8

Sabedor de com agradaven a les seves germanes la cuina i els espectacles russos, Van les portà un dissabte al vespre a l’Ursus, el millor restaurant franco-estocià de Manhattan Major. Les dues damisel·les duien els vestits de nit més curts i escotats que Vass presentava com el «miratge» de la temporada (per dir-ho amb el mot de la temporada). El d’Ada era d’un negre vaporós, i el de Lucette d’un llustrós verd cantàrida. El vermell dels llavis de l’una era l’eco (en to, però no pas en matís) del de l’altra. Portaven les parpelles pintades a l’estil «au del paradís sorpresa» que estava de moda a Los, talment com a Lute. Als tres Veen, els fills de Venus, els esqueien les metàfores híbrides i els mots de doble sentit.

L’uha, el shashlik, l’ai eren èxits fàcils i familiars, però la presència d’una contralt de Lyaska i d’un baix de Banff, famosos intèrprets de «romanços» russos, amb un toc d’entendridores tsiganshchina de Grigoriev i Glinka, donaren a la vetllada una nota d’extraordinària qualitat. I també hi era Flora, la fràgil Flora, ballarina de music-hall quasi impúber i quasi nua, d’origen incert (rumana?, romana?, ramseiana?), els inefables serveis de la qual havia pagat Van sovint en el decurs de la tardor anterior. Com un perfecte «home de món», Van assistí a l’exhibició dels seus encantadors talents amb blana indiferència (massa blana, potser), però és indubtable que l’espectacle afegia un secret condiment a l’excitació eròtica que li produïa un formigueig des de l’instant en què les seves belles acompanyants s’havien tret els abrics de pells i s’havien exposat a la seva vista sota la llum rutilant de la festa. I aquella emoció era d’alguna manera intensificada per la consciència (curosament perfilada, diàfanament pestanyejada) de la desconfiança gelosa, intuïtiva i furtiva, amb què Ada i Lucette espiaven, sense somriure, les reaccions de la seva fesomia a la discreta expressió de complicitat professional que apareixia, cada cop que la dansa l’apropava a ell, a la cara de la blyadushka (dolça puteta), car aquest era el nom, pronunciat amb to de mal fingida indiferència, amb el qual les nostres damisel·les es referien a Flora (la molt cara i absolutament deliciosa Flora). Ben aviat, els perllongats sanglots dels violins començaren a impressionar i gairebé a ennuegar Ada i Van, romàntic condicionament jovenívol que, en un moment donat, obligà Ada a abandonar la sala, plorosa, per anar a «empolvorar-se el nas», mentre Van s’alçava amb un sanglot espasmòdic que maleí mil vegades, però sense poder-lo contenir.

Tornà a concentrar-se en el que menjava i acaronà cruelment el braç de borrissol d’albercoc de Lucette, la qual digué aleshores en rus:

—Estic beguda i tot això, però hi ha una cosa que adoro (obozhayu), adoro, adoro, adoro més que la vida, i ets tu, tu (tebya, tebya), el que sento per tu és insuportable (ya toskuyu po tebe nevïnosimo), i et prego que no em deixis beure (hlestat’) més xampany, no sols perquè em tiraré de cap al riu Goodson si perdo l’esperança que arribis a ser meu, i no sols a causa d’aquesta cosa física, aquesta cosa vermella…, pensar que per poc no t’arrenquen el cor, el meu pobre dushen’ka («estimat», més que «estimat»); em va semblar que tenia almenys vuit polzades de llarg…

—Set i mitja —mormolà el modest Van, al qual la música eixordava.

—… sinó perquè tu ets Van, tot Van, i res més que Van, pell i cicatriu, l’única veritat de la nostra única vida, de la meva vida maleïda, Van, Van, Van.

Aleshores Van s’alçà altre cop, i Ada, agitant amb elegància un ventall negre, retornà escortada per un miler de mirades, mentre que les tecles iniciaven els primers compassos d’un romanç (sobre el gloriós Siyala noch’ de Fet) i el baix tossia à la russe, posant-se el puny davant la boca, abans de començar:

Tot seguit, Banoffski es llançà als grans amfíbracs de Glinka (Mihail Ivanovitx havia estat hoste d’Ardis durant un estiu, quan el seu oncle encara vivia; conservaven el banc verd on deien que el músic solia asseure’s, sota les pseudo-acàcies, eixugant-se l’ample front).

