8

ARRIBEM MONT ROUX BELLEVUE DIUMENGE HORA SOPAR ADORACIÓ PENA ARC IRIS

Aquest audaç telegrama fou lliurat a Van, juntament amb el desdejuni, al Manhattan Palace de Ginebra, el dissabte 10 d’octubre de 1905. El mateix dia partí devers Mont Roux, a l’altre extrem del llac, i s’instal·là, com de costum, a l’hotel Les Trois Cygnes. El conserge, un homenet fràgil, però d’una antigor quasi mitològica, havia mort quatre anys abans, durant l’última estada de Van. En lloc de la cara marcida de Julien i del seu somriure discret de complicitat misteriosa, que solia brillar com un llum rere el pàmpol de pergamí, el vell i gras Van trobà, donant-li la benvinguda, el rostre rosat i rodó d’un grum recentment ascendit, que ara duia lliurea.

—Lucien —digué el doctor Veen, llucant per sobre les ulleres—, com el vostre predecessor sabia prou bé, jo puc rebre tota mena de visitants estranys, mags, dames emmascarades, folls, que sais-je?, i espero miracles de discreció de tots tres cignes muts. Aquí teniu una propina preliminar.

—Merci infiniment —digué el conserge, i, com de costum, Van se sentí infinitament commogut per la cortesa hipèrbole, que en res no afavoria l’extinció del pensament filosòfic.

Reservà dues habitacions espaioses, la 509 i la 510, un saló Vell Món amb mobles en verd daurat i un encantador dormitori amb l’annex d’una cambra de bany quadrada, que era evidentment una habitació transformada (pels volts del 1875, quan l’hotel fou renovat i ambiciosament millorat). Van llegí amb anticipada emoció els mots escrits en un cartell octogonal delicadament penjat del seu cordonet vermell: «Do not disturb - Prière de ne pas déranger. Pengeu aquest avís al pom exterior de la porta. Informeu la telefonista. Avisez en particulier la téléphoniste».

Van encarregà a la florista de la rez-de-chaussée una profusió d’orquídies i al servei de les habitacions un entrepà de pernil. Sobrevisqué a una llarga nit (en la qual les gralles alpines importunaven una alba sense núvols) en un llit que amb prou feines era dues terceres parts menys gran que el fabulós llit del pis inoblidable que havien ocupat dotze anys enrere. Esmorzà a la terrassa, sense fer cas de la gavina que arribà en vol de reconeixement. Havent dinat, es concedí una migdiada opulenta; va prendre un segon bany per ofegar el temps, i trigà un parell d’hores a arribar a pas de passeig, i aturant-se cada banc per altre, al nou Bellevue Palace, situat a mitja milla cap al sud-est.

Una barca vermella maculava l’espill blau (en temps de Casanova n’hi hauria hagut a centenars!); els cabussots eren allí per passar-hi l’hivern, però els capsigranys encara no havien retornat.

Ardis, Manhattan, Mont Roux, la nostra petita de pèl roig és morta. El meravellós retrat del pare per Vrubel, aquells diamants dements que m’esguarden de fit a fit, que són pintats dintre meu.

Amb l’ornat que li prestava la càlida incandescència dels castanyers recargolats, el mont Rousset, el turó boscós que es dreça darrere la ciutat, es mostrava digne del seu nom i de la seva reputació autumnal, i a l’altra riba del Leman (Leman vol dir «l’amant») es dibuixava en la llunyania el cim del Sex Noir, el Penyal Negre.

Van tenia massa calor, i se sentia incòmode amb la seva camisa de seda i el vestit de franel·la gris, un dels més vells que tenia i que havia elegit perquè el feia més esvelt, però més li hauria valgut no posar-se aquella armilla que li anava massa estreta. Se sentia nerviós com un adolescent en la seva primera cita! Es demanava què havia de semblar-li més desitjable: que la presència d’Ada quedés des del primer instant diluïda entre la dels altres, o que se les apanyés per estar sola amb ell, si més no, durant els primers minuts? Era veritat, com afirmaven les meuques ben educades, que les ulleres i el bigotet negre el feien semblar més jove?

Quan per fi arribà davant la façana blanca amb tendal blau del Bellevue (que, tot i ser el lloc favorit dels rics estocilandesos, rheinlandesos i vinelandesos, no assolia la superclasse del vell, immens i magnífic Trois Cygnes, amb la seva pàtina lleonada i els seus daurats), Van descobrí amb consternació que el seu rellotge encara era lluny de marcar les set, l’hora de sopar inicial en els hotels locals. Travessà de nou l’avinguda i es prengué un kirsch doble amb un terrós de sucre en un cafè. A l’ampit de la finestra dels lavabos reposava el cos dissecat d’una papallona-colibrí. Feliçment, els símbols no existeixen ni en els somnis ni en els intervals de la vida de vigília.

Van empenyé la porta giratòria del Bellevue, ensopegà amb una maleta de colors virolats i féu la seva entrée a un ridícul pas de cursa. El porter renyà amb violència el malaurat cameriere de davantal verd que havia deixat l’objecte en aquell lloc. Sí, esperaven el senyor al saló principal. Un turista alemany va córrer rere Van per pregar-li, efusivament, i no pas sense humor, que dispensés la maleta culpable, de la qual, segons digué, era el propietari.

—Si és així —replicà Van—, no hauríeu de permetre que als hotels enganxin els adhesius de propaganda en els vostre apèndixs íntims.

La resposta era absurda, i tot l’episodi exhalava una lleu aura paramnèsica…, i al cap d’un instant, Van rebia a l’esquena un mortal tret de pistola (són coses que passen, alguns turistes estan completament desequilibrats), i entrava en una nova fase de la seva existència.

