HASSAN OUZANNOU

Marroc, 1992

«Vaig arribar a Espanya sota un camió, després d’intentar-ho potser dues-centes vegades».

Soc en Hassan Ouzannou, nascut a Ouarzazate, a quatre hores de Marràqueix, i vaig arribar a Espanya sota un camió. Tenia setze anys. Era un dissabte a la tarda de l’estiu del 2008, no recordo si va ser l’agost o el setembre. Feia setmanes que intentava colar-me en un dels camions que fan cua al port de Tànger per creuar l’estret dins un ferri. Cada dia ho provava vuit, nou, deu cops. M’enganxaven els conductors, o els gossos, o els guàrdies del vaixell o qui fos i em feien sortir. Així cada nit fins que m’atrapava la policia. Potser ho havia intentat cent cinquanta vegades, o potser dues-centes.

Aquelles setmanes a Tànger, havia conegut un noi que ja tenia experiència creuant la frontera. Es deia Ibra, era marroquí com jo i havia entrat a Espanya vuit cops, però sempre el retornaven quan l’enganxaven. Ell em va ensenyar com s’havia de fer compartint cada truc que havia après. Sabia, per exemple, que els camions Fercam eren els que tenien més espai per amagar-s’hi, a sota, i també coneixia els racons que queden fora de la vista dels conductors, que quan criden «surt, que t’estic veient» potser no és veritat. Si els sents cridar contra el camió i picar amb una barra, em deia, t’has de quedar quiet i esperar que marxin. Potser tens sort.

I en vam tenir. O, com a mínim, així va ser per a mi. Vam pujar plegats a un camió i vam entrar junts al vaixell, però ell no va arribar a desembarcar. Quan vam quedar aparcats, li va venir gana i va voler anar a buscar menjar. Jo no vaig voler sortir d’allà dins, però ell va voler fer el fatxenda. Van passar deu, vint, trenta minuts i no tornava. Segurament algú el devia enxampar sortint de sota el camió. Ja no el vaig tornar a veure. Estava sol i a partir de llavors hauria de fer la meva.

Quan vam tocar terra ja era negra nit. Començava el viatge i l’únic que sabia era que no m’havia de moure d’on era. Ara, sota els camions, ja no hi ha forats com el que em va servir d’amagatall. Suposo que s’han adonat que era senzill que la gent s’hi fiqués, perquè eren més o menys segurs. Veia com l’asfalt i les línies blanques lliscaven sota meu, però havia passat tantes estones en aquells raconets durant les setmanes anteriors que m’hi havia acostumat i m’hi havia arribat a adormir. Suposo que per culpa d’això vaig estar tot l’any següent sense sentir res amb l’orella dreta, que era sobre la que vaig estar estirat els dos dies sencers que vaig passar sota el camió.

Tenia molt clar que, com més lluny m’enganxessin, menys probable seria que em retornessin al Marroc i que, per tant, no m’havia de moure gaire. De fet, només ho feia quan el conductor parava a posar gasolina o a dormir. Aleshores jo treia el cap i bevia una mica d’aigua del dipòsit que té entre les rodes. I així vaig passar des de la nit del dissabte fins a la del dilluns.

Recordo que eren les deu de la nit quan vam parar a Sabadell Nord. Ho he sabut més tard, és clar, perquè aleshores no parlava castellà ni català, només algunes paraules de francès. No sabia on era, però vaig decidir baixar i preguntar com arribar a Bilbao. Jo volia anar-hi perquè m’havien explicat que allà hi havia un centre per a nouvinguts on, si et portaves bé, et feien els papers en molts pocs dies, que era el meu objectiu final. Deu anys després, encara no he trepitjat aquella ciutat, però això aleshores no ho podia preveure.

A Sabadell vaig trobar un nano del meu país que parlava àrab. Quan em va veure tan brut ja va saber d’on venia. No va fer falta que n’hi donés cap detall. Va trucar al meu germà per dir-li que era amb ell i no va voler acceptar els diners que es va oferir a enviar-li per cuidar-me. «Estigues tranquil, que en Hassan vindrà a casa meva, soparà, es rentarà i dormirà, i demà ja podrà anar on vulgui». I així va ser.

