MARGARITA FLORES

Tegucigalpa, Hondures, 1954

«Vaig venir el 1980 per servir en una casa rica i al cap de sis anys ja tenia la meva pròpia empresa».

Vaig venir a Catalunya perquè sempre he estat molt inquieta.

Recordo que, quan era petita, deia als meus pares que un dia marxaria i els ho repetia sovint; fins i tot ho tenia escrit al meu diari personal. Ja de jove, em va agafar per moure’m molt; anava al Panamà, El Salvador, Guatemala o els Estats Units.

Hi havia molta escassetat. Volia treballar i no hi havia feina. Els diners els treia del contraban que feia portant roba i sabates des d’El Salvador. Hi anava en autobús i en tornava caminant i creuant el Goascorán, el riu que separa els dos països, després d’embolicar les mercaderies amb plàstic per mantenir-les seques. Com que aquella roba i aquelles sabates eren de gamma alta, les revenia a oficinistes, advocats i gent de diners, i vaig arribar a tenir tant d’èxit que al final em feien comandes i viatjava sabent què havia de comprar exactament, com per exemple bosses o perfums.

Malgrat tot, el futur era complicat i la meva germana insistia a marxar. Qui m’ho va posar fàcil van ser uns religiosos espanyols els quals havia conegut venent-los roba, perfums i sabó, precisament. Eren de la congregació de Sant Vicenç de Paül i en aquella època eren els únics a Hondures que tenien algun contacte amb Espanya i Europa. Tant a mi com a les meves amigues ens van explicar que a Barcelona cercaven noies que poguessin servir com a minyones a les cases de gent amb molts diners, perquè en aquella època les catalanes no feien aquest tipus de feina, o això ens explicaven.

De Tegucigalpa a les Tres Torres

A totes les amigues ens va interessar. Algunes van marxar les primeres i, com que la resta vèiem que allò els funcionava, hi vam anar les següents amb els bitllets pagats per la família de torn i amb els papers arreglats. Així vaig aterrar a la zona alta de Barcelona. A mi, em va tocar una casa d’un industrial que tenia fàbriques a Rubí, que era al carrer de Rosales, 15, entre Calatrava i el carrer de les Escoles Pies; una amiga meva va anar a parar a casa dels Lara, els amos de Planeta, al carrer del Doctor Fleming; una altra va servir a casa de Jordi Pujol; i una tercera va estar amb els Lladró, que són valencians però tenien casa aquí.

Quan vaig marxar vaig deixar enrere la meva filla d’un any, que es va quedar amb els meus pares i les meves germanes, i vaig abandonar el seu pare, amb qui no volia tenir cap vincle. A Barcelona vivia molt més tranquil·la, és clar, però sempre és dur deixar enrere la família.

Ben aviat vaig veure que, efectivament, no hi havia minyones catalanes, cap ni una. En aquella casa, a part de mi, que m’ocupava de la cuina, hi havia una senyora gallega que feia el més gros, com la neteja de vidres i altres, i una noia que venia dos cops per setmana.

Vaig haver d’aprendre el que esperaven de mi ben de pressa, perquè no havia treballat de cuinera ni servint, només havia planxat, però la senyora era una persona maquíssima que em va ajudar molt. Ja havien tingut una minyona hondurenya que havia hagut de deixar la feina perquè s’havia casat amb un català, però resulta que havia deixat tan bona imatge que la família va demanar una altra noia del meu país. La senyora, doncs, em va ajudar molt, fins al punt que va ser ella personalment la que em va ensenyar a cuinar, des de les truites fins a les salses, en les quals ara soc una experta, em surten boníssimes. També em feien fer paelles, molt de peix, que els encantava, i pasta italiana, sempre al seu gust.

No vaig voler cuinar-los mai menjar de la meva terra, però algunes amigues sí que s’atrevien a cuinar plats d’Hondures. La meva germana gran era molt més llançada; va ser qui em va animar a venir, perquè jo preferia els Estats Units, i quan va començar a treballar els feia panqueques i pastissos que havia après a fer allà.