D’altres cantants interpretaren balades cada cop més tristes: «Els dolços petons han estat oblidats», «Fou quan començava la primavera, l’herba tot just brostava», «Quants de cants he sentit en la meva terra natal! Uns eren de dolor, d’altres d’alegria», i la falsament popular:

i una sèrie d’elegies viatgeres, com la més modestament anapèstica:

o aquest antic cant de soldat, en el qual alena un geni realment singular:

i els únics versos lírics verament memorables de Turguénev, que comencen:

i, naturalment, la cèlebre peça per a guitarra, pseudo-zíngara, composta per Apollon Grigoriev (un altre amic de l’oncle Ivan):

—Confesso que ens hem assaciat de llum de lluna i de soufflé de maduixes… I em temo que aquest no ha «pujat» a l’altura de les circumstàncies —digué Ada, en el més afectat estil de senyoreta de novel·la d’Austen—. Anem-nos-en tots al llit. Has vist el nostre llit immens, petita? Mira, el nostre cavaller està badallant fins a to declench his masher (argot vulgar de Ladore).

—Oh, sí —ascensió al Mont Badall—, ben cert! —féu Van, deixant de palpar la vellutada galta del seu préssec de Cupido, que havia grapejat, però no tastat.

El maître, el vinocherpiy, el shashlikman i una caterva de cambrers s’havien quedat bocabadats per les quantitats de zernistaya ikra i d’Ai consumides pels tres Veen de vaporós aspecte, i fixaven ara un ull de múltiples facetes en la safata en què tornaven a Van monedes d’or i bitllets de banc.

—Com és —preguntà Lucette, besant Ada a la galta mentre s’alçaven tots tres alhora (fent gestos natatoris cap a darrere l’esquena en cerca dels abrics, que devien estar tancats a la caixa forta o en algun altre lloc de l’establiment)—, com és que la primera cançó, Uzh gasli v komnatah ogni, i el seu perfum de roses t’han commogut més que el teu Fet favorit i aquella altra del cometa?

—També Van s’ha commogut —respongué hermèticament Ada abans de fregar amb els llavis acabats de pintar de nou la més capriciosa piga d’una Lucette una mica borratxa.

Desmenjadament, d’una manera merament tàctil, com si hagués acabat de conèixer aquelles dues Gràcies de gestos lents i malucs vacil·lants, i mentre les menava cap a la sortida (per recollir els abrics de xinxilla de les mans d’una altra nombrosa cohort sol·lícita, injustament, inexplicablement indigent, que es precipitava cap a ells). Van col·locà un palmell, l’esquerre, en la llarga esquena nua d’Ada, i l’altra en l’espinada de Lucette, talment nua i llarga (havia pensat aquesta en el sexe o en el plexe? Lapsus de llavis balbucients?). Desmenjadament, destil·là i assaborí la primera sensació, i tot seguit la segona. L’enselladura de la seva amant era de vori ardent, la de Lucette, suaument vellosa i humida. També ell havia begut força: quatre d’un total de sis ampolles de xampany, menys un culet, un rizzom (com deien a Chose). Tot caminant rere els blavosos abrics de pells, s’ensumà com un ximple la mà dreta, abans de posar-se el guant.

—Escolta, Veen —renillà una veu prop seu (hi havia una colla de llibertins per allà)—, no les necessitaràs totes dues, oi?

Van es tombà, disposat a bufetejar el groller, però aquest no era altre que Flora, terrible bromista i admirable imitadora. Van intentà de donar-li un bitllet de banc, però ella fugí, entre afectuoses llampades de comiat dels seus braçalets i de les estrelles dels seus pits.

Tan bon punt Edmund (no Edmond, el qual per raons de seguretat —coneixia Ada— havia estat enviat a Kingston) els hagué portat a casa, Ada inflà les galtes, obrí els ulls com unes taronges i entrà corrent a la cambra de bany de Van. El d’ella havia estat cedit a la vacil·lant invitada. Van, que es trobava en una posició més propera a la germana gran, no tingué més remei que recórrer a les modestes comoditats d’una tercera vessie (pronunciació canadiana de W.C.) contigua a la seva cambra, la qual honorà amb un bon i perllongat raig. Van es llevà la jaqueta de l’smoking i el llacet, es descordà el coll de la camisa de seda i es quedà un moment immòbil, en una actitud de dubte viril: més enllà de la seva habitació i de la saleta, Ada feia córrer l’aigua del bany; un ritme de guitarra recentment sentit s’adaptava al so de l’aixeta aquàticament (una de les poques ocasions en què Van es recordà d’ella i dels mots perfectament normals que pronuncià en el seu últim sanatori d’Agàvia).