Després d’esmorzar, vaig agafar un tren a l’atzar i vaig acabar a Barcelona, a l’estació de Catalunya. Em va costar tot el dia descobrir com arribar a Sants i, per fi, poder agafar un tren cap a Bilbao. Tot sense bitllet, perquè en aquella època era senzill entrar als trens sense pagar. Un cop dins el vagó, em va sorprendre veure que hi havia llits. Aquell dia havia pujat per primera vegada a un tren, i encara que la resta dels passatgers estiguessin tranquils, a mi em feia por veure que anava molt ràpid. No entenia com era que allò no es trencava per tot arreu.

Dues hores després, uns revisors em van demanar el bitllet, i com que no podia entendre’ls i tampoc no tenia res per donar-los, els vaig haver d’acompanyar. Quan vam arribar a Lleida ja m’esperaven els Mossos. Una noia i un noi. Em van tractar molt bé, ho recordo perfectament. Suposo que si no els molestes, ells no et molesten. Són diferents de la policia del Marroc. Aquells et peguen per qualsevol cosa i, si et detenen, et prenen els diners que portes al damunt. A mi, els mossos em van dur al cotxe sense emmanillar i van intentar creuar alguna paraula en francès, però més de broma que una altra cosa. Es van aturar quan van veure un noi àrab que coneixien i van intentar que els fes de traductor, però jo feia veure que no m’assabentava de res i ràpidament es van rendir.

No em van dur al calabós, sinó a les oficines de la comissaria, on em van fer preguntes i em van preparar un sopar abans d’acabar la nit en un centre d’acollida. No era un lloc només per a immigrants, sinó per a tot tipus de menors. Tant se valia que fóssim nois o noies, d’aquí o de fora; tots érem menors que no teníem adults que es fessin responsables de nosaltres. Vaig passar-m’hi vuit dies i em vaig avorrir molt, però aquell temps em va servir per descobrir que ja no volia anar a Bilbao. Allò ja m’estava bé per començar.

Pitjor que una presó

Com que no hi havia plaça per seguir a Lleida, em van dur al centre de menors Vilana, a la vora del Peu del Funicular. Allà em van preguntar com havia arribat i des d’on, quina edat tenia, si havia delinquit. Aquella era la tercera vegada que m’interrogaven i encara m’ho van preguntar moltes vegades durant els primers mesos, suposo que per vigilar si mentia o no, o potser per saber com arriba la gent, si és pagant a algú o què. Cadascú els deu explicar una cosa diferent, alguns arriben en pastera, altres com jo, sota un camió, altres saltant un mur i altres amb visat. Tota la informació la passen a la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i suposo que així creuen que ho controlen tot millor.

El centre era ben bé com una presó. De fet, poc després vaig veure la pel·lícula Celda 211, i m’adonava que Vilana era molt pitjor que qualsevol garjola de qualsevol pel·li. Érem vuitanta persones, alguns de molt perillosos; sé que hi havia hagut baralles, que molts es drogaven i que fins i tot hi havia hagut morts. Alguns dels negres devien tenir trenta anys i deien que en tenien disset per poder seguir allà. [Un any abans que hi arribés en Hassan, el novembre del 2007, el centre va aparèixer als mitjans de comunicació perquè una baralla entre adolescents interns va acabar en un motí tan greu que va haver de ser resolt per sis patrulles dels Mossos. Mentre en Hassan va ser-hi, van produir-se diverses manifestacions de veïns demanant el tancament del centre, ja que les fugues eren habituals i s’havien denunciat robatoris a domicilis, agressions i intimidacions. El centre va tancar l’abril del 2012.]

Comparat amb aquests nanos, jo era un pobre home allà. A la meva família està molt mal vist robar, el meu pare m’hauria tallat les cames si hagués robat. Jo vinc d’un poble petit, i allà, si robes, quedes marcat de per vida. He tingut moltes oportunitats de robar. Treballo de nit, més tard en parlaré, i al·lucino de la quantitat de carteres que trobem quan toca recollir el local i mai gosaria obrir-les i agafar el que no és meu.

