25

Un matí de sol del mes de setembre, quan els arbres encara eren verds, però a les fondalades ja florien els àsters i les saragatones, Van partí cap a Ladoga, N. A., on havia de passar quinze dies amb el seu pare i tres preceptors, abans de retornar a l’escola, a la freda Luga, Mayne.

Van besà Lucette a cada clotet i després al coll, i féu l’ullet a l’estirada Larivière, que esguardà Marina.

Havia arribat l’hora de separar-se. Pràcticament tot el personal de la casa l’acomiadà: Marina amb el seu shlafrok; Lucette, abraçant Dack (com a substitut); Mademoiselle Larivière sense saber encara que Van no s’emportava el llibre dedicat que ella li havia regalat la vigília, i una vintena de criats als quals Van havia concedit generoses propines (i entre els quals advertim Kim, el marmitó, amb la seva cambra fotogràfica). Solament hi mancava Blanche, que tenia mal de cap, i l’obedient Ada, que havia presentat les seves excuses, perquè havia promès de visitar un malalt del poble (tenia, verament, un cor d’or, aquella criatura, com tan complaguda i prudentment remarcava Marina).

El bagul negre, la maleta negra i els halters negres king-size de Van foren carregats al compartiment posterior de l’automòbil familiar. Bouteillan es calà una gorra de capità, massa gran per al seu cap, i unes ulleres protectores de color blau verdós.

—Remouvez votre cul —digué Van—. Jo conduiré.

I així s’acabà l’estiu de 1884.

—El cotxe rutlla suaument, senyor —comentà Bouteillan, amb el seu curiós anglès passat de moda—. Tous les pneus sont neufs, però, ai las, hi ha molts rocs al camí, i la joventut condueix de pressa. Monsieur ha de ser prudent. Els vents del desert són indiscrets. Tel un lis sauvage confiant au désert…

—Exactament el vell criat de les comèdies, oi? —remarcà Van secament.

—Non, Monsieur —respongué Bouteillan, sostenint-se la gorra—. Non. Tout simplement j’aime bien Monsieur et sa demoiselle.

—Si us referiu a la petita Blanche —féu Van—, més valdrà que dediqueu les citacions de Delille al vostre fill i no pas a mi, perquè un dia d’aquests la deixarà prenys.

El vell francès llambregà Van de cua d’ull, pozheval gubami (es mossegà els llavis), però no digué res.

—Ens aturarem aquí un moment —digué Van, en arribar a Forest Fork, a curta distància d’Ardis—. Vull collir uns bolets per al meu pare, a qui, per cert, transmetré la vostra salutació —Bouteillan havia esbossat un gest cortès—. Aquest fre de mà, maleït sia, ja devia servir quan Lluís XVI va emigrar a Anglaterra.

—S’ha de lubricar —replicà Bouteillan i consultà el rellotge—. Sí, tenim temps de sobra per agafar el tren de les nou i quatre.

Van penetrà en l’espès sotabosc. Duia una camisa de seda, gec de vellut, pantalons negres i botes de muntar amb esperons: un abillament ben poc adequat per fer klv zdB AoyvBno wkh gwzxm dqg kzwAAqvo un gwttp vq wjfhm Ada en una glorieta natural de trèmols; xlic mujzikml, després de la qual cosa Ada digué:

—Sí…, així no m’oblidaràs. Aquesta és la clau per a la nostra correspondència. Quan te l’hagis après de cor, te l’empasses, com un bon espia.

—Poste restante en ambdós sentits; i vull almenys tres cartes per setmana, blanca amada meva.

Era la primera vegada que la veia amb aquell vestit lluminós, gairebé tan vaporós com una camisola. Portava els cabells trenats, i Van digué que s’assemblava a la jove soprano Maria Kutznetsova, a l’escena de la carta d’Onegin i Olga, l’òpera de Tschtxaikow.

Ada, que feia tot el que li permetia la seva femineïtat per contenir i disfressar els seus sanglots convertint-los en exclamacions emotives, assenyalà amb el dit un maleït insecte que s’havia parat en el tronc d’un trèmol.

(Maleït? Maleït? Era la raríssima Vanessa, descrita feia molt poc temps; la Nymphalis danaus Nab., d’un color marró ataronjat i amb la regió apical negra amb punts blancs, que imita la Danaide Monarca, bé que indirectament, per dir-ho així, com va saber advertir el seu descobridor, el professor Nabodinus, del Babylon College, Nebraska, a través d’una espècie d’un tercer gènere, El Sylvano Virrei, un dels més cèlebres imitadors de la Danaide. Escrit per Ada, amb ploma irritada).

—Demà tornaràs aquí amb la xarxa verda, papallona meva —digué Van, amb amarguesa.

Ella li besà tota la cara, li besà les mans, i altre cop els llavis, les parpelles, els cabells negres i sedosos. Ell li besà els turmells, els genolls, les trenes negres i sedoses.

—Quan, amor meu? Quan serà la propera vegada? A Luga? A Kaluga? A Ladoga? On? Quan?

—Aquest no és el problema —exclamà Van—, el problema, el problema, el problema és…, saber si em seràs fidel.

—No tiris capellans, amor meu —digué Ada, eixugant-se de la cara els esquitxos de les «pes» i la «efa» de la rèplica de Van—. No ho sé pas. Jo t’adoro. Mai en tota la meva vida no estimaré ningú com t’adoro a tu. Mai ni enlloc, ni a l’eternitat ni a la terrenitat, ni a Ladore, ni a Terra, on diuen que van les nostres ànimes. Però! Però, amor meu, Van meu, jo sóc carnal, terriblement carnal. No ho sé pas, et sóc franca, qu’y puis-je? Oh, estimat, no em preguntis…, a l’escola hi ha una noia que està enamorada de mi…, ja no sé el que m’empatollo…

—Les noies no importen —féu Van—. Són els nois, i mataré el qui se t’apropi. Anit vaig mirar de fer un poema per a tu sobre això, però es veu que això d’escriure versos no s’ha fet per a mi. Comença: «Ada, els nostres ardors, el nostre arboç…», però això és tot, la resta és boira. Prova d’imaginar-te-la.

S’abraçaren per última vegada, i ell fugí sense mirar enrere.

Ensopegant amb els melons, decapitant furiosament amb el fuet els fonolls arrogants, Van retornà a Forest Fork. Allà l’esperava Morio, el seu cavall negre favorit, sostingut per la brida pel jove Moore. Van gratificà el palafrener amb un grapat de ducats i partí al galop, amb els guants xops de llàgrimes.