ABDULLAH KHAN

Afganistan, 1999

«He anat des de l’Afganistan fins a Sabadell passant per Noruega, i ho he fet sense passaport».

Si el Daesh, l’Estat Islàmic, és al teu barri, la teva vida corre perill. Importa ben poc que els intentis combatre o no, que els busquis les pessigolles o intentis fer la teva. Si són a prop teu, tens més números per fer alguna cosa que els molesti i, si això passa, saps que no fan presoners. A casa meva ho sabem de primera mà. Per això vaig fotre el camp.

Tenia setze anys i mai no havia deixat Shergah, un poblet del nord-est de l’Afganistan. Feia la vida típica de qualsevol veí de Shinwari Ghanikhel, el districte al qual pertany la nostra vila: treballar i crear la teva família al mateix lloc on has nascut, contactant amb el que passa a la resta del món a través de la televisió i intentant que passin els dies tan tranquil·lament com sigui possible.

El meu pare es deia Awal Gul i era agricultor. Als matins, anava al camp a sembrar, llaurar o recollir, i a les tardes treballàvem plegats a la botiga de mòbils que teníem al mercat de Shergah. Havien estat les meves feines des dels set anys. Costa d’entendre que en un país no hi hagi escoles; de fet, els meus pares sí que hi havien anat, però els russos i els americans se les van carregar totes mentre van esclafar casa nostra. Amb tot, els afganesos ens apanyem com podem. L’anglès que sé, per exemple, el vaig aprendre de petit mirant partits de criquet. Quan tenia catorze anys, just abans de marxar de casa, vaig començar a seguir els partits que feien a la tele i, gràcies als comentaris dels locutors, vaig anar aprenent la llengua, que m’ha ajudat en moltes situacions al llarg del meu viatge.

Però tornem a la botiga. Era un negoci que funcionava prou bé i permetia als meus pares poder-nos alimentar. Podem dir que vivíem bé. El 22 de febrer de 2015, tan bon punt vam tancar la botiga, ens vam trobar dos homes que no coneixíem i que ens demanaven si els podíem acollir a casa. El meu pare, que era una persona bondadosa, em va enviar a comprar el sopar mentre ell els acompanyava a casa, i quan hi vaig tornar, hi havia una pila de policies davant la porta. Venien a detenir els desconeguts que havíem acollit. Ens van explicar que eren dos presos fugats que complien condemna per pertinença a l’Estat Islàmic i se’ls van endur. A nosaltres ni ens van interrogar.

Potser aquesta deixadesa de la policia va ser la nostra condemna. No havien passat ni deu dies que el cap del Daesh al barri, amb el qual no havíem tingut mai problemes, va venir a fer-nos una visita. «La policia va enganxar els meus dos companys per culpa teva», recordo que va dir al meu pare. «Si d’aquí una setmana no han estat alliberats, pagaràs pel que has fet».

I no va servir de res que juréssim i prometéssim que no hi teníem res a veure. El 9 de març, quan sortíem de casa per anar a la mesquita, hi va haver una fortíssima explosió a la porta de casa. El meu pare va morir immediatament, i la meva mare i jo vam quedar greument ferits.

Les ferides que teníem la mare i jo eren excessives per als recursos de la ciutat més propera, Jalalabad, de manera que ens van traslladar a l’hospital de Peshawar, al Pakistan, on ens van poder treure els trossos de metralla que teníem al coll, als braços i a les cames. L’ull esquerre, però, no me’l van poder salvar. Havien passat massa dies i havia perdut massa líquid, així que l’únic que van fer va ser operar-me i posar-me’n un d’artificial.

Quan vaig estar recuperat, vaig proposar-me tornar a obrir la botiga al mercat de Shergah, encara que el meu pare ja no hi fos, perquè d’alguna cosa havíem de viure, però poca feina hi vaig poder fer. Al cap de dues setmanes d’obrir, mentre sopàvem a casa, vam sentir una fortíssima explosió al poble i vam posar ràpidament les notícies. Tan bon punt van oferir imatges de l’explosió vam tenir clar que havia estat al mercat, i quan ens hi vam acostar per veure si la botiga havia quedat afectada, vam comprovar que, de fet, l’explosió havia estat justament al nostre local.

No vam tenir cap dubte del que havia passat ni del que calia fer. Vam anar a casa a agafar les coses que teníem de valor i vam marxar a casa la meva germana. No podia dormir del terror absolut que sentia de pensar que moriríem. L’endemà vaig marxar al Pakistan i no vaig parar de caminar fins que vaig ser a Noruega, però ja hi arribarem, al meu camí. La meva família també va marxar al cap de poc. Era un horror.