El cas que més m’agrada explicar, però, em va passar a Rubí, a prop d’on jugava a futbol amb els amics. Resulta que vam trobar una d’aquelles bosses petites que les velles solen dur sota el braç. Vam obrir-la per veure si hi havia el DNI i, per tant, l’adreça, i vam trobar-lo, però també hi vam veure cinc-cents euros. No vam tocar res i el vam dur a la senyora, que es va emocionar, perquè eren els diners del lloguer del pis i tot just els acabava de treure. Plorava i ens repetia que «sempre havia pensat que la gent era dolenta». Va ser una bona anècdota.

Però seguim al centre de Collserola. L’important en aquest centre era tenir bon cap, perquè et feien seguiment diari. Miraven si t’escapaves, si tractaves bé els educadors, si et barallaves, si et drogaves; cada dia et puntuaven, apuntaven el que valies. Els que es portaven bé, pujaven de nivell i podien anar fent més i més activitats i estar-s’hi fins als divuit anys i, fins i tot, acabar aconseguint papers. Però si et ficaves en embolics, et tenien tancat. Vaig conèixer nanos que feia tres anys que hi eren i no havien aconseguit cap paper. Són nanos que s’escapen quan hi ha activitats i potser tornen borratxos o drogats, o amb cicatrius d’alguna baralla.

Com que em portava bé, m’anaven pujant de nivell. Em deixaven anar a totes les excursions, fins i tot a Port Aventura. I aviat em van dir que em traslladarien a un centre millor. És un sistema semblant a una escala. Si veuen que no val la pena gastar-se diners en tu, et deixen allà sense fer res, però si ets bon noi et fan pujar esglaons.

Resulta que a Manresa, al Centre Estrep de Sant Salvador de Guardiola, volien quatre persones més i van escollir-me a mi i a tres més de la meva regió. Tots quatre érem berbers, que és una mica com ser català dins Espanya perquè tenim una altra bandera i una altra llengua. El cas és que els de Tànger es van rebotar molt. «Per què agafeu els berbers?», cridaven, «per què a nosaltres no?», i així va començar el merder. Llançaven cadires i van trencar portes, estaven embogits i els van haver de reduir. Eren tots de ciutat, gent acostumada a drogar-se i fotre mà a les butxaques alienes, i era impossible que els pugessin de nivell. Els de poble som diferents, perquè no pots fer quedar malament la teva família.

La primera feina

Va ser la primera vegada que trepitjava la seu de la DGAIA. Hi havia sofàs, taula de ping-pong i futbolí, ens van dur sucs i entrepans. Era un hotel de cinc estrelles! Aviat ens van cridar: «Hassan, Idir, Jouseff i Ibra, ens en anem». Ells estaven morts de por, perquè no se’n fiaven i creien que ens durien al Marroc, i es van posar molt nerviosos quan vam sortir de la ciutat amb la furgoneta i anàvem veient els senyals de l’aeroport. Com que no parlàvem ni una paraula de castellà ni català, no enteníem gaire què passava i veure els dibuixos d’avions ens espantava. Recordo que només ens vam tranquil·litzar quan vam veure que l’aeroport ja era ben lluny.

A Manresa ens van tractar molt bé i ens van oferir ajuda en tot. Sabíem que si ens portàvem bé, era un bon lloc. Teníem habitacions amb dos llits i un armari, on podia guardar la roba que m’havien anat donant als centres des que havia arribat. Aviat vam descobrir que ens entenien i que confiaven en nosaltres, perquè ens van donar clau del local per entrar-hi i sortir-ne i els educadors marxaven a les nits. Ens van apuntar a un curset de castellà a prop de l’Arc del Triomf, però en vaig aprendre poc. Tot el que sé és del carrer, igual que amb el català. Encara no el parlo, però l’entenc perfectament. Tinc ganes d’aprendre’n, perquè tothom que m’ha tractat bé a Espanya és de Catalunya.

