28

L’any 1880 (Aqua encara vivia… Déu sap com, Déu sap on!) resultaria ser el més genial, el més fèrtil en records de la llarga, massa llarga i mai massa llarga vida de Van. Aleshores tenia deu anys. El seu pare havia passat bastant de temps a les regions de l’Oest, on l’espectacle de les muntanyes multicolors produïa en Van l’efecte que sempre ha produït en tots els joves russos de geni. Era capaç de resoldre un problema d’integrals d’Euler o d’aprendre’s de memòria el poema «El cavaller sense cap» de Puixkin en menys de vint minuts. Indolentment ajaçat a l’ombra violeta dels penya-segats rosats, en companyia d’Andrei Andreievitx, suós d’entusiasme amb la seva brusa blanca, es passava hores estudiant poetes russos de primera i de segona categoria, i desxifrant, a través de les facetes diamantines dels tetràmetres de Lermontov, les al·lusions desorbitades, però, en el fons, aduladores, als amors i als viatges aeris del seu pare en una vida anterior. Bregava per contenir les llàgrimes, mentre AAA es mocava el nas gran i vermell, quan el seu preceptor li mostrà la petja rústica del peu nu de Tolstoi, gravada a l’argila d’un autòdrom d’Utah on el nostre autor havia escrit el conte de Murat, el cap Navajo, fill bastard d’un general francès, assassinat a la seva piscina per Cora Day. Quina soprano havia estat Cora als seus bons temps! Demon dugué Van a la mundialment famosa Opera House de Telluride, Colorado Occidental, on pogué admirar (i a voltes detestar) els més grans espectacles internacionals: comèdies angleses en vers lliure, tragèdies franceses en dístics rimats, atordidors drames musicals germànics, amb gegants, bruixots i un cavall blanc que defecava. Féu l’experiència de diverses afeccions menors: màgia de saló, escacs, combats de boxa de pes ploma a les fires de poble, acrobàcia eqüestre, etc., sense oblidar, no cal dir-ho, els inoblidables tocs d’iniciació, excessivament precoços, que li prodigava la jove i encantadora institutriu anglesa de pitets petits quan l’amoixava expertament entre el batut de llet i el llit, mentre es vestia per passar la nit en companyia de la seva germana, de Demon i d’un personatge que acompanyava sempre Demon quan recorria els casinos, un tal senyor Plunkett, tafur regenerat, en funcions de guàrdia de cos i d’àngel guardià, monitor i conseller.

En l’apogeu de la seva vida aventurera, el senyor Plunkett havia estat un dels més grans shulers —més discretament anomenats «il·lusionistes del joc»—, tant d’Anglaterra com d’Amèrica. Als quaranta anys, a la meitat d’una partida de pòquer, fou traït per un desmai d’origen cardíac (el qual va permetre, ai las, que les mans brutes d’un mal perdedor li escuressin les butxaques). S’havia passat uns quants anys a la presó, s’havia convertit al catolicisme dels seus avantpassats i, un cop acomplerta la condemna, havia fet algunes feines d’apostolat missioner, escrigué un manual de prestidigitació, redactà la secció de bridge en alguns diaris i féu una mica de confident de la policia (al qual cos hi tenia dos fornits fills). Els ultratges del temps, juntament amb certs retocs quirúrgics als seus rudes trets, havien fet que la seva cara grisosa fos, si no més atractiva, sí impossible de ser reconeguda per ningú, tret d’alguns vells companyons, que, de totes maneres, ara evitaven la seva esgarrifosa companyia. Van el trobà encara més fascinant que no pas King Wing. Brusc, però amistós, el senyor Plunkett no pogué resistir l’impuls d’explotar aquella fascinació (a tots ens agrada de ser admirats) iniciant el jove Van en els trucs d’un art que havia passat a ser pur i abstracte, i, per tant, autèntic. El senyor Plunkett considerava l’ús de tota mena de mitjans mecànics, com ara miralls i el vulgar rampill de màniga, com a summament insegurs, per la mateixa raó que la gelatina, la mussolina o les mans de goma taquen i escurcen la carrera de molts mèdiums professionals. Ensenyà a Van la manera de desemmascarar els tramposos que es rodegen d’objectes brillants (aquests afeccionats, alguns dels quals són socis de clubs respectables, els anomenen «arbres de Nadal»). El senyor Plunkett només creia en l’habilitat manual; les butxaques secretes eren útils, però es podien girar de dins cap a fora i aleshores es giraven contra un mateix. El més essencial era el «contacte» de la carta, la delicadesa de la manipulació, remenar les cartes en fals, el «salt», la preparació de la primera carta de la baralla, l’habilitat d’escartejar i, sobretot, una agilitat digital amb la qual podia arribar-se, a còpia de pràctica, tant a escamoteigs de naturalesa gairebé miraculosa com a la materialització d’un jòquer o a la metamorfosi de dues parelles en quatre reis. Un requisit absolut, en la discreta utilització d’una baralla addicional, consistia en la memorització dels descarts, quan el repartiment no havia estat preparat per endavant. Durant un parell de mesos Van practicà trucs amb cartes, i després es dedicà a d’altres entreteniments. Era un aprenent que aprenia de pressa, i sabia conservar en bon estat els seus flascons etiquetats.

