LIVAN HERRERA

Colón, Cuba, 1977

«No tenia previst sortir de Cuba, vaig fer-ho per amor».

No m’ho hauria imaginat mai. Si de petit o d’adolescent algú m’ho hagués vaticinat, li hauria dit que estava boig. Jo, marxar del meu país? I ara! I per amor? Au, ves… Em dic Livan Herrera i vaig néixer el 26 d’agost de 1977 a Colón, sí, com l’almirall; de fet és l’únic municipi de la meva illa que porta el seu cognom. És un poble tan petit que costa de situar al mapa, però està a la província de Matanzas, a gairebé cent quilòmetres de Varadero, cap a l’interior. Sí, soc de Cuba, un negre cubà alt i gros, l’aspecte em delata i el meu accent ho confirma, tot i que ja s’ha suavitzat molt, o això em diuen a la meva terra, que quan hi vaig m’anomenen gallego. I sí, hi ha un cubà a Espanya per amor, perquè també a Cuba l’amor té raons que la raó no entén, i la meva es diu Begoña. Quina culpa en tinc jo que la Bego sigui espanyola, o potser hauria de dir catalana, de Barcelona? La vida té aquestes coses.

Vaig començar a treballar a l’Hotel Meliá de Varadero el 2005 com a animador turístic; ella ja hi havia anat de vacances l’any anterior amb una companya de feina del restaurant on treballava, li va agradar i aquell any va repetir destí, però tota sola, i ens hi vam conèixer. Va ser una casualitat, com moltes coses en aquesta vida…, o potser no. Vam sortir una nit i ho vam repetir durant els dies que va ser allà, i en acabar les vacances va tornar cap a Espanya. Però quatre o cinc mesos després, a través d’una companya de feina amb qui ella havia fet amistat, ens vam tornar a posar en contacte… Vinga missatges de correu electrònic, i la Bego va tornar per tercera vegada a Cuba. Aquesta vegada res d’una setmana… Gairebé un mes! Gairebé un any després, el 5 de març del 2007, ens vam casar a l’illa. Quan hi penso… Era com una carrera d’obstacles, parlàvem per telèfon un cop per setmana; em trucava, ens escrivíem per correu electrònic… En aquell moment encara no existia ni el WhatsApp ni Skype ni res de tot això, i no ens enganyem, a Cuba això d’internet era complicat. Hi havia unes targetes caríssimes pel nivell de vida i els salaris d’allà: sis o set dòlars per trenta minuts. Jo anava a un cibercafè, em connectava i ho fèiem tot per correu electrònic i per telèfon, i de vegades per SMS. Recordo que els diumenges calculàvem una hora que jo pogués, perquè era el dia que tenia festa a la feina, i xerràvem…, mare meva si xerràvem!, més d’una hora o una hora i mitja. I això, abans de casar-nos i durant gairebé un any després… Ningú va dir que seria bufar i fer ampolles. A més de 7.800 quilòmetres de distància i amb l’oceà Atlàntic pel mig, reconec que sembla increïble, però ho vam aconseguir: vam fer tots els preparatius del casament a distància mentre jo continuava treballant —no ho podia deixar, necessitàvem els diners—. Hi havia tràmits previs i la burocràcia és molta, i si a Espanya sembla lenta, a Cuba un s’ha d’armar encara més de paciència.

Això és amor, però sé de bona tinta que l’escepticisme plana sobre una relació com la nostra. Els estereotips pesen, per més que m’entesti a explicar que mai vaig tenir l’obsessió de sortir de Cuba, que no ho tenia previst. És cert que al meu país es pot tenir l’esperança de marxar un dia. Els cubans, quan passa un avió pel cel, es queden quiets i el miren pensant: «Ai, a veure si em toca a mi». Però per a mi mai va ser un objectiu perquè, sincerament, no estava malament allà ni ho necessitava. Només pensava a tenir una bona feina, guanyar diners per anar ajudant la meva mare a casa i viure bé: poder comprar bona roba, sortir al carrer amb els amics, prendre’m la meva cerveseta, sortir de tant en tant… Sí, és cert que molts cubans intenten trobar feina en el turisme, sobretot en feines que els permeten tenir molta relació amb els estrangers, per conèixer gent i fer contactes amb l’esperança de marxar del país d’alguna manera, però traieu-vos-ho del cap, no tots els cubans volem marxar, ni tots els que ho acabem fent ho teníem planejat.