S’humitejà els llavis, s’escurà la gorja i, optant, finalment, per matar dos ocells d’un tret, s’encaminà cap a l’altre extrem —l’extrem meridional— del seu apartament, passant per la saleta i el menjador (sempre tenim tendència a parlar a la manera de Canàdia quan estem haut). A la cambra dels invitats, Lucette, girada d’esquena, estava en plena operació de posar-se pel cap una camisola d’un to verd pàl·lid. En contemplar els seus malucs estrets i nus, el nostre miserable llibertí no va poder evitar de sentir-se commogut davant la simetria d’aquells exquisits clotets bessons que solament els més perfectes cossos joves posseeixen sobre les natges, en el sagrat cinturó de la bellesa. Oh, eren encara més perfectes que els d’Ada! Afortunadament, ella es tombà, i s’allisà els bucles rojos escabellats mentre la vora de la camisola queia fins a l’alçada dels genolls.

—Fes-me un favor, petita meva —digué Van—. Ada m’ha parlat del seu estanciero valentí, però ara el seu nom se m’escapa i detesto importunar-la.

—No se’t pot escapar —contestà la lleial Lucette— allò que mai no t’ha dit. No. No puc fer això al teu amor, que també és el meu, perquè sabem que ets capaç d’encertar aquell forat del pany amb un tret de pistola.

—T’ho prego, guilleta! Et recompensaré amb un bes molt especial.

—Oh, Van! —exclamà Lucette, amb un profund sospir—. Em promets que no li diràs que t’ho he dit?

—T’ho prometo. No, no, no —prosseguí Van, adoptant l’accent rus, mentre ella, amb l’abandonament propi de l’amor irreflexiu, començava a prémer el ventre contra el d’ell—. Nikak-s net: ni llavis, ni filtres, ni punta del nas, ni mirades ofegades. Tan sols l’aixella de la guilleta, tan sols això…, a menys que… —reculant, amb una expressió d’incertesa burleta—, si no és que te l’afaitis.

—Quan me l’afaito encara faig més pudor —confessà la sincera Lucette, mentre dòcilment despullava el muscle.

—Braç enlaire! Apunta al Paradís! Terra! Venus! —ordenà Van, i, en el lapse d’uns quants batecs del cor sincronitzats, aplicà una boca àvida a la cavitat ardent, humida, perillosa.

Lucette es deixà caure en una cadira, prement-se el front amb la mà.

—Apagueu els llums del prosceni —digué Van—. Vull saber el nom d’aquest manso.

—Vinelander —replicà Lucette.

Van sentí la veu d’Ada Vinelander que reclamava les seves sabatilles de Glass (les quals, talment com al principat de Cordulenka, ell trobava difícil de distingir del calçat de ball), i, al cap d’un minut, sense la mínima interrupció de la tensió establerta, Van es trobà, en un somni ebri, fent violentament l’amor amb Rosa…, no, amb Ada, però en estil rosaci, sobre una mena de calaixera baixa. Ella es queixava que li feia mal «com un tigre turc». Van es ficà al llit i estava a punt d’adormir-se quan Ada s’allunyà del seu costat. On anava? La petita volia veure l’àlbum.

—Tornaré en un fregadís —digué (argot de col·legiala tríbada)—, així que no t’adormis. A propòsit, a partir d’aquest moment, i fins a nova ordre, això serà Chère-amie-fait-morata —joc de paraules, a base dels noms genèric i específic de la cèlebre mosca.

—Però res de vorschmacks sàfics —remugava Van, amb la cara enfonsada al coixí.

—Oh, Van! —protestà Ada, girant-se i sacsejant el cap, amb una mà sobre el pom d’òpal de la porta, a l’extrem d’una habitació interminable—. Ja n’hem parlat tantes vegades, d’això! Tu mateix reconeixes que tan sols sóc una pàl·lida xicota salvatge amb cabells de gitana d’una balada immortal, en un nul·livers, en el «món maculat» de Rattner, aquest món que no té cap altra Llei que la de la variació fortuïta. No pots exigir —continuà, en algun lloc entre les dues galtes del coixí de Van (perquè ja feia temps que Ada havia desaparegut amb el seu àlbum vermell de sang)—, no pots exigir pudor a una impúdica! Però ja saps que jo solament estimo de veritat els mascles i, per desgràcia, un de sol.

