19

Una mena d’enigma secular (Les Sophismes de Sophie, per Mademoiselle Stopchin, a la sèrie Bibliothèque Vieux Rose): la Granja Incendiada fou abans que la Mansarda, o la Mansarda fou abans que la Granja Incendiada? Oh, abans! Feia molt de temps que ens besàvem com cosins quan es va incendiar la granja. De fet, fins i tot comprava a Ladore crema de cacau Château Baignet per als meus pobres llavis tallats. I tots dos ens vam despertar sobresaltats, cadascú a la seva cambra, quan la vam sentir cridar: au feu! 28 de juliol?, 4 d’agost?

Qui cridava? Stopchin? Larivière? Contesta! Cridava que la granja flambait?

No, no. Larivière cremava com un soc, vull dir, dormia com un soc. Jo ho sé, digué Van, va ser ella, la minyona de les mans pintades, la que usava les teves aquarel·les per pintar-se els ulls, o això deia Larivière, que acusava ella i Blanche dels pecats més fantàstics.

Oh, és clar! Però no va ser la pobra French, la minyona de Marina, sinó Blanche, la nostra petita oca. Sí, havia passat pel corredor corrent i havia perdut a la gran escalinata una sabateta blanca, com Ashette, la Cendrosa de la versió anglesa.

—I recordes, Van, quina calor que feia aquella nit?

—Eshcho bï (Com si pogués oblidar-ho!). Aquella nit, per causa de les llampades…

Sí, aquella nit, per causa de les llampades llunyanes, però empipadores, dels llampecs de calor que foradaven els cors negres del seu frondós dormitori, l’arborícola Van havia abandonat les dues tuliperes i s’havia gitat a la seva cambra. El tumult a l’interior de la casa i els crits de la criada van interrompre un somni rar, brillant, dramàtic, el tema del qual no va poder recuperar, tot i haver-lo guardat dins un joier. Com de costum, dormia despullat, i ara no sabia si posar-se uns calçotets o cobrir-se amb la seva flassada de viatge escocesa. Havent optat per la segona possibilitat, sacsejà la capsa de llumins per veure si era plena, encengué l’espelma del costat del llit i sortí prestament de la seva habitació, disposat a salvar Ada i les seves larves. El corredor era fosc; en algun lloc, Dack bordava extàticament. Per les exclamacions, que anaven minvant, Van va poder esbrinar que l’anomenada «granja del baró», un immens i magnífic graner, a tres milles de distància, s’havia incendiat. Si això s’hagués esdevingut més avançada l’estació, cinquanta vaques s’haurien quedat sense fenc, i Larivière sense la crema per al cafè del migdia. Van es va sentir ofès. «Tots se n’han anat i m’han deixat sol», com diu remugant el vell Firmus a la fi de L’hort dels cirerers (Marina era una adequada Madame Ranevski).

Embolcallat amb la toga escocesa, Van acompanyà el seu obscur doble per l’escaleta de cargol que menava a la biblioteca. Tot col·locant el genoll nu sobre el divan de vellut ratat de sota la finestra, apartà les feixugues cortines vermelles.

L’oncle Dan, amb un cigar entre les dents, i Marina, que duia un mocador al coll i Dack als braços, estaven a punt de partir, entre mans esteses i llanternes oscil·lants, amb el seu automòbil esportiu vermell com un cotxe de bombers. Però, quan feia poc que havien engegat, en arribar a la corba de l’avinguda, els avançaren tres lacais anglesos a cavall, amb tres minyones franceses en croupe. Tot el personal de servei semblava adreçar-se a admirar l’incendi (esdeveniment poc freqüent a les nostres regions humides i de pocs vents), utilitzant tots els mitjans de locomoció disponibles o imaginables: teleselles, bots de rodes, bicicletes en tàndem i fins i tot els carretons mecànics per transportar equipatges que el cap d’estació proporcionava gratis a la família, en record del seu inventor, Erasmus Veen. Tan sols la institutriu continuava dormint (com Ada, però no Van, havia advertit), roncant i xiulant a l’habitació contigua a l’antiga cambra de les nenes, on la petita Lucette romangué desperta durant un minut abans de sortir corrent a l’encalç del seu somni i de saltar a l’última furgoneta de transport de mobles.

Van, agenollat davant la finestra panoràmica, veié com l’ull ardent del cigar s’allunyava i desapareixia en la nit. Aquella partida múltiple… Continua tu ara.