Sortir de Cuba no ha estat mai fàcil —potser ara una mica més—, i no perquè estigués prohibit explícitament sinó perquè, literalment, fer-ho pot costar-te molt car en temps i en diners: per obtenir el passaport, el certificat, el visat, havies de pagar en divisa, en dòlars, no en chavitos (així es diu el pes cubà convertible o cuc, que té el mateix valor que el dòlar; l’altra és la moneda nacional o pes cubà, el cup; un dòlar o un cuc són vint-i-cinc cup) i això és gairebé impossible amb els sous d’allà. Si a més a més ets universitari, encara pitjor, perquè, en la seva lluita per evitar la fugida de cervells, el Govern considera que ja que has estudiat gratis, com a mínim aquesta inversió ha de revertir en el país. A Cuba tothom que es gradua en una carrera universitària té una feina assegurada d’allò que ha estudiat perquè els plans d’estudis i les places universitàries fins i tot es calculen a anys vista segons les necessitats. Només cal presentar el títol al ministeri corresponent al sector per constar en el registre, i així et tenen fitxat. És cert que els graduats que decideixen marxar han de demanar la carta d’alliberament, però pot trigar fins a cinc anys a ser acceptada. I, d’altra banda, moltes carreres universitàries no estan homologades o convalidades fora de Cuba, i aquest és un altre motiu per pensar-se l’opció de marxar i buscar-se la vida en un altre país.

Fugir d’estereotips

Tots aquests obstacles i dificultats fan pudor, ho reconec, però hauríem de fugir dels estereotips. Hi ha de tot: tinc amics cubans que s’han casat amb espanyoles i als tres o quatre mesos d’estar aquí les han deixat, i d’altres que han vingut junts fins a l’aeroport i allà mateix s’han separat. Tinc fins i tot una coneguda de Santander que es va casar amb un cubà i mentre ella anava a buscar-lo a l’aeroport on havien quedat, ell va fer escala a Madrid per agafar un vol a Alemanya i trobar-se allà amb una altra dona. Evidentment que hi ha cubans i cubanes que es casen per interès, per sortir del país; no hi ha estadístiques, però jo crec que hi ha més parelles que es casen i continuen junts perquè s’estimen que de les altres. És clar que al final aquestes coses són les que queden, pel morbo, perquè són tafaneries que enganxen i, al final, s’estableixen com a realitats i s’acaben convertint en estereotips. I pesen, i fan mal.

M’he trobat mirades d’escepticisme i brometes idiotes, sobretot entre els companys de feina. Sempre hi havia algun graciós que et preguntava directament o indirectament si t’havies casat per interès. Ja fa onze anys que soc aquí i tinc dona i una filla de deu, i quan se n’assabenten els sorprèn, els xoca. Em fa la sensació que el fet de ser estranger ho magnifica tot. Què passa? Que aquí no hi ha homes o dones que sense ser estrangers es casen i després marxen a buscar tabac i no tornen? Ah, no, per descomptat que si ets d’aquí el tema és diferent; no hi ha cap interès, un no depèn de la parella per regularitzar la situació com a immigrant. És això, no? Fa mal, fa molt de mal, que t’insinuïn segons què. A mi tant me fa el que puguin dir o pensar, en passo, perquè al final sé que per més que m’hi capfiqui, no resoldré res. Però el mal el pateix també la persona que tens al costat, perquè ha de sentir coses com: «Mira aquesta, està amb un negre. A veure quant triga a abandonar-la aquest cubà».

Jo soc blanc i tu ets negre

I després hi ha el tema del racisme. N’he patit algun episodi, tot i que no fins al punt d’acabar malament. Una vegada, treballant a l’aeroport en els taxis, organitzant les cues, vaig indicar a un home on s’havia de col·locar, però com que em va ignorar i es va posar on no tocava li vaig cridar: «Escucha, hermano…». Es va posar com una fera, em va dir que ell no era el meu germà, que ell era blanc i jo negre… Li havia dit hermano com aquí es diu amic o tío, però no atenia a raons, i s’hi van acabar ficant altres taxistes que coneixia per defensar-me, perquè, això sí, tinc la sort que allà on vaig acostumo a caure bé a la gent, i em fan costat.

Els estereotips, el racisme, el rebuig cap a l’estranger, crec que és fruit de la desconfiança vers les altres cultures. Jo no em puc queixar, no puc dir que hagi estat aquí víctima de la xenofòbia, tret d’algun episodi molt residual i anecdòtic que no ha arribat a res. Però també crec que als cubans, sobretot a Espanya, amb la cosa que va ser la darrera colònia i de la relació que hi va haver en el passat, se’ns mira de manera diferent d’altres estrangers. He estat entre companys de feina i els he sentit criticar peruans, xilens, porto-riquenys, colombians…, i referir-se a ells despectivament com a «sudacas», davant meu! I jo mateix, amb certa vergonya, cridar-los l’atenció i dir-los: «Ep, que soc aquí, que no us adoneu que jo també soc d’allà, que soc llatí, hispà?». I ells contestar-me: «No, no, vosaltres sou diferents, els cubans sou una altra cosa». Tenim com un altre estatus dintre de la immigració. Crec que això és perquè aquí l’immigrant cubà no és majoria, no hi ha tant cubà a Espanya pels problemes, sobretot diplomàtics, que hi ha o hi ha hagut entre els nostres països.

