El fenomen de la immigració sacseja tot el món. Cada dia els mitjans publiquen notícies sobre persones que han deixat els seus països; la immensa majoria, a la força. A Els invisibles, una trentena de persones expliquen en primera persona la seva vida abans i després d’arribar a Catalunya. Per què van marxar, com van arribar, com van ser rebuts, com es troben ara. Amb el cor obert, parlen des del sirià que va perdre un peu en la seva odissea per Europa fins al manter senegalès que cada dia surt de casa amb el dubte de si tornarà o anirà a petar al calabós; un noi marroquí que va arribar sota un camió, una ex-campiona de natació sincronitzada russa, una periodista mexicana… Vides diferents, totes intenses, plenes d’entrebancs, dolor, il·lusions i força de voluntat; unes autobiografies apassionades amb escenes pròpies de Charles Dickens.

Un dels cinc primers occidentals que van entrar a la tomba de Tutankamon es deia Güell. Un dels catalans que van llegir davant del Rei d’Espanya el primer memorial de greuges de la Catalunya contemporània es deia Güell. Un dels homes més rics d’Espanya durant la Segona República i la Guerra Civil del 1936 es deia Güell. Güell s’anomenava un dels redactors de les Bases de Manresa, Güell es deia un dels ponents de l’Estatut de Sau i un dels diputats de la comissió que va redactar la Constitució espanyola del 1978. L’amfitrió de dues de les tres úniques trobades polítiques que van mantenir el general Francisco Franco i Joan de Borbó es deia Güell… El més generós mecenes d’Antoni Gaudí s’anomenava Güell. El mateix que va fundar la colònia Güell i que va promoure la ciutat-jardí del parc Güell. Un Güell va oferir el Palau de Pedralbes a la Corona espanyola. I qui va hostatjar mossèn Cinto Verdaguer a la Finca Güell. Güell es deien dos dels principals impulsors de les exposicions universals de Barcelona del 1888 i del 1929. I entre els que van fomentar l’obertura de la Via Laietana per intentar convertir-la en el districte financer de la capital catalana…