La vida em somreia, i a sobre tenia la sort de no estar sola. Érem un grup gran d’amigues, algunes hondurenyes, però altres de dominicanes, equatorianes o paraguaianes, i quedàvem a les tardes i tots els dijous i els diumenges, que eren els dies que no treballàvem, i passejàvem per la plaça de Catalunya i molts altres llocs de la ciutat. Sovint anàvem a un cafè, que ja no existeix, que era propietat del gendre d’un conegut, i parlàvem de les nostres coses. Gràcies a aquella bona relació havia conegut altres cases. La dels Pujol, per exemple, era més austera i antiga, perquè sembla que eren ben garrepes, però la dels amos de Planeta, els Lara, en canvi, era gran i luxosa.

Tornant a la família que em va contractar, només en puc dir coses bones. Tenien quatre fills, un de gran, dues noies joves i un adolescent. Ella era una dona de seixanta o seixanta-cinc anys que no treballava ni havia treballat mai, no en tenia cap necessitat, perquè la fàbrica del marit funcionava bé. Era una bona persona que sempre em va donar consells molt savis i que fins i tot s’ocupava d’anar al banc Hispanoamericano per enviar a la meva mare i a la meva filla la part del sou que volia que els arribés.

El que més li agradava de mi era com planxava. N’havia après treballant en una tintoreria a Hondures quan era molt petita, gairebé una nena, i més tard en una botiga de camises, de manera que planxar per a una família se’m feia molt fàcil.

Aquesta feina va durar sis anys, fins que vaig conèixer el meu marit a la plaça Reial. Hi vaig entrar fugint d’un negre que em perseguia per la Rambla i vaig ensopegar amb un noi manxec ben divertit. «Sembla que algú et persegueixi», em va dir. «Doncs més o menys», vaig respondre. I una tarda que havia de passar amb les amigues davant del mar la vaig acabar asseguda a la font de la plaça parlant amb aquell home. Es deia Ramón Martínez Arias. Ens vam donar els telèfons i tota la resta ja és història.

Anys enrere, ell s’havia casat ben jove —tant que la seva mare havia hagut de fer valer els seus poders com a tutora, perquè ell era menor d’edat—, però feia anys que no vivia amb la seva dona. Havia marxat a Portbou [Alt Empordà] a treballar a l’obra i d’allà havia arribat a Barcelona. Aviat vam llogar un pis i vam anar a viure junts. Tot i que no estava divorciat, no en volia saber res, de la seva dona, que vivia al País Basc. Només ens en vam recordar quan li va arribar la notícia que ella havia mort. I de cop, li van venir les presses per casar-nos, però no era la meva idea.

El que sí que vam fer va ser tenir un fill, en Ramon, que avui té vint-i-vuit anys. També vam obrir una botiga per fer còpies de claus i ferradures, que encara mantinc avui. Ell sabia fer de tot, era molt hàbil en tot el que es referia a la construcció, així que va muntar bona part del local i en vam tenir prou amb un préstec de mig milió de pessetes per començar. Era l’any 1987.

Sortíem tots dos de casa cada dia a les sis del matí i no hi tornàvem fins a les nou de la nit. Veníem reixes, posàvem portes blindades, copiàvem claus i fèiem tot el que fes falta. Tot el barri ens coneixia i he fet un munt d’amistats des que la vam obrir. El 2009 vam traslladar-la des de Rosselló amb Roger de Flor fins a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, a la vora. En tot aquest temps, només vaig deixar d’anar-hi quan en Ramon era petit, perquè em quedava amb ell, i fins i tot ara que no hi vaig, i hi treballen ell i la meva filla, m’encarrego des de casa dels números, el pagament de factures i el tracte amb Hisenda. No he deixat mai de treballar, sempre hem estat pendents de la botiga.

