SONIA GARCÍA

Mèxic, 1965

«Vaig creure que a Mèxic hi havia llibertat d’expressió».

La primera vegada que vaig trepitjar Barcelona va ser en una escapada de plaer el 1992 i me’n vaig enamorar a primera vista, tant que vaig jurar que tornaria. No m’hauria imaginat mai que efectivament ho faria, deu anys després i fugint de les amenaces de mort al meu país.

Vaig néixer el 28 d’abril de 1965 a Jalpán, un poblet de cent famílies que no tenia ni llum ni aigua corrent, al nord de l’estat de Puebla i que, juntament amb San Luis Potosí, Veracruz, Hidalgo i Tamaulipas, forma la Huasteca, una regió de Mèxic amb unes característiques molt específiques en gastronomia, on es barregen una gran varietat de llengües indígenes i un clima molt singular. La meva mare era mestra d’escola i el meu pare era representant dels pagesos, i vivíem amb els meus sis germans. Quan vaig acabar l’educació primària, amb onze anys, els pares em van enviar amb els meus tres germans grans a Netzahualcóyotl. Si heu vist la pel·lícula Roma, segur que us sonarà, era una ciutat de paracaigudistes, improvisada, un lloc de pas que aglutinava gent que arribava del camp; una ciutat de làmines de cartó i escombraries, plena de pols quan feia sol, i un paisatge de tolls i fang en èpoques de pluja. La vida no era fàcil, però vam sobreviure com vam poder fins que un problema amb bandes va fer que ens traslladéssim a Ciutat de Mèxic. Allà vaig cursar el batxillerat i, a punt d’acabar el segon curs, amb disset anys, vaig donar a llum a la meva primera filla, la Sac-Nicté (nom maia que significa «la flor blanca del Mayab»). Mesos després del part, vaig entrar com a secretària a una associació d’interès col·lectiu rural. Aquí va començar tot. Publicaven una pàgina en el diari Uno Más Uno, i a mi em tocava picar, amb màquina d’escriure, l’article setmanal. Des de llavors que em deia a mi mateixa: «Vull ser periodista». Era molt jove i mare soltera, així que vaig haver d’abandonar la universitat poc després de començar per guanyar diners i sobreviure. Però aquell equip de professionals de l’associació, format per veterinaris, agricultors, sociòlegs i gent d’altres àmbits, em va animar a continuar estudiant i em va donar ales per lluitar pel que volia fer. «No pot ser que es malbarati la teva inquietud, la teva capacitat i la teva joventut», em repetien. I m’ho vaig creure.

Amb vint-i-tres anys i una nena de set, em vaig traslladar a Jalapa a viure amb la meva germana gran. Per mantenir-nos econòmicament vaig fer tota mena de feines al mateix temps que estudiava lletres espanyoles. Un any després, em van oferir feina com a correctora d’estil al diari El Sol Veracruzano. Ja havia acceptat la feina quan el director em va preguntar: «I tu saps escriure?». Jo no en tenia ni idea, però em vaig llançar a la piscina i vaig contestar convençuda: «Sí, és clar que en sé». I em va enviar a cobrir la gira de Cuauhtémoc Cárdenas, el candidat presidencial! En aquell moment ell defensava que havia patit un frau electoral que va donar la victòria a Carlos Salinas.

I així va ser com vaig entrar a treballar com a periodista sense tenir ni idea de l’ofici. Durant sis mesos, vaig compaginar els estudis amb la feina de reportera a les ordres d’aquell home, que em va donar ales per aprendre i una gran oportunitat. Sis mesos intensos de moltes il·lusions als quals va posar fi un nou director quinze dies després d’arribar. La seva línia de notícies inventades m’indignava i, a més a més, m’assetjava sexualment. Vaig renunciar, i va ser el millor que vaig fer, perquè gràcies a això vaig entrar com a reportera en un dels diaris més importants de la ciutat, Diario de Jalapa.

Era l’any 1988. I aquell va ser el meu laboratori de proves. Estudiava de set a onze del matí, em saltava una hora de classe per entrar a treballar al diari a les dotze i acabava molt tard, no tenia horaris. La nena venia amb mi i es quedava adormida sobre les màquines d’escriure perquè no tenia qui me la cuidés.

