ALEXANDRA FERREIRA

Brasil, 1978

«S’ha de ser molt valenta per ser trans, per assumir-se i per enfrontar-se a la família i al món»

El Brasil és un país molt dur. Per més que treballis de sol a sol és una odissea avançar. I, si ets una dona transsexual, és una missió impossible. Penseu que cada vint-i-vuit hores maten una persona del col·lectiu LGTBI. La xifra espanta i el dia a dia per a una trans de vegades és asfixiant. La meva família m’havia repudiat i la societat cada dia me’n recordava el motiu: ser diferent. Recordo que en més d’un restaurant els cambrers se m’apropaven per dir-me discretament: «No et servirem, hauries de marxar». També tinc clavat a l’ànima com la policia, sense cap mena de motiu, em parava pel carrer i em feia passar la vergonya més gran del món: em demanaven que em tragués la roba o directament m’intimidaven i em colpejaven.

Aquell no era el món on jo volia viure. Així que, abans de tornar-me una mala persona creant-me una cuirassa per protegir-me de la gent, vaig decidir buscar un lloc i un futur millor. D’això ja en fa quinze anys i val a dir que va coincidir amb una ruptura amorosa. El cas és que vaig enlairar el vol cap a Barcelona, ja que hi tenia una bona amiga.

Ella em va explicar que per fer-me passar per turista havia de comprar bitllet d’anada i tornada, contractar una assegurança mèdica, tenir la reserva de l’hotel on m’allotjaria i portar diners, gairebé 3.000 euros. També em va recomanar que no vingués com una noia sinó com un noi. Es veu que si els policies de l’aeroport descobreixen que ets trans, de seguida es pensen que vens per quedar-te i no et deixen entrar al país.

Jo ja havia fet el trànsit feia temps. Diguem que m’havia convertit en el cigne de L’aneguet lleig. Així que tornar-me a masculinitzar va ser tot un procés: em vaig haver de deixar créixer unes celles ben frondoses (quan m’encanta lluir-les perfectament perfilades!) i em vaig posar una faixa als pits per camuflar-los com a pectorals.

La meva amiga també m’havia advertit que vigilés amb la policia secreta, així que sospitava de tothom que es dirigia a mi. Vaig volar de Rio de Janeiro a París, i de la ciutat de l’amor a Barcelona. A l’escala em vaig perdre una mica en la immensitat de l’aeroport fins que un senyor em va ajudar i va passar amb mi el control d’immigració. Tot xerrant, em va preguntar què hi venia a fer a Barcelona i jo li vaig respondre: «Vinc de turisme, a veure la Sagrada Família i totes les obres de Gaudí». Estava convençuda que ell era un agent de la secreta, és clar. Jo duia un look molt formal: camisa, americana, corbata i els cabells ben recollits. M’haurien d’haver premiat amb l’Oscar al millor camaleó. Va haver-hi un moment que em va arribar a preguntar si era evangèlic. I és que, disfressada com anava, semblava ben bé un testimoni de Jehovà. A l’arribar al Prat, al meu fugaç company de viatge l’esperaven la seva dona i els seus fills, i a mi, dues amigues trans. Va ser una escena entranyablement curiosa: la família tradicional enfront de l’altra cara de la Lluna.

Qui m’havia de dir aquell dia que anys més tard participaria amb tota la meva feminitat al certamen Miss Trans Star Internacional de Barcelona i que hi quedaria entre les finalistes? No m’hi vaig presentar per apujar la meva autoestima, sinó perquè aquests esdeveniments donen molta visibilitat. La gent es fixa en el glamur, la brillantor, el maquillatge, els pentinats i els nostres cossos esvelts, però el vertader jo d’un transsexual va molt més enllà. Som persones amb un cor molt gran, capaces de donar-ho tot per una altra persona. I molt valentes, s’ha de tenir molta fortalesa per ser transsexual; d’una banda per assumir-se, i d’altra banda per enfrontar-se a la família. A mi, la meva, em va donar l’esquena i em va fer fora de casa.

És cert que, tot i que queda molt camí per recórrer, s’ha avançat i comença a haver-hi una mica més d’obertura, i una persona transsexual pot integrar-se en l’àmbit acadèmic i en el mercat laboral, però abans aquesta sensibilitat brillava per la seva absència. Quan era petita, anaves a l’escola i els nens et pegaven. Sorties a la porta de l’institut i no sabies ni per què però hi havia deu o quinze nois esperant-te. Jo m’hi vaig trobar. Amb la família, tres quarts del mateix, t’hi havies d’enfrontar: o marxaves de casa o et maltractaven.