No van tardar ni vint dies a donar-nos els papers i el passaport. Aleshores vaig poder fer més cursets, aquesta vegada de forner i de pastisser, vam fer excursions a Berga i la Molina per tocar neu, vam anar a parcs aquàtics i ens van muntar unes colònies. Amb tot, teníem clar que, en el fons, tot allò era una preparació per poder viure sols algun dia. Va ser aleshores quan vaig contactar amb els germans maristes, que comparteixen la gestió d’un centre per a joves tutelats i extutelats amb la Generalitat a Rubí. Allà hi vaig viure dos anys. [El centre es diu Llar Champagnat i és un pis assistit que fa servei per a l’Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat (ASJTET), pertanyent al Departament de Treball, Afers Socials i Família. Els germans conviuen amb els joves amb l’objectiu d’acompanyar-los i educar-los perquè puguin acabar emancipant-se.]

Ells em van ajudar molt, vaig fer un curset d’anglès i un altre per ser cambrer al centre que tenen a Ciutat Vella, l’Associació Gabella, i després en vaig fer uns quants de lampista i de paleta al Prat, a l’Associació Saó. Quan havien passat sis mesos, em van cridar. «Què dec haver fet malament», vaig pensar. I va resultar que, com que tenen contactes amb empreses, els havia arribat una oferta d’ajudant en una obra. Calia muntar l’aigua, la llum, el gas i altres coses en uns edificis de la Zona Franca. El primer dia, no tenia ni idea de com es feia res. La faré ben grossa, recordo que em deia. Però vaig anar seguint el que feia el que manava i vaig aprendre ràpid per on passaven els cables i com es feia tot. Aquell va ser el meu primer contracte.

Jo ja tenia dinou o vint anys, cobrava bé i seguia vivint amb els germans. No puc explicar tot el que vaig aprendre a l’obra, però va arribar un punt que es va acabar. Ja no hi havia més feina a l’empresa i em van fer fora; de fet, l’amo també havia hagut d’acomiadar son germà. No hi havia ofertes enlloc.

Tot i que vaig marxar a una altra casa dels maristes, primer al Prat i després a Sants, seguia tenint contacte amb el meu primer educador de Rubí, en Miquel Cubeles, que em deia que havia de buscar una altra feina i m’anava guiant. Em vaig apuntar a un curs de soldadura al Bon Pastor, a un programa especial en el qual em pagaven per aprendre, però una setmana abans d’acabar-lo en Miquel em va dir que feia falta algú de manteniment a l’escola marista de Badalona. «Et faran una entrevista», em va avisar, tot i que no va ser així, perquè al meu currículum quedava clar tot el que sabia fer i en Miquel ja els havia parlat de mi. El cas és que el dilluns següent havia de començar; ara tocava demostrar el que valia, però no em vaig poder ni llevar. Suposo que, dels nervis, em va pujar una febre terrible i vaig haver de dir-los que no hi podia anar. Quina vergonya, el primer dia i donar aquesta pèssima impressió.

L’endemà sí que no vaig voler quedar-me a casa. Em van presentar el noi de manteniment i la primera missió: muntar la sala de robòtica. No havia vist mai tants cables. Vam haver de posar potser cent endolls, i no tenia ni idea per on començar. Ho vaig passar fatal. Estava ben perdut. La sort va ser que en Paco, el de manteniment, em va tranquil·litzar molt: «Si no saps alguna cosa, pregunta’m a mi; jo tampoc sabia res quan vaig començar». Els maristes de Badalona tenen dos edificis, i la idea era que cadascú s’ocupés d’un. Així que m’havia d’espavilar. El primer dia que treballava sol em va tocar, ja és mala sort, arreglar una d’aquelles persianes que pugen i baixen automàticament. Premia el botó i s’enrotllava a tota velocitat, no sabia com parar-la. La vaig fer ben grossa! I les vegades que li vaig trucar… Però va ser només aquell dia; no l’he tornat a molestar, i d’allò ja fa cinc anys. He après ràpid. Arreglo qualsevol cosa i, si no hi ha res per arreglar, pinto les aules. Jo no sabia pintar, però n’he après, i tampoc havia treballat envoltat de nens, però ara em pregunten per què no puc ser el seu professor. Els diverteixo molt i els pares em coneixen, hi ha molt bon rotllo. De vegades, si veig que un professor tarda a arribar a classe, els projecto algun vídeo que els faci gràcia i riem plegats per començar el dia.