Van ser moments difícils, però l’esforç va donar els seus fruits: el 1996 em van fer cap d’informació. Tres anys després, vaig obtenir una beca per anar a estudiar a Israel. I, en tornar a Mèxic dos mesos després, el meu cap em va oferir ser subdirectora. Poc temps després del meu nomenament, ell em va comunicar que es presentava a l’alcaldia de Jalapa. I així em va deixar el paquet com a directora en funcions. Tenia trenta-cinc anys, era mare soltera de dues filles —la petita, Shiadani (nom zapoteca que significa «flor que va arribar»), havia nascut l’any 1997— i acabava de convertir-me en la primera directora (en funcions, sí, però directora) del diari més important de l’Estat. Això, en aquella societat masclista, va ser molt dur.

En aquella època, ja comptava amb una xarxa important de contactes, ja m’havia fet un nom. No n’era conscient, però havia anat treballant, fent-me un lloc, i havia teixit al meu voltant una xarxa de contactes, de comunicadors, de gent de la cultura popular. Però va ser aleshores, com a directora en funcions, que vaig ser testimoni de l’inici més seriós de la violència al país, del narcotràfic i dels vincles amb les autoritats; vaig començar a viure més de prop que mai la realitat política, econòmica i social de Mèxic. I vaig caure en el parany.

Amenaces de mort

Em vaig creure això de la llibertat d’expressió. I m’ho vaig creure tant que explicava tot el que passava i tal com era. El 1998 ja havia sofert la pèrdua d’una amiga a qui van assassinar. Ja hi havia senyals d’alerta, però no els vaig percebre, i no callava. Jo era un perill i vaig començar a rebre amenaces. Amenaces de mort que al principi eren per a mi i que no em vaig prendre mai de debò, fins que, a poc a poc, em vaig anar adonant que eren reals. I un dia, una d’aquestes amenaces em va portar a prendre la decisió de sortir del meu país: em van dir que sabien on era la meva filla, i que si no callava, ella en patiria les conseqüències. D’on venien? Jo vaig denunciar que hi havia protecció de part del Govern als narcotraficants, per exemple. No era conscient de la magnitud del que passava. Només tenia una visió molt curta d’una periodista ingènua i jove amb ganes d’explicar la veritat.

Vaig avisar el meu director, ximple de mi, esperant suport. El diari ja no era el mateix, ara pertanyia a l’Organització Editorial Mexicana, que era propietat dels Vázquez Raña, un grup que edita unes seixanta publicacions a tot el país, un monopoli de la comunicació amb un gran poder i que sempre ha estat al servei dels que manen.

Avui tinc l’orgull i l’honor de dir que, durant la meva etapa de directora en funcions, vaig aconseguir augmentar la tirada del diari, que el meu mandat va ser una revolució i una sacsejada, que vaig aconseguir que fos un diari important que generava interès entre els lectors, però era insostenible amb la seva línia editorial. I no me’n vaig adonar, no vaig ser conscient dels canvis i l’evolució, em vaig comportar de manera temerària i kamikaze. Em vaig immolar. Però no me’n penedeixo, vaig ser fidel als meus principis i a la meva manera de ser.

Per això em va fer mal que el director, en lloc de donar-me suport, em volgués apartar: «Mira, Sonia, et retirarem una temporada, has de canviar de línia editorial, t’agafes uns quants mesos de descans i quan tornis en parlem», em va dir. Vaig estar fora un mes o dos i, en tornar, havien contractat un director adjunt que supervisava tots els textos del diari. Era l’any 2002. I, de sobte, apareixien notes al diari signades per mi però totalment diferents de com les havia pensat i acceptat, seguint la línia editorial inicial. No vaig aguantar gaire. Vaig anar a dir a aquell home que deixava el diari i es va riure de mi.

Llavors, un gran amic va sortir a escena i em va rescatar, em va recomanar a Antonio Asensio per entrar a El Periódico de Catalunya. L’hi agrairé tota la vida perquè, si no hagués estat per ell, no hauria pogut sortir mai d’allà. Després de plantar-me i rebel·lar-me, qui podia estar disposat a donar-me feina a Veracruz o a Ciutat de Mèxic? «Si marxes, ho faràs sense indemnització i sense oportunitats fora d’aquest diari», m’havia dit el meu cap com a carta de comiat i recomanació.

I sense res de res vaig venir a Barcelona. Bé, amb la recomanació del meu amic a Asensio i amb 90.000 pesos (5.000 euros al canvi) que m’havien donat per la venda d’un petit terreny. A més, em vaig emportar la meva filla petita. La gran ja tenia vint anys i anava a la universitat; ella volia acabar allà els seus estudis i com que sempre havia estat lluny de la meva vida pública no corria cap perill. La petita era un cas diferent perquè sortia habitualment als mitjans, tothom la identificava com a filla meva, anava amb mi a tot arreu i sortia a totes les fotos. Un error per part meva, un altre.

