LAMINE BATHILY

Senegal, 1990

«Un dia com a manter significa sortir de casa i no saber si hi tornaràs o acabaràs dormint al calabós».

Al Senegal hi ha un joc de paraules per a aquells que pugen a les pasteres: «Barsa ou Barsak». Significa que arribes a Barcelona o et quedes al mar, són els dos camins que hi ha. Per això sempre vaig tenir al cap que volia venir a Barcelona. Vaig arribar a Espanya el 2007, gairebé al mateix temps que la crisi. Tenia només disset anys i ho vaig fer d’amagat de la meva família. No em vaig acomiadar de ningú ni de res. Recordo que vaig dir al meu pare que anava a casa l’àvia i no hi vaig arribar mai perquè em vaig embarcar a la pastera. Havia estat estalviant gairebé un any per pagar el trajecte. El meu pare és venedor ambulant i jo l’ajudava, per això vaig poder estalviar. Qui m’havia de dir que jo acabaria dedicant-me al top manta al «paradís d’Europa»!

Vam estar nou dies al mar per arribar a Las Palmas de Gran Canaria. A la pastera hi havia unes seixanta-cinc persones i només en coneixia una, un amic meu. Per sort vam arribar a terra sans i estalvis. Tot i això, el darrer dia vam tenir un ensurt gran: se’ns va acabar la benzina i el menjar, però just en aquell moment va aparèixer una llanxa de Salvament Marítim per ajudar-nos.

Vaig passar por. No trobareu ningú que us digui que no es passa por quan ets al bell mig de l’oceà, però tenia la ment calmada perquè vaig ser jo mateix qui va prendre la decisió de pujar a la pastera, no m’hi havia obligat ningú. Els primers dies en alta mar vomitava contínuament a causa dels marejos però el cinquè ja em vaig trobar una mica millor i vaig començar a ajudar a treure aigua de dins la pastera. Estava tranquil, tot i que durant els moments de marea alta tot es tornava caòtic i podia passar qualsevol cosa. Hi havia persones que entraven en pànic, alguns començaven a cridar i d’altres perdien el coneixement, però jo vaig mantenir el cap clar en tot moment. Encara que tenia la por a dins, clavada als ossos, no ho vaig manifestar. Fins que no vaig trepitjar terra ferma, no vaig respirar alleujat.

No coneixia ningú a Espanya; no hi tenia família ni amics. Com que tenia disset anys, vaig estar en un centre de menors a Las Palmas. Allà em van preguntar a quina ciutat volia anar. «Barsa ou Barsak», ho tenia gravat a foc. Podia triar entre un munt de llocs: Sevilla, Madrid…, i Barcelona també estava damunt la taula. Així que no ho vaig dubtar i vaig dir: «Vull anar a Barcelona». Val a dir que el futbol també hi va tenir una certa influència.

Quan vaig arribar a Barcelona, vaig viure al centre de menors de Mas Pins, al Tibidabo. Cada matí baixava al casal del Raval per estudiar català i castellà, i va ser així que vaig conèixer senegalesos i manters del carrer, amb qui em vaig començar a relacionar més després de complir la majoria d’edat.

Una imatge idealitzada d’Europa

No m’imaginava que aquest país fos com és. A l’Àfrica t’ensenyen una imatge totalment idealitzada d’Europa i quan arribes aquí et cau la bena dels ulls. Els mitjans de comunicació mostren que la gent és superfeliç a Europa, no expliquen mai que hi ha persones que dormen al carrer o que hi ha gent que està a l’atur durant un o dos anys. No diuen mai que Europa està patint una crisi. I si ho fan, en minimitzen els efectes. La imatge que venen als joves africans és una altra de ben esbiaixada. També passa amb la imatge de l’Àfrica: els telenotícies d’aquí sempre ensenyen nens famèlics, conflictes bèl·lics i persones demanant ajuda humanitària, però l’Àfrica és molt més que això.

És cert que el principal problema del meu continent són els dirigents corruptes, que han imposat un sistema injust. Els seus fills, per exemple, no estudien a les escoles que ells han construït, ells es formen en col·legis d’Europa. Tampoc van als hospitals de l’Àfrica, venen a curar-se a Europa. Per tant, si ells mateixos no creuen en el sistema que han ideat i que sustenten, no pot funcionar ni millorar.

