37

Plovia. En la decepcionant perspectiva emmarcada per la finestra de la biblioteca, els parterres de gespa semblaven més verds, l’aigua de l’estany, més grisa. Amb un vestit d’entrenament negre, i el cap reposant sobre dos coixins grocs, Van, de panxa enlaire, llegia un llibre de Rattner sobre Terra, una obra difícil i depriment. De tant en tant, alçava els ulls devers el gran rellotge de pèndol de so autumnal, per sobre del crani pàl·lid d’una Tartària colrada en un globus terraqüi antic i monumental, a la llum minvant d’una tarda que més semblava del mes d’octubre que no pas de juliol. Ada, cenyida per un impermeable amb cinyell passat de moda que Van detestava, amb la bossa penjada al muscle, se n’havia anat a Kaluga per a tot el dia, oficialment per emprovar-se uns vestits, però, en realitat, a consultar un cosí del doctor Krolik, el ginecòleg Seitz (o «Zayats», en la transcripció mental efectuada per Ada, perquè, com en el cas del doctor Krolik [conill], també pertanyia, segons la fonètica russa, a la família dels lepòrids). Van estava segur que ni una sola vegada, durant tot un mes de pràctica amorosa, s’havia oblidat de prendre les precaucions necessàries, de vegades una mica extravagants, però indiscutiblement eficaces. Fins i tot recentment s’havia procurat l’artifici anticonceptiu en forma de beina que, per no se sap quin estrany motiu, bé que consagrat pel costum, tan sols els perruquers estan autoritzats a vendre en el comtat de Ladore. Això no obstant, estava inquiet, i la seva inquietud el treia de polleguera, i Rattner, que en la seva obra negava sense convicció tota existència objectiva al planeta bessó per acceptar-la a contracor en les obscures notes (incòmodament col·locades entre capítol i capítol), li semblava tan insípid com la pluja, que traçava amb llapis paral·leles obliqües sobre el fons més fosc d’una plantació d’alerços, extrets, segons que pretenia Ada, del Mansfield Park.

A les cinc menys deu minuts, Bout entrà silenciosament amb un llum de querosè encès i la invitació de part de Marina perquè anés a conversar amb ella a la seva habitació. En passar vora el globus el tocà amb el dit i contemplà, amb aire de desaprovació, la taca que li havia quedat.

—El món és ple de pols —comentà—. Blanche es mereixeria que l’enviessin al seu poble. Elle est folle et mauvaise, cette fille.

—D’acord, d’acord —mormolà Van, concentrant-se altre cop en la lectura.

Bout abandonà l’estança, sense deixar de brandar obstinadament el cap pelat, i Van, badallant, deixà que Rattner llisqués des del negre divan fins a la negra catifa.

Quan tornà a donar una llambregada al rellotge, aquest aplegava forces per tocar l’hora. Van saltà del sofà en recordar de sobte que Blanche s’havia presentat poca estona abans per encarregar-li que es queixés a Marina que Mademoiselle Ada s’havia negat de nou a portar-la fins a la «Torre de la Cervesa», com en deien els bromistes locals de La Tourbière, el seu poble natal. Durant uns instants, el seu somni breu i vague quedà tan estretament confós amb la realitat que, fins i tot quan recordà Bout posant el dit sobre la península romboïdal on els aliats acabaven de desembarcar (com anunciava el diari de Ladore que desplegava les ales damunt la taula de la biblioteca), continuà veient clarament Blanche, que treia la pols a Crimea amb un dels mocadors perduts d’Ada. Pujà per l’escala de cargol per anar als lavabos dels nens; sentí de lluny com la institutriu i la seva malaurada alumna declamaven una escena de l’horrible Berenice (rauc de contralt alternant amb una veueta completament inexpressiva); i arribà a la conclusió que Blanche, o més aviat, Marina, probablement volia saber si havia parlat seriosament l’altre dia quan anuncià la intenció d’allistar-se als dinou anys (edat mínima per fer-ho com a voluntari). Concedí també un minut de reflexió al fet trist que (com bé li havien ensenyat els seus estudis) la confusió entre dues realitats, una entre cometes simples i l’altra entre cometes dobles, era un símptoma de bogeria imminent. Sense maquillar, amb els cabells sense raspallar i embolcallada amb el seu quimono més vell (el seu Pedro havia partit sobtadament cap a Rio), Marina reposava en el seu llit de caoba, sota un edredó daurat, prenent una tassa de te amb llet de burra, una de les seves guilladures.