S’aturà al llindar del gran saló, però tot just havia començat a escrutar-ne el disseminat contingut humà, quan es produí una sobtada agitació en un grup distant. Ada, sense consideracions a l’etiqueta, es precipitava devers ell. El seu impuls solitari i apressat esgotà en sentit contrari tots els anys de llur separació, mentre deixava de ser l’estranya d’esplendor de jade i alt pentinat a la moda per tornar a ser la joveneta de braços pàl·lids i vestida de negre que mai no havia deixat de pertànyer-li. En aquell particular tombant del temps, ells eren els únics personatges notòriament actius a la immensa sala, i moltes mirades els seguiren quan es reuniren a mig camí, com al centre d’un escenari. Però el que hauria hagut de ser, en el punt culminant d’aquella aproximació majestuosa, de l’èxtasi que apareixia als ulls d’Ada i la fulgència de les seves joies, un gran esclat d’amor, estigué embolcallat en realitat per un incongruent silenci. Sense inclinar-se, Van es dugué als llavis i besà la mà de cigne d’Ada, i després es quedaren quiets, esguardant-se fit a fit, ell joguinejant amb unes monedes dins la butxaca dels pantalons, sota la jaqueta «encorbada»; ella tocant-se el collar amb els dits, com si cadascú reflectís, per dir-ho així, la llum incerta a què catastròficament havia quedat reduïda tota l’esplendor del mutu acolliment. Ella era més Ada que mai, però una resplendor d’elegància novella s’havia afegit al seu encant retret i salvatge. Els cabells, més negres encara, els duia pentinats cap enrere i recollits, sobre la nuca, en una trossa brillant, i la línia Lucette del seu coll, esvelt i recte, impressionà Van com una sorpresa escruixidora. Intentà de construir una frase succinta (per tal d’advertir-la de l’estratagema que els permetria de concertar una cita), però encara no havia acabat d’escurar-se la gargamella quan ella el tallà amb una ordre en veu baixa: Sbrit’ usï! (fora aquest bigoti) i, girant sobre els seus talons, el menà al fons del saló, a aquell racó remot del fons del qual tants anys havia trigat a sortir per trobar-se amb ell.

La primera persona a qui el presentà, un cop arribats a l’illa de butaques i d’androides reunits al voltant d’una tauleta baixa, amb un cendrer de bronze al bell mig, fou la belle sœur promesa, una dama baixeta i grassoneta, vestida en un to gris d’institutriu. Era de cara ovalada, cabells castanys curts, color trencat de cara, ulls d’un blau fum i gens riallers, i tenia una petita berruga força semblant a un gra de blat de moro madur sobre l’ala del nas, com un ornament afegit en una última ocurrència de la natura a la corba hipercrítica, com sol passar en les cares russes fabricades en sèrie.

La mà estesa a continuació pertanyia a un senyor alt i ben plantat, particularment sòlid i cordial, que no podia ser altre que el príncep Gremin de l’increïble libretto. La seva enèrgica i franca encaixada féu sentir a Van un desig irresistible de rentar amb un líquid desinfectant tot contacte amb qualsevulla de les parts públiques del marit. Però quan Ada, altre cop radiant, féu les presentacions tot agitant una invisible vareta màgica, el personatge que Van acabava ximplement de confondre amb Andrey Vinelander es transformà en Yuzlik, el talentós director d’aquell Don Juan de tan mala fortuna.

—Vasco de Gama, suposo —mussità Yuzlik.

Al seu costat, ignorats per ell, desconeguts per Ada, i avui morts, fa molt de temps, de malalties anònimes, es trobaven, en actituds servils, els dos agents de Lemorio, el brillant actor (un rústic barbut de geni excepcional —també avui oblidat— a qui Yuzlik desitjava apassionadament per a la seva propera pel·lícula). Ja dos cops, a Roma i a San Remo, Lemorio havia faltat al seu compromís, enviant-li successivament, per establir «contactes preliminars», aquells dos personatges d’aspecte miserable i incompetent, virtualment folls, amb els quals Yuzlik ja no tenia res més a discutir, un cop esgotats tots els temes de conversa (les xafarderies del moment, la vida sexual de Lemorio, les bretolades de Hoole, així com els hobbies dels tres fills de Yuzlik i del fill adoptiu dels agents, un encantador minyó eurasiàtic que havia resultat mort recentment en una baralla de club nocturn…, la qual cosa tancava aquest tema de conversa). Ada havia rebut amb alegria la presència real i inesperada de Yuzlik al vestíbul del Bellevue, no sols perquè la seva presència contrarestava la falsedat i la incomoditat de la seva primera nit, sinó també perquè ella esperava aconseguir un paper a What Daisy Knew, tanmateix, i a part que la torbació del seu esperit no li permetia de tenir cura dels seus encants professionals, aviat comprengué que, si Lemorio acceptava el seu paper, exigiria el que Ada desitjava per a alguna de les seves amants.

Finalment Van arribà davant el marit d’Ada.

Van havia assassinat el bon Andrey Andreevitx Vinelander tantes vegades, d’una manera tan radical, a totes les obscures cruïlles de la ment, que aquella nit el pobre home d’horrible i fúnebre vestit creuat, cara blana i pastosa, trets disconformes, ulls de gos trist amb bosses i el front perlat de suor, presentava tots els signes depriments d’una resurrecció innecessària. Per un descuit més aviat subliminar, Ada s’oblidà de presentar els dos homes. El mateix espòs pronuncià el seu nom, patronímic i cognom, amb l’entonació didàctica del narrador d’una pel·lícula educativa russa.

—Obnimemsya, dorogoy (abracem-nos, vell amic) —afegí, amb veu més vibrant, però amb la mateixa expressió lúgubre (que recordava curiosament la de Kosygin, el batlle de Yukonsk, rebent un ram de flors d’una noia escolta o inspeccionant els danys d’un terratrèmol).

El seu alè exhalava una sentor que Van identificà amb sorpresa com la d’un enèrgic tranquil·litzant a base de neocodeïna, prescrit en casos de pseudo-bronquitis psicopàtica. Quan el fosc rostre d’Andrey s’apropava al seu, Van pogué distingir un cert nombre de berrugues i d’excrescències diverses, cap de les quals no ocupava, emperò, el lloc provocador en què era instal·lat el codicil nasal de la seva germana. A cop de tisora es tallava ell mateix els cabells opacs, que duia curts com un soldat. Posseïa la korrektnïy i l’aspecte pulcre de l’hobereau estocià que es banya un cop per setmana.

Passàrem tots al menjador. Quan allargava el braç per anticipar-se al gest d’un cambrer que tractava d’obrir la porta, Van fregà el seu passat, i el seu passat (que continuava acaronant-se el collar) el recompensà amb una mirada esbiaixada de Dolores.

La col·locació dels comensals fou confiada a l’atzar.

