6
Ada mostrà al seu tímid invitat la gran biblioteca del segon pis, orgull d’Ardis i el seu «refugi» favorit. La seva mare no hi posava mai els peus (ja tenia al seu boudoir la col·lecció completa de Les mil i una millors comèdies); quant a Red Veen, sentimental i covard, evitava fins i tot d’aproximar-s’hi perquè no volia trobar-se amb el fantasma del seu pare, mort entre els seus llibres, víctima d’un atac de feridura; de més a més, res no li semblava tan depriment com aquelles obres completes d’autors completament oblidats, si bé no li desagradava que un visitant ocasional admirés les altes prestatgeries i les baixes vitrines, els quadres obscurs i els bustos pàl·lids, les deu cadires de noguera tallades i les dues nobles taules amb incrustacions de banús. Un estudiós i oblic raig de sol queia sobre un atles botànic, obert sobre un faristol, que mostrava un gravat multicolor d’unes orquídies. Una mena de divan o de canapè, entapissat de vellut negre i amb dos coixins grocs, era encastat a la paret, sota una finestra d’un sol vidre que oferia una magnífica vista del parc, amb el seu llac artificial. Un parell de canelobres, mers espectres de metall i cera, es dreçaven, o semblaven dreçar-se, a l’ampla lleixa de la finestra.
Un corredor que partia de la biblioteca hauria menat els nostres silenciosos exploradors fins a les habitacions del senyor i la senyora Veen, situades a l’ala de ponent de l’edifici, si haguessin prosseguit les seves investigacions en aquella direcció. En canvi, una petita escala semisecreta, oculta rere una prestatgeria rotatòria, els aspirà en la seva espiral ascendent, ella al davant, ell tres graons més avall, seguint les llargues camallades de la noieta de cuixes blanques.
Els dormitoris i les instal·lacions adjacents eren més que modestos, i Van no pogué evitar de lamentar el fet de ser, aparentment, massa jove per pretendre una de les dues habitacions d’hostes contigües a la biblioteca. Rememorà amb nostàlgia el luxe de la seva casa paterna, davant aquells horribles objectes que l’envoltarien en la solitud de les nits d’estiu. Allà tot semblava destinat a algun cretí servilment conformista: el llit desolador com el d’un hospici, amb la senzilla capçalera medieval de fusta desllustrada; l’armari que cruixia; la rodanxona calaixera d’imitació de caoba amb poms de cadeneta (un dels quals hi mancava); un cofre per a les flassades (una ovella escapada de la cambra de la roba blanca), i el vell escriptori de persiana impracticable, clavada o encolada potser: en una de les caselles inútils, Van hi descobrí el pom que faltava a la calaixera i l’oferí a Ada, que el va llençar per la finestra. Fins aquell dia, Van mai no havia vist cap cavallet-tovalloler, ni un lavabo sense cambra de bany. A sobre hi havia un mirall rodó, ornat amb gotims de raïm de guix daurat; una serp satànica circumdava el rentamans de porcellana (rèplica exacta del de la cambra de bany de les nenes, a l’altra banda del passadís). Una cadira de braços, d’alt respatller, i una tauleta amb un canelobre de bronze amb nansa i un platet per recollir la cera (el doble del qual tenia la impressió d’haver-lo vist reflectit en un mirall un instant abans, però…, on?) completaven la principal i pitjor part de l’humil mobiliari.
Retornaren al corredor. Ada sacsejava la cabellera, i Van s’escurava la gargamella. Una mica més enllà, la porta entreoberta d’una cambra infantil —potser l’habitació de jugar els nens— semblava que es movia. La petita Lucette espiava per l’escletxa, i se li veia un genoll rosadet. Aleshores, la porta es va obrir de bat a bat, però la menuda s’escapà com una sageta cap a l’interior. Vaixells de vela de color blau cobalt guarnien els mosaics blancs d’una estufa, i, quan Ada i Van passaren davant la porta oberta, un orgue de joguina començà a tocar invitadorament un minuet entrebancat. Ada i Van retornaren a la planta baixa, aquesta vegada per la sumptuosa escalinata. De la colla d’avantpassats que se succeïen al llarg de les parets, Ada n’assenyalà el seu favorit: el vell príncep Vseslav Zemski (1699-1797), amic de Linneo i autor de Flora Ladorica, que havia estat retratat a l’oli en els tons més brillants. El príncep s’estava assegut, i tenia a la falda la seva promesa pubescent, que duia als braços una nina rossa. Una ampliació fotogràfica, sòbriament emmarcada, penjava (d’una manera força incongruent, pensava Van) a tocar del príncep de la roba brodada, amant de les poncelles de rosa. El difunt Sumerechnikov, precursor americà dels germans Lumière, havia captat el perfil, amb el violí enganxat a la galta, de l’oncle matern d’Ada, un adolescent ja moribund, després del seu concert de comiat.