I amb la meva filla petita de la mà vaig desembarcar a l’aeroport del Prat el 16 de març del 2003. D’entrada, em vaig allotjar a l’Hotel Catalònia, a la Gran Via. Allà m’hi vaig estar dues nits, però el meu escàs pressupost, després de pagar bitllets i allotjament, s’acabava i vaig buscar una solució d’urgència. Casualitats de la vida, poc abans de venir cap aquí, em vaig anar a acomiadar de la coordinadora del meu màster a la Universitat de Veracruz, i aquell dia em va presentar una professora que venia de Barcelona per quedar-se, Marta Rizo. «Sonia, si necessites alguna cosa a Barcelona, busca la meva mare, que des que sap que visc a Mèxic, cuida els mexicans com si fossin fills seus». I això vaig fer. Des de l’hotel vaig trucar a la seva mare, Estrella, que em va acollir a casa seva, a Rubí.

Tres dies després d’aterrar, em vaig presentar a El Periódico i vam iniciar immediatament els tràmits per aconseguir el visat. Tot estava en marxa i tenia l’autorització, només faltava rebre el comprovant del Ministeri de Treball. No ho sabia, però aquell seria l’inici del meu pitjor malson.

Deportada

Van passar tres mesos, i jo no tenia notícies del comprovant del Ministeri. Però va arribar el moment de renovar el visat i vaig haver de tornar a Mèxic. Vaig arribar-hi el 15 de juny amb un bitllet low cost d’anada i tornada amb KLM, i en arribar a l’ambaixada em van sorprendre dient-me que per obtenir el visat havia de presentar el maleït comprovant del Ministeri. Desesperada, cansada del viatge, amb les mans buides i els papers caducats, vaig tornar a Barcelona a resoldre la malifeta. Però el vol feia escala a Amsterdam i, en passar la duana, em van detenir: em van prendre la documentació i em van deixar allà, asseguda en una cadira amb les meves maletes. Quan vaig trucar al diari per explicar la situació, es va descobrir que la meva autorització feia temps que estava oblidada en un calaix i que ningú me n’havia informat.

Les hores d’espera em van fer entrar en pànic. No deixava de protestar perquè perdia l’avió a Barcelona. Estava tan indignada… I enmig d’aquell estat una policia em diu: «No cridi que no som en aquest país corrupte del xili». No sé si ho va dir pel picant típic del meu país, però el cas és que em vaig indignar encara més perquè vaig creure que em confonia amb una xilena. I em va tocar passar allà tota la nit amb un grup de dones que venien de Cuba, Puerto Rico, Veneçuela… Totes elles tenien una història de prostitució, de tràfic de blanques, de drogues.

Després de vint-i-quatre hores retinguda, em van cridar per megafonia perquè m’acostés al taulell de la duana. Dos policies em van dir: «Acompanyi’ns». Només això, ni una paraula més. Em vaig sentir com si em portessin a un camp de concentració; només sentia les seves passes —cloc, cloc, cloc…— sobre el terra encerat. Vam travessar tots els passadissos de l’aeroport fins a pujar a un avió. Em van col·locar a la part de darrere i em vaig quedar adormida. En despertar-me, sobre el pit tenia un sobre, amb el meu passaport a dins, on deia «Deportada». Tornar a Mèxic era com ficar-me a la gola del llop perquè, abans de sortir del país, havia denunciat que el Gabinet de Comunicació Social del Govern de l’Estat havia pagat grans convenis de publicitat als periodistes que parlaven bé del règim i, és clar, dos dies abans que marxés cap a Barcelona, algun dels implicats havia acabat a la presó. Em feia por!

A més a més, per no preocupar ningú, a la meva família no els havia explicat el que havia passat i ara estava en un avió de tornada a Mèxic. Així que, quan vaig arribar al meu país, vaig anar a veure una amiga que llavors era senadora. Ella em va acollir a casa i em va portar a veure el president del Senat, Fidel Herrera, que després va ser cònsol a Espanya. El cas és que la Comissió del Senat va intervenir perquè jo pogués tornar a Barcelona i em van pagar el bitllet perquè jo ja no tenia fons.

