12

Hamaques i mel. Vuitanta anys més tard, Van encara recordava, amb la frescor punyent de la primera alegria, com s’havia enamorat d’Ada. Memòria i imaginació confluïen en un mateix punt de partença: l’hamaca de les seves albades d’adolescent. Als noranta-quatre anys continuava trobant agradós de rememorar aquell primer estiu d’amor no pas com un somni, ans com una recapitulació de la consciència que l’ajudava a viure en les hores grises que separaven el seu fràgil somni de la primera píndola quotidiana. I ara et toca a tu, estimada, continua tu una mica. Prossegueix tu, Ada, vols?

(Ella) Bilions de xicots. Pren una dècada no massa indecent. Durant aquesta dècada, bilions de Bilis, de gentils, dolços, ben dotats i apassionats Bilis, ben intencionats d’esperit i de cos, han despullat els seus bilions de Bills, no pas menys dolces i eixerides que ells, en llocs i circumstàncies que l’investigador hauria de verificar i especificar, car, altrament, existeix el perill que la relació es perdi en l’embull de les estadístiques i de les generalitzacions. Poc profit obtindríem del nostre treball si, per exemple, oblidéssim la petita qüestió d’aquests singulars prodigis de lucidesa, aquests genis jovenívols que, en alguns casos, converteixen aquest o aquell cas particular en un esdeveniment únic i irrepetible en el continuum de la vida, o, si més no, l’antesi temàtica d’aquesta categoria d’esdeveniments en una obra d’art o en els articles d’un periodista denunciador. Els detalls que transparenten com un nimbe o una ombra: les fulles del lloc a través d’una pell diàfana, el sol verd en l’humit ull castany, tout ceci, vsyo eto, ha de ser tingut en consideració. I ara prepara’t a continuar tu (no, Ada, prossegueix, ya zaslushalsya: estic encantat d’escoltar-te), si volem posar de manifest el fet, el fet, el fet…, que entre aquests bilions de parelles brillants que és possible d’observar en una secció transversal del que, per les necessitats del meu raonament, em permetràs d’anomenar l’espai-temps, hi ha una parella única, una parella superimperial, sverhimperatorskaya cheta, destinada a esdevenir l’objecte de les investigacions, a ser glorificada en pintures i simfonies, a ser denunciada, qüestionada i condemnada a mort (si la dècada considerada, al capdavall, arrossega una cua d’escorpí), a conseqüència de la qual cosa la manera particular de fer l’amor, l’esmentada parella, exercirà una influència única i peculiar sobre dues llargues existències, i sobre alguns dels lectors, aqueixes canyes pensants pascalianes, així com sobre llurs plomes i pinzells mentals. Història Natural, en efecte! Al contrari, es tracta d’una història gens natural, car aquesta exigent precisió dels sentits i del sentit ha de resultar desagradable i estranya al pagerol, per tal com aquí el detall ho és tot; el cant d’un reietó de Toscana o el d’un reietó sitka als xiprers d’un cementiri; la sentor mentolada de la saborija de jardí o de la menta en un vessant del litoral; la dansa alada d’un estornell d’Europa o del llac Echo, de Califòrnia. Això és el que cal sentir, ensumar i veure a través de la transparència de la mort i de la bellesa ardent. I, més difícil encara: la Bellesa en si, percebuda en l’espai i en l’instant. Els mascles de la nostra lluerna… (ara sí que et toca a tu, Van).

Els mascles de la lluerna, menuts escarabats lluminosos, més semblants a estels errants que no pas a insectes alats, aparegueren les primeres nits càlides i negres d’Ardis, d’un a un, ça i dellà, i després en eixams fantasmagòrics, per reduir-se altre cop a uns quants individus, un pic que llur quest arribà a la seva fi natural. Van les contemplava amb el solemne temor respectuós que havia experimentat de menut, quan es trobava perdut en el crepuscle, al fons d’una avinguda de xiprers, als jardins d’un hotel d’Itàlia; s’havia imaginat veure silfs daurats o les quimeres errants de l’esperit del jardí. Ara, mentre volaven silenciosament, aparentment en línia recta, tot creuant i tornant a creuar la fosca que el voltava, a intervals d’uns cinc segons, cadascun d’ells emetia un llampec de color groc pàl·lid que permetia que la seva femella, resident de les herbes, l’identifiqués mitjançant el seu ritme específic (del tot diferent al d’una altra espècie semblant que, segons Ada, volava en companyia del Photinus ladorensis a Lugano i a Luga). La femella, després d’un instant de reflexió per comprovar el tipus de codi lluminós emprat pel mascle, li responia amb una pulsació fosforescent. La presència d’aquells admirables insectes, les delicades il·luminacions produïdes al seu pas pel si de la nit olorosa, omplien Van d’una joia subtil rares vegades suscitada en ell per la ciència entomològica d’Ada (potser com a resultat de l’enveja que l’intel·lectual abstracte experimenta a voltes provocat pel saber immediat del naturalista).