Aquella partida múltiple constituïa verament un espectacle meravellós sobre el fons del firmament pàl·lid, amb pols d’estels, de la quasi subtropical Ardis, i aquella llunyana flamarada rosada com un flamenc entre la negror dels arbres, on cremava la gran ja. Per arribar-hi, calia contornejar una enorme extensió d’aigua, sobre la qual es veien brillar, al lluny, escates de llum cada cop que un palafrener o un marmitó agosarat la travessava en alguna màquina flotant, com ara uns esquís aquàtics o algun rai, amb típiques ondulacions lluminoses, com les dels dracs japonesos. Hom podia seguir amb ulls d’artista els fars dels automòbils i els llums posteriors de situació, tot avançant cap a l’est segons la dimensió AB d’aquell llac rectangular i girant bruscament en l’angle B, per recórrer el costat més curt i tornar altre cop cap a l’oest, que s’anaven empetitint fins a un punt situat a la meitat de la riba oposada, on viraven cap al nord i s’esvanien.

Mentre dos ressaguers, el cuiner i el vigilant nocturn, corrien sobre la gespa devers un brec o cabriolé que els esperava amb les vares alçades (o potser era un rickshaw?; en una època l’oncle Dan havia tingut un criat japonès), Van descobrí amb plaer i emoció, allà mateix, entre els arbustos pintats amb tinta xinesa, Ada, en camisola, amb una espelma encesa en una mà i una sabata a l’altra, com si anés seguint furtivament el parell de ressaguers. Però no era més que el seu reflex al vidre de la finestra. Ella llençà la sabata en una paperera i es reuní amb Van al divan.

—Es pot veure alguna cosa, oh, es veu alguna cosa? —repetia la noia de cabells negres, mentre la seva mirada escrutadora brillava de curiositat, i als seus ulls d’ambre negre hi cremaven centenars de granges. Van li prengué l’espelma de les mans i la col·locà al costat de la seva, que era molt més llarga, al rebaix de la finestra—. Vas despullat, estàs horriblement indecent —remarcà ella, sense mirar-lo i sense èmfasi ni retret.

Ramsès d’Escòcia es va trossar la flassada, i Ada s’agenollà al seu costat. Contemplaren un instant el romàntic efecte nocturn emmarcat per la finestra. Tremolós, amb els ulls fits al davant, Van havia començat a acariciar-la, tot seguint amb mà de cec, a través de la fina batista, el solc de la seva columna vertebral.

—Guaita, gitanos! —xiuxiuejà la noia, tot assenyalant amb el dit tres siluetes negres (dos homes, un dels quals duia una escala, i un nen o un nan) que travessaven la gespa amb passa cautelosa i que, en descobrir la finestra il·luminada per la doble flama, van escampar la boira, el més petit caminant à reculons com si fes fotografies.

—M’he quedat a casa a propòsit, perquè esperava que tu també t’hi haguessis quedat. Ha estat una coincidència provocada —digué Ada, o digué més tard que havia dit.

Mentrestant, Van continuava acaronant-li els llargs cabells, li masegava i rebregava la camisola, sense gosar encara passar-li la mà per sota, però atrevint-se a acariciar-li les natges, fins que, amb un lleu xiuxiueig, ella s’assegué sobre els seus talons i la mà de Van, mentre el castell de cartes s’esfondrava entre les flames. Ada es tombà cap a Van, i al cap d’un moment ell ja li besava el muscle i s’estampia contra ella com l’últim soldat de la fila.

És la primera vegada que sento parlar d’ell. Em pensava que el vell senyor Nymphoculotus havia estat el meu únic predecessor.

La primavera passada. Un viatge a la ciutat. Matinée francesa al teatre. Mademoiselle havia extraviat les entrades. El pobre minyó s’imaginava probablement que «Tartuffe» era una meuca o una ballarina que feia striptease.

Ce qui n’est pas si bête, au fond. La qual cosa, en el fons, no és pas cap ximpleria. D’acord. En aquella escena de la Granja Incendiada…

—Sí?

—No res. Continua.

—Oh, Van, aquella nit, mentre ens estàvem agenollats l’un al costat de l’altre a la llum de les espelmes, com els «Nens pregant» en un quadre molt dolent, ensenyant les quatre plantes dels peus (arborícoles i enfiladisses en algun moment), no pas a l’àvia que rep la felicitació de Nadal, sinó a la Serp sorpresa i encantada, recordo com desitjava demanar-te una informació purament científica, perquè el meu esguard de gairell…

No pas ara, car ara no és un espectacle bonic i encara serà pitjor al cap d’un instant (resposta de Van més o menys textual).

Van no estava segur si Ada era completament ignorant i pura com el cel estelat —que ja havia perdut la coloració de l’incendi— o si tota la seva experiència la menava a jugar al joc de la innocència. En realitat, això no importava.

Espera, ara no, replicà en un murmuri mig ofegat.