Anàvem a tots els barris a prendre mides o instal·lar portes i gràcies a això vam conèixer molt bé Barcelona, tot i que sempre hi descobreixo racons. L’altre dia, per exemple, vaig ser a una part del Park Güell que no coneixia.

Sempre he estat contenta de la decisió que vaig prendre i d’haver arribat a Espanya. Barcelona no és ni l’ombra del que era, en bona part pel canvi que van suposar els Jocs Olímpics. Recordo, per exemple, la via Júlia, que abans era un camí de terra i fang, en pujada, i ara és un carrer molt bonic ple de botigues. La vaig descobrir un cop que hi vam anar a recollir una motxilla que havíem guanyat en un concurs que havia organitzat una ràdio.

Era el tipus de coses que feia amb les meves amigues durant els anys que servíem a les cases. A les tardes teníem un parell d’hores lliures entre que acabàvem de recollir el dinar i ens posàvem a cuinar el sopar, i acostumàvem a anar a una casa de les Tres Torres, al barri de Sarrià, perquè la dona de la casa permetia a la seva minyona que passéssim la tarda allà. Era una senyora maquíssima que també passava estones amb nosaltres, li encantava beure mentre ens escoltava i sempre ens convidava a berenar i a beure amb ella, tot i que això darrer no ho fèiem. A mi no m’ha agradat mai la beguda. Ella estava molt decebuda amb el marit, que era advocat. No havien tingut fills i tenia un caràcter una mica depressiu i solitari. Era la prova que tots els diners del món no t’asseguren la felicitat, i em feia molta llàstima veure-la demanar un whisky rere l’altre a la seva minyona.

Impossible tornar a Hondures

La meva filla va venir amb el seu marit i la meva neta quan aquesta última tenia gairebé quatre anys, poc després que morís la meva mare. Ella va aprendre l’ofici aviat a la botiga i ell va començar a treballar en la construcció. Des del principi vam poder viure separats i no van tenir cap problema d’integració. Tant ells com la meva neta Fernanda parlen català.

A mi no em costa entendre’l, el vaig aprendre ajudant amb els deures els meus fills, però no m’atreveixo a parlar-lo gaire perquè no soc nascuda aquí. Em sento més d’aquí que d’Hondures, perquè fa més anys que hi visc i no em queden vincles amb aquell país, només hi tinc un germà. És clar que estimo el meu país, perquè hi vaig néixer, però m’identifico més amb Espanya, tot i haver estat només a Catalunya, o sigui que no conec la resta.

No he tingut mai queixes de Catalunya, ningú no m’ha tractat malament ni he patit racisme; cap de les meves companyes minyones va patir-ne mai, per cert. Era gent rica la que ens pagava, però molt respectuosa. Diuen que els nou-rics tenen menys classe, en aquest sentit, i potser necessiten sentir-se superiors a còpia de ridiculitzar el servei, però entre aquella gent que havia tingut diners des de sempre mai no vaig notar menyspreu o un mal tracte.

Per culpa d’aquesta bona experiència que he tingut, em costaria recomanar a la meva neta que marxi a un altre país com vaig fer jo. Aquí es viu molt bé. És molt millor buscar feina a Barcelona que provar sort a l’estranger, ja no només per la llengua, sinó per la gent. Evidentment, ni em passaria pel cap deixar-la tornar a Hondures.

Vaig deixar d’anar-hi quan ens van atracar a mi i a la meva neboda fa uns quants anys. Abans hi tornava sovint, potser un cop l’any, però des d’aleshores em fa terror. Em van matar els meus dos germans, un quan tenia divuit anys i l’altre quan en tenia vint-i-dos, i fa cinc anys també van tirotejar una de les meves nebodes i el seu marit, que van deixar tres fills orfes. De cap manera tornaria a un lloc així ni per passar-hi uns quants dies.

No pots passejar amb un mòbil, perquè t’apunyalen; no et poden veure amb un collar, perquè te l’arrenquen; si et veuen amb un rellotge, et tallen la mà, i val més que no sàpiguen que tens una empresa o que les coses et van bé, perquè et segresten i demanen un rescat. Em fa molta por.

