4

Quan, a mitjan segle XX, Van inicià la reconstrucció del seu passat més remot, aviat s’adonà que la manera més apropiada —i, sovint, l’única manera— de tractar els records de la seva infantesa realment significatius (per al propòsit especial que la reconstrucció es proposava) quan reapareixien en diversos períodes de la seva adolescència i la seva joventut, era la de veure’ls en juxtaposicions imprevistes que, en reavivar els detalls, vivificaven el conjunt. És per això que el seu primer amor té prioritat sobre la seva primera ferida o el seu primer malson.

Acabava de complir els catorze anys. Fins aleshores, mai no havia abandonat les comoditats del sostre patern. Mai no s’havia dit que aquestes «comoditats» podien ser qüestionables i tenir tan sols el valor d’una metàfora en un llibre sobre un noi i una escola. A poques travessies de l’edifici de l’escola, una vídua, la senyora Tapirov, que era francesa però parlava anglès amb accent rus, tenia una botiga d’objectes d’art i de mobles més o menys antics. Van hi entrà un brillant dia d’hivern. A la part anterior de la botiga hi havia tot de pitxers de cristall amb roses de color carmesí i margarides d’un groc daurat: sobre una consola de fusta daurada, sobre un cofre de laca, al prestatge d’una vitrina o simplement a les vores d’uns graons encatifats que menaven al primer pis, on uns grans armaris i uns bufets de cuina llampants rodejaven en semicercle una singular colla d’arpes. Van comprovà que les flors eren artificials, i es demanà, perplex, per què aquesta mena d’imitacions sempre es proposen d’enganyar exclusivament els ulls, en comptes de reproduir també el contacte humit i carnal dels pètals o les fulles vives. Quan l’endemà es va presentar de nou a recollir l’objecte (avui, al cap de vuitanta anys, ja oblidat) que havia portat a restaurar o perquè n’hi fessin una còpia, l’objecte no estava llest o bé la còpia no estava feta. Tot passant, tocà una rosa mig badada, però els seus dits no sentiren el previst contacte d’una textura estèril, sinó el bes de la vida d’uns llavis botits. «La meva filla», digué la senyora Tapirov, que n’observà la seva sorpresa, «sempre posa un pom de roses naturals entre les artificials pour attraper le client. Has descobert el truc». Ella entrà justament quan ell se n’anava: era una col·legiala que duia un abric gris i que tenia uns bucles morens que li queien fins a les espatlles i una cara bonica. En una altra ocasió (perquè una certa part de l’objecte —el marc, potser— trigà un temps infinit a ser restaurat, o potser perquè l’objecte sencer, al capdavall, no fou mai trobat), Van la va veure, amb els llibres de text, arraulida en una butaca, moble domèstic entre els articles per vendre. Mai no li parlà. L’estimà amb bogeria. L’amor deu haver durat almenys un trimestre.

Allò era l’amor, normal i misteriós. Menys misterioses i considerablement més grotesques eren les passions que diverses generacions de bons mestres no havien aconseguit de desarrelar, i que, en una data tan tardana com el 1883, encara continuaven estant en voga a Riverlane. Cada dormitori tenia el seu catamita. Un minyó neuròtic d’Upsala, guenyo i de llavis flonjos, de membres gairebé anormalment desmanegats, però amb una textura de pell meravellosament tendra i les encantadores rodoneses cremoses del Cupido del Bronzino (el gran, aquell que un sàtir entusiasmat descobreix a la glorieta d’una dama), era objecte de cruels abusos per part d’una colla de nois estrangers, grecs i anglesos en bona part, el cap de la qual era Cheshire, l’as del rugbi de l’escola. En part per envalentiment, en part per curiositat, Van se sobreposava a la seva repugnància i contemplava fredament les grolleres orgies. Ben aviat, però, abandonà el succedani per unes diversions més normals, bé que igualment desalentadores.

La vella que venia pega dolça i revistes infantils a la botiga de la cantonada, que per tradició no estava estrictament vedada als interns de l’escola, contractà els serveis d’una ajudanta, grassoneta i jove, i Cheshire, que era fill d’un lord garrepa, aviat va descobrir que podia posseir-la per un dòlar rus. Van fou un dels primers a aprofitar-se dels seus favors, la noia els concedia en la semiobscuritat, entre caixes i sacs amuntegats a la rebotiga, fora de les hores de feina. El fet d’haver-se presentat a la noia com un llibertí de setze anys i no pas com un noiet verge de catorze fou un motiu de torbació per al nostre calavera, quan tractà de pal·liar la seva inexperiència mitjançant una acció expeditiva, però l’única cosa que aconseguí fou vessar damunt la catifa de l’entrada allò que la noia li hauria ajudat de bona gana d’introduir de portes endins. Les coses van anar més bé sis minuts més tard, quan Cheshire i Zographos hagueren enllestit. Tanmateix, solament a la segona sessió Van començà realment a gaudir de la dolcesa de la seva amiga, la deliciosa pressió del seu sexe, la cordialitat del seu vaivé. Sabia que no era més que una puteta malgirbada, una porqueta rosada, i cada cop que, quan havia acabat, ella tractava de besar-lo, ell li apartava la cara amb el colze, mentre comprovava amb mà ràpida, com havia vist fer a Cheshire, si encara duia la cartera a la butxaca dels pantalons; però d’una manera o altra, quan la seva quarantena i última convulsió ja havia fet via en el temps passat i Van es trobà tot sol al tren que el duia a Ardis, entre camps negres i verds, s’adonà que atorgava una insospitada poesia a la imatge de la pobra noia, a la sentor de cuina dels seus braços, a les seves humides parpelles il·luminades per la resplendor sobtada de l’encenedor de Cheshire, i fins i tot a les passes de la senyora Gimber, la vella sorda, que grinyolaven en el seu dormitori del pis de dalt.

En un elegant compartiment de primera classe, amb la mà enguantada reposant damunt el braç vellutat del seient i tot contemplant el vast paisatge que passa rabent, hom se sent tot un home de món. I de tant en tant, els ulls del viatger fan una pausa en el seu vagarejar mentre para esment a una mena de pruïja a la part baixa, que ell considera (correctament, gràcies Piu meu) com una simple irritació epitelial.