.

Els catalans que volen la independència argumenten que Catalunya ha treballat molt, que ha aportat molt en comparació amb la resta. És veritat que es paguen molts més impostos que en altres comunitats, però també és cert que Catalunya ha pogut fer moltes coses perquè ha rebut diners de la resta d’Espanya i d’Europa. També tinc la sensació que es barregen coses de tipus cultural i d’identitat d’un territori amb qüestions purament polítiques i de lluita de poder. En l’àmbit polític no podem fer-hi gaire res ni tampoc en sabem gaire, però aquesta situació en la qual estem… Deixeu-me explicar-ho amb un exemple: en un restaurant, si l’amo no hi és mai, se n’acabarà fent càrrec l’encarregat, o tal vegada un cuiner que sàpiga molt del negoci. Imagineu-vos que els cambrers, els cuiners… tampoc fan la seva feina, i l’encarregat o cuiner acaba fent una mica de tot. Al final acabarà agafant més i més poder i creient-se imprescindible perquè han deixat que s’ho cregui, i tal vegada acabarà sentint-se en el dret de dir a l’amo que no hi és mai: «O em pagues més o marxo». I si el cap diu que no i marxa, potser el negoci acabarà tancant. Si la feina d’aquest mateix restaurant està més repartida, cadascú fa la seva funció —el cuiner s’encarrega de cuinar, el cambrer de servir, l’amo de manar— en el cas que el cuiner marxi, el negoci continuarà funcionant, només caldrà substituir una persona.

En un país passa el mateix, quan un territori es considera molt important i imprescindible i s’arroga més poder que la resta, perquè en part han deixat que s’ho cregui, pot ser que es pensi que té el dret i el poder de demanar més, i, si no se li concedeix el que vol, que acabi amenaçant de marxar. Catalunya considera que ha fet molt, que crea molta riquesa però que paga massa. Creu que si s’emporta tota aquesta riquesa i la gestiona pel seu compte, si aconsegueix la independència, podrà repartir-la només al seu territori i així funcionarà millor. Si Catalunya se sentís com la resta de comunitats, amb el mateix poder, no aixecaria la mà.

Ep, només parlo des de fora. És una opinió a partir del que es respira al carrer, perquè no miro telenotícies ni llegeixo diaris d’aquí. A casa tenim el satèl·lit xinès i veiem notícies en xinès sobre Espanya i la Xina. La gent d’allà no té accés a aquests canals perquè estan prohibits; ells no saben què es diu de la Xina a fora. De la mateixa manera, allà tampoc arriben gaires notícies d’Espanya, només les que el Govern considera oportunes. Tot això fa que els ciutadans es construeixin una visió errònia i esbiaixada del que passa aquí. Així, per a molts xinesos, Catalunya és un caos, una zona de conflicte, perquè moltes vegades barregen fets de manera incongruent. Quan hi va haver l’atemptat de la Rambla a l’agost del 2017, entre això i les imatges de les manifestacions relacionades amb el procés d’independència, allà molts van treure la conclusió que això era una zona de perill, que gairebé estàvem a les portes d’una guerra. Penseu que al meu país no hi ha dret de manifestació, l’última va ser la de Tiananmen i ja sabeu com va acabar. Per a ells una manifestació és gairebé un senyal de rebel·lió, quasi l’inici d’una guerra.

Sí, allà patim la censura i no existeix el dret de manifestació, tampoc tenim llibertat de vot ni podem triar el govern perquè només hi ha un partit. Ara, no sé què és pitjor, perquè aquí hi ha cinc partits i estan pendents de competir entre ells, de manera que no governen bé i només es busquen les pessigolles sense resoldre res. De què serveix el dret de vot? Des que soc espanyola només he votat dues vegades i he tingut greus problemes per fer-ho perquè, sincerament, tots em semblen igual de dolents. No en tinc ni idea i tots em semblen el mateix però amb diferents noms. Si un és dolent, l’altre és pitjor.

Xinesos del nord, del sud i gitanos

És clar que això també pot sonar massa reduccionista, com dir que tots els xinesos som iguals… I no, no ho som. La Xina és molt gran i entre nosaltres podem distingir de quina zona som pels trets físics o la constitució. Els xinesos del sud són com jo, menuts, blanquets, tenim els ulls diferents i mengem arròs; els de més al nord semblen russos, són de constitució més forta i més alts, i mengen blat. Sabíeu que també hi ha xinesos gitanos? Doncs sí, com els d’aquí però xinesos.