Quan l’avió va aterrar a l’aeroport de Barajas, el 3 de juliol, amb por que m’enxampessin sense papers una altra vegada, vaig sortir amb la meva maleteta i, renunciant a la connexió, vaig comprar un bitllet d’autobús a Barcelona. Així vaig arribar de nou aquí sense papers.

I una altra vegada a fer tràmits. Però al Ministeri de Treball em van dir que havia perdut l’oportunitat i m’havia d’esperar un any. Llavors, em vaig decidir a fer el doctorat en Periodisme i, amb la matrícula a la mà, vaig tornar a Mèxic per fer el visat com a estudiant. I sí, me’l van concedir, però com que era visat d’estudiant, El Periódico de Catalunya no em podia fer cap contracte. I com que no tenia possibilitats d’optar a un sou, em vaig quedar gairebé en la indigència i em va tocar passar pel tràngol de demanar diners a tothom. Fins que una companya del diari va explicar la situació al director, perquè jo no m’hi atrevia, i vam arribar a un acord per poder ingressar alguna cosa per article publicat. I així vaig sobreviure fins que, l’any següent, em van concedir el visat de treball. Mentrestant, vaig tornar a la universitat i, com si fos cosa del karma, ja hi tornava a ser, combinant estudis i feina, i amb la nena (aquesta vegada, la petita) a classe, al diari i a tot arreu, perquè no tenia amb qui deixar-la. La pobra sempre deia que ella no volia ser periodista, que el doctorat en comunicació ja l’havia fet.

En aquell moment, ja estàvem instal·lades a Barcelona. Al cap de quinze dies de viure a Rubí, em vaig adonar que era massa lluny per anar i venir. Per casualitat, vaig veure aquest missatge al tauler d’anuncis de la màquina del cafè del diari: «Busco noia per compartir una habitació». Era una companya del diari; vaig anar a viure a casa seva i vaig fer una gran amiga. Ella em va ajudar molt perquè, com que tenia nens, la meva filla era una més. Però tres nens —tots tres adoptats: un nepalès, una russa i un mexicà— i nosaltres dues en aquella casa ho feia tot molt complicat. Un dia, a la universitat, vaig veure un anunci que deia: «Es lloga pis per tres mesos». Acabaven d’empaperar tot el campus amb l’anunci, i recordo que vaig anar traient tots els que vaig trobar mentre em repetia «aquest pis ha de ser per a mi». I ho vaig aconseguir. Una joia de pis, davant de la Sagrada Família, on ens vam quedar un any. Després, un altre company em va facilitar el contacte del seu germà, que me’n va llogar un altre. I així vam recórrer, amb la meva filla, tot Barcelona de pis en pis.

No, El Periódico no va ser fàcil. Per a molta gent jo era una recomanada d’Asensio. Ningú sabia el perquè d’aquesta recomanació; que en realitat jo havia arribat aquí fugint del meu país i de les amenaces de mort. Només ho sabia el director i sempre em va donar el seu suport. Quan miro enrere m’adono que vaig ser molt kamikaze. Només un exemple: vaig publicar que alguns funcionaris públics havien comprat el seu títol. No han publicat aquí El País o El Mundo els títols falsos dels ministres? Però, és clar, allà, al meu país, t’hi anava la vida. I encara és així. He seguit molt de prop la Taula per Mèxic, i l’última vegada que vaig anar a una xerrada d’un periodista de Tamaulipas em vaig deprimir perquè a aquell periodista que denunciava la violència, el narcotràfic, els assassinats d’innocents…, de sobte, quan li van preguntar què faria passats els tres mesos que tenia de visat aquí, va dir: «Tornaré a Mèxic perquè és el temps de les campanyes polítiques i és l’única oportunitat que tinc de treballar i de guanyar diners». I això em va afectar perquè, quin sentit té plegar-se a la mateixa història, seguir-los el joc?

No ho sé, jo vaig acabar molt cremada del periodisme. No vaig fer res que un periodista no hauria de fer, tot i que reconec que seguint el meu instint vaig ser una suïcida. Hauria d’haver estat més astuta, però aquest no és el meu caràcter. Millor que hagi estat així, perquè Barcelona va suposar per a mi l’oportunitat de tenir una altra vida.