Sempre hi havia alguna cosa acoloridament impressionista, però també infantil, en les al·lusions d’Ada als seus afers carnals, alguna cosa que recordava la pintura delusòria, o els petits laberints de vidre amb dues boletes dins, o la catapulta d’Ardis —te’n recordes?— que tirava coloms d’argila, o pinyes, com en un tir al plat, o el cockamaroo anglès (el biks rus), que es jugava amb un tac de joguina sobre una taula de billar oblonga amb forats i argolles, campanetes i clavilles, entre els quals feia ziga-zagues la bola de vori, de la grandària d’una pilota de ping-pong, amb xocs sonors.

Els trops són els somnis del llenguatge. Pel laberint de boix i les argolles de billar d’Ardis, Van entrà en el son. Quan tornà a obrir els ulls eren les nou del matí. Ella jeia arraulida, separada d’ell, sense res més enllà del parèntesi obert, el contingut del qual encara no estava a punt per deixar-se tancar, i la bella, l’adorable, la traïdora cabellera de bronze blau nit feia sentor d’Ardis, i també d’«Oh-de-grâce» de Lucette.

L’havia telegrafiat ella? Cancel·lat o posposat? La senyora Viner…, no, Vingolfer, no, Vinelander…, el primer Russki a tastar el raïm labruska.

Mne snitsa saPERnik SHCHASTLEEVOY! (Mihail Ivanovitx descrivint semicercles a la sorra amb la punta del seu bastó, encorbat al banc, sota els gotims cremosos).

—Somnio un rival afortunat!

Mentrestant, per a mi, el doctor Ressaca i el seu més potent comprimit de cafeïna.

Als vint anys, Ada era molt dormilega. Des del començament de la seva vida en comú, Van es dutxava cada matí abans que ella obrís els ulls, i després encara s’afaitava, i cridava Valerio, el qual feia rodar la tauleta portàtil ben parada de l’ascensor al saló contigu al dormitori. Però aquell diumenge, no sabent el que Lucette voldria prendre (recordava la seva antiga passió pel cacau), i ansiós de tenir nous tractes amb Ada abans de començar el dia, per bé que hagués de pertorbar la tebior del seu son, Van activà les seves ablucions, s’eixugà amb energia, s’empolvorà l’entrecuix i, sense prendre’s la molèstia de posar-se res a sobre, retornà al dormitori, amb la moral ben alta, on es trobà amb una Lucette emmurriada i amb els cabells esbullats, encara amb la seva camisola verd salze, asseguda a l’altra banda del llit concubital, mentre Ada, amb els mugrons tesos i ja ornada, per raons rituals i fatídiques, amb la rivière de diamants que Van li havia regalat, es fumava el primer cigarret del dia i intentava que la seva germaneta decidís si voldria tastar els crespells del Monaco amb xarop de Potomac, o si s’estimaria més la incomparable cansalada d’ambre i robí. En veure Van, que sense demostrar cap mena de defalliment en el seu imposant comportament procedia a col·locar un legítim genoll al cantó més proper de l’enorme llit (Rose del Mississippi hi havia dut una vegada, amb el propòsit d’una educació visual progressiva, les seves dues germanetes de color de cafè amb llet, acompanyades d’una nina, gairebé tan gran com elles, però blanca), Lucette s’arronsà d’espatlles. I quan es disposava a anar-se’n, Ada la va retenir amb àvida mà.

—Fica’t al llit, petita —tot començà quan la menuda deixava anar ventositats a taula, circa 1882—. I tu, Déu dels Jardins, crida el servei: tres cafès, mitja dotzena d’ous passats per aigua, muntanyes de torrades amb mantega…

—Ah, no! —interrompé Van—. Dos cafès, quatre ous, etc. Em nego a permetre que el personal s’assabenti que tinc dues noies al llit. Una (teste Flora) és suficient per a les meves petites necessitats.

—Petites necessitats! —esbufegà Lucette—. Deixa’m anar, Ada. Jo necessito un bany, i ell et necessita a tu.

—No et mouràs d’aquí —exclamà l’audaciosa Ada, i amb un graciós cop de mà llevà la camisola de la seva germana.

Instintivament, Lucette acalà el cap i corbà l’esquena; tot seguit es deixà caure sobre la meitat exterior del coixí d’Ada, paralitzada com una màrtir pudibunda, tot escampant l’esclat ataronjat dels seus bucles sobre el vellut negre que encoixinava el capçal del llit.

—Desplega els braços, ximpleta! —ordenà Ada, empenyent vivament amb el peu el llençol que cobria en part les sis cames.