No només això. Comparteixo pis amb cinc companys que eren pescadors i vivien contents al Senegal, on treballaven (de manera legal) i duien una bona vida. No s’havien plantejat mai migrar, no tenien al cap buscar-se la vida en un altre món. Però aquests dirigents, amb poca vocació de polítics al servei del poble, van signar un pacte amb Europa per tal que grans vaixells europeus pesquessin a la costa senegalesa, i d’aquesta manera prenen la feina a aquests companys i els empenyen a fugir del país. «Si la meva pastera no em serveix per guanyar-me les garrofes, em servirà per arribar a Espanya», repeteixen darrerament molts pescadors. Amb això vull dir que quan arribem aquí sempre sentim frases com «ja arriben els immigrants per prendre’ns la feina», però ningú veu l’altra cara de la moneda. Els meus companys van arribar aquí i van trobar, amb la manta, la seva nova barca per sobreviure.

Al cap d’un mes d’haver marxat, vaig trucar a casa i vaig parlar amb mon pare. Quan li vaig dir que era a Espanya es va enfadar moltíssim; no s’hauria imaginat mai que el seu fill, el gran de cinc germans, ho faria. Em va desitjar sort i em va dir que em cuidés. Ara parlo amb la família cada dia, me’ls estimo moltíssim, tot i que no els he pogut tornar a veure des que vaig marxar.

Vaig néixer a Thiadiaye, un poblet de la regió de Thiès on tothom es coneix. Si arriba un foraster, tothom ho sap. Així que la meva història també deu haver corregut com la pólvora. Crec que vaig ser dels primers del poble que va pujar en una pastera. Després de la meva experiència, al meu germà li he tret del cap la idea de migrar; ell sempre havia volgut venir a Europa però jo li dic: «Escolta, he passat gairebé dotze anys sense papers, potser tu trigaràs molt més temps que jo, malvivint sense documents». És cert que en una dècada el món ha canviat força pel que fa a la informació gràcies a les xarxes socials, ja que s’hi pot veure realment el que passa a Europa, i això reforça els meus arguments de cara a mon germà.

Penso que no val la pena jugar-se la vida, fer un esforç brutal durant tot el trajecte, per superar obstacles i dificultats, perquè quan arribis aquí et deportin al lloc d’on vas marxar. No val la pena, de debò. Ara la gent comença a ser més conscient d’aquests perills. No dic que ja no arribin pasteres, n’arriben cada dia, però crec que de senegalesos n’arriben menys.

Racisme, des del metro fins a les institucions

Com he explicat, la meva primera «llar» catalana va ser un centre de menors, i quan vaig fer els divuit em va acollir l’ONG Accem. Vaig viure en un pis durant tres mesos però finalment me’n vaig anar amb els manters senegalesos. Amb ells em sento en família perquè compartim cultura i arrels. Ells em van ensenyar com funciona la venda ambulant: on he de comprar el gènere i on l’he de vendre. M’han cuidat, m’han ajudat i em van deixar conviure amb ells sis mesos sense pagar res. Aquesta és la nostra filosofia, el que hem de fer quan arriba un company nou és ajudar-lo i ensenyar-li com funciona tot plegat. Amb aquest sentiment de germanor es va crear el Sindicat de Manters, del qual formo part des de fa quatre anys.

Un dia com a manter no és un dia plàcid; significa sortir de casa i no saber si hi tornaràs. No pots estar tranquil; amb la venda ambulant sempre tens problemes. La meva segona casa és el calabós: si t’enganxa la policia, t’hi passes setanta-dues hores. Jo hi he estat moltíssimes vegades i no t’hi tracten amb respecte, precisament, et discriminen tant com poden. Darrerament, per exemple, et deixen en llibertat a les tres de la matinada, quan, a la Zona Franca, no hi ha metro, ni tren, ni autobusos. Et diuen: «Apa, ja pots marxar».

A Barcelona cada dia ens sentim discriminats, i no només per la policia sinó també per les institucions i la societat. Per exemple a mi, com que soc negre, em costa trobar una feina que m’agradi. A quins llocs de treball podem optar? Als de càrrega i descàrrega, de neteja i de temporers al camp. També em costa trobar un pis, perquè ningú me’n lloga cap. He de tenir un amic blanc que pugui firmar el contracte i que després m’hi deixi viure a mi. Recordo que una vegada, intentant llogar un pis, la propietària em va preguntar: «Com et dius?». I quan li vaig respondre «Lamine», va exclamar: «Ai, és un nom molt difícil!». Ella es deia Marta; un nom fàcil, oi? Lamine no és un nom complicat, només són sis lletres, però si no l’aprens, no el sabràs pronunciar mai.

De vegades costa integrar-se quan no t’obren la porta. Per fer-ho possible necessites que algú et digui: «Benvingut a casa meva, a Barcelona això funciona així o aixà». Però en el moment que et tanquen les portes als morros, és difícil integrar-se. Per no parlar de quan agafo el metro i la gent evita asseure’s al meu costat. Quan em veuen la pell negra, tothom s’agafa fort la bossa. Són coses que visc dia sí dia també.