La vella parella formada pels dos agents de Lemorio —els quals, no essent casats, vivien des de feia bastant temps com a marit i marit, de manera que ja podien complir l’aniversari de la pantalla de plata— continuà sense separar-se a taula, entre Yuzlik, que no els adreçava la paraula, i Van, que estava essent torturat per Dorothy. Quant a Andrey (el qual féu un escadusser «senyal de la creu» sobre el seu indescordable abdomen abans de lligar-se el tovalló al voltant del coll) es trobà assegut entre la germana i l’esposa. Demanà la «cart de van» —la carte des vins— (el vertader Van ho trobà d’allò més divertit), però, com que era amant de les begudes fortes, tan sols donà una ullada a la llista dels «blancs suïssos», abans de concedir la paraula a Ada, la qual de seguida demanà xampany. L’endemà al matí li digué que el seu «Kuzen proizvodit udivitel’ no simpatichnoe vpechatlenie (cosí causava una impressió notablement simpàtica)». La panòplia verbal del bon home es reduïa gairebé exclusivament a llocs comuns russos notablement simpàtics, però —com que no li agradava de parlar de si mateix— enraonava poc, sobretot perquè el monòleg sonor de la seva germana (que rompia contra l’illa rocosa de Van) el magnetitzava, l’hipnotitzava i absorbia tota la seva pueril atenció. Dorothy, amb un modest lament, engegà el preludi tant de temps diferit del seu malson favorit («Naturalment, no ignoro que tenir malsons és una zhidovskaya prerogativa dels vostres pacients»), però cada cop que l’analista recalcitrant alçava els ulls del plat per esguardar la seva veïna, la seva atenció es fixava amb tanta insistència en la creu grega, de grandària quasi eclesiàstica, que brillava en un pit desproveït de qualsevulla altra possible causa d’interès, que Dorothy considerà oportú interrompre la seva relació (que semblava l’erupció d’un volcà oníric) per dir:

—Dedueixo dels vostres escrits que sou terriblement cínic. Oh, jo comparteixo plenament l’opinió de Simone Traser que un punt de cinisme és l’ornament natural del vertader home! Això no obstant, voldria advertir-vos que no tolero les bromes antiortodoxes, per si se us acut de fer-ne alguna.

Van, però, ja n’estava fins al capdamunt de la seva guillada veïna (d’una guilladura sense cap interès). Amb prou feines assolí de restablir l’equilibri de la seva copa, que per poc no havia bolcat amb un gest que havia fet per atreure l’atenció d’Ada, i digué, sense més ni més, i en un to que Ada qualificà poc després de mordaç, amenaçador i del tot inadmissible:

—Demà al matí, je veux vous accaparer, ma chère. Com potser t’ha fet saber el meu advocat, o el teu, o tots dos, els dipòsits de Lucette en diversos bancs suïssos… —I tot seguit esgranà un informe preparat i inventat in toto de la situació dels béns de Lucette—. Et proposo —afegí— que, si no tens d’altres compromisos —la seva mirada interrogativa evità els Vinelander i s’adreça successivament als tres cineastes, que successivament inclinaren el cap en senyal d’imbècil aprovació—, ens n’anem tots dos a veure Maître Jorat, o Raton, ara el seu nom se m’escapa, el meu assessor, enfin, que viu a Luzon, a mitja hora de cotxe. M’han donat certs documents que tinc al meu hotel i que cal que sospiris, vull dir, que signis amb un sospir, perquè es tracta d’un assumpte tediós. D’acord? D’acord.

—Però, Ada —trompetejà Dora—, t’oblides que demà al matí volíem visitar l’Institut d’Harmonia Floral al Château Piron!

—Ja el visitareu demà passat, o dimarts, o l’altre dimarts —digué Van—. Amb molt de gust us portaria tots tres a aquell fascinant lieu de méditation, però el meu petit Unseretti esportiu no té més que una plaça d’acompanyant, i em temo que aquest assumpte dels dipòsits perduts és tremendament urgent.

Yuzlik es moria de ganes de dir alguna cosa. Van cedí davant el benintencionat autòmat.

—Estic encantat i em sento honradíssim de sopar amb Vasco de Gama —digué Yuzlik, tot alçant la copa fins a l’altura del seu notable aparell facial.

La mateixa lectura errònia del nom —que proporcionà a Van la clau de les recòndites fonts d’informació de Yuzlik— es troba a The Chimes of Chose (unes memòries escrites per un antic camarada de Van, actualment lord Chose, que s’havia enfilat a la reixa dels best sellers i s’hi mantenia, principalment a causa de certes al·lusions indecents, però d’allò més divertides, a la Vil·la Venus de Ranton Brooks). Mentre ruminava el moll de l’os d’una rèplica adequada i assaboria un mossec de sharlott (no em refereixo a la xerraire charlotte russe que serveixen a la majoria dels restaurants, sinó al pastís de crosta calenta i daurada, farcit amb confitura de pomes, l’autèntic castell de massapà elaborat per Takomin, el chef de l’hotel, procedent de Rose Bav, Califòrnia), Van se sentia urgit per dos desigs contraris: el d’insultar Yuzlik per haver gosat col·locar la seva mà sobre la d’Ada quan, un moment abans, li demanà que li passés la mantega (Van estava infinitament més gelós d’aquell individu de mirada límpida que no pas d’Andrey; amb un estremiment d’orgull i d’odi recordà que la revetlla d’Any Nou de 1893 havia estomacat un dels seus cosins, el gras Van Zemski, per haver-se permès de fer la mateixa carícia quan s’apropà a saludar-los al restaurant, i més endavant, amb qualsevol pretext, havia romput la mandíbula, al club, del jove príncep), i l’altre, el de revelar a Yuzlik l’admiració que sentia per L’última gresca de Don Juan. Com que, per raons òbvies, no podia satisfer el primer desig, renuncià espontàniament al segon, que li semblà secretament maculat de covarda cortesia, i s’acontentà amb replicar, un cop engolida la pasta ambrosiana:

—El llibre de Jack Chose és molt entretingut, especialment el passatge sobre les pomes i la diarrea, i els extractes de l’àlbum Tavella de Venus —els ulls de Yuzlik es desviaren, com si s’esforcés a recordar; després inclinà enèrgicament el cap, com a mostra d’homenatge a un record comú—, però el brivall no havia d’haver divulgat el meu nom ni estrafet el meu tespiònim.

Durant el trist sopar (alegrat únicament pel sharlott i cinc ampolles de Moët, de les quals Van en consumí més de tres), evità de mirar Ada a aquella part del cos que se’n diu el «semblant», part viva i divina, i misteriosament sorprenent, que, sota aquella forma essencial (les taques pastoses i berrugoses no compten), tan sols rares vegades es troba en els éssers humans. Ada, per la seva banda, no podia evitar que els seus ulls foscos es tombessin devers ell a cada moment, com si, amb cada llambregada, tornés a trobar el seu equilibri; però, quan el grup passà al saló a prendre el cafè, Van començà a sentir-se turmentat per problemes de focalització, i els seus points de repère disminuïren desastrosament després de la retirada dels tres cineastes.