El 1885, un cop acabats els seus estudis preparatoris, Van se n’anà a Anglaterra i ingressà, com ho havien fet els seus avantpassats, a la Universitat de Chose. Ara i adés feia una escapada a Londres o a Lute (com els colonials britànics, pròspers, però no massa refinats, anomenen l’encantadora i melangiosa ciutat gris perla situada a l’altra banda del Canal).

Un dia de l’hivern de 1886-1887, en la lúgubre i freda Chose, durant una partida de pòquer amb dos estudiants francesos i un condeixeble a qui anomenarem Dick, en l’elegant apartament que aquest ocupava a Serenity Court, Van s’adonà que els bessons francesos perdien no sols per la radiant i radical pítima que portaven, sinó també perquè el milord era un d’aquells «cretins de cristall» del vocabulari de Plunkett, un home de molts miralls: petites superfícies reflectores de forma i orientació diversa, que lluïen discretament al rellotge o a l’anell de segellar, dissimulades, com lluernes femelles al sotabosc, per sota la taula, a l’interior d’un puny de camisa o sobre les vores dels cendrers, les posicions dels quals Dick no parava de variar amb aire d’innocència. Tot allò, com qualsevol trampós sap, era tan poca-solta com superflu.

Quan duien perduts uns quants milers de lliures, Van, que esperava la seva hora, considerà oportú de posar en pràctica algunes antigues lliçons. El joc s’havia interromput momentàniament. Dick s’alçà i s’adreçà al telèfon intern instal·lat en un racó per demanar que pugessin més vi. Els infortunats bessons es passaven de mà en mà una estilogràfica per tal de calcular llurs pèrdues, que superaven les de Van. Aquest es ficà dissimuladament una baralla de cartes a la butxaca i s’alçà per tal de desembalbar els poderosos músculs.

—Escolta, Dick, no vas pas conèixer als Estats Units un jugador que es diu Plunkett? Quan el vaig conèixer era un individu gris i calb.

—Plunkett? Plunkett? Deu ser d’una època anterior. És un que es va fer capellà o no sé què? Per què?

—Era amic del meu pare. Un gran artista.

—Un artista?

—Sí, un artista. Jo també ho sóc. I suposo que tu també et consideres un artista. Hi ha moltes persones així.

—Què dimonis és un artista?

—Un observatori subterrani —replicà Van instantàniament.

—Això ho has tret d’alguna novel·la moderna —féu Dick, esclafant la punta del cigarret després de fer-hi unes àvides xuclades.

—Ho he tret de Van Veen —digué Van Veen.

Dick s’apropà desmenjadament a la taula, mentre entrava el seu criat amb l’ampolla. Van es retirà al vàter i es dedicà a «tractar la baralla», com deia el vell Plunkett. Van recordava que l’última vegada que havia fet jocs de cartes fou quan ensenyà alguns trucs a Demon, que no sabé apreciar positivament la seva possible utilització en el pòquer. Ah, sí, i també quan havia tranquil·litzat el prestidigitador foll de l’hospital que tenia l’obsessió que la gravetat està vinculada amb la circulació sanguínia d’un Ésser Suprem.

Van estava segur de la seva pròpia habilitat —i de l’estupidesa del milord—, però dubtava si podria resistir molt de temps. Demés, Dick li feia llàstima, perquè, a part de la seva afecció a fer trampes, era un tipus simpàtic i indolent, de cara pastosa i cos flonjo, que un hauria fet caure d’un cop de ploma i que confessava francament que, si la seva família es negava a pagar els seus (enormes i trivials) deutes, no tindria més remei que anar-se’n a Austràlia per endeutar-se altre cop després de repartir uns quants talons sense fons.

