14

L’endemà, o l’endemà passat, tota la família prenia el te al jardí. Ada, asseguda sobre la gespa, tractava pacientment de confeccionar una diadema de margarides per al gos, mentre Lucette la contemplava, tot rosegant un crespell. Durant gairebé un minut i sense dir un mot, Marina romangué allargant al seu marit, per sobre la taula del jardí, el seu barret de palla; finalment, Dan sacsejà el cap, clavà una llambregada encesa al sol, que la hi tornà generosament, i es retirà amb la seva copa i el Toulouse Enquirer al seient rústic situat a l’altre cap del parterre de gespa, sota l’ombra d’un om immens.

—Em pregunto qui pot ser això —mormolà Mademoiselle Larivière des de darrere el samovar (que reflectia, en imatges fantàstiques i d’un estil primitiu, els fragments de l’univers que l’envoltava), mentre observava, mig aclucant els ulls, una part de l’avinguda principal, visible entre les pilastres d’una galeria descoberta. Van, que jeia bocaterrós, alçà els ulls del llibre (un exemplar d’Atala que Ada li havia deixat).

Un minyó alt i de pell rosada, equipat amb uns elegants pantalons de muntar, va descavalcar d’un poni negre.

—És el magnífic poni nou de Greg —explicà Ada.

Després d’haver presentat a Marina les excuses de nen ben educat, Greg li tornà l’encenedor de platí que la seva tia s’havia trobat a la bossa.

—Valga’m Déu, ni tan sols no havia tingut temps de trobar-lo a faltar. Com està Ruth?

Greg digué que la tia Ruth i Grace eren al llit amb una aguda indigestió.

—No pas a causa dels vostres deliciosos entrepans —cuità a afegir—, sinó de les móres que van collir dels esbarzers.

Marina es disposava a tocar la campaneta per demanar al criat que dugués més torrades, però Greg digué que anava a la festa de la comtessa de Prey.

—Si que s’ha consolat ben aviat (skorovato) remarcà Marina, al·ludint a la mort del comte, esdevinguda dos anys abans, en un duel a pistola, en el terreny comunal de Boston.

—És una dona molt alegre i molt bella —féu Greg.

—I deu anys més vella que jo —observà Marina.

Però Lucette reclamava l’atenció de la seva mare.

—Què són els jueus? —preguntava.

—Cristians dissidents —contestà Marina.

—I per què Greg és jueu? —inquirí Lucette.

—Per què, per què! —exclamà Marina—. Perquè els seus pares són jueus.

—I els seus avis? I els seus besavis?

—La veritat és que no ho sé, filla. Eren jueus els teus avantpassats, Greg?

—Bé, no n’estic segur —contestà Greg—. Hebreus, si…, però no jueus entre cometes. Vull dir que no eren personatges de comèdia ni homes de negocis cristians. Emigraren de Tartària a Anglaterra fa cinc-cents anys. L’avi de la meva mare, però, era un marquès francès que, això sí que ho sé, era de religió catòlica i tenia passió per la banca, la borsa i les joies. Suposo que per això la gent deia que era un juif.

—Tanmateix —digué Marina—, no és una religió molt antiga, per tractar-se d’una religió, oi?

(S’havia tombat cap a Van, amb la vaga intenció que la conversa derivés devers l’Índia, on ella havia estat ballarina molt de temps abans que Moisès o qualsevol altre nasqués entre les aigües cobertes de lotus).

—I això què hi fa? —digué Van.

—I Belle —(com deia Lucette a la seva institutriu)—, i també és una cristiana «displicent»?

—Què n’hem de fer nosaltres, d’això? —insistí Van—. Què n’hem de fer de tots aquests antics mites de Júpiter o de Jehovà, de cúspides o de cúpules, d’ascetes o d’anacoretes, de reliquiaris o de costelles de dromedaris blanquejant-se enmig del desert? No són més que pols i miratges de la mentalitat col·lectiva.

—En primer lloc m’agradaria de saber com ha començat aquesta conversa estúpida —digué Ada, mentre contemplava Dack, parcialment adornat, amb el cap decantat.

—Mea culpa —confessà Mademoiselle Larivière, amb to de dignitat ofesa—. Tot el que vaig dir al picnic va ser que a Greg potser no li agradarien els entrepans de pernil, perquè els jueus i els tàrtars no mengen porc.

—Els romans —intervingué Greg—, els colonitzadors romans, que crucificaven els jueus cristians i els sequaços de Barrabàs, i d’altra gent desgraciada, tampoc no en menjaven, de porc, però jo en menjo i els meus avis també.

Lucette estava perplexa per un verb que Greg acabava d’emprar. Van s’ocupà d’il·lustrar el que volia dir: uní els turmells, estirà els braços horitzontalment i alçà els ulls cap al cel.

—Quan jo era petita —digué Marina, empipada—, ens ensenyaven la història de la Mesopotàmia, pràcticament des del bressol.

—Però no totes les nenes aprenen el que els ensenyen —remarcà Ada.

—Nosaltres som mesopotàmics? —preguntà Lucette.

—Som hipopotàmics —replicà Van—. Vine —afegí—, avui encara no hem fet l’arada.

Un parell de dies abans, Lucette li havia demanat que li ensenyés a caminar amb les mans. Van l’agafà pels turmells, mentre ella avançava lentament posant els palmells rosats a terra; de tant en tant, queia de nassos contra el sòl, o bé s’aturava per tallar una margarida amb les dents. Dack proferia estridents lladrucs de protesta.

—Et pourtant —deia, tot crispant el rostre, la institutriu, sensible als sorolls—, jo he llegit dos cops l’adaptació, en forma de faula, que La Ségur ha fet de l’obra de Shakespeare sobre el pervers usurer.

—També coneix el monòleg del rei foll, revisat per mi —digué Ada—:

—Oh, és magnífic! —exclamà Greg, amb un vertader sanglot d’admiració.

—No tan energichno, nens! —cridà Marina en direcció a Van i Lucette.

—Elle devient pourpre, s’està posant morada —comentà la institutriu—. Sostinc que aquesta gimnàstica indecent no li fa cap bé.

Amb ulls riallers, Van sostenia amb les seves mans suaus i fortes les cames de Lucette, color de sopa de pastanaga freda, i «llaurava la terra» amb Lucette fent d’arada. Els lluminosos cabells de la nena li queien sobre la cara, i per sota la vora de la faldilla se li veien les calces, però demanava al llaurador que prosseguís la seva tasca.

—Budet, budet, ja n’hi ha prou —digué Marina a l’equip de conreu.

Van diposità suaument a terra les cames de la menuda i tornà a posar les faldilles al seu lloc. Lucette es quedà un instant panteixant.

—Mira, Ada, te’l prestaré amb molt de gust, i per tota l’estona que vulguis. Voldràs? Demés, jo en tinc un altre de negre.

Ada, però, obstinadament, sacsejava el cap inclinat, mentre continuava entrellaçant i trenant les margarides.

—Bé —digué Greg, alçant-se—, me n’haig d’anar. Adéu-siau, tothom. Adéu, Ada. Em sembla que allà està el teu pare, sota el roure, oi?

—No; és un om —replicà Ada.

Van guaità per sobre la gespa i digué, amb aire somiador, potser amb un punt de vanitat infantil:

—M’agradaria de donar una ullada al diari quan l’oncle acabi de llegir-lo. Ahir havia de jugar el partit de cricket per la meva escola. Veen malalt, sense poder agafar el bat; derrota del Riverlane.