Ella insistí: Vull saber, vull que em diguis…

Ell acariciava i entreobria amb les seves parts carnoses, parties très charnues, en el cas de la nostra apassionada parelleta, la cortina suau i sedosa de la seva negra cabellera (quan Ada tirava el cap enrere, els cabells li arribaven més avall de la cintura) i tractava d’obrir-se camí fins a l’espleni, encara tebi de l’escalfor del llit. (No cal, no aquí ni en d’altres parts —ja he trobat un altre passatge similar— embrutar un estil relativament pur amb vagues termes anatòmics que el psiquiatre recorda dels seus anys d’estudiant. Nota escrita més tard per Ada).

—Volia preguntar —repetia ella, mentre la boca goluda de Van abastava el seu càlid i pàl·lid objectiu—. Volia preguntar-te —repetí, aquesta vegada clarament, i, això no obstant, una mica fora de si, car la mà viatgera havia tornat a ascendir pel braç, i el polze, que acabava de posar-se sobre el seu mugronet, li produïa un pessigolleig al paladar, com allò que a les novel·les georgianes en diuen «tocar el timbre per cridar la minyona», cosa naturalment inconcebible sense la presència de l’elettricità…

(Protesto. No hi tens cap dret. Això està prohibit àdhuc en lituà i en llatí. Nota d’Ada).

—… preguntar-te…

—Pregunta —cridà Van—, però no ho engeguis tot a rodar! (és a dir: no em privis que m’alimenti de tu, que em rebregui contra tu).

—Bé, per què —preguntava, exigia, reclamava, mentre una flama crepitava i un coixí anava a parar a terra—, per què et poses tan dur i tan gros aquí quan…?

—On? Quan què?

Per tal d’explicar-se més bé, amb un tacte i un contacte exquisits, féu dansar el ventre contra ell, que continuava gairebé agenollat, tot interposant-se-li la llarga cabellera, i amb un ull clavat en una orella del noi (llurs recíproques posicions a hores d’ara eren més aviat embullades).

—Repeteix-ho! —cridà Van, com si ella estigués molt lluny, un reflex en una obscura finestra.

—M’ho has d’ensenyar immediatament —féu Ada, amb fermesa.

Ell es llevà el kilt improvisat, i la veu d’Ada canvià de seguida de to.

—Oh, Déu meu! —exclamà com un infant quan li parla a un altre infant—. Està tot espellat, en carn viva! Et fa mal? Et fa molt de mal?

—Toca’l, cuita —implorà ell.

—Van, pobre Van! —prosseguí ella, amb la veueta de les nenes bones quan s’adrecen als gats, a les erugues, als cadellets—. Sí, estic segura que et cou. Et sembla que et calmaria si et toco?

—T’hi pots jugar el que vulguis —contestà Van—. On n’est pas bête à ce point («l’estupidesa té els seus límits», col·loquial i rude).

—Mapa en relleu —digué la pàl·lida presumida—; els rius d’Àfrica. —El seu índex remuntà el Nil blau fins a les selves i tornà a seguir la direcció del corrent—. I això què és? El barret del bolet d’or no és ni la meitat de suau. De fet —en un to intranscendent—, em recorda una flor de gerani o més aviat de pelargonium.

—Redéu, ja hi tornem! —exclamà Van.

—Oh, com m’agrada la textura, Van, de veres! Realment m’agrada!

—Masega’l, beneita, que no veus que em moro?

La nostra ingènua botànica, però, no tenia la més petita idea de com manipular aquell objecte. I Van, ja in extremis, refregant-lo contra la vora de la seva camisola, no va poder evitar de gemegar mentre es dissolia en un toll de plaer.

Ella observava, consternada.

—No és el que tu et penses —comentà Van, calmós—. No té res a veure amb el pipí. En realitat, és tan net com la saba de l’herba. Bé, el curs del Nil ja està determinat, stop. Speke.

(Van, em demano perquè t’esforces tant a transformar el nostre passat poètic i únic en una farsa porca. Honestament, Van. Oh, però si en sóc, d’honest, així és com van passar les coses. Jo no coneixia bé el terreny en què m’aventurava, vet aquí les audàcies i els fingiments. Ah, parlez pour vous. Jo, estimat, afirmo que aquelles famoses excursions digitals des de la teva Àfrica fins a la fi del món no començaren fins molt més endavant, quan ja em sabia de memòria l’itinerari. Ho lamento, però no… Si les persones recordessin les mateixes coses no serien persones distintes. Així-és-com-van-passar-les-coses. Però nosaltres no som «distints»! Pensar i somiar són una mateixa cosa en francès. Pensa en la douceur, Van! Oh, ja hi penso, és clar que hi penso…, tot era douceur, nena meva, rima meva. Això està més bé, féu Ada).