Quan un cubà migra, es diu que fuig, però quan un peruà, un xilè o qualsevol altre ciutadà llatinoamericà deixa el seu país és perquè allà passa gana i ve a provar sort aquí. Hi ha com una idea estesa, que no es verbalitza però que se sobreentén, segons la qual quan un cubà deixa la seva terra és perquè fuig del comunisme. Una cosa així com «ai, pobret, vas haver d’escapar-te», i fins i tot hi ha qui t’ho pregunta directament: «Ei, tío, i tu com et vas escapar de Cuba?». Així, sense parar-se a pensar ni tan sols que potser jo estic de part de la Revolució cubana i de Fidel, i que simplement vaig marxar d’allà perquè sí. Doncs no em cansaré de repetir-ho: vaig marxar perquè em vaig enamorar d’una dona, la meva, i resulta que és espanyola. El meu món era a Cuba… No necessitava marxar: tenia una feina en un bon hotel, un sou per ajudar la mare, una casa, menjar…

Perquè sí, tinc estudis —una altra cosa no, però al meu país estudiar és gratuït— i oficialment a Cuba soc tècnic mitjà en Higiene i Epidemiologia; això és el que soc oficialment, però de retruc. En realitat, en acabar el preuniversitari, vaig escollir estudiar una carrera per deslliurar-me de fer el servei militar —a Cuba són dos anys obligatoris per als nois si no vas a la universitat—, i de les nou opcions que vaig marcar —són quatre, però si una és magisteri en pots escollir cinc més de pedagògiques— em va tocar l’última, la que més odiava: matemàtiques. La vaig abandonar el primer semestre. Després em vaig matricular per ser tècnic en pròtesis dentals, però vaig tenir un problema amb un professor i la vaig deixar penjada. I, finalment, vaig matricular-me de tècnic mitjà d’Higiene i Epidemiologia. I ho confesso: vaig anar a la graduació, vaig recollir el títol, però no vaig anar a registrar-me conforme ja estava graduat al ministeri corresponent, tràmit imprescindible per poder treballar del que has estudiat a Cuba, perquè abans d’acabar els estudis un amic em va proposar d’intentar entrar a estudiar turisme i treballar com a animador al Meliá de Varadero. I, allà, per a aquestes feines tenen prioritat els que no tenen cap altra carrera universitària, els que no consten en el registre com a graduats, així que feta la llei, feta la trampa: em van posar en plantilla.

Aquesta va ser una jugada planificada. Quan menys m’ho esperava la vida em va dir: o aquí sense la Bego o a Barcelona amb ella. Vaig decidir venir conscient que no tot seria un camí de roses. Que lluny que em queda tot això, sembla que hagin passat segles i només han passat onze anys des que vaig arribar a l’aeroport del Prat el 27 de novembre de 2007, recordo la data perfectament perquè era el dia de l’aniversari de la mare i ho vam passar fatal, ella allà i jo aquí. Vaig arribar amb una mà al davant i l’altra al darrere. A la maleta, roba, il·lusions de fer vida amb la meva dona, i també incerteses sobre el que seria de mi a partir d’aquell moment. Incerteses en l’àmbit personal, sí, perquè tret d’un mes de vacances i alguna escapadeta de la Bego a Cuba, conviure no ho havíem fet, i també incerteses sobre com m’acolliria la família. Els meus sogres m’han tractat sempre com un fill, però en aquell moment els dubtes són normals: estàs sol, en un lloc que no coneixes de res i que et sembla un altre món. I incerteses laborals, moltes. Sempre havia treballat en el sector turístic i, com que m’agrada conversar amb la gent, sabia perfectament que, contràriament al que pensaven molts cubans, allò de «yo me voy pá España, le pego una patá a una lata y hago dinero» no anava així. Molts cubans, quan sortien de Cuba, sobretot els que anaven a Miami, tornaven presumint però després resulta que estalviaven durant un any per anar a Cuba i fer veure que vivien per damunt de la mitjana. I, és clar, molts cubans es decidien a marxar de l’illa amb aquesta idea i havien de tornar amb una mà al davant i una altra al darrere perquè, quan arribaven aquí i s’adonaven que la realitat no era com els l’havien pintat, es frustraven. Jo no, i reconec que he tingut moltíssima sort, però també que m’he mogut moltíssim per sobreviure.

Començar de zero

La Bego ha estat sempre molt organitzada, per tant, vaig arribar aquí un dijous o un divendres i ja teníem cita concertada per al dilluns per fer el NIE i l’endemà per anar a la Seguretat Social. Amb tots els papers en regla, vaig entrar a Infojobs i un mes després, amb la meva experiència en turisme i el meu anglès, vaig anar a l’Hesperia Tower. De seguida em van trucar per fer una entrevista amb el cap dels grums, i una setmana després vaig començar. Soc tranquil però cul inquiet, i a aquestes alçades ja m’havia apuntat a fer un curs de crupier per al Casino de Barcelona, que vaig haver de deixar penjat perquè a l’Hesperia em van fer un contracte de sis mesos que se’m va allargar sis més. Hi vaig estar tot el 2008, l’any que va néixer la meva filla, i el gener del 2009, quan els tocava fer-me fix, em van acomiadar. Vaig entrar en la pitjor etapa de la meva vida aquí a Barcelona: del 2008 al 2012, gairebé quatre anys a l’atur.