També la nostra mentalitat és diferent, alguns som més oberts que els altres. Com us deia, no tots ens neguem a aprendre el castellà ni ens relacionem només amb la nostra gent. És clar que n’hi ha, d’aquests, però és que de gent mandrosa n’hi ha a tot arreu. És cert que hi ha compatriotes meus que consideren que no val la pena que els seus fills estudiïn fins als vint-i-cinc, que això és perdre el temps, i que els fan treballar quan compleixen els divuit anys, i a guanyar diners, que és el que importa. Doncs no, jo i molts com jo no hi estem d’acord, volem que els nostres fills estudiïn si tenen capacitats i els podem pagar uns estudis. Jo no tinc carrera, però perquè ho vaig decidir així. Quan vaig acabar l’educació obligatòria, els meus pares em van preguntar què volia fer. Vaig dir que no volia estudiar més, però perquè no em veia capacitada per cursar estudis superiors. Vaig escollir dedicar-me a l’hostaleria. Recordo que el meu germà em preguntava si estudiaria hostaleria, i jo li deia: «Què dius ara, d’estudiar, em poso a treballar directament, la carrera la faré sobre el terreny i darrere de la barra». Vaig començar ajudant al restaurant dels meus pares, però també he treballat de cambrera en altres restaurants, alguns de nivell alt, d’aquells elegants d’una i dues forquilles, fins i tot. En vaig aprendre molt; era divertit, tot tan net i endreçat, tan educats i amb tantes normes de bon servei. Vaig gaudir. Com veieu, res a veure amb el meu negoci actual: un forn amb degustació de barri, molt familiar i amb una clientela fixa de gent gran molt fidel. No es pot comparar amb aquelles experiències, però és el meu negoci, hi inverteixo moltes hores i m’agrada que funcioni. A més, també dono feina a altres immigrants.

En aquests onze anys he tingut dependentes de diferents nacionalitats. I, per experiència, puc dir que prefereixo tenir personal asiàtic, i per asiàtics entenc no solament xinesos sinó també pakistanesos i hindús. I els musulmans també m’agrada com treballen, però els marroquins no. No és racisme, és una qüestió d’afinitats culturals i de manera de ser i treballar. No crec que torni a contractar cap sud-americana. Parlen molt bon espanyol, i molt bonic, i treballen molt bé al principi, però després canvien; a més, són molt de la festa, els agrada molt sortir, ballar i beure. No tinc res en contra d’això, em sembla molt bé, però sempre que no afecti el rendiment laboral, i m’ha passat que, quan l’endemà s’ha d’anar a treballar, no compleixen: arriben tard i sense dormir, de manera que no estan centrades en la feina, de vegades fins i tot estaven de mal humor i contestaven malament als clients, o directament no s’hi presentaven. També vaig tenir dues noies marroquines de prova, menys d’un mes, i totes dues em van robar gènere, les càmeres ho van gravar. No és racisme, és la meva experiència; no he tingut sort.

Basars, préstecs i estereotips

D’ençà que vaig arribar aquí, els fluxos d’immigració han variat i cada vegada hi ha un ventall de nacionalitats més gran, però salta a la vista que a Barcelona hi ha una comunitat xinesa enorme. En el seu moment, en vam venir molts del meu país a buscar-nos la vida, però també és cert que ja no en venen tants i el perfil ha canviat: ara arriben de diferents punts del país i la majoria són de classe mitjana, o més aviat fills de classe mitjana-alta que venen a estudiar; d’altres ja arriben aquí amb un contracte de feina. A la meva època, gairebé tots procedien del mateix punt geogràfic, d’una zona de la Xina molt rural on no hi havia fàbriques i vivien de l’agricultura. Arribaven aquí, s’instal·laven i de mica en mica portaven la família, els amics, i muntaven la seva pròpia xarxa. El cert és que són grans treballadors i han aconseguit fer molts diners, cosa que els ha permès d’adquirir pisos i locals.