El pitjor de tot és que avui encara és un infern. La situació a l’Afganistan continua molt malament a causa dels enfrontaments armats entre exèrcits occidentals i talibans. Les dècades de guerra han deixat dos milions de morts, set-centes mil vídues i orfes, i més d’un milió de nens afganesos criats en camps de refugiats fora del país. La reconstrucció de les institucions no és ni tan sols un projecte i la violència continua: cada any hi ha més de deu mil morts i ferits i més de vint mil incidents, siguin bombes o assassinats, i enlloc hi ha més enfrontaments i atacs que a la regió oriental, on vivíem.

És clar que m’agradaria tornar a casa meva, tot i que així és impossible i la veritat és que ara ja no m’hi queda res més que records. Mals records. He tardat anys a poder dormir sense pastilles. Tenia por que em matessin a mi o a la meva família, i tenia por de fracassar i no poder enviar-los prou diners. Ara dormo bé i puc dir que és una etapa passada, però encara avui ploro cada cop que explico la història.

Morts al desert i nàufrags al Mediterrani

L’endemà de la bomba vaig marxar del poble, i al cap d’uns dies ja vaig poder sortir de l’Afganistan a peu, travessant les muntanyes que separen el país del Pakistan. Un cop allà, vaig passar un mes i mig dormint al carrer i als parcs i mesquites de Peshawar fins que, amb l’ajuda del meu cunyat Tariq, vaig poder organitzar un viatge fins a Europa. Vaig passar de Peshawar a Balutxistan, la zona més occidental del Pakistan, amagat al maleter d’un cotxe i, un cop a la frontera amb l’Iran, vaig creuar el país caminant amb un grup de gent i un guia.

Era perillosíssim, el que fèiem, molt més que el trajecte al Pakistan, perquè l’Iran és implacable amb la immigració il·legal. Si ens haguessin enganxat a l’Iran ens haurien retornat a l’Afganistan perquè jo no tenia cap paper. Vaja, és que encara ara puc dir que ni he agafat un avió ni he tingut un passaport mai a la meva vida.

Teníem una mena de guia o agent encarregat d’ajudar-nos a creuar el país. Van ser dos mesos des de Teheran fins la frontera turca, i no recordo els mesos que vam tardar a arribar a Teheran. Pensem que l’Iran és un país tres vegades més gran que la península Ibèrica, així que el camí va ser llarguíssim, perquè a banda d’anar a peu, no podíem agafar camins concorreguts. Quan tocava caminar pel desert, ens movíem de nit. Només ens vam moure de dia quan vam haver de creuar muntanyes i serralades. No cal posar adjectius a l’experiència, n’hi ha prou de dir que tres de les disset persones amb qui que compartia camí van morir durant el viatge, deshidratades per la calor o congelades pel fred de les nits, que eren terribles.

Jo els vaig veure morir tots tres, i encara no sé com sentir-me. De vegades penso en els que formàvem aquell grup com a amics, ni que sigui pel que vam passar junts, però la realitat és que cadascú pensava en la seva família i els seus interessos, no tant en qui teníem al costat. O potser només em passava a mi, qui sap. Tinc clar que feia allò per poder treballar i enviar diners a la meva mare i als meus germans. I en cap moment els vaig tenir més presents com quan vam creuar la frontera turca i ens va enxampar la policia. Ens van perseguir pel bosc durant hores a la nit i recordo que vaig córrer i córrer pensant només en qui podria cuidar els meus germans i la meva mare, perquè si no aconseguia una feina no els podria enviar diners. «Déu meu», pregava mentre fugia, «protegeix-los». També recordo els gossos. Quan vaig saber que m’havien ensumat, vaig sentir que bordaven i vaig veure que em perseguien, ho vaig veure tot més fotut que mai. Estava perdut, pensava. Però una taca enorme va aparèixer davant meu. «Aigua». No vaig dubtar a saltar a dins d’aquella taca fosca ni em va fer mal d’estar-m’hi amagat fins que els gossos i els guàrdies van marxar. M’hi vaig passar hores, fins que va sortir el sol i vaig veure on m’havia ficat i vaig decidir que era segur tornar-me a moure. La taca líquida era un llac, i l’aigua era fosca com el carbó. Mare meva! Havia begut d’aquell líquid brut i fastigós i vaig tardar a trobar aigua neta per rentar-me la boca.