Simultàniament, i sense tombar el cap, apartava amb un cop de mà el furtiu Van, que l’atacava per darrere, mentre l’altra mà executava passos màgics sobre els pits menuts però ben fets, gemmats de suor, i sobre el ventre pla i palpitant d’una nimfa de les arenes, i més avall, fins a l’ocell de foc que Van havia descobert un dia, i que ara, proveït de totes les seves plomes, resultava tan fascinant, a la seva manera, com el corb blau de la seva favorita. Fetillera! Acràsia!

El que ara tenim al davant no correspon tant a una situació casanoviana (aquest genet de doble muntura tenia un pinzell decididament monocromàtic, en la línia de les Memòries de l’època, poc colorista) com a un quadre molt més antic de l’escola veneciana (sensu largo), reproduït (a les «obres mestres prohibides») amb suficient habilitat per rivalitzar amb l’examen minuciós d’un bordell a vue d’oiseau.

Així vist des de dalt, com ho hauria reflectit un mirall celest ingènuament imaginat per Eric en els seus somnis de llibertinatge (en realitat aquest indret zenital és tot ombra, car les cortines encara són tancades i priven l’entrada de la llum grisa del matí), descobrim la gran illa del llit il·luminat des de la nostra esquerra (la dreta de Lucette) per un llum que crema amb una incandescència remorosa a la tauleta de nit situada a la banda de ponent. El llençol de sobre i el cobrellit reposen en desordre al sud de l’illa, no protegit per cap dic, i des del qual l’ull que acaba d’arribar a la riba puja cap al nord en el seu viatge d’exploració. Troba en primer pla les cames, obertes a la força, de la més jove de les Veen. Una gota de rosada en la molsa rogenca troba aviat una resposta estilística en la llàgrima aiguamarina que cau sobre el pòmul ardent. Una nova excursió, des del port cap a l’interior, ens fa descobrir la cuixa esquerra, llarga i blanca, de la noia que jeu al mig. Visitem les parades de souvenirs: les urpes esmaltades de vermell, la mà d’un home discretament obstinat i perdonablement vençut al final, i les llampades del seu collar de diamants que, de moment, no és pas molt més valuós que les aiguamarines que brillen a l’altra banda (oest) del carrer Novelty Lane. El nu masculí de la cicatriu, que ocupa la costa oriental de l’illa, està mig aombrat, i és, en conjunt, menys interessant, per bé que el seu grau d’excitació supera de lluny el que és bo per a ell i per a cert tipus de turistes. La paret recentment empaperada de nou que es troba immediatament a l’oest de la llàntia (la qual, et pour cause, remoreja ara amb més força que fa un moment) està ornamentada, en honor de la bella del mig, amb xuclamels peruans visitats (no sols a causa de la flaire del seu nèctar, segons que em temo, sinó també dels insectes ocults entre les fulles) per meravellosos picaflors del gènere Loddigesia; sobre la tauleta de nit d’aquell costat hi ha una vulgar capsa de llumins, un karavanchik de cigarrets, un cendrer del Monaco, un exemplar de la mediocre novel·la de misteri de Voltemand i una orquídia, Oncidium luridon, en un gerret d’ametista. La tauleta de l’altre costat suporta un llum idèntic, de gran potència, però apagat; un doròfon, una capsa de Wipex, una lupa, l’àlbum d’Ardis i una separata d’un assaig del doctor Anbury (graciós pseudònim del jove Rattner), «De la música suau considerada com a causa dels tumors cerebrals». Els sons tenen colors; els colors, perfums. El foc de l’ambre de Lucette travessa la nit de l’olor i l’ardor d’Ada, i s’atura al llindar del boc d’espígol de Van. Deu llargs dits ansiosos, perversos, amatents, pertanyents a dos joves dimonis, acaricien la indefensa i petita companya de llit. La llarga cabellera negra d’Ada pessigolleja accidentalment la curiositat local, que ella agafa amb la mà esquerra, tan orgullosa de la seva adquisició que no pot deixar de comprovar el seu funcionament. Sense signatura i sense emmarcar.

Això és gairebé tot (car la bagatel·la màgica no trigà a liquar-se, i Lucette prengué la camisola i fugí corrent de la cambra). No era més que una d’aquestes botigues on els dits del joier tenen una dolça manera de fer ressaltar el caràcter preciós d’una joia mitjançant un moviment que recorda la manera en què es freguen una amb l’altra les ales posteriors d’una licènida parada o la fregada del polze d’un prestidigitador sobre la moneda que fa dissoldre; però és en aquesta mena de botigues on el quadre anònim atribuït a Grillo o Obieto, capriciosament o amb un propòsit deliberat, Ober o Unterart, és descobert per l’artista tafaner.