Aquella garola manicomial els portà de nou al tema dels comptes bancaris de Lucette. Ivan Dementievitx explicà que la seva cosina havia perdut un rere l’altre tots els talonaris de xecs, i ningú no sabia exactament en quants bancs havia dipositat les seves considerables sumes de diners. Ben aviat, Andrey, que ara s’assemblava especialment al lívid batlle de Yukonks després de la inauguració de la Fira de Catkin o de les proves amb un nou model d’extintor en un incendi forestal, s’alçà amb penes i treballs del seu seient i s’excusà per retirar-se tan d’hora; estrenyé la mà de Van com si s’estigués acomiadant per sempre (la qual cosa, de fet, era el que feia). Van es quedà sol amb les dues dames al saló desert i fred, en el qual el maître havia procedit dissimuladament a una mesquina reducció de la llum faradaiana.

—Què us ha semblat el meu germà? —preguntà Dorothy—. On redchayshiy chelovek (és un home com n’hi ha pocs). No sabria dir-vos fins a quin punt l’ha afectat la terrible mort del vostre pare, i, naturalment, també l’estranya fi de Lucette. Ni tan sols ell, el millor dels homes, podia deixar de lamentar la seva sans-gêne parisenca, però, amb tot, l’admirava molt…, com em penso que vós també l’admiràveu… No, no, no cal que ho negueu! Perquè, com sempre dic, la seva gràcia semblava el complement natural de la d’Ada: eren dues meitats que formaven plegades una cosa així com la bellesa perfecta, en el sentit platònic del terme —altre cop aquell somriure sense alegria—. Ada és certament una «bellesa perfecta», una autèntica muirninochka, fins i tot quan fa aquest gest, però tan sols és bella segons els nostres pobres conceptes humans, segons l’estètica de la nostra societat…, oi, professor…?, talment com es pot dir que és perfecte un plat, un matrimoni o una puteta francesa.

—Fes-li una reverència —digué malhumorós Van a Ada.

—Oh, la meva Adochka ja coneix la meva devoció per ella —obrint la mà sobre la d’Ada que la retirava—. He compartit totes les seves preocupacions. Quants de cow-boys podzharïh (d’entrecuix ajustat) no hem hagut d’acomiadar perquè delali ey glazki! —se la menjaven amb la mirada—. I quantes sensibles pèrdues hem plorat totes dues des del començament d’aquest nou segle! La seva mare i la meva; l’arquebisbe d’Ivankover i el doctor Swissair de Lumbago (on van anar a visitar-lo la meva mare i jo, amb gran veneració, el 1888); tres oncles eminents (als quals, afortunadament, amb prou feines coneixia), i el vostre pare, que sempre he dit que semblava més un aristòcrata rus que no pas un baró irlandès. Per cert, en el deliri de les seves últimes hores (no et fa res que divulgui ces potins de famille, oi, Ada?), la nostra meravellosa Marina estava obsedida per dues al·lucinacions mentals mútuament excloents: que éreu casat amb Ada i que tots dos éreu germans. El xoc d’aquestes dues idees li provocava una intensa angoixa. Com explica aquesta mena de conflictes la vostra escola de psiquiatria?

—Bé, jo ja no vaig a l’escola —contestà Van, tot ofegant un badall— i, en els meus escrits, provo de no «explicar» les coses, sinó que simplement les descric.

—Amb tot, no podeu negar que certes intuïcions…

Continuaren en aquell to durant més d’una hora, i a Van començaven a fer-li mal les barres serrades. Finalment, Ada s’alçà, i Dorothy la imità, però, un cop dreta, continuà parlant.

—Demà soparà amb nosaltres la nostra estimada tia Beloskunski-Belokonski, una encantadora renoca que viu en un xalet sobre Valvey. Terriblement grande dame et tout ça. Elle aime taquiner Andryusha en disant qu’un simple cultivateur comme lui n’aurait pas dû épouser la fille d’une actrice et d’un marchand de tableaux. Us plauria de compartir la nostra taula… Jean?

Jean replicà:

—Ai, no, estimada Daria Andrevna. Je dois «surveiller les kilos». Demés, demà tinc un sopar de negocis.

—Si més no —somrient—, podríeu dir-me Dasha.

—Jo hi aniré per Andrey —explicà Ada—, perquè, de fet, la gran dama en qüestió es una vulgar cabra boja.

—Ada! —exclamà Dasha, amb una mirada de feble retret.

Abans que les dues senyores s’adrecessin a l’ascensor, Ada clavà una llambregada a Van, i ell —que no era cap ximplet en qüestions d’estratègia amorosa— evità de fer-li observar que s’«oblidava» a la cadira la bossa de seda negra. No les acompanyà més enllà de la galeria que menava a l’ascensor, i esperà el previst retorn rere una columna d’estil mestís, com se solen trobar als vestíbuls dels hotels, sabent que tan bon punt s’encengués l’indicador vermell de l’ascensor, sota la pressió d’un dit àgil, Ada diria a la seva condemnada companya (que estaria, sens dubte, revisant les seves opinions sobre el beau ténébreux): Akh, sumochku zabïla (m’he oblidat la bossa)!, i tornaria corrent com la Ninon de Vere per llançar-se als seus braços.

Llurs boques obertes s’uniren amb furor i tendresa. Tot seguit, Van s’abraonà sobre el seu novell, jove, diví coll japonès, que tot el vespre havia cobejat com un veritable Júpiter Olorinus.

—Ni bé obris els ulls, ens n’anirem de dret a casa meva. No cal que et banyis, posa’t els teus…

I en un desbordament de saba ardent començà de nou a devorar-la, fins que (Dorothy ja devia haver arribat al cel!) ella posà tres dits dansarins sobre els seus llavis humits i desaparegué.

—Eixuga’t el coll! —li cridà ell en un murmuri (qui i quan, en aquest llibre, en aquesta vida, ha provat ja de «murmurar un crit»?).

Aquella nit, en un somni post-Moët, assegut sobre el talc d’una platja tropical plena de cossos torrant-se al sol, tot fregant primer la llança roja i irritada d’un adolescent angoixat de desig, es trobà, després, mirant, a través de les ulleres fosques, les ombres simètriques que flanquejaven una espinada brillant, marcada a les costelles per un difuminat menys intens, i pertanyent a Lucette o a Ada, asseguda més enllà en una tovallola de platja. Al cap d’un instant, la jove es tombà i s’ajaçà bocaterrosa; també ella duia ulleres de sol, i cap dels dos no podia endevinar, a través de l’ambre negre, la direcció exacta de l’esguard de l’altre, per bé que Van advertís, en el clotet animat per un imperceptible somriure, que ella mirava la cicatriu escarlata que, des del principi, era la d’ell mateix. Algú que passava amb una tauleta de rodes digué: «És una de les germanes Vane». Van es despertà mussitant, amb aprovació d’especialista, aquell joc de paraules oníric que combinava el seu nom i el seu cognom, es llevà les boletes de cera de les orelles, i en un meravellós acte de rehabilitació i d’encadenament, la taula del desdejuni dringà al passadís en franquejar la porta de l’habitació contigua, i Ada entrà, ja amb la boca plena i regalimant mel. Només eren tres quarts de vuit!