A la planta baixa, el saló groc, tot endomassat i moblat a l’estil Imperi, com en deien un temps els francesos, donava directament al jardí, i en aquell moment, a mitja tarda, era envaït per les ombres de les amples fulles d’una paulònia (arbre batejat així per un lingüista despistat —segons que explicava Ada—, que s’inspirà en el patronímic, que ell va prendre pel nom de fonts o nom de família, d’una dama innocent, Anna Pavlovna Romanov, filla de Pavel, motejat Paul-menys-Peter, ella no sabia pas per què, i cosina del botànic Zemski, mestre del no-lingüista). Jo em petaré de riure, pensava Van. Una vitrina que feia de gàbia per a tot un zoològic d’animalons de porcellana, entre ells l’òrix i l’okapi, tots amb el seu nom llatí, li fou especialment recomanada per la seva encantadora però pretensiosa acompanyant. Igualment fascinant era una mampara de fons negre, amb cinc panels que reproduïen en colors brillants els primers mapamundis de quatre continents i mig. Passem ara a la sala de música, amb un piano abandonat, i a una cambra de cantonada, anomenada la Sala dels Fusells, on hi havia un poni Shetland embalsamat, en un altre temps muntat per una tia de Dan Veen (el nom de soltera?, oblidat, gràcies a Piu). A l’altra banda, o en una altra banda, de la casa hi havia la sala de ball, brillant desert amb cadires florejades. «Lector, tira endavant» («mimo, chitatel», com escrivia Turgenev). Les dependències de servei, com en diuen impròpiament al comtat de Ladore, eren d’una arquitectura més aviat confusa, en el cas d’Ardis Hall. Una galeria enreixada guaitava el jardí per sobre el muscle engarlandat i tot seguit tombava en angle recte cap a l’entrada de cotxes. Ada, ara amb la llengua travada, i Van, que se sentia mortalment avorrit, seguiren per una arcada elegant, il·luminada per finestrals estrets i alts, que els menà a la balma de les roques, una gruta artificial, amb falgueres naturals que s’hi aferraven desvergonyidament, i el saltant d’aigua, també artificial, tenia la deu en algun rierol, o en algun llibre de lectures bucòliques, o bé en la bufeta ardorosa del jove Van (al capdavall, aquell maleït te…).
Els criats (a excepció de les dues minyones pintades i empolvorades que tenien habitacions al pis de dalt) s’allotjaven a la planta baixa, de la banda del pati. Ada digué que un dia havia visitat aquelles estances, en l’etapa exploratòria de la seva infantesa, però de l’única cosa que es recordava era d’un canari i un antic molinet de cafè, amb la qual cosa s’esgotava el tema.
Muntaren altre cop l’escala cuita-corrents. Van es ficà al vàter, i en sortí de més bon humor. Un Haydn patufet va tornar a tocar uns compassos quan ells passaven.
Les golfes. Això són les golfes. Benvingut a les golfes. Contenien un considerable nombre de baguls i caixes de cartó, dues lliteres fosques, una sobre l’altra, com escarabats copulant, i tot de quadres amuntegats als racons o als prestatges de cara a la paret, com criatures castigades. Hi havia també, enrotllada al seu estoig, una jikker, una catifa màgica blava, ornamentada amb dibuixos àrabs de tons descolorits, però encara encantadors, que el pare de l’oncle Daniel havia utilitzat per volar en la seva infantesa, i damunt la qual, en l’adolescència, havia planat quan estava begut. La policia de l’espai havia prohibit l’ús de les jikkers, tot al·legant les múltiples col·lisions, caigudes i accidents de tota mena a què s’exposaven, que eren especialment nombrosos en els cels crepusculars i sobre els camps idíl·lics. Quatre anys més tard, però, Van, esportista apassionat, subornà un mecànic local perquè netegés l’estri, tornés a carregar els cilindres d’esparvers, i posés de nou tot el conjunt en el seu degut ordre màgic, i quants dies d’estiu passaren, la seva Ada i ell, gronxant-se per sobre de rierols i arbredes, o sobrevolant, a la prudent altura de deu peus, els camins i els teulats! Que còmic resulta el ciclista que fa tentines i es fot de cap en una rasa! Que ridícul l’escura-xemeneies agitant els braços i relliscant per una teulada!