—És terriblement nerviosa, pobreta! —remarcà Ada, tot estenent el braç per sobre de Van cap a la capsa de Wipex—. Ara pots demanar que portin el desdejuni, a menys que… Oh, quin agradable espectacle! Ostres! Mai no he vist cap home que es refaci tan aviat.

—Ja m’ho han dit centenars de meuques i dotzenes de mansos més experimentats que no pas la senyora Vinelander.

—Potser ja no sóc tan llesta com era —digué Ada tristament—, però conec algú que no és simplement una meuca, sinó també una mofeta, i és Cordula Tobacco, àlies Madame Perwitsky. He llegit al diari d’aquest matí que a França el noranta-nou per cent de les gates moren de càncer. No sé quina deu ser la situació a Polònia.

Al cap d’una estona, Van adorà [sic! Ed.] els crespells. Lucette, però, no reaparegué i, quan Ada, encara lluint els seus diamants (senyal que necessitava almenys un més caro Van i un Camel abans del bany del matí), anà a guaitar a l’habitació dels invitats, descobrí que la maleta blanca i les pells blaves havien desaparegut. Una nota gargotejada amb Màscara Verda d’Arlen era agafada amb una agulla al coixí.

Van s’apropà a un faristol monàstic que havia adquirit per poder escriure en la posició vertical del pensament vertebrat i escrigué el següent:

—Jo diria que això és una ximpleria pomposa i puritana —digué Ada inclinada sobre la carta de Van—. Per què demanar-li «perdó» per haver-li proporcionat l’experiència d’un deliciós spazmochka? Me l’estimo i mai no permetria que la perjudiquessis. És curiós, saps?: hi ha alguna cosa en el to de la teva nota que fa que em senti verament gelosa per primer cop al meu foc [així en el manuscrit, en comptes de «a la meva vida». Ed.]. Van, Van, algun dia, en algun lloc, després d’un bany de sol o d’un ball, et ficaràs al llit amb ella, Van!

—A menys que t’hagis quedat sense filtres d’amor. Em deixes que li enviï aquestes ratlles?

—Sí, però vull afegir-hi uns mots.

La seva postdata feia:

—I ara, anem a respirar aire pur —proposà Van—. Faré que ensellin Pardus i Peg.

—Anit em van reconèixer dos homes —digué Ada—. Dos californians que no es coneixen: cap dels dos no va gosar saludar-me, per culpa del bretteur amb smoking de seda que m’acompanyava mirant amenaçadorament al seu voltant. Un d’ells era Anskar, el productor, i l’altre, que anava amb una cocotte, Paul Whinnier, un dels camarades londinencs del teu pare. Jo més aviat esperava que tornaríem al llit.

—Ara anirem a donar un tomb pel parc a cavall —digué Van, amb fermesa, i, en primer lloc, féu cridar un missatger dominical per tal que portés la carta a l’hotel de Lucette, o, si ja no hi era, a l’estació d’hivern de Verma.

—Suposo que saps el que et fas —observà Ada.

—Sí —respongué Van.

—Li partiràs el cor.

—Ada, adorada meva —exclamà Van—, sóc un buit radiant. Sóc el convalescent que surt d’una llarga i terrible malaltia. Tu has vessat llàgrimes sobre la meva horrible cicatriu, però des d’ara la vida no serà més que amor i rialles, i coca ensucrada. No puc compadir-me dels cors partits: el meu fa massa poc temps que ha estat apedaçat. Tu et posaràs un vel blau, i jo el bigoti postís que em fa tan semblant a Pierre Legrand, el meu mestre d’esgrima.

—Au fond —digué Ada—, els cosins germans tenen perfecte dret a muntar a cavall plegats, fins i tot a ballar, o a patinar, si en tenen ganes. Al capdavall, ser cosins germans és gairebé com ser germans. Fa un dia blau, glaçat i sense un alè de vent.

Ada de seguida estigué llesta. Es besaren tendrament al replà, entre l’escala i l’ascensor, abans de separar-se per uns minuts.

—Torre! —mussità Ada, en resposta a l’esguard interrogador de Van, talment com solia fer els matins de mel d’altres temps, quan feien un repàs de la seva felicitat—. I tu?

—Un vertader ziggurat.