5
A primera hora de la tarda, Van va descendir amb les seves dues maletes a la pau assolellada d’una petita estació rural, d’on partia un camí sinuós que menava a Ardis Hall, que ell visitava per primer cop a la vida. La seva imaginació li havia ofert, en una miniatura premonitòria, un cavall ensellat preparat per a ell, però allà ni tan sols no hi havia un simple cabriolé. El cap d’estació, un home gras i colrat, amb un uniforme terrós, sabia que l’esperaven amb el tren del vespre, que era més lent, però que disposava de cotxe restaurant. Mentre saludava amb la seva gorra l’impacient conductor, digué també que tardaria un minut a telefonar a Ardis Hall. Però, de sobte, un cotxe de lloguer s’aturà vora l’andana, i una dama de pèl roig en baixà, portant a la mà el seu barret de palla, i, rient de la seva pròpia pressa, es precipità cap al tren i aconseguí de pujar-hi abans no arranqués. Van es conformà amb aquell mitjà de transport que havia posat a la seva disposició la casualitat i es va instal·lar a l’esbalandrada calessa. El viatge durà una mitja hora i no el va trobar desplaent. Es veié transportat entre boscos de pins i barrancs rocosos, plens d’ocells i d’altres animals que cantaven en el sotabosc florit. Raigs de sol i randes d’ombra lliscaven sobre les seves cames i arrencaven llampades verdes del gran botó de coure (el germà bessó del qual havia caigut) de la cintura del gec del cotxer. Travessaren Torfyanka, un somniós llogarret que consistia en tres o quatre isbes fetes de troncs rústics, una petita botiga on adobaven els recipients de la llet i una ferreria tapada per gessamins. El cotxer saludà amb la mà un amic invisible i el sensible cotxet s’inclinà lleugerament per associar-se a aquell gest cortès. Ara corrien per un camí polsegós entre els camps, que davallava i tornava a grimpar pels pujols, i a cada pujada, el vell taxímetre mecànic s’alentia com si estigués a punt d’adormir-se i hagués de dominar a contracor la seva fatiga.
Saltironaren sobre les llambordes de Gamlet, un poblet mig rus, i el conductor saludà de nou, aquesta vegada un noiet enfilat en un cirerer. Els bedolls se separaren per deixar-los passar per un pont molt antic. Aleshores aparegué el Ladore —un riu que Van veuria moltes vegades durant la seva vida—, amb les negres ruïnes del castell encimbellades en un penyal, i, aigües avall, els alegres teulats multicolors.
La vegetació assumí un caràcter més meridional quan el camí començà de vorejar el parc d’Ardis. Al primer revolt, Van descobrí la romàntica mansió, situada sobre la suau eminència de les velles novel·les. Era un edifici magnífic, de tres pisos d’alçària, construït amb rajols clars i pedra violàcia, els matisos i la substància dels quals semblaven intercanviar llurs efectes segons la llum. A desgrat de la diversitat, l’amplitud i la vitalitat exuberant dels grans arbres que, des de feia temps, havien reemplaçat les dues fileres ben ordenades d’arbrissons estilitzats (més projectats com a decoració de la casa en la ment de l’arquitecte que no pas vistos per l’ull d’un pintor), Van reconegué immediatament Ardis Hall, tal com l’havia vist representat en una aquarel·la dos cops centenària que ornava el vestidor del seu pare: la casa es dreçava sobre un turó que dominava una prada abstracta, en la qual dos minúsculs personatges amb capells de tres puntes conversaven a curta distància d’una vaca estilitzada.
Cap membre de la família no era a casa quan Van hi arribà. Un distingit criat prengué el cavall per la brida. Van passà sota un arc gòtic i penetrà al gran vestíbul, on fou rebut, amb gestos d’alegria, per Bouteillan, el vell majordom calb, que duia, en contra dels costums de la seva professió, uns bigotis tenyits d’un negre greixinós i que en d’altres temps havia estat ajudant de cambra del pare de Van. «Je parie», digué, «que Monsieur ne me reconnait pas», i per fer-se reconèixer, procedí a fer recordar a Van allò que Van, sense la seva ajuda, ja havia recordat: el farmannikin (una mena d’estel que avui no trobaríem ni als més grans museus de les joguines del passat) que un matí Bouteillan l’havia ajudat a fer volar en una prada puntejada de ranuncles. Tots dos miraren enlaire; per un instant, el minúscul rectangle vermell es materialitzà en el seu record, suspès de gairell en un primaveral cel blau. El vestíbul era famós pels seus sostres pintats.