Allà vivia per treballar. Sortia de casa a les nou del matí i em passava el dia en contacte continu amb els sectors polítics i socials; esmorzava, dinava i sopava a fora. I la nena me la portava la mainadera o la meva mare al diari perquè la veiés, perquè estigués amb mi mentre jo atenia els grups. És clar, em vaig tornar una «dona», entre cometes, poderosa i popular, però a costa de la meva pròpia salut. El 2001, encara al meu país, em van haver d’extirpar la matriu després de mesos amb unes pèrdues de sang que em van deixar amb una anèmia de cavall i, pocs dies després de la intervenció, vaig tornar a treballar sense descansar, no ho podia deixar. A vegades penso que, si m’hagués quedat a Mèxic i no hagués mort d’un tret, hauria estat per malaltia. I, al final, tota la meva lluita per explicar la veritat només em va servir per rebre amenaces i haver de fugir.

Aquí, a Barcelona, em vaig reconciliar en part amb la professió, abans de tornar a odiar-la, tot i que va ser difícil i crec que no vaig arribar a demostrar mai el que podia donar. Per a mi, en l’àmbit laboral, un dels reptes més importants va ser l’idioma, el català: va ser tan complex com emocionant. Em fascinava i de seguida en vaig comprendre la importància, així que em vaig posar a estudiar immediatament. Sempre he intentat estar al dia, encara que per falta de temps ho vaig abandonar una mica i ara ho he reprès. Aquí vaig descobrir que era una reportera dolenta, que era bona fent contactes, relacionant-me i obtenint informació, però com a redactora era un autèntic desastre: em faltava pràctica, no venia del món periodístic sinó de la filologia i, a més, l’estil i la redacció als països llatinoamericans és diferent.

He après molt de la professió, aquí. Recordo que em va cridar molt l’atenció la professionalitat de la gent. Allà, els periodistes que tenia a càrrec eren com nens, els havies de dir què fer, com i quan. Treballaven molt i moltes hores, sense vacances, però sempre dirigits, no per iniciativa pròpia. Aquí la feina era ordenada, tots els redactors sabien què havien de fer sense preguntar-ho, i a mi això em va costar perquè jo no sabia funcionar sola, no sabia què podia fer i, lògicament, ningú em deia res.

El diari, per descomptat, em va regalar bons amics. I la possibilitat de retrobar l’amor. A la redacció vaig conèixer el que avui és el meu marit, Ferran Baile. Ell era col·laborador i anava a lliurar els seus treballs els dijous. Vam coincidir un migdia de juny del 2004; vam parlar, vam quedar i des d’aleshores que no ens separem. Per a mi, el Ferran ha estat una alegria, un gran suport. Aquell va ser un gran any: a l’estiu em van comunicar que em concedien el visat de treball (me’l van lliurar al novembre) i estava enamorada d’un home que m’acceptava amb la meva motxilla. I això sí que va ser una diferència per a mi. Mentre que a Mèxic era una mare soltera i m’apartaven de la circulació, aquí vaig trobar respecte, la possibilitat de refer sentimentalment la meva vida i no sentir-me un objecte per passar l’estona.

El 2005 va ser un any dur. Se’m va rebentar un ovari i se’m va complicar amb una peritonitis. Sort del Ferran: jo aquí sola amb la nena, la meva família allà. Suposo que el meu cos es va relaxar i tot el que havia acumulat va sortir a la llum i em va atacar físicament i psicològicament. Vaig estar tres mesos de baixa i no hi havia manera d’aixecar el cap: estava cremada laboralment, espantada pel que m’havia passat al meu país i desgastada per tot el procés d’adaptació aquí. Vaig passar una gran depressió. I les dificultats d’encaix a la feina no hi van ajudar gaire. És molt dur venir d’un país on, kamikaze o no, havia arribat a ser directora d’un diari, tenia contactes i poder, i de sobte trobar-se aquí, humilment, perquè ja dic que jo no en sabia res, però tenia ganes d’aprendre, i que no comptin gaire amb tu. I, ho reconec, a Barcelona vaig aprendre tot el que sé de periodisme, i em va encantar l’experiència de l’aprenentatge; el que no m’agradava eren les estructures i les formes.

Ja no em sentia còmoda al diari. Havien estat uns anys meravellosos de la meva vida, però tenia altres coses. Quan vaig conèixer el Ferran tenia un local al barri, una espècie de biblioteca caòtica plena de llibres i de música, i li vaig proposar de fer alguna cosa amb tot aquell material. Se’m va ocórrer fer-lo accessible i compartir-lo amb la gent. Amb ajuda de la Kel, la meva millor amiga, brasilera, i de l’Irma, mexicana, vam començar a treballar el 2007 i vam crear la BiblioMusiCineteca, un espai multicultural i multigeneracional al voltant del món dels llibres, la música, el cinema, les arts escèniques i la cultura en general.