De quatre hores al dia vaig passar a treballar-ne sis. Ara espero que me’n donin vuit, però l’important és que tinc una feina estable i és just agrair-ho a qui m’ha ajudat a aconseguir-la. Qui conegui els maristes m’entendrà. N’he conegut molts i cap no m’ha fallat. El germà Cesáreo em feia classes de castellà. En Miquel va ser el meu educador durant anys. Després va ser el germà Manel Castillo, i tots van ajudar-me. És injust que s’hagi tacat el seu nom per culpa d’un professor d’educació física que va fer coses que no estan bé [es refereix als abusos sexuals que va confessar Joaquín Benítez, antic professor del col·legi de les Corts]. Encara que els he vist donar suport a molta gent que després no ho ha aprofitat i ha acabat molt malament, n’he vist d’altres que sí que han pogut tirar endavant gràcies a ells.

Ser estranger

No he tingut gaires problemes amb la policia, perquè m’assemblo a la gent d’aquí, com a mínim fins que obro la boca, però sí que recordo que una vegada hi vaig topar.

Encara vivia a Rubí, i m’ajuntava amb gent que coneixia de la discoteca de Sabadell, darrere una de les biblioteques del poble. Uns quants fumaven i els altres parlàvem, i alguna vegada se’ns acostava un nano, l’Aiun, que tenia molt mala fama. Robava cotxes, bicicletes i coses així per després vendre-ho i comprar-se xocolata o el que fumava; el tenien més que fitxat i l’havien detingut mil vegades, però seguia buscant-se la vida d’aquesta manera. Era un paio que encara avui va pel carrer amb tornavisos i tenalles a les butxaques. Tot i que els Mossos passaven habitualment i ens veien fumant i xerrant, ens deixaven en pau. Però un dels dies que l’Aiun hi era sí que van aturar-se i van fer posar tots els meus amics contra la paret. Els van fer buidar les butxaques i hi portaven de tot, és clar. Drogues, eines, res normal. A mi no em tenien vist, i suposo que per això no em van tocar, però sí que em van demanar el NIE. Gairebé ni se’l van mirar; només em van recomanar que no tornés a anar amb aquella gent perquè em buscaria problemes. Resulta que els tenen a tots fitxats, i quan hi ha problemes enganxen a tots els qui són amb ells.

Jo no m’he buscat mai problemes. Tinc molta mania als que roben, als que es barallen. Jo soc de fora, però no estic acostumat a aquestes coses, i quan a les notícies veig estrangers que causen problemes, em fa molta ràbia. Ho tinc molt clar: si ets de fora i t’enganxen robant, o abusant d’alguna noia, com l’altre dia a Santa Coloma, te’n tornes al teu país. Recordo que ho vaig dir a un amic algerià i em va dir que, si em presentés a president i ho seguís pensant, em votaria. El problema quan ho fan els estrangers és que donen mala imatge de tot el conjunt. És el pitjor d’aquest país.

Vaig començar a treballar a les nits repartint flyers pel carrer, i vaig acabar de cap de promoció de diverses discoteques. Havia estat a Sabadell, però va tancar la discoteca on era, i ara treballo amb la gent de Matinée, al Poble Espanyol. Som els que organitzem el Circuit Festival cada estiu durant vint dies, i jo soc l’encarregat de preparar les sales. Faig de tot: penjar la publicitat, muntar els llums, preparar els inflables si n’hi ha, el que sigui. Guanyava molts diners amb la publicitat, però amb això també: el desè aniversari del Circuit potser vaig cobrar 3.000 euros en vint dies de festa, que coincideixen amb les vacances que m’agafo a l’escola.

I el millor és poder sortir gratis de festa. Ens donen una acreditació i et surten nits fantàstiques. M’encanta sortir i sempre que puc ho faig, i ho faig amb gent d’aquí, perquè tinc més amics catalans que del Marroc o estrangers, encara que visc amb una noia colombiana i un noi sirià.