Sé el que esteu pensant. Als xinesos se’ns assenyala per la proliferació dels nostres negocis amb rumors de blanqueig, frau, màfia. Blanqueig? Aquí la gent parla de blanqueig, però no ho és. Es tracta de facilitats entre membres de la comunitat xinesa. Els espanyols funcionen diferent, tot ha d’anar amb contracte signat, notaris, la gent no es fia de ningú, tot ha d’estar per escrit perquè, si no, no val res. Nosaltres funcionem diferent: amb la paraula en tenim prou, és una qüestió d’honor. Si jo vull muntar un negoci, vaig a la família o els amics i em deixen diners, i quan els tinc els torno. Si jo presto diners al meu germà, ni tan sols penso que me’ls torni. Aquí això és impensable. Entre nosaltres hi ha una relació més solidària: tu et fies de mi i jo de tu. I és això el que des de fora es veu amb desconfiança. Doncs sí, si necessito 10.000 euros, no vaig a cap banc, no demano cap préstec ni m’hipoteco, els reuneixo a través dels meus amics, familiars i coneguts. I, quan puc, els torno amb interessos o sense, això és cosa meva i de qui m’ha deixat els diners. Això no és blanquejar, defraudar, ni una màfia, d’això se’n diu donar un cop de mà.

Per això molts de nosaltres tenim negocis. Si no, seria molt complicat: restaurants, cafeteries, bars i sobretot basars. No ens donen facilitats, ens demanen els mateixos permisos i tràmits que a tothom. Muntar un basar és fàcil: d’una banda, perquè pel tipus de producte que ofereix —tota mena de coses pràctiques i per a la llar— les vendes estan assegurades; de l’altra, perquè per fer-ho no calen estudis, títols universitaris ni coneixements especials, només un local, pagar el lloguer, posar prestatgeries, comprar la mercaderia, col·locar-la, vendre-la i reposar-la. A més, els articles dels basars són importats de la Xina, arriben en contenidors al port de Barcelona, i la comunitat xinesa té molts magatzems de distribució en aquesta ciutat. I això sí que és una facilitat. Qui munta un basar només ha d’anar a aquests magatzems. Si és d’un conegut o un familiar, no li calen gaires diners per omplir la botiga: la primera vegada només ha d’anar a buscar gènere i n’hi donen sense pagar ni un euro. Un cop l’ha venut, ja té diners per tornar al magatzem, pagar el material en dipòsit i, ara sí, comprar més gènere. El distribuïdor ha fet un client nou i el comerciant ja ha començat a guanyar-hi. A més, en aquests negocis hi treballa la família per torns.

Sí, he vist créixer la immigració, però entre nosaltres no ens trepitgem, cadascú fa la seva i generalment organitza la seva vida al voltant de la seva comunitat, i com que aquestes cada cop són més grans i estan més consolidades, això facilita les coses. M’explico. Per exemple, ara la comunitat xinesa és enorme comparada amb vint anys enrere, i això és un avantatge almenys per als que hi pertanyem. Quan jo vaig arribar érem pocs i, si no parlaves castellà, tot era molt més complicat: trobar feina, anar a comprar, arreglar tràmits, buscar gent per fer-te reparacions. Ara és tot molt senzill: hi ha internet, diaris…, i familiars, amics i coneguts a qui demanar ajuda. Posem per cas que necessito una reparació: antigament, i sense l’idioma, t’havies de fer entendre, trobar algú que fos de confiança perquè no t’enganyés i comparar pressupostos en un idioma que no era el teu. Ara tenim pàgines web o telèfons de xinesos a qui dirigir-nos, amb la facilitat que els truques i et venen a solucionar el problema a qualsevol hora. No com els d’aquí, que tenen un horari limitat i de vegades triguen dies a passar a arreglar l’avaria. En el cas dels bars xinesos, que n’hi ha moltíssims, poden trucar a repartidors xinesos perquè els portin el que necessiten —coca-coles, cerveses, sucs…— sense haver d’esperar el distribuïdor oficial, que acostuma a passar només un cop per setmana perquè treballa per zones. A la meva cafeteria, treballo amb el distribuïdor oficial, que ve els dimarts, però si durant la setmana necessito alguna cosa amb urgència abans, truco a un repartidor xinès, li faig la comanda i ho tinc aquí el mateix dia. Els immigrants hem anat creixent i arrelant-nos, i pel camí hem teixit les nostres pròpies xarxes. I no parlo només dels xinesos. Ho fem tots, però sí que és cert que la nostra és una comunitat molt endogàmica i, fins i tot, de vegades tancada. Potser sí, però no tant com sembla.

A casa meva, per exemple, al marge de parlar i fer aprendre xinès als nostres fills, no fem gaires esforços més per conservar les nostres arrels. La veritat és que treballem moltes hores i no tenim gaire temps, i el que tenim el dediquem a la família i als amics, exactament igual que la gent d’aquí. És normal. A més, els que treballem en el sector del comerç i de l’hostaleria treballem fins i tot els dies festius.