—Seu i pren una mica de chayku —digué—. La llet de vaca és a la gerreta més petita, em sembla. Sí, així és. —I quan Van, després de besar-li la mà pigada, es deixà caure sobre el cuir d’un ivanilitx, que va rebre el seu pes amb un sospir de vell puf, prosseguí—: Van, estimat, haig de dir-te una cosa, perquè sé que no caldrà que te la repeteixi. Belle, amb la seva habitual sensibilitat per trobar la paraula adequada, m’ha citat l’adagi cousinage, dangereux voisinage, i s’ha queixat qu’on s’embrassait dans tous les coins. És veritat això?

La imaginació de Van anticipà la rèplica. Allò, Marina, no era més que una fantàstica exageració. La folla institutriu l’havia vist un dia amb Ada als braços per travessar un rierol, i ell l’havia besada perquè s’havia fet mal al peu. Sóc el ben conegut pidolaire de la història més trista del món.

—Erunda (ximpleries) —contestà Van—. Un dia em va veure quan duia Ada als braços per passar el rierol i va malinterpretar la nostra abraçada i la nostra ensopegada (spotïkayushcheesya sliyanie).

—No em refereixo pas a Ada, beneit —digué Marina, amb un lleuger esbufec, mentre s’ocupava de la tetera—. Azov, l’humorista rus, deriva erunda de l’alemany hier und da, que ni és aquí ni allà. Ada és una noia gran, i les noies grans, ai las!, tenen les seves pròpies preocupacions. Mademoiselle Larivière volia dir Lucette, és clar. Van, aquests tendres jocs s’han d’acabar. Lucette té dotze anys, és una nena ingènua i jo sé que tot és molt innocent, però amb tot (odnako), quan es tracta d’una poncella, cap capteniment no resulta massa delikatno. À propos de coins: a l’obra de Griboedov Gore ot uma, «Quina estupidesa ser tan intel·ligent», em sembla que en vers i escrita a l’època de Puixkin, l’heroi, tot recordant a Sophie els seus jocs d’infantesa, diu:

però en rus resulta una mica ambigu… Una mica més de te, Van? —Van sacsejà el cap, alçant simultàniament la mà, com feia el seu pare—. Perquè, saps?…, no, ja no en queda gens…, el segon vers, i kazhetsya chto v etom, també es pot entendre com «en aqueix racó». —I Marina assenyalava amb el dit un angle de la cambra—. Imagina’t, quan assajàvem aquesta escena amb Katxalov al Teatre de la Gavina de Yukonsk, Stanislavski, Konstantiu Sergeevitx, l’obligava a fer un petit gest íntim (uyutnen’kiy zhest).

—Que divertit! —exclamà Van.

El gos entrà, adreçà a Van una mirada apagada i humida, trotà cap a la finestra, contemplà la pluja com un homenet i retornà al seu coixí llardós de l’estança contigua.

—Decididament, mai no suportaré aquesta raça —féu Van—. Tinc Dackelofòbia.

—Però les noies… T’agraden les noies, Van? Tens moltes amiguetes? No ets pas un pederasta, com el teu pobre oncle, oi? Hem tingut alguns pervertits inveterats a la família, però… De què rius?

—De res —contestà Van—. Només vull que quedi ben clar que adoro les noies. La primera la vaig tenir als catorze anys. Mais qui me rendra mon Hélène? Els seus cabells eren negres com l’ala d’un corb, la seva pell, blanca com la llet desnatada. Més tard n’he tingudes d’altres molt més cremoses. I kazhetsya chto v etom?