El periodisme, que tant havia estimat, no em deia res. Vaig deixar el diari el 2014 i, aleshores, em vaig posar a estudiar filologia per poder homologar el meu títol de Mèxic, em vaig treure el permís de conduir i em vaig posar a treballar en el local com una boja. Després de moltes reformes, ara fem més de dues-centes activitats l’any i volem que sigui un espai de referència per a artistes emergents. I ara soc més feliç que mai lluny del periodisme. Des del 2014, a més a més, he escrit dues biografies, un llibre de poemes i he treballat en dos documentals.

Mexicana, espanyola, catalana

Tinc la nacionalitat espanyola des del 2010 i me la van concedir per feina. Podria haver-me casat amb el Ferran i obtenir-la fàcilment, però no vaig voler formalitzar la relació fins a obtenir-la pels meus propis mèrits. Un punt d’orgull, per allò de poder dir ben alt: «No m’he casat amb ell per ser espanyola, sinó perquè l’estimo». No em vaig casar fins al 2012. Tinc doble nacionalitat perquè Mèxic és un dels pocs països que ho permet, cosa que m’alegra moltíssim, perquè hauria estat molt complicat per a mi haver de triar entre un país o l’altre. No hauria pogut renunciar a ser el que soc: mexicana.

Però reconec que va suposar un gran canvi: se t’obren més portes quan dius que ets espanyola i pots demostrar-ho amb el DNI. Fins i tot als aeroports et tracten diferent. O això creia fins que un dia, tornant de l’Argentina després de passar uns quants dies al Brasil i el Paraguai per a un curs, en passar per la duana, van deixar passar el meu marit i a mi em van retenir i em van cosir a preguntes: per què havia viatjat a tal lloc i a tal altre, per què tants pocs dies, per què a aquests països… I jo, amb el meu carnet a la mà, vinga a contestar, fins que, emprenyada, li vaig dir: «Cony, perquè soc periodista». I la policia em va respondre: «Haver començat per aquí. Disculpi, però era un vol calent». I per què em retenien a mi i no al Ferran? Doncs «perquè vostè té perfil de narcotraficant». I per què tinc perfil de narcotraficant, perquè soc mexicana?

Encara que he sofert altres episodis xenòfobs més bèsties, entre ells un atac de joves neonazis en ple carrer. Afortunadament vaig sortir il·lesa de les amenaces a crits d’«Asiàtica de merda», «Et mataré», «Torna al teu país». Asiàtica, jo? Que cega que és la xenofòbia, la por a la diferència cultural.

Fixeu-vos que en els setze anys que fa que visc aquí he anat veient un deteriorament continu d’una ciutat que era pacífica i grata. I és molt trist i em preocupa molt perquè jo, que vinc d’un país deteriorat en les seves estructures i que he comprovat com això ha danyat el teixit social, estic veient repetir-se la història aquí a Barcelona i a la resta d’Espanya.

L’increment de la immigració dels últims anys va relacionat d’alguna manera amb aquest deteriorament, per descomptat que sí. Perquè, efectivament, ni tots els immigrants som iguals, ni tots venim en to de pau, ni tots venim a treballar i a superar-nos; molts venen només a veure què en treuen. I aquest «a veure què en treuen» té a veure amb les lleis, a vegades tan injustes, que regeixen aquest país: com pot ser que a un immigrant com jo, que ve a treballar, li posin tantes traves i a un altre que roba no l’expulsin? I dic el nostre país perquè, com he dit, ja soc espanyola. On és la llei que no castiga el que ve a emborratxar-se al carrer o a robar i castiga els que tenim un negoci i volem guanyar-nos la vida honradament?

Sí, Espanya té les portes molt obertes a la immigració, però no es pot culpar els que arribem aquí de voler deixar els nostres països d’origen per sobreviure i millorar. Em fa mal que se’ns assenyali com empestats, perquè la responsabilitat és dels nostres governs, que no lluiten per obrir possibilitats que facin que la seva gent no marxi a buscar-se la vida a altres països. Nosaltres només volem viure millor i, en part, també ens deixem enganyar per falses promeses de les imatges de benestar que ens arriben a través dels mitjans de comunicació.