Era massa aviat per prendre el te. Desitjava Van que ell mateix o una de les minyones s’encarregués d’obrir les maletes? Oh, una de les minyones!, contestà Van, tot demanant-se prestament quines coses del seu equipatge d’escolar podrien impressionar una criada. La imatge nua d’Ivory Revery (una model)? Però, quina importància tenia això, ara que ell ja era un home?
Per suggeriment del majordom, Van sortí a fer un tour du jardin. Quan avançava sense fer soroll sobre l’arena rosada d’una sinuosa sendera, calçat amb les sabatilles de lona i sola de goma del seu uniforme escolar, topà amb una persona que reconegué, amb disgust, com la seva antiga institutriu francesa (aquell lloc semblava el domini d’un eixam de fantasmes!). La dama seia en un banc pintat de verd, sota uns lilàs de Pèrsia, amb una ombrel·la en una mà, i un llibre obert a l’altra; llegia en veu alta a una nena, que es furgava el nas i s’examinava el dit, amb una satisfacció somiadora, abans de netejar-se’l al caire del banc. Van suposà que devia ser «Ardelia», la més gran de les dues cosinetes que suposadament havia de conèixer. En realitat, es tractava de Lucette, la més petita, una criatura més aviat neutra, de vuit anys, que tenia per nas un botó rosat i pigat, i una cabellera brillant de color castany rogenc. Havia tingut una pneumònia a començament de la primavera i posseïa aquell aire d’estranya llunyania que conserven durant un temps les criatures que han escapat de la mort, sobretot les criatures entremaliades. Mademoiselle Larivière, tot mirant per sobre de les seves ulleres verdes, va veure Van, el qual hagué de prestar-se a noves efusions de benvinguda. A diferència del vell Albert, Mademoiselle Larivière no havia canviat gens d’ençà dels dies en què apareixia, tres cops per setmana, a casa de Dark Veen, amb una pila de llibres i el seu gosset falder tremolós (ara mort), que no volia quedar-se sol a casa. L’animaló tenia uns ulls brillants, com tristes olives negres.
Tot seguit anaren retornant cap a la casa. La institutriu brandava el cap, amb el seu mentó gran i el seu nas gros, mentre caminava sota la seda de l’ombrel·la, tot recordant alguna antiga pena; Lucy arrossegava per la sorra una aixada de jardiner que havia trobat, i el jove Van, amb el seu impecable vestit gris i la corbata al vent, amb les mans al darrere, es mirava els peus, que es movien silenciosament, i intentava de col·locar-los un rere l’altre, en la mateixa línia, sense cap raó especial.
Davant el porxo acabava d’aturar-se una victòria. Una senyora, que s’assemblava a la mare de Van, i una noieta de cabells foscos, d’uns onze o dotze anys, davallaven del carruatge, precedides d’un àgil gosset. Ada duia un manat desordenat de flors silvestres. Anava vestida de blanc, amb una jaqueta negra, i duia una llaçada blanca als llargs cabells. Van no tornà a veure-la mai més vestida d’aquella manera, i cada cop que, en evocació retrospectiva, en feia esment, ella s’entestava a replicar que ho devia haver somniat, car mai no havia anat vestida així, perquè mai no s’hauria posat una jaqueta fosca en un dia tan calorós, però ell romangué sempre aferrat a aquella imatge inicial.