—Noia llesta! —digué Van—. Però primer que res haig d’anar al petit endroit (W.C.).

Aquella cita, i les nou que la seguiren, constituirien la més elevada cota d’un amor de vint-i-un anys: majoria d’edat perillosa, complicada, inefablement radiant. L’estil italianitzant de l’apartament de Van, els llums murals de complicada ornamentació, en cristall de color caramel pàl·lid, els polsadors blancs que produïen indiscriminadament llum o cambreres, les finestres de ventalla i gruixudes cortines que feien tan difícil que l’alba es llevés els vels com si fos una verge pudorosa, les portes convexes d’un enorme armari blanc del tipus «Verge de Nuremberg» al vestíbul de la suite, i fins i tot el gravat en color de Randon, que representava un navili de tres pals entre les verdes ziga-zagues de les ones al port de Marsella…, en un mot, l’atmosfera alberghiana d’aquelles noves cites afegia un toc de novel·la clàssica (Aleksey i Anna poden haver col·locat aquí els asteriscs!) que Ada acollia complaguda com una estructura, com una forma, o quelcom que sostenia i protegia la vida, desproveïda, d’altra banda, de Providència a Desdemonia, on els únics déus que existeixen són els artistes. Quan, després de tres o quatre hores d’amor desenfrenat, Van i la senyora Vinelander abandonaven el seu sumptuós refugi per reintegrar-se a les boires blavoses d’un extraordinari mes d’octubre que conservà la seva tebior i la seva poesia durant tot el temps de l’adulteri, tenien la sensació de trobar-se encara sota la protecció d’aquells Príaps pintats que els antics romans col·locaven als bosquets del Rufomonticulus.

—T’acompanyaré a peu al Bellevue. Tornem d’una conferència amb els banquers de Luzon, i t’acompanyo del meu hotel al teu.

Era la phrase consacrée que Van pronunciava invariablement per posar el fat al corrent de la situació. Des del primer dia prengueren la precaució d’evitar radicalment tota exposició equivoca a la terrassa oberta sobre el llac i visible des de totes les flors malves o grogues de les plantes dels parterres del passeig.

Sortien de l’hotel per una porta del darrere.

Una sendera vorejada de boixos i dominada per una nostàlgica sequoia semper vivens (que els turistes nord-americana confonien amb un cedre del Líban…, si mai s’hi fixaven) els portava a la rue du Mûrier (així anomenada equivocadament i absurda), on una paulònia principesca («Morera!», esbufegà Ada) que es dreçava majestuosa a la terrassa incongruent d’un W.C. públic es desprenia generosament de les seves fulles en forma de cor d’un verd intens, sense deixar de ser suficientment frondosa per projectar arabescos d’ombres sobre la part del tronc exposada al sol. Un gingko (d’un verd daurat molt més lluminós que el seu veí, un bedoll local que groguejava) assenyalava el revolt d’un passeig de llambordes que menava al moll. Seguiren cap al sud la famosa Fillietaz Promenade, que, a la riba suïssa del llac, va des de Valvey fins al Château de Byron o Château de Chillon («She Yawns Castle», com ho pronuncien els anglesos, o sigui el castell de la qui badalla). La temporada turística havia acabat, i les aus d’hivernada, així com una colla de centreeuropeus amb pantalons de golf, havien reemplaçat les famílies angleses i els aristòcrates russos de Nipissing i Nipigon.

—Sento l’espai sobre el llavi indecentment nu. —S’havia afaitat el bigoti en presència d’Ada, amb udols de dolor—. I no puc pas estar tot el temps encongint la panxa.

—Oh, m’agrades més amb aquests encantadors quilets de més…, ets més tu. Deu ser herència materna, suposo, perquè Demon estava cada cop més prim. Quan el vaig veure a l’enterrament de la mare, tenia tot l’aspecte de Don Quixot. Va ser tot molt estrany. Portava dol blau. El fill d’Onski, que és manxol, el va abraçar amb el seu únic braç i tots dos ploraven comme des fontaines. Després, un personatge ensotanat, amb aire d’extra en una encarnació de Visnu en «technicolor», va pronunciar un sermó incomprensible. Aleshores ella es va esfumar. Ell em va dir sanglotant: «Jo no defraudaré els pobres cucs!». Un parell d’hores després de no complir la seva promesa, vam rebre unes visites inesperades al ranxo: una mocosa de vuit anys increïblement graciosa amb el seu vel negre, acompanyada d’una mena de dueña, també de negre, i dos guàrdies de cos. La bruixa reclamava certes sumes fantàstiques, que Demon, segons deia, no havia tingut temps de pagar, i les devia per haver «rebentat l’himen»…, de manera que vaig fer que un dels nostres criats més ferrenys fes fora vsyu kompaniyu (tota la companyia).

—Extraordinari —féu Van—. Cada cop eren més joves. Em refereixo a les noietes, no pas als xicots forts i silenciosos. La seva vella Rosalind tenia una neboda de deu anys, una perdiueta precoç. Aviat hauria anat a buscar-les a la incubadora.

—Mai no el vas estimar, el teu pare —digué Ada tristament.

—Oh, l’estimava i l’estimo, amb tendresa, amb respecte, amb comprensió, perquè, després de tot, aquesta poesia menor de la carn no m’és estranya. Però pel que ens concerneix, a tu i a mi, va ser enterrat el mateix dia que el nostre oncle Dan.

—Ja ho sé, ja ho sé. És una llàstima! I de què ha servit això? Potser no t’ho hauria de dir, però les seves visites a Agàvia es van fer més rares i més breus cada any. Sí, feia pena de sentir-lo parlar amb Andrey. Vull dir que Andrey n’a pas le verbe facile, per bé que apreciava d’allò més —sense entendre-ho del tot— el doll incontenible de fantasies i de fets fantàstics de Demon, i sovint exclamava, amb el seu tssk-tssk rus i afalagadors moviments de cap: «Quin balagur (bromista) que sou!». I finalment un dia Demon em va advertir que no tornaria més si Andrey continuava repetint-li la seva estúpida gràcia (Nu i balagur-zhe vï, Dementiy Labtrintovitx), o si Dorothy, l’impayable (la impagable per impudència i absurditat), s’entestava a fer-li saber què en pensava, de les meves escapades a les muntanyes amb Mayo, un vaquer, per protegir-me dels lleons.