Avui en dia quan algú diu a la seva mare que és gai, ella li respon: «Oh, molt bé! Fill meu, per a mi l’important és que siguis feliç». I això és gràcies a les llavors que van plantar les pioneres en la lluita LGTBI i que ara floreixen. La tele també ajuda molt a normalitzar que hi ha moltes maneres de ser i d’estimar. És essencial que la gent obri la ment i que comprengui que tots som persones. Com es diu a El mercader de Venècia de Shakespeare: «Si ens punxen, no sagnem? Si ens feu pessigolles, no riem? Si ens enverinen, no morim?». Doncs això és el que ha d’entendre la societat. El món t’ha d’abraçar i tu has d’abraçar el món, aquesta és la meva filosofia.

Sortir de l’armari damunt d’un escenari

Vaig néixer a Ampére, un petit poble de vint mil habitants a tocar de l’Argentina i el Paraguai, a una hora de les cascades d’Iguaçú. El meu pare viatjava molt per feina i la meva mare sempre l’acompanyava, però a casa no ens avorríem: soc la mitjana de set germans, tres nois, tres noies i jo. Vaig estudiar comptabilitat, tot i que la meva primera feina va ser en un centre d’estètica i perruqueria, la meva gran passió. A més, quan vivia al Brasil, col·laborava amb una ONG que assistia prostitutes que treballaven al carrer per prevenir la transmissió de malalties sexuals.

Des que tinc memòria, m’he sentit dona. Amb cinc o sis anys comences a analitzar-te: veus un vestit que t’agradaria posar-te, uns pantalons amb què no et sents a gust, una pilota amb la qual no jugues, una nina que cuides… I et diuen: «Això no és cosa de nens». I amb aquesta cantarella vas creixent. L’acceptació em va costar moltíssim perquè jo soc molt creient i pensava: «Déu meu, què em passa? Per què no soc com els altres nens? Va en contra de Déu, això que sento?».

El meu pare era molt sever i em feia sentir ofegada. Amb tretze anys em va fer fora de casa i vaig anar a viure amb altres nois, però mai vaig deixar d’estudiar. Amb onze anys ja treballava: al matí, en una perruqueria afaitant barbes; d’una a cinc, anava a classe, i al vespre, em posava el davantal per cuinar i servir hamburgueses en un bar.

Anys més tard, amb els estudis ja enllestits, vaig decidir mostrar-me al món com realment soc i ho vaig fer a dalt d’un escenari. Un amic meu era promotor de festes nocturnes del col·lectiu LGTBI i jo, que treballava al departament financer d’una empresa de televisió per cable, vaig voler participar en un espectacle d’una festa que organitzava. Pràcticament tots els espectadors eren homes i vaig pujar a l’escenari per cantar Don’t cry for me Argentina, transformada en Evita Perón. Duia una perruca amb els cabells vermells, anava maquilladíssima i vestida de núvia. Enmig de l’actuació, va entrar un grup de reporters amb càmeres del canal de tele on treballava. Era de pagament, però jo, al ser empleat, hi tenia accés gratuït. Com que tinc sentit de l’espectacle, al veure la càmera no vaig poder evitar jugar-hi.

L’endemà mentre dinava amb el meu germà, amb qui compartia pis, i amb ma cunyada, el reportatge es va emetre a la tele: «Un grup LGTBI organitza festes privades per reivindicar una discoteca per al col·lectiu. Ahir en va tenir lloc una…». Acompanyant la locució, va sortir un primer pla meu, o d’Evita Perón en la seva màxima esplendor, segons com es vulgui mirar. El meu germà inicialment no em va reconèixer, però la meva cunyada, sí. Quan se’n va adonar, em va mirar, el vaig mirar i em va preguntar:

—Ets gai?

—Sí.

—I els que t’acompanyen a l’escenari, qui són?

—Són el meu xicot i els meus amics.

Es va quedar glaçat i jo vaig marxar enmig d’un silenci eixordador. Al tornar al pis tenia tota la roba en bosses a la porta i havia canviat el pany. Vaig endur-me les bosses i la tristesa i vaig dormir dues nits al carrer. Estava totalment en xoc.