Ara continua tu, si et plau.

Van s’estirà tot nu, a la llum ara immòbil de les espelmes.

—Dormim aquí —digué—. No tornaran abans que l’alba encengui de nou el cigar del meu oncle.

—Tinc la camisola tota trempée —mussità Ada.

—Treu-te-la; aquesta flassada ens taparà tots dos.

—No miris. Van.

—Això no s’hi val —digué ell, i l’ajudava a llevar-se la camisola pel cap mentre brandava la cabellera.

Tan sols un lleu toc de carbonet aombrava el punt misteriós del seu cos blanc com el guix. Un gra maligne li havia deixat una cicatriu rosada entre dues costelles. Van la hi besà i s’ajaçà d’esquena amb les mans encreuades sota la nuca. Ada, inclinada sobre el seu cos bru, contemplava la caravana de formigues que arribava fins a l’oasi del melic; per ser tan jove, Van era notablement pelut. Els pits tendres i rodons d’Ada eren a tocar de la cara d’ell. Com a metge i com a artista, reprovo l’ús petit burgès del cigarret després de fer el coit. Tanmateix, en honor a la veritat, cal dir que Van no era indiferent a la presència d’una capsa de cristall de «Traumatis» turcs, sobre una consola que quedava massa allunyada per poder-la abastar amb un indolent allargament del braç. L’alt rellotge va tocar un quart d’hora anònima, i Ada, amb la galta a la mà, contemplava ara la inquietud emotiva, bé que estranyament morosa, el lent i continuat deixondiment, l’erecció finalment poderosa del renaixement viril.

Però el pèl del sofà era tan pessigollaire al tacte com ho era a la vista el cel reblert d’estrelles. Abans que passés res de nou, Ada es posà de quatre grapes per arranjar els coixins i la flassada. Nena nadiua imitant un conill. Van allargà una mà exploradora, i el seu palmell s’adaptà, per darrere, a la càlida fenedura; d’un salt frenètic adoptà la posició del noi que basteix un castell d’arena, però Ada es va tombar cara enlaire, disposada ingènuament a abraçar-lo com se li recomanava a Julieta de rebre el seu Romeo. Va fer ben fet. Per primer cop en llur aventura amorosa, la gràcia, el geni i la inspiració lírica descendiren sobre l’esvalotat minyó. Xiuxiuejant, gemegant, besava el pàl·lid rostre amb una voluble tendresa, cridava en tres idiomes —els tres més grans de tot el món— dolços mots que més endavant constituirien un diccionari de diminutius secrets, manta vegada revisat i corregit fins a l’edició definitiva de 1967. Quan cridava massa fort, ella procurava de fer-lo callar com si fos un nen, fent-li «xit» «xit» i bleixant a la seva boca, i ara l’abraçava amb els quatre membres sense cap mena de pudor, com si hagués fet l’amor des de sempre, en tots els nostres somnis, però la impaciència de la passió jovenívola (desbordant com la banyera de Van, maníac incubador de paraules, mentre repassa aquestes pàgines assegut a la vora del llit d’un hotel) no resistí les primeres embranzides aplicades a cegues: esclatà sobre el label de l’orquídia. Un merlot blau proferí un crit d’alarma, i els fanalets llunyans reaparegueren al fons d’una albada rugosa, com cuques de llum fent la volta a l’estanyol; els punts lluminosos dels cotxes esdevingueren estels, mentre les rodes grinyolaven sobre la grava; tots els gossos retornaven complaguts de la sortida nocturna. Blanche, la neboda del cuiner, davallà d’un cotxe de policia de color de carabassa, calçada únicament amb les mitges (les dotze de la nit ja havien tocat feia molta estona, ai las!), i les nostres dues criatures nues, tot recollint flassada i camisola, i després de tustar el sofà per acomiadar-se’n, tornaren a pujar d’amagatotis a les respectives cambres d’innocència, cadascú amb la seva espelma.

—I te’n recordes —deia Van el del bigoti gris, bo i prenent un cigarret Cannabina de la tauleta de nit i sacsejant una capsa de llumins groga i blava—, de la nostra temeritat, i de com Larivière deixà de roncar, però al cap d’un moment feia tremolar tota la casa, i que freds eren els graons de ferro, i de com jo estava desconcertat…, per la teva…, com ho diria?…, falta de moderació.

—Idiota —féu Ada, des del costat de la paret, sense tombar el cap.

Estiu de 1960? Un hotel atapeït de viatgers en algun indret entre Ex i Ardez?

Hauria de començar de posar dates a les pàgines d’aquest manuscrit, per consideració als meus somniadors desconeguts.