La recordo com un malson, vinga a enviar currículums, i com si res, i el temps passava i pensava en la meva filla acabada de néixer i la meva dona i en com tiraríem endavant… Una agonia. En aquella etapa, vaig treballar durant algun temps per a una empresa de seguretat com a vigilant en esdeveniments puntuals amb contractes d’hores, i també com a grum en algun hotel. I vaig aprofitar la meva situació d’aturat per formar-me i fer cursos a Barcelona Activa: un sobre informació turística em va donar l’oportunitat de fer pràctiques com a recepcionista en un hotel del carrer de Ramon Turró. Tinc el currículum ple de cursos. El 2012, em van trucar d’una empresa externa a l’aeroport que s’encarrega d’ordenar i controlar el trànsit de taxis a la sortida de les terminals per evitar col·lapses i procurar que els passatgers que arriben no es quedin sense taxi, i em va oferir un lloc com a controlador. Hi vaig estar cinc anys; al principi combinava aquesta feina per torns amb les altres feines esporàdiques per hores, i després, quan aquí em van fer un contracte fix, ho vaig combinar amb una altra feina dins l’aeroport amb Suissport, una empresa de handling que en aquell moment portava tots els serveis d’atenció i manipulació de l’equipatge dels passatgers, des de l’embarcament fins que baixa de l’avió. Després de fer un curs de preparació que incloïa la conducció del toro per moure les maletes, em van fer un contracte de vint hores com a operari d’objectes perduts. Els companys em deien l’endollat perquè havia arribat l’últim i m’havia tocat el millor lloc: la meva feina era controlar en una habitació les maletes perdudes que entraven i sortien, no havia d’anar i venir carregat amb maletes ni sortir a pista. En acabar la temporada d’estiu em van renovar per cobrir una baixa de quaranta-dues hores al mateix departament (tot plegat, gairebé un any). Així vaig passar tot el 2013 treballant quaranta hores a la setmana aquí i trenta-cinc al control de taxis, quadrant torns, esmorzant, dinant, i de vegades dormint, entre torn i torn al cotxe. Molts dies entrava a les sis del matí a una feina i no sortia fins a les dues de la matinada de l’altra, i m’oferia per fer els torns més durs en una per poder treballar en l’altra. Allò era inhumà, i al cap d’un any, el meu cos ja no ho podia aguantar, així que, al marge de continuar enviant currículums, com que estava en contacte amb gent que treballava per a les empreses de VTC, em vaig llençar a preguntar què s’havia de fer per treballar amb ells com a xofer o conductor. Només calia treure’s el carnet de BTP. Jo havia arribat de Cuba sense carnet de conduir i me l’havia tret mentre estava a l’atur. Ja feia temps que em passava pel cap de treure-me’l però anàvem molt justos i valia molts diners, fins que de sobte un dia la Bego em va dir que l’endemà ja podia anar a l’autoescola, que m’havia pagat el curs. Quin gran encert, aquella inversió. Ara només necessitava el BTP. Així doncs, vaig anar un dia a l’autoescola i em vaig comprar el llibre, vint-i-cinc euros per a no res, perquè l’any següent van eliminar l’obligatorietat de tenir aquest carnet i qualsevol podia fer de conductor per a una VTC sense tenir-lo. Com que la feina com a controlador de taxis trontollava, em vaig comprar un vestit i una corbata i ben mudat vaig començar a presentar-me en diferents empreses de VTC per oferir els meus serveis com a conductor.

Aquell any, pel Mobile World Congress, em va trucar una empresa amb seu a l’Hospitalet i m’hi vaig presentar per fer una petita entrevista i unes preguntes per comprovar el meu anglès. Aquells dies ja em van fitxar com a reforç. A l’estiu em van tornar a contactar i va ser un no parar: em pagaven per servei, sense contracte i en negre! No entenc com poden permetre una cosa així, però en aquell moment tampoc m’ho preguntava, perquè necessitava treballar i guanyar diners per poder viure. Al mateix temps, em van trucar d’una altra empresa, Aerocity, amb la qual vaig contactar a través d’un altre cubà que hi treballava. Em va citar l’amo, que va venir de Madrid uns quants dies, en una cafeteria del Triangle, al centre de Barcelona, per explicar-me unes condicions que després no es corresponien amb la realitat: no es cobrava en negre, és cert, hi havia una nòmina, però en l’entrevista em va dir que el 75% de la facturació que aconseguís era per a mi i que d’aquest percentatge es restaven les despeses del cotxe; però no va ser així. A l’hora de la veritat, va resultar que em pagaven mil euros bruts (mil dos-cents en temporada alta) sempre, per més que facturés, i a més m’obligaven a signar una carta de renúncia per no pagar indemnització en cas d’acomiadament. El cotxe el posaven ells i tenies l’opció d’emportar-te’l a casa al final de la jornada, sempre que el tinguessis en un pàrquing, és clar. Eren uns pirates, però l’experiència em va servir per conèixer bé Barcelona i aprendre a moure’m per la ciutat. Va ser un entrenament per poder treballar amb molta més desimboltura a l’empresa de VTC on soc actualment, la mateixa que em va donar l’oportunitat d’iniciar-me en aquesta feina. I m’estic traient el carnet de conduir d’autobús, una inversió personal de més de dos mil euros que ha suposat un esforç econòmic a casa, però que em donarà l’oportunitat de tenir, en aquesta mateixa empresa, un contracte amb una nòmina fixa tant en temporada alta com en baixa, perquè ara, tot i que tinc nòmina, fluctua en funció dels serveis que facturo al mes. I hi ha temporades molt i molt fluixes.