Ara constatait avec plaisir, com digué a les seves víctimes, que tan sols uns centenars de lliures el separaven de la quantitat mínima que li permetria d’apaivagar les ires del seu més despietat creditor. I, en conseqüència, continuà esquilant els pobres Jean i Jacques, amb una pressa desvergonyida…, i aleshores es trobà amb tres honestos asos (afectuosament donats per Van) contra quatre nous, destrament reunits per la mateixa mà de Van. Aquella jugada fou seguida per un bon bluf contra un altre de millor; Van continuà donant-li generosament bones cartes al jove lord, però mai no prou bones, fins que el martiri del darrer arribà desesperadament a la fi (sastres londinencs retorçant-se les mans entre la boira, i el reputat prestamista St. Priest, de Chose, sol·licitant una cita amb el pare de Dick). Després de l’aposta més prodigiosa que Van havia vist fins aleshores, Jacques mostrà un couleur sense esperança (com ell mateix declarà, amb un sospir d’agonia), i Dick, amb una escala, hagué de retre’s davant l’escala reial del seu botxí. Mentre recollia i s’embutxacava l’«arc iris de vori» (el vell Plunkett era tot un poeta), Van, que fins aleshores havia dissimulat sense cap dificultat les seves delicades maniobres als prismes estúpids de Dick, ara tingué el plaer de veure com l’altre clissava que ell, Van, encara duia al palmell de la mà el segon jòquer. Els bessons es posaren corbates i americanes i digueren que se n’havien d’anar.

—Jo també, Dick —féu Van—. És una llàstima que hagis hagut de confiar en les teves boles de cristall. Manta vegada m’he preguntat per què el mot rus que fa al cas —em sembla que tenim en comú un avantpassat rus— s’assembla al que vol dir «escolar» en alemany, sense l’Umlaut.

I mentre xerrava, Van reintegrà els diners als dos francesos, extasiats i atònits, amb un xec que omplí ràpidament. Tot seguit agafà un grapat de cartes i de fitxes i les tirà contra la cara de Dick. Encara volaven els projectils que Van ja lamentava aquell gest cruel i vulgar, perquè el malaurat minyó no es podia defensar de cap manera, i continuava allí assegut, tot cobrint-se un ull i examinant les ulleres rompudes amb l’altre, que també li sagnava una mica, mentre els bessons francesos li oferien llurs mocadors, que ell rebutjà amistosament.

L’aurora rosa s’esgarrifava sobre el verd de Serenity Court. Vella i laboriosa Chose.

(Aquí hi hauria d’haver un signe per indicar els aplaudiments. Nota d’Ada).

Van estigué de mal humor la resta del matí, i després d’haver estat una llarga estona submergit en un bany calent (el millor conseller, el millor instigador i inspirador del món, llevat, naturalment, del seient del vàter), decidí d’escriure una nota d’excusa al timador timat. Mentre s’estava vestint, un missatger li portà una lletra de lord C (era cosí, per cert, d’un dels camarades de Van de Riverlane), en la qual el magnànim Dick proposava de redimir el seu deute amb Van presentant-lo al Venus Villa Club, al qual pertanyia tot el seu clan. Cap noi de divuit anys no hauria pogut pretendre tal concessió. Era una entrada per al paradís. Van sostingué un tira-i-afluixa amb la seva consciència, lleugerament sobrecarregada (se somreien l’un a l’altre com dos vells camarades en un bon i antic col·legi). I acabà acceptant la proposició de Dick.

(Van, em sembla que hauries d’explicar d’una manera més clara per què tu, Van, el més orgullós i el més net dels homes —i no em refereixo pas a les abjectes servituds corporals, car en això tu i jo som de la mateixa pasta—, per què tu, el pur Van, vas poder acceptar l’oferiment d’un brivall que sens dubte va continuar fent trampes amb els seus espills després d’aquell fracàs. Penso que hauries d’explicar, primo, que et trobaves terriblement fatigat, i secundo, que tu no podies suportar la idea que el bergant sabia que, essent un brivall, no li ho podies dir obertament, i se sentia segur, per dir-ho així. No tinc raó? Van, que m’escoltes? Em sembla…).

Dick no continuà durant molt de temps fent trampes amb els miralls. Al cap de cinc o sis anys, a Montecarlo, en passar per la terrassa d’un cafè, Van sentí que l’agafaven del colze. Un Dick C., radiant de salut i de bon humor, i relativament respectable, s’inclinava sobre ell entre les petúnies de la balustrada en vidrada.

—Van —cridà—, he abandonat totes aqueixes endergues dels miralls. Felicita’m! Escolta, l’únic mètode segur és marcar-les! Espera que això no és tot. Imagina’t que acaben d’inventar una punta microscòpica —i vull dir que verament és microscòpica—, d’un metall preciós que es diu eufori, que cal insertar sota l’ungla del polze. A cop d’ull no es veu, però un minúscul sector del meu monocle augmenta la marca que faig, com si matés una puça, en totes les cartes, una rere l’altra, a mesura que entren en joc. I això és el que té de bo: res de preparacions, res d’accessoris, res de res! Marcar-les! Marcar-les! —encara prosseguia cridant el bon Dick, mentre Van s’anava allunyant.