Per cert, jo bec quan surto. M’agrada, encara que sé que la meva religió ho prohibeix. O sigui, si algú m’ho pregunta, soc musulmà, però ho soc de la mateixa manera que hi ha molts cristians que no van a missa i segueixen dient que ho són.

El que vaig deixar enrere

Cada dos anys més o menys torno a veure la família. Aquest estiu, per exemple, hi vaig anar. Som una família gran, som sis germans i dues germanes, totes dues casades. De tots ells, només el meu germà més gran té una feina estable, així que sé segur que allà no estaria millor que aquí. No penso tornar al Marroc.

Vaig marxar perquè no volia estudiar. Era dels que arribaven de l’escola, deixaven la motxilla i agafaven la pilota per anar a jugar amb els amics. Això cada dia. Una pilota que era roba ajuntada, no com les que hi ha aquí. Però servia per jugar, i això era el que feia cada dia, encara que a la família no li agradés. I juro que m’ho feien saber. Una vegada, un dels meus germans grans, que treballava a l’hort, em va venir a buscar al camp per pegar-me amb una barra de ferro perquè no l’havia anat a ajudar. Una altra vegada, mon pare em va avisar que si només pensava a jugar acabaria malament: «Si no aproves la secundària», em va amenaçar, «no podràs seguir a casa».

Jo no en feia cas, però va arribar el cop. Quan van acabar els exàmens i va ser l’hora de saber si valia o no valia per a alguna cosa, vaig rebre la notícia: 4,72. Estava suspès.

Si torno a casa amb això, pensava, el meu pare em matarà. Vaig trucar a un altre germà gran, que era a la ciutat, i ràpidament em va dir que me n’anés amb ell, fes algun curs i busqués alguna feina. «I Europa?», li preguntava, «no creus que seria una opció?». Aleshores ell deia que jo no tenia prou cap, però jo no era idiota, sabia que no volia treballar al Marroc i ja tenia un pla, de manera que, quan vaig trobar amb qui arribar a Tànger, me n’hi vaig anar.

Allà hi vaig passar dos mesos intentant agafar un camió. Els amics que anava coneixent s’anaven cansant i tornaven als seus pobles, però jo em deia que, o ho aconseguia, o moriria intentant-ho. Només ho podíem provar al port quan era fosc, però durant les hores de sol guanyàvem diners ajudant els camioners a carregar i descarregar. Ens donaven vint o trenta euros, que era el que necessitàvem per pagar la part de lloguer del pis on dormíem vint de nosaltres que provàvem sort en aquella època.

Així vaig conèixer l’Ibra, que va ser qui més em va ajudar. Érem uns quants al port, però cada dia en fallava un. Tal qual. Va haver-hi un dia que potser en van faltar vuit. O els enganxava la policia i els enviaven lluny o es morien, és clar. Atrapats en rodes de camió o perduts i ofegats al mar.

Jo en pastera no ho hauria provat mai, allò sí que em feia por de veritat.

Tot i així, cada dia intentava pujar als camions Fercam.

A les deu o onze de la nit entràvem al port amagats, passàvem cap als camions quan vèiem que els conductors dormien o hi havia molt de soroll i havien sortit a menjar o a tirar la brossa. Sabíem quins vaixells anaven més ràpid i quins tenien gossos vigilant. Cadascú provava sort a la seva manera. Jo ho vaig aconseguir com he explicat abans i encara recordo el moment brutal en què, amagat, vaig sentir que el conductor engegava el motor, ens posàvem en marxa i entràvem al vaixell.

Alguna vegada em pregunten si ho tornaria a fer, si va valer la pena o si no vaig tenir por. Tinc molt clar que va ser una bona decisió i que no havia de témer res. L’última vegada que vaig dubtar va ser a Tànger, quan esperava per creuar l’estret i parlava per telèfon amb el meu germà. M’ho va dir molt clar: «Si tornes, ja saps el que et passarà; serà pitjor que estar sota un camió».

Història recollida per Pau Farràs.