9

Era realment bonica, als dotze anys? I tenia ell ganes —tindria algun cop ganes— d’acariciar-la vertaderament? Els cabells negres li queien sobre una clavícula, i la manera de sacsejar el cap per tirar-los enrere i el clotet de la pàl·lida galtona pertanyien a aquesta mena de revelacions a les quals acompanya el sentiment immediat d’una veritat reconeguda. La seva pal·lidesa era lluminosa, i la negror dels seus cabells era una nit resplendent. Les faldilles prisades que preferia eren curtes i li esqueien perfectament. Els seus membres nus eren tan poc colrats, que l’esguard que acariciava els blancs panxells i els avantbraços podia seguir el borrissol negre i sedós dels seus anys tendres. L’iris castany obscur dels seus ulls greus tenien l’opacitat enigmàtica de la mirada d’un hipnotitzador oriental (en un anunci de plana interior d’una revista), i semblava situat més amunt del que és habitual, de tal manera que, entre la vora inferior i la humida parpella que el subratllava, s’hi veia, quan mirava de cara, un semicercle blanc. Les seves llargues pestanyes semblaven ennegrides, i, de fet, ho estaven. La gruixuda línia dels seus llavis molsuts llevava al seu rostre la gentilesa afectada de l’elf. El seu nas francament irlandès era com el de Van en petit. Tenia les dents bastant blanques, però no gaire regulars.

Les seves pobres manetes —un no podia evitar de compadir-se’n— eren exageradament rosades, en comparació amb la blancor diàfana dels braços, més rosades encara que els colzes, que semblaven ruboritzar-se de l’estat lamentable de les seves ungles. Perquè Ada es menjava les ungles, se les cruspia tan despietadament, que el seu marge lliure havia desaparegut per complet; al seu lloc, un solc excavat a la carn com amb un filferro afegia als extrems nus dels dits la llargària d’una espàtula addicional. Més tard, quan Van s’afeccionà tant a besar-li les mans fredes, ella li oferia sempre els punys tancats, però ell, despietadament, l’obligava a estendre els dits per besar també aquells coixinets orbs. (Però, oh, que bells serien, en canvi, i que llargs, els lànguids ònixs, pintats de rosa i plata, delicadament punxeguts, dels seus anys adolescents i madurs!).

El que Van experimentà durant aquells primers dies estranys en què Ada li mostrava la casa —i aquells amagatalls on ben aviat farien l’amor— es combinava en una amalgama d’encant i d’exasperació. Encant, a causa d’aquella pell prohibida, tan blanca, tan voluptuosa; a causa dels seus cabells, de les seves cames, dels seus moviments abruptes, de la seva flaire a herba de gasela, de la mirada negra i brusca dels seus ulls separats, de la seva agresta nuesa sota el vestit. Exasperació, perquè entre ell, un escolar genial i maldestre, i aquella nena precoç, afectada, impenetrable, s’estenia un buit de llum i un vel d’ombra que cap esforç no podia superar ni esquinçar. En la desesperança del seu llit, renegava desesmadament mentre els seus sentits inflats es concentraven en la imatge d’Ada, que ell s’havia begut amb els ulls durant la segona excursió a la part alta de la casa. Ella s’havia enfilat en un cofre de mariner per obrir una mena de claraboia que donava a la teulada (fins i tot el gos hi havia passat un dia). La faldilla se li enganxà en un clau, i ell veié —com l’espectador de les xocants metamorfosis d’una falena o com el testimoni d’un miracle angoixós en un episodi bíblic— la tofa del pubis de la nena. Van s’adonà que ella semblava haver-se adonat que ell devia o podia haver-se’n adonat (d’allò que no solament havia advertit, sinó que retindria, amb terror i tendresa, fins que —molt més tard— s’alliberaria d’aquella visió, i d’estranya manera). I una expressió abatuda, curiosa i arrogant alhora, passà pel rostre d’Ada: les seves galtes enfonsades i els seus llavis molsuts i pàl·lids es mogueren com si estigués mastegant alguna cosa. I, quan Van, que acabava d’esmunyir-se al seu torn per l’estreta claraboia, ensopegà amb una teula i estigué a punt de caure, la noia esclafí una rialla forçada i sense alegria. I en aquell sol que els rebia bruscament, el noi comprengué que, fins en aquell moment, ell, el petit Van, no havia estat més que un virginal cec, per tal com la pols i l’obscuritat li havien ocultat sempre els tímids encants de la seva primera meuca, tantes vegades posseïda.

A partir d’aleshores la seva educació sentimental s’accelerà. L’endemà al matí la va sorprendre mentre es rentava la cara i els braços en una palangana antiga encastada en un suport rococó, amb els cabells nuats al capdamunt del cap, la camisola cargolada a l’entorn de la cintura, com una corol·la mal girbada de la qual sorgia l’esquena abrinada on es destacaven les costelles. Una gruixuda serp de porcellana s’enroscava al voltant de la palangana, i mentre el rèptil i el noi contemplaven immòbils Eva i el suau perfil tremolós dels seus pits com poncelles en flor, una grossa pastilla de sabó moradenc lliscà entre les seves mans, i el seu peu, embotit en un mitjó negre, tancà la porta amb un cop sec que era l’eco del sabó en topar contra el marbre més que no pas un senyal de púdic enuig.