La vida de l’immigrant no és fàcil, sobretot quan trobar feina és complicat fins i tot per als que són d’aquí. Un dels avantatges de ser cubà és que domino l’anglès i he treballat en el sector turístic, i això en una ciutat com Barcelona t’obre portes. També tinc la sort que estant a l’atur em vaig poder treure el carnet de conduir, que val uns diners que no tothom es pot permetre. A molts immigrants, no tenir recursos per adquirir coneixements o assolir certs requisits per accedir a un ventall més ampli d’ofertes laborals els tanca moltes portes, i ja està prou malament el mercat que, si a més, tu ets l’últim d’arribar, el nou i el que no té experiència, has begut oli. Has de tenir facilitat per fer contactes i moure’t, moure’t, moure’t sense parar, sense desanimar-te ni frustrar-te.

Etiqueta de grup

Veig a les notícies les entrades massives d’immigrants i em sento afortunat perquè, tot i que jo també ho soc, les meves circumstàncies no són les mateixes, jo soc aquí voluntàriament. I els planyo, perquè veig clarament que el problema de la immigració és un problema intern de difícil solució: els països dels quals procedeixen tenen pocs recursos o estan en guerra, però, a més a més, l’economia de les potències, inclosos els països europeus, se sustenten sobre interessos i aprofitant-se dels estats subdesenvolupats. Aquestes entrades massives són negatives per als immigrants que ja fa anys que som aquí? Sí, però sempre des del punt de vista de l’acceptació social.

En general hi ha un rebuig cap a la immigració, i al final no es mira qui va entrar de manera legal o il·legal, no es fan distincions, tots som iguals: immigrants. Considero que és una etiqueta que ens afecta com a grup però, en termes d’oportunitats econòmiques o laborals, com a col·lectiu no ens ho posa encara més difícil. A mesura que fa temps que ets aquí i ja estàs més assentat, no és tan difícil com per als que acaben d’arribar i han de començar de zero. Hi ha gent que diu que els immigrants han contribuït a rebaixar els salaris, que ells cobren menys per fer el mateix, però no és veritat. On he anat treballant jo no m’he trobat que em paguessin menys per la condició d’estranger; pagaven a tothom igual de malament. I, en tot cas, si es donen aquestes situacions, no és culpa de l’immigrant —si necessites menjar, què has de fer?, no acceptar una feina?—, és culpa de l’empresari, que paga menys. Al final, el sistema. O la gent s’apunta a la teoria de la conspiració: els que estan en contra de l’entrada d’immigrants envien el missatge i enreden perquè la gent que els fa cas amb els ulls tancats i sense qüestionar-se res es posi en contra del nous, per tapar que ells són els veritables responsables i que mantenen aquesta situació de desigualtat. Alguns patriotes diuen que no volen immigrants, però després són els primers que contracten assistentes immigrants, a qui paguen menys i en negre, o contracten mà d’obra immigrant i barata a les seves empreses. Al final, l’immigrant que arriba nou a un país és sempre el més perjudicat perquè els que diuen que no volen que vinguin són els primers d’aprofitar-se’n, i els que estan al seu costat acaben deduint que a ells els paguen menys per culpa dels immigrants.

I sí que hi ha temporades que veus un increment de desconfiança vers els immigrants, en entrar en una botiga, per exemple. Però tot depèn molt de la zona de Barcelona i de la procedència de l’immigrant; és estrany, però hi ha diferents estatus dins la immigració, cadascun amb uns estereotips ben marcats. I això també és un problema per a la integració i l’adaptació.