—Quina cosa més estranya, que trista! Trista, perquè amb prou feines sé res de la teva vida, estimat (moy dushka). Els Zemski eren uns abominables llibertins (razvratniki). N’hi havia un que amava les nenes, un altre raffolait d’une de ses juments i la lligava d’una manera especial…, no em preguntis pas com… —gest, amb totes dues mans, d’horroritzada ignorància—, quan la visitava a la quadra. Kstati (à propos), hi ha una cosa que mai no he arribat a comprendre: com l’herència pot ser transmesa pels solters, a menys que els gens puguin saltar com els cavalls dels escacs. L’última vegada que vam jugar tu i jo, per poc no et vaig guanyar; haurem de tornar a jugar… Però no pas avui, estic massa trista. M’hauria agradat de saber-ho tot, tot, respecte a tu, però ja és massa tard. Els nostres records són sempre més o menys «estilitzats» (stilizovanï), com solia dir el teu pare, aquell home irresistible i odiós, i ara, per bé que tu em mostressis els teus vells diaris íntims, no podria pas sentir una vertadera emoció, malgrat que una actriu sigui sempre capaç de vessar unes llagrimetes, com ho faig ara jo. Ja saps —buscant un mocador sota el coixí—, quan els nens són molt petits (takie malyutki), no ens podem arribar a imaginar que podríem viure lluny d’ells, ni tan sols un parell de dies, però passa el temps i comprovem que es pot…, dos dies, dues setmanes…, i després passen els mesos, els anys grisos, les negres dècades, i, per fi, l’opéra bouffe de l’eternitat cristiana. Em sembla que la separació, àdhuc la més greu, és una mena d’entrenament per als Jocs Elisis… Qui ho ha dit això? Ah, jo ho he dit! I fins i tot el teu vestit, per bé que t’escau, té alguna cosa de fúnebre (traurnïy). Quines ximpleries que dic! Perdona aquestes estúpides llàgrimes. Digues, puc fer alguna cosa per tu? Pensa alguna cosa! T’agradaria una bonica bufanda peruana, pràcticament nova, que s’ha oblidat aquell jove foll? No? No és del teu estil? Ara, vés. I recorda: ni un mot a la pobra Mademoiselle Larivière, que ho fa amb la millor intenció!

Ada tornà just abans de l’hora de sopar. Problemes? Van la trobà a l’escalinata; semblava cansada i pujava arrossegant pels graons la bossa agafada per la llarga corretja. Problemes? Pudia a tabac, potser (digué ella) perquè s’havia passat una hora al compartiment de fumadors, o bé (afegí) perquè havia fumat un parell de cigarrets a la sala d’espera del metge, o tal vegada (i això no ho digué) perquè el seu amant anònim era un gran fumador. (La vermella boca oberta plena de boira blava).

—I bé? Tout est bien? —preguntà Van, després de l’esbós d’un petó—. Cap problema?

Ada el fulminà amb la mirada, o fingí que ho feia.

—Van, no hauries d’haver trucat a Seitz! Ni tan sols coneix el meu nom. M’ho havies promès!

Silenci.

—Jo no li he trucat —contestà Van, calmosament.

—Tant mieux —féu Ada amb el mateix fals to de veu, mentre ell l’ajudava a llevar-se l’impermeable—. Oui, tout est bien. Vols deixar d’ensumar-me d’aquesta manera, Van? De fet, la cosa beneïda m’ha vingut durant el camí de tornada. Deixa’m passar, per favor.

Tenia preocupacions? O tot era obra automàtica de la seva mare? Es reduïa tot a una trivialitat vulgar? «Tots tenim els nostres problemes».

—Ada! —cridà.

Ella es tombà abans d’obrir la porta de la seva cambra, que sempre tancava amb clau.

—Què?

—Tuzenbakh, sense saber què dir: «Avui encara no he pres cafè. Demana que me’n preparin una tassa». —Mutis precipitat.

—Molt graciós! —féu Ada, i es tancà amb clau a la seva cambra.