La meva germana hi és perquè vol, però no ho entenc. Les seves filles són als Estats Units; van travessar el desert d’Arizona l’any 1993 i després hi van poder dur les respectives famílies, però la mare no va voler.

Quan jo vivia a Hondures no existia la violència que hi ha ara. No tenia problemes per sortir de casa a les tres o quatre de la matinada quan havia de travessar la frontera amb El Salvador en autocar. Aleshores passava per racons i carrers foscos i mai no vaig passar por. Ara seria impossible. L’altre dia ma germana em deia que havien pujat dos atracadors a un autobús i havien demanat a tothom que els donés el que duien de valor. A un que no duia res el van apallissar, i això que la mare d’un d’ells viatjava al bus! Està molt malament. Molt malament.

Darrerament arriba a Barcelona molta gent d’Hondures; del barri on em vaig criar, per exemple, no paren de venir. L’altre dia parlava amb un nano de vint-i-un anys que acaba d’aterrar aquesta setmana fugint de tot això. M’explicava la seva mare, que treballa aquí, que l’ha hagut de portar perquè l’assetjaven les maras. Volien que es dediqués a vendre droga i ell no en tenia cap ganes, així que van començar a amenaçar-lo. La meva amiga em va ensenyar els missatges del telèfon i són terribles.

He deixat d’enviar diners a Hondures. Alguna vegada sí que faig algun regal a una nebodeta que tinc, però m’he adonat que els diners paralitzaven i malacostumaven. Els meus nebots s’acomodaven i ja no buscaven feina, i això no pot ser. No em demanaven feina aquí, per exemple, sinó diners.

El valor de l’estranger

Quan sento els polítics parlar del tancament de fronteres per als migrants sé que no entenen res. Els estrangers sempre podem ajudar. Cada estranger que aconsegueix una feina és un afiliat més a la Seguretat Social i una ajuda més per pagar les pensions. Com vols mantenir un país sense joves? Necessites gent en edat de treballar, i si ha de ser estrangera, que ho sigui.

Donald Trump no coneix la seva pròpia història: Estats Units és un país d’immigrants, i només cal anar-hi per veure-ho. He estat a Miami i he vist la quantitat de cubans que hi ha; he passejat per Houston i només hi veia sud-americans; i de Nova York ni en parlem. Negres, blancs, mexicans, asiàtics. Hi ha de tot.

És clar que no deixaria entrar mai delinqüents, però segur que hi ha maneres de discriminar. Caldria facilitar l’entrada de qui vulgui tenir una feina. Abans devia ser així i, per alguna raó, ara ha canviat. A mi, els papers de residència o la nacionalitat em van semblar senzillíssims d’aconseguir, no era tan complicat com ho és actualment. Quan els va tocar a la meva filla o a la meva neboda recordo que vam demanar la nacionalitat i només van tardar un mes. Devia ser a principis de segle. Ara la meva neta els ha de demanar, perquè és major d’edat, i ves a saber quan tardarà a tenir-los.

Malgrat tot, però, no ens queixem. És el que toca i mirant enrere hem tingut molta sort. Tenim un pis al carrer de Roger de Flor, una casa de quatre plantes i jardí a Alacant i amb el meu marit hem voltat arreu del món viatjant. I tot ens ho hem guanyat amb la nostra feina. Les persones amb les quals he tractat sempre han estat meravelloses i amb el temps he fet amistat amb moltes persones d’aquí.

De fet, ja fa temps que la majoria de les meves amigues han deixat de ser llatinoamericanes i al grup sobretot hi ha gent d’aquí, del barri. Tampoc és que tingui gaire temps lliure per estar amb elles, perquè entre la feina i altres coses, surto poc. Ara estic amb els papers del meu marit, per exemple, que va morir aquest darrer estiu, després que li detectessin un càncer el 2017. Tenia setanta anys.

Història recollida per Pau Farràs.