Tot i això, considero que no vaig tenir gaires problemes d’adaptació. És clar que no soc un cubà típic, en el sentit de la imatge que la gent s’ha fet de nosaltres aquí: el cubà escandalós, que va per la vida cridant i xerra molt i amb tothom per guanyar-se la gent i intentar treure profit de tot. Quan la meva dona em va conèixer i vam reprendre el contacte, es va apuntar a classes de salsa per poder ballar amb mi quan ens retrobéssim. Quina decepció, pobra, quan va descobrir que no m’agrada la salsa; sí, en sé ballar, que he estat animador d’hotel, però no m’agrada. Soc tan atípic que m’agrada més la música americana; de jove, tenia un grup de rap amb tres amics. Ens dèiem Tiempo Extra i vam ser coneguts, fins i tot vam fer actuacions, bolos, que moltes vegades ens pagaven en espècie: quatre ampolles de rom, una per a cadascú, i mitja caixa de cerveses, i, de vegades, cinquanta pesos cubans a repartir. Quins temps! Amb una gravadora de doble casset agafàvem cançons de rap i aprofitàvem la base instrumental del final per crear la nostra pròpia base musical enllaunada a cop de tallar i enganxar. Era feina artesanal. Després cantàvem la nostra lletra i ho gravàvem a sobre.

Soc un tipus tranquil, obert i extravertit, però prudent; respecto molt la gent, però també vull que em respectin a mi; jo no em fico en problemes, ni en la vida dels altres, i això la gent ho valora, i per descomptat, quan he de cantar les quaranta a algú, també les hi canto. Però em costa molt mostrar-me si no hi ha confiança. Aquí les relacions són més fredes i menys improvisades però jo vinc d’un país molt aficionat a les relacions socials, a anar a casa dels amics sense avisar; a Cuba la vida es fa al carrer, vas xerrant i la gent es fica en la teva conversa. Som així, ni millor ni pitjor. Cadascú és una mica com el seu entorn, i crec que el sistema econòmic també hi té molt a veure: l’occidental és un sistema egoista en el qual tu treballes per a tu, per als teus objectius i interessos, i d’alguna manera això et porta a sortir en grups més tancats.

Per a mi el pitjor és la nostàlgia. El primer any va ser terrible, no poder veure la meva mare ni els caps de setmana. Tinc tres germans: el gran i jo som del mateix pare i de la mateixa mare, i el petit és germà per part de pare, que està casat per segona vegada i divorciat. També tinc tres nebodes: la més gran té setze anys i acaba de tenir una filla. Al cap de pocs mesos d’arribar aquí va morir la meva tia, que era com la meva segona mare perquè em vaig criar amb ella i el meu cosí a temporades ja que la meva mare viatjava contínuament per motius de feina, i ho vaig passar molt malament.

Per espolsar-me la melangia recordo que em posava vídeos i buscava coses sobre Cuba; picava l’adreça de casa meva al Google Earth i ampliava la visió satèl·lit fins que en podia veure el pati, i també passava estones en una mena de fòrum que es deia CiberCuba. Amb el temps ho vaig deixar de fer. També vaig conèixer algun cubà en les meves feines i he tingut una gran sort que altres no han tingut, que és la família de la meva dona. Els dos primers anys de ser aquí vaig viatjar a Cuba tres vegades. Després hi vam anar quan la Naia tenia sis anys, i no hi havíem tornat fins aquest estiu passat. I cada vegada que hi vaig em sembla que el meu país està pitjor.

Quan fa anys que no hi vas, fas comparacions, és inevitable, i veus carències a les quals no donaves importància quan eres allà. Per exemple, jo sempre he considerat que vivia en una bona casa: dues plantes, quatre habitacions, bona cuina, una bona sala amb un pati mitjà… Per això sempre dic que no tenia necessitat de marxar; la meva família és privilegiada perquè mai ens ha faltat de res, ni abans ni després de la Revolució. La meva mare era infermera, una bona professió, i el meu pare va ser dirigent d’una empresa de construcció i cap de manteniment d’una empresa de gastronomia, i abans, carnisser; això significava molts recursos. El meu avi per part de mare era procurador públic, va saber treure’n profit i es va poder comprar una bona casa amb una hipoteca que va continuar pagant fins i tot després de la Revolució. Per part de pare, en canvi, eren molt pobres.

Però ara quan hi torno ni tan sols les bones cases m’ho semblen. La meva està descuidada, necessita millores, reparacions… I després hi ha el tema de l’aigua: l’aixeta no raja de manera constant durant totes les hores del dia, i els talls d’electricitat són una constant. A Cuba falten recursos, i des d’aquí sempre intentes contribuir enviant-hi diners, però és complicat, sobretot quan un dels dos, la Bego o jo, estem a l’atur, i a més tenim una nena. Amb una situació econòmica inestable com la nostra no pots estalviar gaire, i si ho fas és per tapar forats aquí o pensant a poder anar-hi de visita. I quan hi vas portes coses que saps que hi fan falta. D’altra banda, actualment, tenir diners a Cuba no és garantia de res si no hi ha què comprar. I hi ha carestia, falten productes, sobretot d’higiene i neteja.