—Se’n pot saber alguna cosa més, d’això? —preguntà Van.

—Bé, ningú no n’ha sabut res més. Tot això va passar en una època en què jo no em parlava amb el meu marit ni amb la meva cunyada, i no podia controlar la situació. De totes maneres, Demon no va tornar a venir, ni quan es trobava a dues-centes milles. L’única cosa que va fer va ser enviar-me per correu, des d’algun casino, la teva adorable carta sobre Lucette i la meva pel·lícula.

—M’agradaria de conèixer també alguns detalls concrets a propòsit dels llaços conjugals: freqüència de les relacions, noms afectuosos per les verrucositats secretes, sentors preferides…

—Platok momental’no (un mocador, cuita)! Tens el nariu dret ple de jade humit —digué Ada, i tot seguit assenyalà amb el dit, en un parterre, un indicador circular, emmarcat de vermell, que deia: «Chiens interdits», i hi era representada la imatge d’un inversemblant gos negre amb una cinta blanca al voltant del coll.

Per què, es demanà, les autoritats suïsses prohibeixen d’encreuar els terriers escocesos amb els caniches?

Les últimes papallones de 1905, indolents paons i reines d’Espanya, se sadollaven en les modestes flors de tardor. Un tramvia passà per la seva esquerra, a tocar del passeig on reposaven, i on es besaren prudentment quan deixà de sentir-se el grinyol de les rodes. Les vies, ferides pel sol, adquirien una bella lluïssor de cobalt: el migdia reflectit en el metall brillant.

—Anem a menjar formatge amb vi blanc sota aquella pèrgola —suggerí Van—. Els Vinelander dinaran à deux avui.

Algun aparell musical tocava cants de la selva; les bosses obertes d’una parella de tirolesos mostraven llurs desagradables interioritats prop d’ells, i Van subornà el cambrer per tal que instal·lés la taula una mica més enllà, sobre les posts d’un embarcador abandonat. Ada admirà la població d’aus aquàtiques: ànecs negres emplomallats, amb contrastos blancs als flancs, que els atorgaven l’aspecte de compradors sortint de la botiga (comparació que, com les següents, pertany a Ada) amb un paquet pla i allargat (una corbata nova?, uns guants?) sota cada braç, mentre que el petit plomall negre recordava el cap de Van quan tenia catorze anys i acabava de capbussar-se al rierol. Fotges (que, després de tot, havien tornat) nedant amb un curiós moviment del coll, a l’estil dels cavalls que van al pas. Cabussots petits i grans, amb crestes, mantenint el cap alzinat, i amb quelcom d’heràldic en la seva actitud. Tenien ritus nupcials meravellosos, dreçats mascle i femella, cara a cara, molt junts, així (Ada, quan ho explicava, formava uns parèntesis amb els dits)…, talment dos suports de llibres, sense llibres entremig, i brandant els caparrons, amb reflexos daurats.

—T’he demanat que em parlis dels ritus d’Andrey.

—Ah, Andrey s’emociona tant de veure totes aquestes aus europees! És un gran caçador i coneix molt bé tota la fauna de l’oest. Allí tenim un petit cabussot preciós, que té com una cinta negra al voltant del bec blanc i gruixut. Andrey l’anomena pestroklyuvaya chomga. I aquest chomga gran és, diu ell, l’hohlushka. Si tornes a arrufar les celles quan dic una cosa innocent i, en conjunt, més aviat divertida, et faré un petó a la punta del nas, davant de tothom.

Una insignificança artificial, no pas de la millor vena Veen. Però es recuperà immediatament:

—Oh, guaita aquelles gavines com juguen a veure quina és més gallina!

Unes quantes gavines rieuses, algunes de les quals encara duien la gorra negra i ajustada de l’estiu, s’havien parat a la barana del llac, amb la cua a la banda del passeig, i observaven quines eren les que no es movien del seu lloc quan s’atansava el proper passejant. La majoria es precipitaren a l’aigua, bategant sorollosament les ales, quan s’aproparen Ada i Van; una sola arronsà les plomes de la cua i féu un moviment anàleg al de vinclar els genolls, però aguantà i restà a la barana.

—Em sembla que tan sols una vegada vam veure aquesta espècie a Arizona, en un lloc anomenat Saltsink, una mena de llac artificial. Les nostres gavines vulgars tenen les puntes de les ales completament distintes.

Un cabussot de cresta, que flotava a certa distància, lentament, molt lentament, començà de capbussar-se, i tot seguit, de sobte, féu un salt com un peix, tot mostrant el ventre blanc i brillant, i desaparegué.

—Per què dimonis no li vas fer saber d’una manera o altra —preguntà Van— que no estaves enutjada amb ella? La teva carta fal·laç la va fer molt desgraciada.

—Bah! —exclamà Ada—. Em va posar en una situació incomodíssima. Comprenc molt bé que estigués furiosa amb Dorothy (la qual tenia bones intencions, pobra ximpleta…, prou estúpida per tractar d’advertir-me contra possibles «infeccions» com la «lesbianitis labial». Lesbianitis labial!), però això no era motiu perquè Lucette anés a veure Andrey a la ciutat i li digués que ella i l’home al qual jo havia estimat abans del meu matrimoni eren grans amics. Ell no va gosar de molestar-me amb la seva curiositat, però es va queixar a Dorothy de la neopravdannay a zhestokost (injustificada crueltat) de Lucette.

—Ada, Ada —grunyí Van—, vull que et desempalleguis d’aquest marit teu, i també de la seva germana, ara mateix!

—Dóna’m quinze dies —féu ella—. Haig de tornar al ranxo. No puc suportar la idea que fiqui el nas en les meves coses.

Al principi tot semblà desenvolupar-se d’acord amb les instruccions d’un geni tutelar.

Amb gran alegria de Van (la poc discreta manifestació de la qual no fou aprovada ni desaprovada per la seva amant), Andrey hagué de fer llit a causa d’un refredat, durant gairebé tota la setmana. Dorothy, infermera nada, es mostrà molt més sol·lícita que no pas Ada (la qual, com que mai no havia estat malalta, no podia suportar la vista d’una persona dolençosa) a la capçalera del seu germà, llegint al suat i sufocat pacient números endarrerits de la Golos Feniksa; però el divendres el metge de l’hotel l’envià a l’hospital nord-americà de la comarca, en el qual ni la seva germana no obtingué l’autorització de visitar-lo «per la necessitat de constants exàmens de rutina», o més aviat perquè el desgraciat desitjava d’enfrontar-se amb la catàstrofe en una solitud viril.

