KOMAL NAZ

Pakistan, 1993

«El pare no va advertir-nos mai que econòmicament viuríem pitjor que al Pakistan».

El pare va ser el primer de casa de perseguir el «somni europeu» i el 1998 va anar a parar a Alemanya per buscar-se la vida, però no va emigrar per motius econòmics. Al Pakistan els pares eren mestres —és a dir, funcionaris— i a més eren propietaris d’una escola privada on estudiàvem els meus germans i jo. No érem una família gaire adinerada però sí de classe mitjana-alta; teníem una babysitter i una dona de fer feines. Quan la mare plegava de treballar i arribava a casa, només s’havia de preocupar dels fogons, la resta ens ho feien tot. Deixar de viure amb aquests petits luxes al principi va ser complicat, sobretot per a ella. M’agrada comparar la nostra història amb la dels emigrants espanyols durant el desarrollismo franquista. Hi ha una pel·li molt bona que em fa pensar en mon pare i els seus amics: ¡Vente a Alemania, Pepe!. Una autèntica joia. Un dels protagonistes marxa a viure a Munic i torna al poble conduint un Mercedes per demostrar com n’és de feliç, però en realitat a Alemanya treballa de sol a sol i en mil feines alhora per sobreviure. Doncs al nostre país passa una mica el mateix, però ara en lloc d’un cotxe, hi tornen amb l’iPhone més modern del mercat.

Nosaltres teníem molta família a Europa. La meva tieta materna fa més de trenta anys que és a Londres, en tinc una altra a Itàlia i dues aquí a Espanya, tres cosins a Alemanya i altres familiars a Dubai i fins i tot al Canadà. Estem repartits per tot arreu. Ells ens pintaven la seva vida de color de rosa, com si els diners caiguessin dels arbres i només els haguessin de recollir i guardar-se’ls a la butxaca. Potser exagero una mica, però així va ser com el cuquet de la curiositat va picar ma mare i va enviar el meu pare a provar sort a Europa. «Ves-te’n i no tornis amb un fracàs», li va deixar anar.

Durant els vuit anys que vam viure separats, el meu pare només va tornar a visitar-nos un parell de vegades a Gurjat, la ciutat de la regió del Panjab on vaig créixer. La nostra relació era telefònica i, sobretot, per carta. Cada aniversari, des que vaig bufar set espelmes fins als dotze anys, rebia una felicitació seva des de l’altra punta del món. Va ser una etapa molt dura per a tots.

Ell va haver de començar de zero, fent sacrificis de tot tipus. A Alemanya venia roses perquè era l’única feina que podia fer sense papers. Allà era molt difícil legalitzar la seva situació i va venir a Espanya l’any 2000, amb la sort que al 2001 hi va haver un gran procés de regularització i per això no va haver de patir tant com altres. Tot i que explica que hi havia cues tan llargues per entrar al Registre Civil que fins i tot va haver de passar una nit al carrer per poder aconseguir els papers. Documents en mà, va anar a viure a la Llagosta i allà va trobar la seva primera feina de cambrer. Ara és taxista, però ha fet de tot: de cambrer va passar a ser electricista, després ajudant de cuina, també va estar treballant en una residència de gent gran i aleshores vam arribar nosaltres. I també la crisi econòmica.

Vam aterrar a Barcelona el 14 de març de 2006, ho tinc gravat a foc. Tenia gairebé tretze anys i estava molt enfadada. Havia fet un pacte amb els meus pares per tornar al Pakistan, però no es va complir mai. Vam venir amb la meva mare i els meus germans, d’onze, nou i sis anys i ens vam instal·lar a Montcada i Reixac. El pare no va advertir-nos mai que econòmicament viuríem pitjor que al nostre país d’origen. De cop i volta va començar a entrar només un sou a casa, perquè la mare no es va poder incorporar al mercat laboral: sense els estudis homologats, amb la barrera de l’idioma i havent de cuidar quatre criatures, no va poder ni accedir a feines no qualificades. De vegades ajudava una veïna a cosir els baixos d’algunes cortines i a fer altres arranjaments, però eren feinetes que suposaven un extra, no un sou. De fet, jo també ajudava a l’economia familiar fent tatuatges de henna, i el meu germà —que s’ha graduat en telecos i treballa d’enginyer— impartia classes de repàs de matemàtiques.

Què significa ‘integració’, clonar-te?

Però, tornem al 2006. Quan pregunten per la integració, soc clara: fatal. A mi no m’agrada gens ni mica aquesta paraula però encara no n’he trobat cap altra per desterrar-la. No entenc què significa integració. Significa vestir-se igual? Clonar-te? Adoptar els mateixos costums? No sé què vol dir.