Tot i així, tinc la sensació que viure aquí és més dur que allà, perquè al final a Cuba, si et falta res, ho busques i tens maneres de trobar-ho. Aquí el que és il·legal és il·legal; allà el que és il·legal és alegal mentre no l’enganxin. Per exemple, per a la gent que treballa darrere d’una barra o a l’hostaleria és fàcil: de cada ampolla d’una beguda alcohòlica se’n poden treure cinc copes, però l’estiren per fer-ne deu i al final del dia tenen una ampolla de l’hotel gratis que poden revendre per cinc dòlars, que és un salari al canvi en pesos. Quan aquí treballava a l’Hesperia veia els carros amb els llençols, les tovalloles i els productes de neteja als passadissos i pensava: a Cuba agafes un parell de tovalloles grans blanques, les vens i tens un sobresou, però aquí, ¿qui te les comprarà amb el nom gravat de l’hotel? Al meu país, com a cubà, per molt malament que estiguis econòmicament i laboralment sempre hi ha alternatives i, si coneixes el funcionament de les coses, sempre és més senzill aconseguir diners. A Catalunya es viu millor que allà, però només si trobes una feina segura i estable, en el sentit que et proporcioni un sou fix al mes —per molt baix que sigui—. És complicat, sí, però també és cert que després de deu anys aquí tinc més taules i sé moure’m sempre legalment per buscar-me la vida: segueixo sent un cubà amb instint de supervivència, he adaptat la meva inventiva i capacitat per sobreviure als recursos i a la manera de fer d’aquesta terra. No m’ha anat pas tan malament.

Quan un va a viure a un país més desenvolupat del que prové, tot i que jo no vaig venir aquí per aquest motiu, vol progressar. Al principi, quan al cap d’un mes d’arribar vaig trobar feina, em vaig sentir alleujat. Després, amb la crisi, he de reconèixer que hem passat temporades molt dures en què fins i tot hem coincidit a l’atur la meva dona i jo…, i amb una nena! Se’t fa un nus a l’estómac, però lluites i no et rendeixes i per tirar endavant trobes un motiu. El meu són la Bego i la Naia. I fas més d’una i dues feines alhora cobrant de vegades una misèria i fent més hores que un rellotge, però sobrevius. I, al final, mires enrere i potser les teves expectatives no s’han complert al cent per cent, però al final tampoc ha estat catastròfic: no he dormit mai al carrer, sempre he tingut un sostre on refugiar-me, no m’ha faltat el menjar, i tinc la meva família d’aquí. I ho tornaria a fer. Em casaria amb la Bego, vindria a Barcelona i tindria la meva filla. Qui m’ho havia de dir, que deixaria Cuba! I ara ja fa dos anys que tinc la nacionalitat espanyola. Va ser una casualitat perquè mai m’hauria plantejat sol·licitar-la si el dia que vaig anar al Registre Civil a inscriure la meva filla Naia no m’hagués cridat l’atenció un cartell que indicava el lloc on es feien els papers per tramitar la nacionalitat. Soc curiós de mena i m’hi vaig acostar només amb la intenció de preguntar per saber què es necessitava. La noia que em va atendre m’ho va pintar tan fàcil —només calia aportar la documentació— que vaig sortir d’allà amb cita per entregar tot el que em demanaven. El més complicat va ser obtenir el certificat de bona conducta a Cuba, i no perquè jo tingués antecedents penals sinó perquè la burocràcia al meu país és lenta i val diners. Tot i que aquests temes sempre són lents: des que vaig presentar la sol·licitud fins a l’aprovació van passar gairebé quatre anys. Però sí, fa dos anys em van convocar a un acte conjunt amb altres immigrants al Registre, a la plaça del Duc de Medinaceli, i vaig tornar a casa convertit en espanyol després de signar on em van indicar i de prometre —que no és jurar— la Constitució.

Si sabessin que l’1 d’octubre de l’any següent, el 2017, vaig anar a les urnes a votar «sí» en un referèndum il·legal… Per la meva formació política, perquè soc negre i cubà, al final, els amics dels meus amics són amics meus. I posats a posicionar-me, sempre em poso de part del més dèbil. Sincerament, crec que per aconseguir la independència a Catalunya s’haurien d’haver posat forts durant la Primera República i durant la Transició, i potser ho haurien aconseguit, però ara és complicat. En tot aquest tema pesa molt la supèrbia de l’Estat espanyol, incapaç d’escoltar què vol Catalunya. Si fa tres anys haguessin accedit a fer un referèndum legal, ara sabríem si realment els catalans volien o no la independència. És més, penso que hauria sortit que no. Espanya és un país democràtic, però la resposta repressiva de l’Estat ho posa en dubte i, al final, la democràcia que ens volen vendre no és tan real com la pinten: uns diuen que volen demanar a la gent si vol que Catalunya sigui independent o no, i els altres diuen que, si ho fan, ho impediran com sigui. Aleshores, què, he d’aguantar el que tu m’imposis? No, jo vull tenir dret a decidir, després ja veurem si decideixo sí o no a la independència, però vull decidir. I per això vaig anar a votar, i vaig votar sí. Totes dues bandes s’haurien d’escoltar més, respectar-se i dialogar per intentar entendre’s.