Ell va trucar als meus pares i els ho va explicar. «Quin pocavergonya!», va dir, entre d’altres perles, el meu pare. Vaig estar cinc anys sense veure la meva família excepte el meu germà, que quan ens trobàvem pel carrer m’intentava pegar, amb el somriure còmplice dels policies de fons. Però jo cada vegada em vaig tornar més i més forta. «Pega’m!», li deia. M’hi havia d’enfrontar: «No ets l’únic que em pega, la societat em pega, la gent em pega!». Però no hi havia manera d’acariciar el seu cor. Fins i tot la meva cunyada s’hi va posar pel mig, se’m va presentar a la feina i va muntar una escena tan escandalosa que em van acabar acomiadant.

Havia de començar de zero, així que vaig fer les maletes cap a Santa Catarina, on vaig conèixer algunes drag queens i vaig descobrir el món de l’espectacle, que ja em corria per les venes. Va ser l’època en què em vaig començar a hormonar, a fer la transició. «Ja que no tinc família, em mostraré genuïnament com soc», em deia a mi mateixa. Això sí, no em vaig voler vestir de dona fins que no vaig estar ben esculpida: amb la cara neta de pèls, amb una bona cabellera i amb els pits formosos. I ho vaig fer, una vegada més, per la societat.

A Santa Catarina vaig conèixer un noi, el meu primer gran amor. Ell, mentre estava fent el canvi, em deia: «Seràs una dona trans supermaca». I a mi m’explotava el cor. La seva família, en canvi, estava en contra de la nostra relació, però això no va impedir que fóssim feliços durant uns quants anys. Fins que la flama es va apagar i vaig emprendre el meu camí cap al somni europeu.

Combatent l’odi, repartint amor

Els primers mesos a Barcelona van ser durs. D’una banda, perquè no parlava l’idioma i, d’altra banda, pels prejudicis; hi ha persones que tenen una visió molt tancada de la vida. Penseu que era el 2006. Va ser dur, però jo pensava: això no és res, tenint en compte el que he passat al meu país.

Vaig entrar al món de l’espectacle per guanyar-me les garrofes, tot i que havia d’arreglar els papers i no tenia ni idea de com aconseguir-los. Però el destí, sempre capritxós, em va somriure aquesta vegada: vaig conèixer una persona i, per amor, ens vam casar. Jo crec molt en el poder de la ment, si desitges molt una cosa, l’univers conspira a favor teu. Ens vam estimar moltíssim durant més de cinc anys, però finalment ens vam separar, això sí, amistosament.

A poc a poc vaig anar deixant el món de l’espectacle per dedicar-me al que realment m’agrada: la perruqueria. He de dir que m’ha anat prou bé, ja que soc sòcia de dos salons de bellesa a Barcelona i n’estem a punt d’inaugurar un altre. Em considero una bona emprenedora i no deixo de formar-me com a esteticista en tendències de tall i pentinat. El meu somni és combinar perruqueria i moda per crear estilismes conjunts com es fa per a una boda. El temps dirà si aconsegueixo complir-lo.

Com ja em passava al Brasil, de vegades tinc la necessitat d’aportar el meu granet de sorra per millorar el món, així que amb una amiga vam formar el col·lectiu Trans del Bem (transsexuals del bé), que és una xarxa de sororitat que vam impulsar per trencar estereotips. Com ja he dit, una persona trans és algú amb un cor molt gran. A nosaltres moltes vegades se’ns associa amb el món de la nit, però cal combatre aquesta visió ja que som molt més que això. A Barcelona hem sortit diverses vegades a repartir menjar entre els sense llar, sobretot quan el fred és intens. A banda, ens brindem ajuda entre nosaltres quan tenim algun entrebanc econòmic, laboral o personal. El nostre lema és «combatent l’odi, distribuint amor».

Soc una persona que agraeix a aquest país tot el que m’ha donat i, sincerament, no em veig fora de Barcelona. Tot i que no tot és de color rosa. De vegades m’he sentit exclosa per ser transsexual i brasilera, tot va junt. Pel meu to de pell morenet i pel fet de ser trans, he hagut de sentir com es referien a mi despectivament amb termes com marica o immigrant.

Sovint, per exemple, si soc a la terrassa d’un bar, veig com la parella del costat es fa gestos, com cops de colze, per dir-se que soc trans. Les mirades i les ganyotes es noten. O a les discoteques, si miro un noi de seguida es pensa que estic interessada en ell i ni de lluny és així.

De fet, he tingut molta sort i he estat amb homes guapíssims. Puc dir que el meu príncep blau existeix i fa nou anys que estem junts. Ell no havia estat mai abans amb una noia trans i va haver de trencar molts tabús però, per sort, l’amor triomfa per sobre de tot.