En tot cas, sent un nena de tretze anys l’espai per a la meva integració era l’institut. Amb els professors va anar molt bé perquè tenia la necessitat de comunicar-m’hi, però amb la resta no tant. Quan vaig arribar em van fer una prova per conèixer el meu nivell d’estudis i em van posar a primer d’ESO perquè parlava molt bé l’anglès i tenia uns bons coneixements de matemàtiques (resolia problemes de quart). Per als companys, però, al principi era una mena de rara avis. Vaig ser la primera noia pakistanesa de l’institut, els meus germans estudiaven primària i anaven tots junts a escola, però jo havia d’anar sola a classe i no podia expressar-me en la meva llengua amb ningú ni que fos un minut. Els primers dies vaig anar a l’institut amb un vestit tradicional i per als companys va ser xocant.

Ara ho comprenc, jo també tenia prejudicis, però en aquell moment només estava enfadada i no volia fer amics perquè pensava que tornaria al Pakistan. Com que em divertia amb la henna, un dia en vaig portar a classe per dibuixar un tatuatge a una altra noia i tothom es va apropar per veure-ho. Vaig començar a fer sanefes a les mans d’altres companyes, però als nois no els en feia perquè en la meva cultura els homes habitualment no es fan henna. És com maquillar-se, ara tothom es maquilla però abans era una cosa més femenina. La professora llavors va deduir que no volia tocar els nois, i justament era una mestra que no parlava gaire anglès i no em vaig poder explicar. Doncs aquest és un botó de mostra de coses que passaven a l’institut. Quan em posava texans, per exemple, em deien: «Oh, que guapa que vas!». I jo pensava: aleshores no estic guapa quan porto el vestit tradicional?

En l’àmbit acadèmic, els professors van fer molt bona feina. A casa deia: «A l’escola parlen un idioma estrany, no m’assabento de res i em fa mal el cap de sentir tot el dia aquest bla-bla-bla». I això que parlava tres llengües: l’urdú, el panjabi i l’anglès. Però, és clar, no tenen res a veure amb les d’aquí. A sobre, al començar segon d’ESO vaig comprovar que durant les vacances havia oblidat el poc que havia après en tres mesos, així que em van reduir les hores de les assignatures que dominava (anglès i matemàtiques) per aprendre idiomes i la meitat de les classes anava a l’aula d’acollida.

Vaig començar a parlar el castellà més tard que el català, i aquest no el vaig parlar en públic fins al cap de tres anys per por d’equivocar-me. Encara que els professors em deien que podia llançar-me a la piscina perfectament, em comunicava en anglès perquè m’hi sentia més segura. El que és clar és que vaig començar l’institut amb una vocació totalment científica i vaig sortir-ne humanística; de fet vaig acabar estudiant la carrera d’Humanitats.

A l’ESO i el batxillerat només parlava amb qui tenia més afinitat, potser es pensaven que era antipàtica o tancada. Segurament si llegeixen això veuran que soc una persona diferent. Va ser una etapa complicada, però ara quan veig els companys de classe pel carrer ens saludem i ens seguim la pista per Instagram, tot i que no hi ha una relació d’amistat; els amics els vaig fer a la universitat.

Quan la unió fa la força

Durant l’època de l’institut vaig crear la meva primera associació per ajudar dones pakistaneses. Com que no parlava gaire, havia de fer relacions socials i treure el que portava a dins per algun lloc. Al principi ajudava els meus pares i els seus amics fent de traductora, els acompanyava al metge, al banc, a l’advocat o a l’escola dels seus fills. El meu pare va veure que m’agradava i em va dir: «Penso que podries estar a disposició de més persones, de dones de fora del nostre cercle». Els homes que surten de casa per treballar potser s’espavilen més ràpid i aprenen l’idioma abans, però les dones necessiten el doble de suport. Els explicava com s’havien d’inscriure els nens a l’escola o sol·licitar una beca i l’any següent ja ho feien elles. Era una manera de donar-los una empenta i així va ser com va néixer l’associació PakMir. A la inauguració, l’alcaldessa de Montcada va venir vestida de pakistanesa, cosa que va fer molta gràcia a les dones de l’associació però no es van estovar i van aprofitar per fer moltes reivindicacions, entre d’altres comptar amb una mediadora al centre d’atenció primària.

PakMir segueix en marxa amb nous projectes. Hem impulsat una iniciativa d’intercanvi de contes i cançons populars entre escoles de Barcelona i d’Islamabad. Des de l’associació hem traduït la lletra de Baixant de la Font del Gat i l’hem enviat als nens del Pakistan, i els expliquem que la font existeix i que es troba a la muntanya de Montjuïc, i han dibuixat les estrofes de la cançó com si fos el conte. Els alumnes catalans han fet el mateix amb una cançó d’allà i aquest conte il·lustrat estarà a les aules d’acollida perquè quan arribi un estudiant nou pakistanès pugui llegir històries tradicionals del seu país d’origen en català. Participar-hi ha sigut senzillament preciós.