L’hamaca de Van, niu oblong i confortable, reticulava el seu cos nu sota el cedre ploraner que s’estenia sobre un racó d’un parterre i proporcionava un cert aixopluc durant un xàfec, o que, en les nits serenes, penjava entre dues tuliperes (on un hoste estival més antic, predecessor de Van, es despertà en una ocasió amb la camisa de dormir mullada i freda sota la capa que el cobria, perquè una bomba asfixiant havia esclatat entre els instruments del somni, i, encenent un llumí, l’oncle Van havia vist sobre el coixí una brillant taca de sang).

Les finestres del negre castell s’anaven apagant com en un escaquer, amb moviments de torre o de cavall. L’ocupant que més es demorava al vàter de les nenes era Mademoiselle Larivière, que hi duia un llum d’oli perfumat amb essència de rosa i el seu buvard. En el seu cau infinit, Van escoltava la brisa entre les fulles. Venus brillava al cel i es difuminava en la seva carn.

Tot això passava una mica abans de la invasió estacional de cert mosquit d’interessant primitivisme (la virulència del qual, els poc amables membres russos de la població local atribuïen a la dieta dels francesos de Ladore, viticultors i menjadors de móres del pantà); però, tot i això, les fascinants lluernes, els múltiples encants del cosmos, de pal·lideses lletoses que es filtraven entre l’obscur fullatge, compensaven amb nous turments el suplici nocturn, l’esgotament de suor i d’esperma produït per la calor sufocant d’una habitació tancada. Sens dubte, al llarg de tot el segle, o quasi, que durà la seva vida, la nit fou sempre per a Van una tortura, per molt abaltit que pogués estar o per molts somnífers que hagués pres quan ja era un pobre vell. Perquè el geni no proporciona solemnes satisfaccions, ni tan sols al bilionari Bill, amb la seva barbeta punxeguda i la seva estilitzada cúpula calba; ni tan sols a l’irritable Proust, que es delectava a decapitar rates quan no tenia ganes de dormir; ni tan sols a aquest brillant i obscur V. V. (o deixem que ho jutgin els lectors, pobra gent també, per moltes riqueses que tinguin). A Ardis, però, la intensa vida del cel, amb la seva host de fantasmes siderals, torbava la nit de l’adolescent fins al punt que acabava per acollir amb un sentiment de gratitud el mal temps o el més maligne dels mosquits —el Kamarssky Komar dels nostres mugics i el Moustique moscovite, com l’anomenaven al seu torn, venjativament, els camperols francòfons—, que l’obligaven a tornar al seu llit gronxadís.

No s’escau d’embrollar amb digressions metafísiques aquesta sòbria relació dels precoços (massa precoços) amors de Van Veen i d’Ada Veen. Això no obstant, cal fer un comentari (mentre lluen i bateguen els lucifers voladors i ganyola un mussol —també rítmicament— en un arbre del parc): bé que encara desconeixedors del Terror de Terra (que, quan analitzava els suplicis de la seva estimada i inoblidable Aqua, atribuïa vagament a guilladures pernicioses i supersticions populars), Van reconeixia, als catorze anys, que els antics mites, en concedir una existència propícia a un revoltí de mons (per molt absurds i místics que poguessin ser), i on assignar-los com a estatge la substància grisa del cel estrellat, contenien potser una guspira d’estranya veritat. Les nits que passà a l’hamaca (on aquell altre malaurat adolescent havia maleït la seva tos sangonosa i s’havia submergit en obscurs somnis d’amenaçadores escumes negres, amb un xoc de símbols desencadenats en una orgia orquestral, tal como ho suggeriren metges de carrera) estaven farcides de fantasmes, que no procedien tant del seu desig d’Ada com de l’espai desproveït de significat que s’estenia sobre ell, i per sota d’ell i arreu, en un contrapunt demoníac del temps diví que vibrava al seu entorn i el traspassava, com continuaria vibrant, amb una mica més de sentit, afortunadament, en les últimes nits d’una vida de la qual no em penedeixo, amor meu.

