1

Jo, Van Veen, us saludo, vida, Ada Veen, doctor Lagosse, Stepan Nootkin, Violet Knox, Ronald Oranger. Avui és el meu noranta-setè aniversari. Des de la meva meravellosa butaca Everyrest sento el colpeig d’una aixada i el grinyol de passos al jardí enlluernador de neu. També sento com el meu vell ajudant de cambra rus, que és més sord que ell no es pensa, obre i tanca calaixos amb agafalls d’anella dins el meu vestidor. Aquesta cinquena part no pretén de ser un epíleg; és la vertadera introducció de la meva Ada o tardor, crònica d’una família, amb un noranta-set per cent de veritat i un tres per cent de versemblança.

De totes llurs múltiples residències, a Europa i als tròpics, el château recentment construït a Ex, als Alps suïssos, amb una columnata i torres merletades, esdevingué llur favorita, especialment a mitjan hivern, quan l’aire famós per la seva brillantor, le cristal d’Ex, «rivalitza amb les més elevades expressions del pensament humà: la matemàtica pura i el desxiframent de claus» (frase publicitària mai no publicada).

Almenys dos cops l’any la nostra feliç parella es recreava amb un viatge bastant llarg. Ada ja no criava ni col·leccionava papallones, però en la seva saludable i activa vellesa l’encantava de filmar-les en llur medi natural, al fons del seu jardí o a la fi del món, volant i esvoletegant, aturant-se sobre les flors o les escombraries, lliscant sobre l’herba o el granit, barallant-se o apariant-se. Van l’acompanyava en els seus viatges de safari fotogràfic al Brasil, al Congo, a Nova Guinea, però s’estimava més, en secret, assaborir lentament una copa a l’interior d’una tenda que no pas la llarga espera sota l’ombra d’un arbre, en aguait d’una espècie rara que vingués, atreta per l’esquer, a deixar-se fotografiar en colors. Caldria un altre llibre per descriure les aventures d’Ada a Adalàndia. Els films —i els seus actors crucificats (exemplars etiquetats sota vidre)— poden ser vistos en horaris convinguts al Museu Lucinda, Park Lane 5, Manhattan.