5
Ada, que patia perquè el seu germà no era tan famós com es mereixia, se sentí alleugerida i entusiasmada per l’èxit de La textura del Temps (1924). Aquesta obra, deia, li recordava sempre, d’estranya i delicada manera, els jocs de llum i d’ombres que solia practicar quan era menuda en les apartades avingudes del parc d’Ardis. Deia que ella havia estat d’alguna manera responsable de la metamorfosi de les encantadores larves que havien filat la seda del «Temps de Veen» (com és anomenada actualment aquesta concepció, amb el mateix respecte que «la Durée de Bergson» o «la franja lluminosa de Whitehead»). Però una obra considerablement més antiga i més fluixa, les pobres Cartes des de Terra, de la qual tan sols existien mitja dotzena d’exemplars —dos a Vil·la Armina i la resta als prestatges de biblioteques universitàries— li era encara més cara, per certs records no literaris que la relacionaven amb la seva estada a Manhattan (1892-93). Als seixanta anys, Van rebutjà amb mal humor i menyspreu la proposició, humilment aventurada per Ada, de reeditar-la al mateix temps que les reflexions de Sidra i un opuscle antisignià sobre «el Temps en els Somnis». Als setanta, hagué de lamentar el seu antic desdeny, quan el brillant director francès Victor Vitry filmà, sense cap autorització, una pel·lícula basada en les Cartes des de Terra, escrites per «Voltemand» mig segle abans.
Vitry traslladava la visita de Theresa a Antiterra a l’any 1940, però 1940 segons la cronologia de Terra, que correspondria més o menys al 1890 segons la nostra. Aquest artifici li permetia certes capbussades realment amenes en les modes i els costums del nostre passat (recordaves que els cavalls duien barrets —sí, barrets— durant una onada de calor a Manhattan?), i feia la impressió, tan explotada ja per la literatura de física-ficció, que el cosmonauta viatjava en contradirecció pel túnel del temps. Els filòsofs formularen algunes preguntes impertinents, però foren ignorats per la fàcil credulitat dels afeccionats al cinema.
En contrast amb el serè curs de la història de Demonia al segle XX, amb la coalició anglo-americana capitanejant un hemisferi, i la Tartària governant l’altre, misteriosament oculta rere el seu Vel d’Or, es mostraven una sèrie de guerres i de revolucions que esbarriaven el trencaclosques d’estats independents de Terra. En una impressionant història de Terra realitzada per Vitry —indubtablement el més gran geni del cinema que mai hagi dirigit una producció de tanta envergadura, amb la utilització d’un nombre tan enorme d’extres (uns diuen que més d’un milió, d’altres parlen de mig milió i de la mateixa quantitat de miralls)— queien regnes i sorgien dictadures, mentre hi havia repúbliques semiassegudes, semiajagudes, en tota mena de postures incòmodes. La concepció podia discutir-se, però l’execució era impecable. Fixeu-vos en tots aquests soldadets desplegant-se pel camp solcat de trinxeres, entre explosions de terra fangosa i de tota mena de coses que fan puf-puf pertot arreu, en francès mut!
El 1905, amb un poderós esforç i una llarga ondulació de la columna vertebral, Noruega se separà de Suècia, la seva incòmoda bessona gegantina, mentre que, en un acte de similar separació, el Parlament francès votava, no pas sense algunes manifestacions entre parèntesis de vive émotion, el divorci entre l’Estat i l’Església. Poc després, el 1911, les tropes noruegues, sota la direcció d’Amundsen, arribaren al Pol Sud, i en el mateix moment els italians es llançaven contra Turquia. El 1914, els alemanys envaïren Bèlgica, i els nord-americans esquinçaren Panamà. El 1918, aquests mateixos americans i els francesos derrotaren Alemanya, mentre aquesta s’ocupava de derrotar Rússia (que havia derrotat els seus propis tàrtars poc temps abans). Noruega tenia aleshores Siegrid Mitchel, Nord-Amèrica, Margaret Undset, i França, Sidonie Colette. El 1926, es reté Abd-el-Krim, després d’una altra guerra fotogènica, i l’Horda d’Or subjugà de nou Rússia. El 1933, Athaulf Hindler (també conegut amb el nom de Mittler, de «to mittle», «mutilar») conquerí el poder a Alemanya. I un nou conflicte, en una escala encara més espectacular que la guerra de 1914-1918 s’havia desencadenat quan Vitry exhaurí els vells documentals que tenia, i Theresa, personatge interpretat per la seva esposa, abandonà Terra en una càpsula còsmica, després d’haver cobert els Jocs Olímpics de Berlín (els noruecs s’endugueren la majoria de les medalles, si bé els nord-americans guanyaren la competició d’esgrima i derrotaren els alemanys per tres a u en la final de futbol).