Totes contra Bolsonaro

Els que haurien de posar més amor a la seva feina són els polítics d’arreu. S’haurien de conscienciar per treballar per a la societat i deixar-se de picabaralles estèrils. Viuen en una lluita constant i sense sentit pel poder. Només pensen en ells, i deixen els ciutadans de banda. Però mentre es barallen, què estan fent per al poble? Res de res. I, a més, deixen espai a l’extrema dreta, que entra perillosament al tauler de joc.

Al meu país, Bolsonaro és una bomba de rellotgeria. Quantes trans deuen haver estat agredides després que ell digués que havíem de ser internades i sotmetre’ns a un tractament? Vol fer mal i diu coses inhumanes que no hauria de pensar, i encara menys expressar, el president d’un país. Ha dit coses com ara: «No podria estimar un fill homosexual. Prefereixo que es mori en un accident abans que es passegi amb un bigotut». Bolsonaro ha encès el llumí. Ell no apunyalarà ningú, però els babaus fanàtics del món ho faran en nom seu.

Amb les meves amigues tenim un grup de WhatsApp que s’anomena Totes contra el Bolso, amb això us ho dic tot. És una persona malalta, igual que els líders de Vox. Amb el seu discurs d’odi sembla que s’estigui creant un caldo de cultiu que pot desembocar en una guerra civil aquí, a Espanya.

La plataforma Hazte Oír i el seu bus transfòbic és un altre despropòsit humiliant que fa por i angúnia. «Los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Que no te engañen. Si naces hombre, eres hombre. Si naces mujer, seguirás siéndolo». Aquesta era la monstruosa consigna que difonia. Vaig flipar. Com pot passar això en un país d’Europa? Aquí, a Catalunya, se celebra l’esdeveniment gai internacional més important, el Circuit Festival. És desfer un camí de formiguetes amb un pas de gegant enrere. Per sort, bona part dels ciutadans van reaccionar de forma implacable contra aquest lema aberrant.

A mi ningú em va posar res al cap, jo vaig néixer així. Algú creu que jo vaig triar que els meus amics s’allunyessin de mi? Algú creu que vaig triar que la meva família em deixés al carrer? Algú creu que jo trio anar caminant pel carrer i que la gent em miri com si fos d’un altre planeta? Ningú no ho tria, això.

Però Bolsonaro i el seu govern no ho volen veure. La ministra de la Dona, la Família i els Drets Humans, Damares Alves, va assegurar a l’arribar a l’executiu: «Comença una nova era en què els nens es vesteixen de blau i les nenes, de rosa». De vegades sembla que el cor de les persones està una mica podrit, però jo crec que l’educació és la base de tot. S’ha de fomentar una educació neta i sana per tal que els nens i nenes comencin a créixer amb la llibertat de ser com són i es vesteixin del color que vulguin.

Tornar a la família com una heroïna

Amb la meva família m’hi vaig reconciliar just després de la mort del meu pare. I estic orgullosa d’haver-ho fet. Soc l’heroïna d’un dels meus nebots, i això em fa immensament feliç. Em va escriure una carta preciosa que sempre porto a sobre i, de tant en tant, la llegeixo:

«Estimada Alexia: Ets la tieta més important que tinc. La primera vegada que et vaig veure, per a mi eres una persona estranya. Tots parlaven de tu i jo no entenia res, només escoltava. Quan et vaig veure en persona vaig pensar que eres molt més guapa que a les fotos que havia vist. Abans, quan algú em preguntava què volia ser, jo no sabia què respondre. Però, ara, ho tinc clar i tinc la resposta sempre a la punta de la llengua: jo vull ser com tu. Ets un exemple a seguir i una persona estimada per tots».

M’agradaria demanar a totes les famílies que tinguin una filla lesbiana, un fill gai, transsexual o bisexual, que eixamplin la ment i el cor. Que no els jutgin ni els maltractin, que no els facin fora de casa, que els acullin i els cuidin. El més important a la vida és l’amor davant qualsevol situació, amb amor s’aconsegueix tot.

Jo podia haver seguit el camí de ser una mala persona i sense cap futur, en canvi he demostrat a la meva família que he sigut capaç de tirar la meva vida endavant. Quan m’han necessitat, he estat al seu costat perquè no es pot respondre a un maltractament amb més violència. El món és un espectacle que sembla pintat a mà. Crec que Déu està en cadascun de nosaltres. I, si emanes bona energia, al teu voltant sempre passaran coses bones.

Història recollida per Gemma Varela.