No és que els xinesos només celebrem les nostres festes sinó que el calendari dels nostres dies festius el regeixen les nostres feines i negocis. Ara per ara celebro tant les festivitats xineses com les d’aquí, si el meu negoci m’ho permet. No faig arbre de Nadal ni pessebre, però el 24 de desembre a la nit, el 25, la nit de Cap d’Any i el dia d’Any Nou i tant que els celebro: dinem o sopem amb amics d’aquí i d’allà, o en família; algunes vegades anem tots quatre junts, i d’altres, si ens conviden a cases diferents, ens repartim, com aquest any. El raïm de la nit de Cap d’Any no és una tradició nostra i la majoria d’anys a aquella hora dormim, sobretot si hem de matinar l’endemà per apujar la persiana, però a mi m’agrada i algun any he aguantat desperta. És clar que m’he menjat el raïm davant la tele, per què no?

Som xinesos, no marcians. Tenim creences i tradicions diferents, però no som tan diferents, no tant per preguntar-se, per exemple, on anem els xinesos a divertir-nos. Quina pregunta és aquesta? On aneu els catalans quan teniu temps lliure? Doncs nosaltres com els altres: al cinema, a la platja, d’excursió a la muntanya, a passejar, a comprar. Anem amb els nens al centre comercial a passar la tarda, veiem una pel·lícula i després ens mengem una hamburguesa al McDonald’s. Treballem moltes hores, però quan tenim tot el dia lliure o aconseguim un parell de dies, agafem el cotxe i ens escapem. Sols, en família, amb amics, amb nens o sense.

On és més difícil de veure’ns és a la platja: anar-hi, hi anem, però a banyar-nos, gaudir de l’aigua i marxar de pressa, res d’estirar-nos a la tovallola a prendre el sol, això no és per a nosaltres, el bronzejat va malament a la nostra pell groguenca. El moreno a la Xina és per als camperols; la gent de ciutat no pren mai el sol, tenen molta cura de la pell i mantenir-la sempre blanqueta és un símbol de bellesa. Són petits detalls culturals. Tot i que aquest no és el que més em crida l’atenció.

La gent gran

Hi ha una cosa que la gent d’aquí crec que no sap i que sí que és molt diferent entre xinesos i espanyols: el tracte a la gent gran. Ami em xoca veure com aquí, quan la gent surt a prendre alguna cosa, sempre paga el compte la gent gran, els avis o els pares, i també és xocant el fet que els avis acabin els seus dies en una residència en lloc de casa, envoltats de la família, sobretot si hi ha possibilitats de fer-ho posant-se d’acord els fills. A la Xina tot això és inconcebible: els pares ens van tenir, ens van criar i ens van donar la vida, per tant, els devem molt i, si s’ha de pagar, ho fem els fills; és la nostra obligació mantenir-los i tenir-ne cura fins al final.

Són maneres de viure i conceptes diferents. Hi ha coses que m’agraden i d’altres que no. Però a Barcelona hi he fet arrels, i això fa de la ciutat un lloc ideal. M’hi van portar els pares, però si hagués de tornar enrere en el temps i em toqués escollir, amb tot el que he viscut aquí, és clar que tornaria a venir a Catalunya. De fet, no tinc cap intenció ni tan sols de canviar de ciutat. L’altre dia en parlava amb la meva parella. Li deia de broma que podríem canviar de lloc i anar-nos-en a viure fora de Barcelona, que ja fa massa anys que som aquí. Es va posar tot seriós i em va dir que ni parlar-ne, que som al millor lloc del món, amb el millor clima; tenim mar, muntanya, una ciutat ni massa gran ni massa petita. Ell ha viscut molts anys a Pequín i sempre diu que, allà, de punta a punta són quaranta quilòmetres i que és impossible travessar la ciutat en cotxe perquè el trànsit és insuportable. Aquí a Barcelona és un moment anar a comprar a l’Hospitalet o a Badalona des de qualsevol punt de la ciutat, hi arribes en mitja hora. Per a nosaltres, Barcelona és perfecta per moure’ns-hi; si volem sortir a esquiar, tenim la neu aquí al costat, i tenim el mar a la porta. Diu que aquest és el millor lloc del món, per què hauríem de canviar de lloc si aquest és perfecte? Barcelona és la meva última estació, vaig sortir de Zhejiang i he arribat al final del meu trajecte. Una altra cosa és el que vulguin fer els meus fills. I em sembla que ja ho han decidit: han agafat el bitllet de tornada.

Història recollida per Inma Santos.