S’adormia en el mateix instant en què es deia que no tornaria a dormir mai més, i els seus somnis eren somnis jovenívols. Quan la primera flama del dia arribava a la seva hamaca, es despertava i se sentia un altre home (molt home, cal dir-ho). «Ada, els nostres ardors i el nostre arboç», aquest trímetre dactílic, que seria l’única contribució de Van Veen a la poesia anglo-americana, li cantava en el cervell. Beneït l’estornell i maleïdes les nebuloses! Ja tenia catorze anys i mig; se sentia ardorós i audaç; algun dia la posseiria ferotgement!

Una d’aquelles resurreccions virils quedà gravada a la seva memòria d’una manera particular. Acabava de posar-se els eslips i, després d’acomodar i d’ajustar-hi la integritat de l’aparell múltiple, complex, recalcitrant, de la seva virilitat, s’havia deixat caure del niu, amb la intenció de descobrir si les habitacions d’Ada ja presentaven senyals d’activitat. I així era. Va veure la llampada d’un vidre, una taca de color. Ada, tota sola, prenia sa petite collation du matin al seu balcó privat. Van trobà les sandàlies —en una d’elles hi havia un escarabat i, a l’altra, el pètal d’una flor— i, per la cambra de les eines, entrà a la fresca casa.

Les criatures del tipus d’Ada són capaces de crear les més pures filosofies. Van fou considerat digne de ser iniciat en el petit sistema de saviesa creat per Ada, quan tot just feia una setmana que era a Ardis. La vida de l’ésser humà consistia en certes coses classificades: les «coses vertaderes», poc freqüents, i d’un valor inestimable; les simples «coses», que formaven el teixit rutinari de la vida, i les «coses fantasmes», també anomenades «boires», com ara la febre, el mal de queixal, les horribles decepcions i la mort. Si tres o més coses s’esdevenien al mateix temps, formaven una «torre», i, si se succeïen de manera immediata, constituïen un «pont». Les «torres vertaderes» i els «ponts vertaders» integraven les joies de la vida, i quan les torres es presentaven en sèrie, un experimentava l’èxtasi suprem; això no passava gairebé mai, però. En determinades circumstàncies, i a una certa llum, una simple «cosa» podia semblar, i fins i tot arribar a ser, una «cosa vertadera», o bé, al contrari, podia coagular-se en una «boira» fètida. Quan l’alegria i la manca d’alegria formaven una mescla, bé simultàniament o al llarg de la rampa de duració, el resultat era una «torre en ruïnes» o un «pont romput».

Els detalls pictòrics i arquitectònics d’aquella metafísica tornaven les nits d’Ada menys penoses que les de Van. I aquell matí —com la major part dels matins— ell tingué la impressió que arribava d’un país infinitament més llunyà i llòbrec que no pas aquell del qual sortien Ada i la seva llum solar.

Ella somreia, amb llavis molsuts, apegalosos i brillants.

(Quan et beso aquí —li deia ell uns anys més tard—, sempre recordo aquell matí blau, al teu balcó, quan et menjaves una tartine au miel; queda molt més bé en francès).

La bellesa clàssica de la mel de trèvol, fluida, daurada, translúcida, s’escorria suaument de la cullera i xopava d’or líquid el pa amb mantega de la meva amor. La molla amarada de nèctar.

—Una «cosa vertadera»? —preguntà Van.

—«Torre» —contestà Ada.

I la vespa.

La vespa explorava el seu plat. El cos de l’insecte bategava.

—Provarem de menjar-ne alguna més tard —féu Ada—, però per trobar-hi bon gust cal engolir-la. Evidentment, no et pot picar a la llengua. Cap animal no tocarà mai la llengua d’una persona. Quan un lleó acaba de cruspir-se un explorador, ossos i tot, sempre en deixa la llengua tirada al mig del desert —conclogué amb un gest negligent.

—En dubto.

—Doncs es tracta d’un misteri ben conegut.

Aquell dia duia els cabells ben raspallats, i la seva negror llustrosa contrastava amb la pal·lidesa mat del coll i dels braços. S’havia posat una camiseta esportiva llistada, la mateixa que, en les seves fantasies solitàries, més gust li donava a Van de llevar-la-hi del tors estremit. Les tovalles d’hule formaven quadradets blaus i blancs. Una llepada de mel tacava la mantega que restava a la fresca manteguera.

—D’acord. I la tercera «cosa vertadera»?

Ella el contemplà detingudament. Una goteta de foc el contemplà igualment, des de la comissura dels llavis. I una violeta de vellut tricolor, que Ada havia copiat la vigília d’una aquarel·la, el contemplà també, des de la seva copa de cristall. Ada no digué res. Es va llepar els dits estesos, sense deixar de contemplar-lo.

Van, en no obtenir resposta, s’allunyà del balcó. Ada va veure com la seva torre s’esfondrava suaument en el silenci del sol.