Europa, pitjor del que havíem imaginat

Vam passar quatre o cinc mesos a Turquia, no ho recordo gaire bé. El que no oblido és que vaig viure com un esclau els darrers mesos. Treballava per a un empresari georgià que s’aprofitava que no tenia absolutament cap possibilitat de trobar feines legals i que tampoc parlava turc. L’havia conegut una matinada d’hivern mentre intentava dormir en un parc, i com que jo no tenia diners i tenia por de morir-me de fred, devia pensar que em podria fer el que li plagués. Cada dia treballàvem a l’obra setze hores, i només ens en pagava sis. Érem a Istanbul, i això passava a ulls de tothom i a ningú li importava.

No podíem quedar-nos-hi gaires mesos, era evident, de manera que vam començar a cercar agents que ens poguessin ajudar a creuar la frontera, i vam trobar un home experimentat. El problema era que només ho podíem fer per mar, ja que l’entrada terrestre a Europa era impossible. La nit que havíem de creuar cap a Grècia vam ficar-nos en un bot senzill de plàstic. No vaig comptar quants érem, ni m’importava, però em va commoure veure que al meu voltant hi havia molts nens. La travessa va durar hores i hores i l’únic que vèiem era l’aigua i les muntanyes de la costa, cap lloc on poder desembarcar. Estàvem esgotats i morts de por i molts dels meus companys van començar a beure aigua del mar.

Tot d’una, hi va haver una explosió sota nostre. El bot de plàstic havia esclatat.

El pànic d’uns quants es va mesclar amb la paràlisi dels altres. Jo ja coneixia la por de morir, però aquesta vegada estava envoltat de molta gent. Quan començava a enfonsar-se i l’aigua entrava per tot arreu, va aparèixer un bot de la policia. Ens van salvar la vida i vam tenir una sort que molts altres no han tingut, ho sé. Així va ser la meva arribada a Europa.

La primera parada va ser un camp d’Atenes, però no hi vam passar ni deu dies. Ràpidament ens van traslladar a Macedònia del Nord en autobús. La policia ens va rebre i ens va ficar en un tren per anar cap a Sèrbia i, d’allà, primer a Croàcia i més tard a Àustria i després a Munic, a Alemanya, des d’on, ara sí per la meva voluntat, vaig agafar un tren fins Copenhaguen, a Dinamarca. Creuant el pont que la separa de Malmö, vaig arribar a Suècia. La seva policia va tardar un dia a localitzar-me i enviar-me a Estocolm, la capital, on hi ha un centre de refugiats, però un bon home va compadir-se de mi abans que hi entrés i em va pagar un bitllet fins a Oslo, a Noruega, que era la meva destinació. Per primera vegada des de la meva fugida vaig poder parlar amb la meva mare. Durant tot aquest temps, havia guardat el número de telèfon on la podia trobar com si fos el més valuós que tenia, perquè en realitat ho era, i fins aleshores mai no vaig saber on era, com ella tampoc sabia on era jo. Vaig descobrir que vivien com a refugiats al Pakistan i em vaig quedar més tranquil. Ara em tocava enviar-los diners i creia que era al millor lloc. Des del començament havia volgut arribar a Noruega perquè sabia que era on tracten millor els refugiats. M’equivocava.

Quan vaig demanar als policies una protecció per a refugiats, em van dur a un centre per a refugiats menors d’edat. No oblidem que encara no tenia els divuit anys. Era el desembre del 2015 i no havia passat ni un any des que havia fugit del poble. Vaig arribar a la majoria d’edat al centre i, quan per fi vaig ser adult, la petició d’asil em va ser denegada i em van dir que tenia quinze dies per abandonar el país o seria deportat al meu país d’origen.

La meva família havia estat acusada i assenyalada per membres de l’Estat Islàmic com a delatora, el meu pare havia estat assassinat i la meva mare i jo havíem estat ferits. En resum, no marxàvem de l’Afganistan sense raons, però a ningú li importava.

No era ni el primer ni el segon a qui tractaven així, segons vaig saber després. Molts menors arribats a Noruega eren retornats als països d’on venien tan bon punt feien els divuit anys, però crec que avui ja no és així. Després d’un munt de denúncies —aquesta llei noruega violava la Convenció del 1951, la guia de l’ACNUR i les observacions d’una pila d’organitzacions pro-drets humans—, el 2017 es va revisar la llei al Parlament i ara mateix ja podria tornar a Noruega a demanar la protecció que em van negar, però me’n van passar les ganes.

El recorregut cap al sud va passar novament per Suècia, Dinamarca i Alemanya, però aquesta vegada afegint-hi Brussel·les i Valença (França) fins que vaig arribar a Barcelona el 30 de maig de 2017, dos anys després d’haver marxat de l’Afganistan.