Durant els dies següents, Dorothy dedicà els seus moments de lleure a espiar Ada. La dona estava segura de tres coses: que Ada tenia un amant a Suïssa, que Van era el seu germà, i que organitzava cites secretes entre la seva irresistible germana i la persona que ella havia estimat abans del seu matrimoni. El fet, notable i graciós, que les tres coses fossin veritat, encara que no tenien sentit enunciades per separat, proporcionà a Van un nou motiu de diversió.

Els Trois Cygnes aixoplugaven una fortalesa sota les seves ales. Quisvulla que es fes present, en cos i ànima o vocalment, era informat pel conserge o els seus acòlits que Van havia sortit, que no coneixien cap Madame André Vinelander, i que l’única cosa que podien fer era rebre el missatge que volguessin deixar. El seu cotxe, estacionat en un bosquet allunyat, no podia trair la seva presència. Al matí, Van solia utilitzar l’ascensor de servei, que comunicava directament amb el pati del darrere. Lucien, home força espavilat, aviat aprengué a conèixer la veu de contralt de Dorothy: «La voix cuivrée a téléphoné», «La Trompette n’était pas contente ce matin», etc. Aleshores els genis tutelars es prengueren un dia de festa.

Andrey havia sofert una primera i copiosa hemorràgia per l’agost, durant un viatge de negocis a Phoenix. Optimista contumaç, independent i no massa viu, l’havia considerada com una simple hemorràgia nasal sortida per la boca i no n’havia dit res a ningú, per tal d’evitar «murmuracions estúpides». Feia temps que tenia la veu ronca del fumador de dos paquets diaris, però quan, uns dies després d’aquella «hemorràgia nasal», escopí al lavabo una flegma escarlata, decidí de suprimir els cigarrets i conformar-se amb els seus tsigarki (purets). El segon contretemps s’esdevingué en presència d’Ada, poc abans de partir cap a Europa aconseguí d’escamotejar el mocador tacat de sang abans que ella el veies, però Ada recordava haver-li sentit dir «Vot te na» (que es curiós), amb veu amoïnada. Pensant, com la majoria dels estocians, que a l’Europa Central és on es troben els millors metges, es digué que si tornava a escopir sang, consultaria un especialista de Zuric que li havia recomanat un membre de la seva «lògia» (lloc de reunió de fraterns acumuladors de diners). L’hospital americà de Valvey, proper a l’església russa construïda per Vladimir Chevalier, el seu oncle avi, resultà ser prou competent per diagnosticar una tuberculosi avançada del pulmó esquerre.

El dimecres 22 d’octubre, a primera hora de la tarda, Dorothy, que tractava «frenèticament» de localitzar Ada (la qual després de la seva visita habitual als Trois Cygnes, aprofitava un parell d’hores al «Saló de Perruqueria i Bellesa» de Paphia), deixà una nota per a Van, el qual no la llegí fins molt tard a la nit, quan tornava d’un viatge a Sorcière, ciutat situada un centenar de milles cap a l’est, al Valais, on havia comprat una vil·la per a ell et ma cousine, i sopat amb l’ex-propietària, vídua d’un banquer, l’amable Madame Scarlet i la seva filla Eveline una rossa granelluda però bonica, que semblaren eròticament commogudes per la rapidesa amb què tancaren el tracte.

Van se sentia encara tranquil i ple d’esperança. Després d’haver estudiat atentament l’histèric informe de Dorothy, continuava creient que res no amenaçava el seu destí, que, en el millor dels casos, Andrey es moriria de seguida, estalviant a Ada l’escàndol d’un divorci, i en el pitjor dels casos, seria enviat a la muntanya, a algun sanatori de novel·la, on romandria un cert temps, durant els darrers paràgrafs de l’epíleg, lluny de la realitat de llurs vides unides. Divendres al matí, a les nou, com havien convingut la vigília, s’adreçà al Bellevue amb l’agradable perspectiva de portar-la en cotxe a Sorcière per ensenyar-li la nova casa.

D’una manera bastant oportuna, durant la nit, una tempesta havia romput l’espinada del miraculós estiu. Amb una oportunitat encara més gran, la vinguda prematura de la regla d’Ada havia abreujat les carícies d’ahir. Plovia quan Van tancà la portella del cotxe, s’arremangà els camals dels pantalons i, saltant els tolls, passà entre una ambulància i un enorme Yak negre, estacionats un rere l’altre davant l’hotel. Totes les ales del Yak eren desplegades, dos grums havien començat a amuntegar les maletes sota la vigilància del xofer, i diverses pans del vell cotxe de lloguer contestaven amb discrets grinyols els grunys dels grums.

Sobtadament experimentà una sensació de fred reptilià en la seva calba incipient, i es disposava a entrar per la porta giratòria, quan en sortí Ada, una mica a la manera dels baròmetres que representen una caseta de fusta amb dues portes per les quals ara surt l’home adés la dona. El seu abillament —l’impermeable sobre un vestit de coll alt, el mocador al cap, la bossa de cocodril penjada de l’espatlla— formava un conjunt una mica passat de moda i àdhuc provincià. «No tenen cara», com diuen els russos per descriure una expressió d’absolut aclaparament.

Donant la volta a l’hotel, Ada el dugué fins a una lletja rotonda, a l’aixopluc del trist ruixim, i allí volgué besar-lo, però ell esquivà els seus llavis. Ada se n’anava de seguida. Andrey, heroic i desvalgut, havia estat transportat a l’hotel amb una ambulància. Dorothy havia aconseguit tres places en l’avió Ginebra-Phoenix. Els dos cotxes els conduirien, a ell, a ella i l’heroica germana, al desemparat aeroport.

Ada demanà un mocador, i ell en tragué un de blau de la butxaca de l’impermeable, però ja havien començat a caure-li les llàgrimes i es tapà els ulls, mentre Van l’hi oferia, amb la mà estesa.

—És part del teu paper? —inquirí ell fredament.

Ada sacsejà el cap, prengué el mocador amb un «merci» pueril, es mocà amb un sanglot, s’empassà la saliva i començà a parlar…, i, al cap d’un moment, tot, absolutament tot, estava perdut.

No podia dir-li res al seu marit mentre estigués malalt. Van hauria d’esperar fins que Andrey estigués suficientment bé per suportar la nova, i això podria exigir un cert temps. Ella, naturalment, hauria de fer tot el que pogués per assegurar la seva completa guarició. A Arizona n’hi havia un que feia miracles…

—Una cosa així com posar-li un pegat a un manso abans de penjar-lo —comentà Van.