La universitat va ser una etapa molt diferent; no em jutjava ningú. De fet, era una persona exòtica, la gent es pensava que era una guiri o una erasmus. Els primers dies els professors preguntaven: «Tothom entén el català?», mentre em miraven fixament i arquejant les celles. «Sí, sí, l’entenc perfectament, visc aquí», responia amb un somriure. Ja feia gairebé sis anys que era a Catalunya, dominava la llengua i em sentia més segura de mi mateixa. Va ser una època molt maca, d’estudiar a un altre ritme, amb matèries que m’agradaven molt. Em vaig graduar en Humanitats a l’Autònoma de Barcelona. Els meus pares estaven tan contents i orgullosos que hagués entrat a la universitat que els era igual la carrera que cursés. Dins de la comunitat, no amagaven la seva alegria: «Mireu la meva filla, estudiarà a la universitat!». Però ells tampoc van poder guiar-me gaire.

Aquest va ser un dels motius per crear la segona associació amb qui ara és el meu marit: Estudiants Catalans d’Origen Pakistanès (ECOP). A tall d’exemple, el primer any no vaig haver de pagar la matrícula perquè som família nombrosa; el segon any no sabia que havia de tornar a ensenyar el carnet de família nombrosa i vaig desemborsar 1.800 euros. Quan el meu germà va començar la universitat es va assabentar que cada any s’han de presentar els papers. Ràpidament vaig reclamar, però no em van tornar els diners perquè havia passat massa temps. Són petites coses que es donen per sabudes i ningú te les explica. Si els teus pares han estudiat aquí, ho saps o et sona, però si no tens cap referent et sents una mica perdut.

L’associació també va néixer per combatre el fracàs escolar dels alumnes d’origen pakistanès i lluitar contra l’estigma de «tu per a què vols estudiar si el teu pare té un kebab o un taxi?». Fem xerrades a escoles i instituts, perquè encara que nosaltres no vam tenir referents ho podem ser per als més petits, perquè prenguin consciència de la importància dels estudis i vegin que el futur és a les seves mans.

El meu marit el vaig conèixer per casualitat en una de les meves primeres feines a Casa Àsia. Estava ensenyant vocabulari bàsic de català a un grup de dones i, per practicar, els vaig preguntar que responguessin en català quina era la seva fruita preferida. En aquell moment, ell, que també és d’origen pakistanès però físicament no ho sembla, estava xerrant amb la directora del projecte al fons de la sala i va respondre el nom d’una fruita en urdú. Totes vam girar el cap i jo vaig pensar: és pakistanès?! Al juliol del 2018 ens vam casar i vivim en un pis del Poble-sec que anem arreglant a poc a poc.

Racisme a urgències hospitalàries

Durant aquests anys he viscut dues situacions flagrants de racisme. La darrera, amb el meu marit al costat. Vam anar a urgències perquè em trobava molt malament i em va atendre un metge. Estava nerviosa, mig espantada i li vaig demanar si us plau si em podia explorar una doctora. Vaig insistir que només si era possible: «Si hi ha l’opció que em pugui mirar una dona, perfecte, i si no, endavant, faci-ho vostè». Ell, molt amable, em va dir que no hi havia cap problema, que m’esperés un moment. Aleshores una metgessa va obrir la porta cridant: «Tu què t’has cregut, que estàs a la privada?». Ens vam mirar amb el meu marit incrèduls mentre ella continuava afegint: «Per explorar-te a tu he deixat d’atendre una persona d’aquí». Vaig intentar respondre amb tot el meu savoir faire: «Doncs acabi d’atendre-la, jo m’espero». De vegades has de portar-ho amb humor o fer veure que, tot i que t’estàs adonant del que passa, no vols assumir que t’estan discriminant.

El súmmum va arribar aleshores, quan ja amb els guants posats va rematar: «Vinga, va, ja està. L’altre dia va venir una altra noia i com que el seu marit no volia que l’atengués un doctor, vaig haver de trucar als Mossos». Ara sí que no em posa les mans a sobre, vaig pensar. Va ser molt violent, el meu marit no havia obert la boca i li era igual qui em visités, només volia que em curessin. «A vostè què li ha passat pel cap per dir això del meu home? No el coneix de res i no ens ha de posar a tots al mateix sac». Li vaig dir que no volia que m’atengués i va respondre llençant la meva mostra d’orina a les escombraries, que finalment va acabar recollint el doctor amable per fer-me el diagnòstic.