Em vaig dirigir a l’ONG Accem per sol·licitar protecció internacional i em van derivar a la Creu Roja. Aquell mateix estiu em van donar plaça al programa per als que volíem asil per un motiu molt concret, que coincidia i encara coincideix amb l’Article 10 de la Llei reguladora del dret d’asil i la protecció subsidiària: «Les amenaces greus contra la vida o la integritat motivades per una violència indiscriminada en situacions de conflicte internacional o intern».

Catalunya com a final de trajecte, de moment

M’encanta Barcelona i estic a gust a Catalunya. La gent em sembla més agradable aquí que a Còrdova, on vaig aprendre castellà i on vaig passar onze mesos. Vaig marxar perquè una bona dona de Noruega que em va cuidar mentre vaig ser allà m’havia donat el contacte d’una amiga seva que vivia a Sant Cugat. Vaig confiar-hi i m’ha sortit bé. Per això m’he quedat a viure a Sabadell. Per primera vegada em sento feliç, em sento com si fos el meu país, treballo i he fet amics, i gairebé tot ho dec a aquesta dona de Sant Cugat. Tot i que és argentina, sempre l’he considerat la meva «mare catalana» o la meva «mare de Sant Cugat», perquè em va obrir les portes de casa seva i, tant o més important, em va ajudar a trobar feina.

Perquè aprendre castellà està bé, però el sentit d’haver fet tot el viatge sempre va ser poder guanyar diners per a la família, encara que no fos senzill. No tenia experiència, o això és el que em deien a tot arreu, perquè tampoc no tenia un currículum que demostrés que des dels set anys me l’havia guanyat. Als serveis de la ciutat em van ajudar a fer un currículum, però vaig tardar a trobar feina i em sentia malament, no entenia com un ésser humà pot ser privat del dret de treballar pel sol fet de no tenir una targeta vermella.

Per a algú acabat d’arribar és molt complicat guanyar-se la confiança d’una empresa. Sort que la meva mare catalana em va ajudar. Entre les seves amistats hi havia el mànager del KFC que hi ha a la Rambla de Barcelona, el Kentucky, li diem. Era un home pakistanès que podia entendre perfectament les meves dificultats i va saber veure el que la resta d’empreses no podien o no volien veure. Darrere d’un refugiat hi pot haver algú que treballi bé.

El Kentucky em va donar l’oportunitat de mostrar el que valia, i la vaig aprofitar, i tant que sí. En una setmana havia après tots els noms dels productes, tots els passos que calia seguir per fer cadascun dels plats i tota la feina que fèiem a les hores que l’establiment està tancat. Què anava a la nevera, què s’havia de treure del congelador en cada moment, quan havíem de carregar caixes, quan havíem de fregir el que fos… Per primera vegada a la vida vaig sentir algú parlant de mi com una persona intel·ligent, i al cap d’uns quants dies d’haver començat em van fer un contracte de vuit mesos per sis hores al dia, que és el que mantinc ara.

És cert que tardo una hora i mitja de trajecte de casa a la feina, comptant l’estona de caminar i en tren, però allà he trobat bona gent i no necessito més. L’Alfonso, de Migrastudium, m’ha ajudat a cercar la casa on he viscut els darrers mesos i ara puc començar a crear el meu futur. El meu temps lliure el dedico a visitar gent que m’ha cuidat, com la meva mare catalana o altres amics. A Sabadell i a Sant Cugat he fet un bon grup i m’encanta aprendre coses d’ells. Fer amics quan vens de fora és fascinant. Els inicis són sempre iguals, un «hola, com estàs?» i a poc a poc, amb el temps, vas coneixent els gustos i les vides de les persones, cosa que és una meravella. També m’agrada cuinar receptes afganeses i catalanes, que vaig descobrint des de fa temps.

També he pogut retornar una mica del que Barcelona, Catalunya i Espanya m’han donat. He conegut molts refugiats des que visc aquí i sempre que m’ha estat possible els he ajudat a trobar feina. Poques coses m’han fet més feliç, perquè la meva religió és ser humà.

I és clar que vull compartir això amb els meus. De seguida que tingui el permís de residència em faré un passaport per poder anar a visitar la meva família i, si puc, m’agradaria que vinguessin a Catalunya. Avui el que em fa feliç és, malgrat ser lluny de l’Afganistan, sentir que ajudo els meus germans, les meves cosines i la meva mare enviant-los diners. Treballo per a ells. Els pago el lloguer i la medicació i el tractament que necessita la meva mare, que està malalta.

El més gran de tots ells, a l’escola, és el primer de la classe, i això em tranquil·litza.

Història recollida per Pau Farràs.