Carn d’olla, botifarra i taronges amargues

Com que soc partidari d’adaptar-me a la terra on arribo, estudiar i aprendre, descobrir el seu tarannà, els seus costums, què es fa i com, no em va costar gaire, més enllà de les dificultats de la nostàlgia. Ni tan sols amb l’idioma. Estic casat amb una catalana amb qui sempre parlo castellà perquè ens vam conèixer en aquest idioma i no em surt fer-ho en català, però el sento, el llegeixo i l’entenc, tot i que em costa parlar-lo. Inconscientment ja introdueixo paraules autòctones en el meu discurs i això a Cuba em delata com a estranger i alguna vegada, quan he anat a comprar, m’han intentat cobrar a preu de turista, per això procuro anar-hi amb algú que hi visqui: si s’ha de preguntar, que ho faci l’altre; i pagar, ja pago jo.

De fet, pràcticament només escolto la ràdio en català —RAC1 i Catalunya Informació— tret d’algun programa d’entreteniment a la SER. I mentre vaig estar a l’atur vaig fer un curs de català per a estrangers a l’escola de Normalització Lingüística. Em vaig acostumar a veure els partits de futbol del Barça —perquè soc culer, des d’abans d’arribar aquí— en català, i si la retransmissió a la tele era en castellà, abaixava el volum i engegava la ràdio amb el Joaquim Maria Puyal. Soc del parer que com més saps d’allà on vius, millor. No entenc quin problema tenen alguns amb el català; si els catalans tenen el costum de passar-se al castellà quan hi ha algú al grup que no en sap per més que els insisteixis que no ho facin, què vols aprendre?

Conec la història de Catalunya, m’ha interessat i l’he estudiat perquè m’agrada, i tinc inquietuds. Sé qui és Guifré el Pilós, Jaume I el Conqueridor i com es va formar Catalunya, la guerra dels Segadors i el 1714. És bo tenir informació, sobretot en una terra tan convulsa políticament per problemes de territorialitat, identitat nacional i idioma.

Això sí, he de confessar que hi ha tradicions catalanes que no entenc, per exemple, els petards per Sant Joan, tot i que m’encanta el castell de focs que fan a Blanes per la festa major. Em criden molt l’atenció els castellers, una tradició que he tingut l’oportunitat de conèixer des de dins, perquè el pare de la meva dona és un dels fundadors dels Castellers de Barcelona, però no m’han pogut convèncer per fer pinya. És allò de mirar-s’ho des de fora. M’encanta la carn d’olla i la botifarra amb seques, però si hagués de portar alguna cosa de la meva terra cap aquí, serien les taronges amargues per cuinar, els mangos i altres fruites saboroses com el mamei. Si tornés a Cuba, d’aquí m’emportaria vins, sobretot negre, i res de Rioja ni Ribera del Duero, vi de la terra, del Penedès.

I és clar que m’he plantejat tornar-hi, però no sol sinó amb la meva dona i la meva filla. Arran de la crisi, i en moments en què la situació laboral estava pitjor del que està ara, ens vam plantejar fins i tot anar cap allà i muntar-hi un negoci, però és complicat. Es necessiten diners, a més dels problemes d’adaptació que podria comportar un canvi de vida per a elles dues, en la manera de viure, en l’escola… Impossible, haurem d’esperar a jubilar-nos. Això sí que ja està gairebé decidit: amb la pensió que ens donin, si és que encara existeixen les pensions, a Cuba podrem viure bé. Tot i que, ara que hi penso, trobaria a faltar Barcelona, perquè no ho he dit, però aquesta ciutat m’agrada, és oberta i cosmopolita, té molts serveis i s’hi viu bé a pesar de les dificultats econòmiques.

De fet, l’última vegada que vam anar a Cuba va ser aquest estiu i els darrers dies jo també tenia ganes de tornar a casa. Sí, perquè aquesta ciutat ja la sento una miqueta meva. I quan arribo a Barcelona, durant algun temps inevitablement me’n tornaria allà; és la síndrome de l’immigrant. Un dia navegant per internet vaig trobar un documental que van fer Gonzalo Rubalcaba, músic cubà que ha viscut a Mèxic i els Estats Units, i Pancho Céspedes arran d’un disc conjunt que es diu Con el permiso de Bola, un tribut a un compatriota, Ignacio Jacinto Villa, Bola de Nieve. En el documental, Rubalcaba diu a Céspedes: «Mira compadre, el problema de ser immigrant és que arriba un moment en què un no és ni d’aquí ni d’allà». És cert perquè, al final, al país on ets sempre seràs l’immigrant, i quan tornes a casa sempre seràs el que viu a fora. Com més temps passes fora, per més que l’arrelament individual perduri i tu et sentis d’on vas néixer i créixer, el sentiment col·lectiu de pertinença es va diluint fins a desaparèixer.

És dur, però almenys estic en un món que m’acull i m’hi sento bé. Tinc la meva dona i la meva filla i soc feliç, tinc la gent més propera i em sento acompanyat… Però penso en aquests immigrants que estan sols, que no tenen res aquí, només rebuig, i ha de ser dur i insuportable. No ho vull ni pensar.

Història recollida per Inma Santos.