Van i Ada veieren la pel·lícula nou cops, en set idiomes diferents, i finalment adquiriren una còpia per al seu ús privat. La reconstrucció històrica la trobaren fantasiosa fins a l’absurd, i consideraren la possibilitat de procedir judicialment contra Vitry, no pas per haver-se apropiat de la idea de les CDDT, sinó per haver deformat la política terrestrial, establerta per Van amb tanta habilitat i diligència a partir de fonts extrasensorials i de somnis demencials. Però havien passat cinquanta anys, i la novel·la no tenia copyright; en realitat. Van ni tan sols no podia demostrar que «Voltemand» era ell mateix. Això no obstant, uns periodistes descobriren la seva paternitat, i, en un gest magnànim, Van acceptà que fos revelada.
Tres circumstàncies contribuïren a l’èxit excepcional de la pel·lícula. La primera fou, no cal dir-ho, que la religió establerta, que desaprovava la influència exercida per Terra en sectes àvides e sensacions noves, tractà d’aconseguir la prohibició del film. La segona era que l’astut Vitry no havia tallat una petita escena: en una seqüència retrospectiva sobre una revolució de l’antiga França, un desgraciat extra que feia d’ajudant de botxí fou accidentalment decapitat quan empenyia l’actor Steller, en la seva interpretació del rei a contracor, per tal que adoptés una posició per ser guillotinat. Finalment, la tercera raó de l’èxit, encara més humana que les altres dues, era que l’encantadora estrella d’origen noruec Gedda Vitry, després d’haver estat fent pessigolles als espectadors, en les escenes existencialistes, amb les seves escasses faldilles i parracs sexy, sortia de la seva càpsula, en arribar a Antiterra, completament nua, bé que, per descomptat, en miniatura, un mil·límetre d’enfollidora feminitat ballant en el «cercle màgic del microscopi», com un elf lasciu, i descobrint, valga’ns Déu, una ínfima engruna de serrell pubià, cobert de pols d’or!
A les botigues de records, des d’Agònia, a la Patagònia, fins a Bolarrugada, a Le Bras d’Or, aparegueren ninetes CDDT i arracades de corall i vori CDDT. Als llocs més diversos es formaren clubs CDDT. Noietes CDDT exhibien els minimenús dels minisnacks de carretera, construïts i decorats com naus espacials. De la formidable correspondència acumulada sobre l’escriptori de Van durant aquells anys de celebritat mundial, resultava que milers d’individus més o menys desequilibrats creien (tan contundent era l’efecte visual del film de Vitry-Veen) en la secreta identitat, dissimulada pel Govern, de Terra i d’Antiterra. La realitat demoníaca es difuminà fins a no ser més que una il·lusió aleatòria. De fet, ja havíem passat per tot això. Uns polítics, anomenats el Vell Felt i l’Oncle Joe en oblidades historietes, havien existit realment. Els països tropicals no significaven únicament Reserves Naturals de la Vida Salvatge, sinó també fam, i mort, i ignorància, i bruixots, i agents de la llunyana Atomsk. El nostre món era, de fet, els anys centrals del segle XX. Terra estava convalescent, després d’haver sofert els turments de la Inquisició i d’haver suportat els pinxos i les bèsties que Alemanya engendra inevitablement quan realitza els seus somnis de glòria. Els camperols i els poetes russos no havien estat deportats a Estocilàndia o a les Terres Àrides en eres pretèrites, sinó que morien, en aquell mateix moment, als camps d’esclaus de Tartària. Ni tan sols era governador de França Charlie Chose, l’afable nebot de lord Goal, sinó un general francès de molt mal caràcter.