Les polítiques d’immigració són un desastre, però, ben canalitzada, la immigració podria ser molt positiva. Qualsevol país, qualsevol ciutat, necessita immigrants, necessita relacionar-se amb gent de fora per evolucionar si no vol esdevenir una societat endogàmica. El mestissatge ha estat sempre una fortuna. Per a mi, el mestissatge és riquesa, no pas pèrdua d’identitat. Com diu un poema que vaig escriure: «Soc una mescla de cavall àrab, espanyol i indígena». Sí, també tinc sang xinesa i els meus avis tenien ascendència negra. I soc feliç que totes aquestes sangs corrin per les meves venes.

Em fa molta gràcia quan la gent diu que els immigrants haurien d’adaptar-se més. Es confon adaptació amb renúncia. Que potser fem l’esforç de veure com viuen els xinesos, els pakistanesos, els marroquins? Que ens preocupem pels idiomes? No, volem que els altres parlin català, però ens interessem per la llengua dels altres? Tot és sumar, confluir i fluir… Però actualment és una utopia. L’arribada de la immigració és una conquesta pacífica i silenciosa. S’ha de vèncer la por i el desconeixement, trencar la barrera.

La immigració ben regulada no perjudica ningú. El que passa és que volem mantenir un estatus i una situació sense perdre ni un sol privilegi. Però la gent que ve de fora també té drets. Si compartíssim aquest món a parts iguals, tots tindríem de tot, però com més tenim, més volem. Hem d’aprendre a compartir perquè aquest món s’acaba, tots ens morim i a l’altre món no ens emportem res material, només allò que hem viscut.

No ens equivoquem, de discriminació n’hi ha a tot arreu: a mi em discriminen tant a Mèxic perquè visc a Espanya com a Espanya perquè vinc de Mèxic. La discriminació és d’anada i tornada. I aquest és, de fet, un dels mals de l’immigrant: ni ets d’aquí ni d’allà, ni de cap lloc. Ets una apàtrida. Vius als llimbs.

No és nostàlgia. Ja no. En vaig tenir al principi, tant que necessitava sentir la veu de la meva gent, aquell accent. Encara que el que més trobava a faltar era el cafè amb llet de Mèxic: allà el cafè és molt líquid i aigualit, i aquí massa fort i carregat. Només prenc cafè quan el porto d’allà, i el faig jo en una olla, com allà, aigualit i amb canyella. Mai vaig a buscar altres mexicans amb qui fer pinya o reunir-me, però d’alguna manera els meus compatriotes han acabat venint a mi a través de la BiblioMusiCineteca.

Em sento una dona afortunada: vaig poder desenvolupar la meva professió en un país estrany. Vaig venir aquí a exercir de periodista, i quan vaig a Mèxic, i ho faig sovint, m’hi emporto el meu estatus: soc la periodista que viu a Espanya. I dic a Espanya perquè, a Mèxic, difícilment distingeixen Espanya de Catalunya. Encara que jo sí que ho distingeixo molt clarament, tant que fins i tot ofereixo conferències sobre Catalunya al meu país.

El procés sobiranista, una decepció

Sí, soc d’origen mexicà, nacionalitzada espanyola, encara que si hagués existit, hauria optat per la nacionalitat catalana perquè jo em sento catalana. De fet, tot el procés l’he viscut intensament. Per a mi ha estat un dels processos socials més emocionants encara que, amb el pas dels dies, el vaig anar percebent com una gran decepció. Vaig començar apostant per la independència des del principi, com crec que vam fer molts immigrants. Perquè els que hem perdut un poble en reconeixem el valor, perquè els que hem perdut un país, com en aquest cas Mèxic, ens adonem que si no ens reconeixem en la nostra llengua, en la nostra cultura i en la nostra autodeterminació, no anirem enlloc. Jo dono un gran valor al català, perquè a mi m’hauria agradat conservar l’otomí i les seixanta-i-tantes llengües que teníem al meu país i que van desapareixent amb els seus últims parlants.

Per descomptat, informativament he seguit el tema per interès propi. Vaig anar a votar, a actes i manifestacions, perquè, per a mi, aquestes reivindicacions eren espectaculars, un exemple de com dir les coses de manera pacífica, festiva, inclusiva, per a tothom. Això, al meu país, no ha passat mai. Catalunya mereix ser reconeguda com a nació; crec en l’autodeterminació dels pobles i en la possibilitat que Catalunya l’exerceixi. I em semblava elogiable, perquè veia la gent participativa, involucrada i bolcada en el tema, i penso que és així com es construeix un país. Deia: «Construirem un país i jo en formaré part». Perquè em sento catalana.