Vagament impulsada per la sensació que mentre continuessin explorant la casa estaven, si més no, fent alguna cosa (el que els permetia de conservar una aparença d’activitat conseqüent) i que, a desgrat dels dons brillants amb què tots dos semblaven dotats per a la conversa, el seu passeig podia degenerar en un buit consternador, sense cap més recurs que una rauxa d’enginy forçat, seguit d’un lapse de silenci, Ada no li escatimà la visita al soterrani, on un robot panxut infonia calor a un sistema de canonades que serpejaven fins a l’enorme cuina i les dues llòbregues cambres de bany, i feien tot el que podien per mantenir la mansió habitable per als invitats durant les festes d’hivern.
—I encara no has vist res! —exclamà Ada—. Encara hi ha la teulada!
«Però aquesta serà la nostra última grimpada d’avui», es digué Van amb fermesa.
A causa d’una mescla d’imbricacions d’estils i de teules (difícilment explicable en termes no tècnics a qui no sigui un amant dels teulats), així com a un atzarós continuum, per dir-ho així, de restauracions i de renovacions alternades, els teulats d’Ardis oferien un laberint indescriptible d’angles, de volums, de superfícies de verdet o de gris brillant, d’arestes pintoresques i d’amagatalls a prova de vent. Allà era possible abraçar-se i besar-se, i, en els intervals, contemplar l’embassament, els bosquets, les prades, la ratlla entintada d’una filera d’alerços que marcava, a milles de distància, el límit de la propietat veïna, i les lletges taquetes d’unes vaques més o menys desproveïdes de potes, que pasturaven en un pujol llunyà. I hom podia fàcilment ocultar-se de les investigacions indiscretes d’algun tafaner volant en una jikker o traient fotografies des d’un globus.
El bronze d’un gong retrunyí sobre la terrassa.
Per alguna estranya raó, Ada i Van se sentiren alleujats en assabentar-se que vindria a sopar un desconegut. Es tractava d’un arquitecte andalús a qui l’oncle Dan pensava d’encarregar els plànols d’una piscina «artística» per a Ardis Manor. L’oncle Dan també s’havia fet el propòsit de venir, en companyia d’un intèrpret, però havia agafat la hrip russa (la grip espanyola), i havia hagut de telefonar a Marina per demanar-li que tractés bé el bo i vell Alonso.
—Heu d’ajudar-me! —demanà Marina als nois, amb les celles arrufades per la preocupació.
—Potser podria ensenyar-li —féu Ada, tot tombant-se cap a Van— la còpia d’una natura morta absolutament i fantàsticament exquisida de Juan de Labrador, d’Extremadura: uns raïms daurats i una estranya rosa sobre un fons negre. Dan la va vendre a Demon, i Demon ha promès que me la regalarà quan compleixi els quinze anys.
—Nosaltres també tenim algunes fruites de Zurbarán —digué Van, amb aire de superioritat—. Mandarines, em sembla, i una mena de figa, amb una vespa. Oh, deixarem el bon home esbalaït amb la nostra conversa d’entesos!
Però no ho aconseguiren. Alonso era un home petit i arrugat, vestit amb un smoking creuat, que només parlava espanyol, mentre que els seus amfitrions amb prou feines en coneixien mitja dotzena de paraules. Van coneixia «canastilla» (cistelleta) i «nubarrones» (núvols feixucs), que havia après en una traducció en regard d’un bell poema espanyol d’un dels seus llibres d’estudi. Ada recordava, no cal dir-ho, «mariposa» (papallona) i els noms de dos o tres ocells (detallats a les guies ornitològiques), com ara «paloma» (colom) o «grevol» (perdiu). Marina coneixia «aroma» i «hombre», i un terme anatòmic amb una «j» penjada al mig. En conseqüència, la conversa a taula consistí en frases espanyoles, llargues i pausades, pronunciades amb veu ferrenya pel voluble arquitecte, que es pensava que se les havia amb persones molt sordes, i d’unes engrunes de francès, inútilment bé que deliberadament italianitzades per les seves tres víctimes. Un cop acabat el difícil sopar, Alonso explorà el terreny, escortat per dos lacais que duien tres torxes, cercant un indret adequat per a la costosa piscina. Un cop trobat, va tornar a desar el plànol a la cartera i partí cuita-corrents per agafar l’últim tren del sud, després de besar, per error, la mà d’Ada en l’obscuritat.