Ara, per fi, tinc papers. He trigat dotze anys a aconseguir-los, me’ls acaben de concedir i m’han obert moltes portes. Vaig anar, amb altres companys, al Parlament Europeu, a Brussel·les, per reivindicar els nostres drets davant dels diputats, i també em van convidar a fer una xerrada en una universitat d’Alemanya. Abans no podia sortir d’Espanya. Ara sí, i ho faig com la veu dels manters. Penso que és una oportunitat perquè la nostra lluita arribi a altres països.

Als partits polítics no els interessen els immigrants ni la vida de la gent. Només hi són per discutir al Congrés dels Diputats o als plens dels ajuntaments. Al Parlament Europeu vaig denunciar que el que passa al Mediterrani és una vergonya. Ells en són molt conscients, però miren cap a una altra banda; els que perden la vida buscant un futur millor no són una prioritat, però sí que ho són els recursos africans.

No em sorprèn, doncs, l’auge de l’extrema dreta, que s’aprofita de la immigració per crear un discurs racista i fomentar l’odi. Sempre repeteix les mateixes consignes i disfressa mentides de veritat: «Venen a prendre’ns la feina, cobren totes les ajudes de l’Administració…». Jo no he cobrat mai cap ajuda però, això sí, he hagut de pagar moltes multes. A molts manters ens multen per la venda ambulant i després hem d’estar tot el dia al carrer amb la manta a terra per poder-les pagar.

A la recerca de la felicitat

Em considero una persona molt creativa, sempre tinc ganes d’aprendre coses noves. Ara m’estic formant com a cuiner: l’altre dia vaig fer la meva primera paella i em va sortir prou bona! També faig plats africans, però ara estic aprenent receptes mediterrànies. Realment m’apassionen els fogons i ho veig com una finestra per treballar a altres llocs del món. Tot i que ara mateix no em plantejo viure fora d’Espanya, algun dia m’acabaré canviant de lloc de residència, n’estic segur.

He dedicat molt temps al treball social i a ajudar la gent; els meus amics diuen que soc molt protector, però ara em ve de gust un canvi. Vaig cursar un postgrau d’Economia Social i Solidària, i vaig crear un projecte amb quatre dones migrades per estimular les cooperatives a incorporar treballadors immigrants. També dono suport als col·lectius que ho necessiten: per exemple, els menors estrangers no acompanyats. Sé el que és sortir d’un centre de menors sense tenir ningú per ajudar-te.

A part, també soc portaveu del Sindicat de Manters, des d’on desmentim, a través dels mitjans, aquells que ens identifiquen com a mafiosos, delinqüents o persones que hem vingut a viure sense fer res. L’únic que volem és treballar, però el sistema ens ho impedeix dient-nos que som il·legals. I, a banda de denunciar aquestes fal·làcies, hem creat la nostra pròpia marca de roba —Top Manta, roba legal feta per gent il·legal—, que és reivindicativa, de protesta i que denuncia l’explotació de les grans marques.

Si us dic que soc feliç, mentiria. No en soc. La gent em veu amb un somriure i la cara alegre, però no és real. Viure dotze anys sense veure la família és duríssim. No conec les meves germanes petites, tot i que hi parlo sense parar per WhatsApp —la més petita vol quedar-se a l’Àfrica però saber tot el que passa aquí, a Barcelona—. Ara, però, el mòbil ja s’ha quedat curt, necessito veure’ls en persona.

Tampoc estic content d’haver vingut a un país on creia que existien els drets i les llibertats per a tothom, i a l’arribar aquí em vaig adonar que no és així: per ser immigrant i il·legal no tens llibertat de moviments. Algú que ha viscut això durant dotze anys no pot ser feliç. I no tinc dona ni fills a l’Àfrica, però hi ha companys que són pares de família i, com que no tenen papers, no saben quan podran tornar a veure les seves famílies. Tinc un company a qui se li va morir el fill fa un mes i no se’n va poder acomiadar. Aquesta persona no pot ser feliç.

En un futur m’agradaria tenir fills, però encara no m’ho plantejo. A curt termini, el meu objectiu és acabar la formació de cuina i començar a treballar, això és el que em faria feliç de debò.

El que ara em fa molta il·lusió és tornar al Senegal aquest desembre del 2019 i abraçar els meus pares, els meus germans i conèixer les meves germanes petites. Serà molt fort. Soc el germà gran. Els faré una abraçada que durarà dotze anys.

Història recollida per Gemma Varela.