Però, a poc a poc, vaig anar veient avançar el procés amb molta preocupació perquè sentia que ens dirigíem a l’abisme. Tots vam dipositar la nostra confiança en uns líders que ens van deixar caure pel camí com si fóssim un sac. Em vaig sentir enganyada i em fa molt de mal. No us equivoqueu, continuo pensant que Catalunya ha de ser independent, sobirana i autònoma, però ja no confio en els líders i en el procediment: sabien que la declaració d’independència no es podia dur a terme i, així i tot, la van fer; sabien que això podia provocar un enfrontament irreparable…

Vaig anar a votar l’1-O, i vaig veure amb dolor les càrregues policials, i vaig tenir por, perquè a Mèxic i també en altres països en un tres i no res provoques centenars de morts. Aquí, afortunadament no va ser això, però vaig tenir por i em va fer conscient de la necessitat de pensar més abans d’actuar: tornem a reflexionar, aturem-nos i pensem. No tinc carnet de cap partit, però, per exemple, Pedro Sánchez va arribar dient «dialoguem, parlem» i els independentistes es van negar a fer-ho. No dèiem que amb Rajoy no hi havia enteniment, que no volia parlar? Aquesta manipulació del procés em va frustrar molt. De la mateixa manera que també em sembla frustrant que polítics independentistes segueixin a la presó per la seva ideologia. I em molesta tant com el fet que s’organitzi una manifestació per les víctimes dels atemptats de Barcelona i s’utilitzi per reivindicar la independència. I, com dic, crec en la independència de Catalunya, però no en les formes. Perquè per construir cal dialogar amb els que pensen com tu, però també amb els que no, s’ha d’incloure, escoltar.

Però, és clar, en aquesta situació, ser immigrant no és cap avantatge. Molts em diran que qui soc jo per opinar sobre aquest tema quan no soc d’aquí. Doncs només una mexicana nacionalitzada espanyola que viu a Barcelona, on es va casar amb un català, que té aquí les seves filles i que ha fet venir la seva mare per reagrupament familiar. Una mexicana que es va enamorar de Barcelona i de Catalunya, convençuda que vol viure aquí, que aquí és feliç. Aquest sentiment meu també és un obstacle quan opino sobre el meu país allà, perquè aleshores he de sentir allò de «però tu què saps de Mèxic si ja no vius aquí?». I això et provoca aquesta sensació de tenir un peu a cada banda sense estar ni en una ni en l’altra. Molt bé, però això no m’impedeix tenir unes idees i una visió pròpies; perdoneu, però ser migrant no m’impedeix pensar per mi mateixa i ser capaç de discernir, tant aquí com allà.

Si em preguntéssiu si no he pensat tornar a Mèxic, us diria que només hi tornaria per quedar-m’hi si sabés que al meu país puc fer el que estic fent ara aquí: promoure la cultura. Estic en contacte permanent amb el meu país. De fet, no he deixat d’anar-hi malgrat tot; hi vaig sovint per presentar-hi els meus projectes, hi porto els projectes acabats perquè la gent sàpiga que soc aquí, però treballant, i que continuo fent coses per la cultura del meu país. Porto gent d’allà per donar-la a conèixer aquí, convido tots els artistes que no tenen un espai on promoure la seva obra i els presento, els obro les portes. Per la BiblioMusiCineteca han passat centenars de mexicans, i especialment de Veracruz. A Barcelona serveixo per a alguna cosa i puc aportar coses; allà no. Aquí puc fer de pont, de frontissa. Però és molt dur perquè, cada vegada que faig un pas per la meva terra aquí, les notícies d’assassinats, violència o narcotràfic entelen els meus projectes. Em fa molt mal perquè el mexicà corrupte, violent, sanguinari i narcotraficant és només un estereotip. La meva gent és molt més que això, i la meva feina, el meu repte, és demostrar en aquesta ciutat que hi ha molts mexicans que volen i poden aportar talent, creativitat, música, art… Cultura, en definitiva.

Estic a mig camí entre dues cultures i disposada a fer-les interactuar. En un viatge d’anada i tornada, si pogués, m’emportaria a Mèxic el català per poder dir allà «t’estimo», i també un tresor que teniu els catalans: la vostra autenticitat. Sí, sou autèntics. I de tornada a Catalunya, m’emportaria l’alegria i la vitalitat de la meva gent; la seva capacitat i resiliència que fa que als mexicans no els aturi res.

Soc on he de ser, a la terra on vaig trobar la pau que m’havien robat al meu país… A Catalunya.

Història recollida per Inma Santos.