Fa uns quants anys vaig viure la mateixa sensació d’impotència, llavors amb el meu pare. Quan ell va obtenir la nacionalitat, ens van dir que els fills menors també podíem obtenir-la sense haver d’esperar els eterns deu anys de residència a Espanya. Gràcies a l’associació PakMir jo tenia experiència amb la burocràcia i dots de mediadora. Ens vam plantar a l’oficina i vaig preguntar a una funcionària si em podien explicar el procés per obtenir la nacionalitat en el meu cas. Seca com el desert d’Atacama, va respondre: «No te entiendo». Li vaig repetir serenament la pregunta i no em va fer ni cas. Es va girar i va començar a criticar-nos amb la seva companya en català, devia pensar que no l’entenia.

Ja estava amb la mosca darrera l’orella quan, referint-se a nosaltres, va dir: «Mira quina gentussa!». I aquí ja vaig saltar: «Prefereixo que el meu pare sigui mut abans que parli l’idioma que fas servir sense cap mena d’educació». Si no t’agrada treballar amb gent de fora, queda’t a casa i faràs un favor al món i a tu mateixa. El meu pare en aquell moment em feia gestos perquè callés, però quan vam sortir em va dir que estava molt orgullós de mi. Només són dos casos greus de racisme, però inoblidables. Finalment, no vaig aconseguir la nacionalitat, de fet encara no la tinc: la vaig tramitar el 2017 i estic esperant que me la concedeixin.

Mirant el futur amb Catalunya a l’horitzó

Aconseguir la nacionalitat és un procés feixuc. Primer ha de fer deu anys que vius aquí, i després has de reunir un munt de papers, traduir-los i presentar-los. Per saber el teu grau d’integració has d’aprovar dos exàmens: un de cultura i l’altre, de llengua, l’A2 de castellà. Vaig haver de presentar-me a totes dues proves i això que l’A2 correspon al nivell de primària i jo havia cursat la carrera aquí. Amb altres companyes vam escriure un missatge de correu electrònic conjunt al Ministeri perquè érem molts en la mateixa (ridícula) situació. I la resposta va ser: «Encara que tinguéssiu un doctorat, hauríeu d’examinar-vos». Estava molt ben escrit però era un moc en tota regla; es poden dir les coses de la manera més culta i alhora insultar l’altra persona. El cas és que el títol que volen és el de l’Institut Cervantes i has de fer l’examen allà. És totalment injust i caríssim, les taxes de les proves valen 220 euros, tant com costen de guanyar!

Pel que fa a la feina, sempre he estat molt hiperactiva i he anat encadenant projectes. Tot i que mai els he buscat, han anat sorgint. La meva primera feina va ser la de Casa Àsia, coordinava les classes de català i la iniciativa «Aprenem, famílies en xarxa», on els nens ensenyen català als seus pares. M’agrada molt el projecte perquè m’hi sento identificada. Puntualment també he fet formació sobre islamofòbia i cultura pakistanesa al professorat a través de diferents entitats, i he participat en dues investigacions: una sobre barcelonines d’origen pakistanès i una altra sobre matrimonis forçats.

També he fet mediació intercultural en una escola del Poble-sec i en l’àmbit del comerç i salut comunitària. Però ara estic en un moment d’estancament. Necessito respirar, la idea és cobrar menys i ser feliç. Una idea que em ronda pel cap és presentar-me a oposicions per ser professora a secundària, però per això he d’esperar a tenir la nacionalitat.

Al Pakistan no crec que hi torni a viure. Hi he tornat per una boda i per un funeral, el de la meva tieta, que era com una segona mare, però no crec que hi torni per quedar-m’hi. Els meus pares van plantar una llavor en un test i en va sortir una planta en una terra anomenada Pakistan, que després van trasplantar a una altra terra. Tot i que hi tinc les arrels, m’estic nodrint aquí i ara soc una planta més gran, camí de convertir-me en un arbre, així que els meus fruits han de ser d’aquí. Les meves arrels són invisibles, i tot i que físicament es veu que no soc catalana, en altres aspectes no soc tan pakistanesa.

No sé cap on em portarà la vida, però sempre tinc presents unes paraules que em va dir ma mare un dia que tornava derrotada de l’institut i de mala lluna perquè no entenia el català ni el castellà: «Tu ets a la planta baixa i vols pujar en un ascensor, però és en una altra planta. El que has de fer és anar graó a graó». Sento que cada dia continuo pujant aquestes escales i ho seguiré fent sempre. No és això la vida?

Història recollida per Gemma Varela.