—I pensar —prosseguí Ada, movent les mans en un gest maldestre, com quan es deixa caure una tapadora o una safata—, i pensar que considera un deure ocultar-ho tot… Oh, indubtablement, no puc pas abandonar-lo ara!

—Sí, l’antiga història: el flautista a qui cal guarir de la seva impotència, el valent alferes que potser no torni d’una guerra llunyana!

—Ne ricane pas! —exclamà Ada—. Pobre, pobret! Com goses burlar-te’n?

Un tret peculiar del seu tarannà, ja des del temps de la seva joventut, impulsava Van a mitigar els seus accessos de còlera o de decepció mitjançant fórmules grandiloqüents i enigmàtiques que molestaven tant com una ungla rompuda que frega la seda, el folre de l’Infern.

—Castell de la Veritat, Castell Brillant! Helen de Troia, Ada d’Ardis! Has traït l’Arbre i la Falena!

—Perestagne (prou, cesse).

—Ardis Primer, Ardis Segon, Man-Hat-Tan i ara Mount Russet…

—Perestagne! —repetí Ada (com un imbècil adreçant-se a un epilèptic).

—Oh! Qui me rendra mon Hélène…

—Ah, perestagne!

—… et le phalène.

—Je t’emplie («prie» i «supplie»), prou, Van. Tu sais que j’en vais mourrir.

—Però, però, però… —tustant-se cada cop el front—, estar a punt de, de, de…, i que aleshores aquest idiota es posi a fer de Keats!

—Bozhe moy, me n’haig d’anar. Digues-me alguna cosa, amor meu, el meu únic amor, alguna cosa que em serveixi d’ajuda!

Hi hagué un estret precipici de silenci, romput tan sols per la pluja que tamborinava sobre el ràfec.

—Queda’t amb mi, nena —digué Van, oblidant-se de tot: de l’orgull, de la ira, dels vulgars convencionalismes de la pietat.

Per un instant, ella semblà que vacil·lava…, o si més no, tractava de vacil·lar, però una veu ressonant els arribà des del camí d’entrada i veieren Dorothy, amb una capa grisa i un capell masculí, que cridava Ada agitant enèrgicament el paraigua obert.

—No puc, no puc. T’escriuré —murmurà la meva pobra amor, plorant.

Van li besà la mà freda com les fulles, i després, deixant el Bellevue que s’ocupés del seu cotxe, deixant els cignes que s’ocupessin de les seves coses i Madame Scarlet que s’ocupés dels trastorns de la pell d’Eveline, recorregué a peu els deu quilòmetres de carreteres enfangades que el separaven de Rennaz, i des d’allà volà a Niça, Biskra, El Cap, Nairobi, la carena de Basset…

I sobre els cimadals del Basset…

I escrigué Ada? Oh, i tant! Oh, tot sortí la mar de bé! La imaginació i la realitat competiren en una rivalitat sens fi i rialles puerils. Andrey mort al cap d’uns mesos, po pal’ tzam (comptats amb els dits), un, dos, tres, quatre…, diguem, cinc, Andrey estava estupendament a la primavera de mil nou-cents sis o set, amb un pulmó col·lapsat i una barba de color de palla (no hi ha res com la vegetació facial por mantenir ocupat un malalt). La vida es bifurcà i rebifurcà. Sí, ella li ho contà tot. Ell insultà Van al porxo pintat de malva d’un hotel de Douglas on Van esperava la seva Ada en una versió definitiva dels Enfants maudits. El senyor Tobak (un antic banyut) i lord Erminin (que actuava per segon cop) foren els testimonis del duel, en companyia d’unes altes iuques i d’alguns petits cactus. Vinelander duia jaqué (era el seu estil), i Van un vestit blanc. Cap dels dos no desitjava arriscar-se: dispararen al mateix temps. Caigueren tots dos. La bala del senyor Jaqué s’allotjà a la sola de la sabata esquerra (blanca, amb taló negre) de Van, fent-lo caure i produint-li un lleuger fourmillement (formigueig) al peu: això fou tot. Van encertà el seu adversari en ple baix ventre, una seriosa fenda de la qual es recuperà en el moment oportú o no se’n recuperà mai (aquí la bifurcació neda entre boires). En realitat, tot fou molt menys brillant.

Així que Ada escrigué com havia promès? Oh, sí, sí! En disset anys Van rebé d’Ada un centenar de notes breus, cadascuna de les quals contenia un centenar de paraules i que constituïen unes trenta planes impreses d’un contingut insignificant, especialment relatiu a la salut del seu marit i a la fauna de la regió.

Després d’haver-la ajudada a tenir cura d’Andrey a l’Agàvia Ranch durant alguns anys plens d’acrimònia (li reprotxava a Ada fins l’últim minut dedicat a caçar papallones o a criar cucs!) i d’haver-se ofès amb ella perquè elegí l’excel·lent i cèlebre Grotonovitx Clinic (per als interminables períodes de tractament del seu marit) i no l’elegant sanatori de la princesa Alashin, Dorothy Vinelander es retirà a una ciutat conventual pròxima a l’Àrtic (Ilemna, l’actual Novostàbia), on finalment es casà amb un tal senyor Brod o Bred, tendre i apassionat, bru i ben plantat, que era corredor de caixes i d’altres objectes sacramentals per tots els Severnïya Territorii, i que més endavant dirigiria, i potser encara dirigeix, al cap de mig segle, les reconstruccions arqueològiques de Goreloe (La «Herculà de Lyaska»); quant als tresors que desenterrà en el matrimoni, això és una altra qüestió.

L’estat d’Andrey continuà agreujant-se molt lentament, però de manera constant. Durant els dos o tres últims anys de la seva ociosa existència que passà en els llits de repòs articulats, la posició de qualsevulla de les parts dels quals podia ser modificada de cent maneres distintes, perdé l’ús de la paraula, per bé que conservà la capacitat d’inclinar o sacsejar el cap, arrufar les celles per reflexionar o somriure lleugerament mentre aspirava els efluvis del menjar l’origen, per cert, dels nostres primers gaudis. Morí un vespre de primavera, sol en una habitació d’hospital, i, l’estiu d’aquell mateix any (1922), la vídua féu donació de les seves col·leccions al museu del National Park i viatjà en avió a Suïssa, amb el propòsit de mantenir-hi una «entrevista exploratòria» amb un Van Veen que ja tenia cinquanta-dos anys.