Uns deu anys abans, quan ell estava a punt de complir-ne quatre, o poc després d’haver-los complert, i cap al final d’una perllongada estada de la seva mare en un sanatori, la «tia» Marina se li havia tirat a sobre en un parc públic on hi havia una gàbia de faisans. Digué a la seva mainadera que no es posés allà on no la demanaven i el portà a un quiosc, a tocar de la glorieta de la banda de música, li comprà un bastó de caramel de menta color verd maragda i li digué que, si el seu pare volia, ella reemplaçaria la seva mare i que no havia de donar menjar als faisans sense el permís de Lady Amherst, o això és el que ell va entendre.
Ara prengueren el te en un racó elegantment moblat, que contrastava amb l’austeritat de la resta de la sala central d’on partia la gran escalinata. Seien en cadires entapissades de seda a l’entorn d’una tauleta encantadora. Ada havia deixat la seva jaqueta negra i el seu pom rosa-groc-blau d’anemones, celidònies i colombines damunt un tamboret d’alzina. El gos pescava més bocins de galeta del que tenia per costum. Price, el vell criat trist que dugué la nata per a les maduixes, s’assemblava al professor d’Història de Van, «Jeejee» Jones.
—S’assembla al meu professor d’Història —digué Van, quan el criat s’hagué retirat.
—Jo adorava la Història —féu Marina—. M’encantava d’identificar-me amb les dones famoses. Al teu plat hi ha una marieta, Ivan. Sobretot amb les belleses cèlebres: la segona esposa de Lincoln o la reina Josefina…
—Sí, ja ho he notat. Està ben dibuixada. A casa també tenim un joc de vaixella semblant.
—Slivok (una mica de crema)? —preguntà Marina, mentre li servia una tassa de te—. Suposo que parles rus.
—Neohotno no sovershenno svodobno (amb esforç però fluidament) —replicà Van, slegka ulïbnuvshis (amb un lleuger somriure)—. Sí, força crema i tres terrossos de sucre.
—Ada i jo compartim els teus gustos extravagants. A Dostoievski li agradava amb xarop de gerds.
—Ecs! —exclamà Ada.
El retrat de Marina, una tela a l’oli bastant bona de Tresham, era penjat a la paret del seu darrere. Ella hi era representada amb un gran capell molt romàntic, amb una ala iridescent i una llarga ploma caiguda, d’argent amb franges negres; un capell que havia portat deu anys enrere per a l’assaig d’una escena de cacera. I Van, en recordar la gàbia del pare i la seva mare tancada, en certa manera, en una altra gàbia, experimentà un estrany sentiment de misteri, com si els comentaristes del seu destí s’haguessin posat a xiuxiuejar en un racó. La cara maquillada de Marina s’esforçava a imitar la seva antiga aparença, però la moda havia canviat; duia un vestit de cotó estampat amb motius rústics; els seus bucles de color castany rogenc havien estat descolorits amb aigua oxigenada i ja no li queien sobre les temples; no hi havia res, en el seu abillament, que recordés l’elegància amb què sostenia el bastó de caça ni el rutilant plomatge que el talent de Tresham havia plasmat amb la minuciositat d’un ornitòleg.
No hi hagué gran cosa digna de ser recordada en aquell primer te. Van advertí certes manyes d’Ada per ocultar les ungles: mantenia el puny tancat o bé, quan obria la mà per prendre una galeta, ho feia amb el palmell cap amunt. Tot allò que la seva mare deia semblava avorrir-la i neguitejar-la, i quan Marina començà a parlar del Tarn, també anomenat el Nou Embassament, Van s’adonà que Ada ja no era asseguda al seu costat, sinó dempeus, una mica allunyada, davant una finestra oberta i d’esquena als altres; el gos de cintura abrinada havia saltat sobre una cadira i, amb les potes del davant separades, contemplava també el jardí, mentre Ada li parlava en veu baixa per preguntar-li què havia ensumat.
—Pots veure el Tarn des de la finestra de la biblioteca —digué Marina—. Ada t’ensenyarà totes les habitacions de la casa. Ada?
(Marina pronunciava aquest mot a la manera russa, amb les vocals profundes i greus, amb un so semblant al de la paraula anglesa «ardor»).
—Des d’aquí també pots veure la resplendor de l’aigua —digué Ada, i tot tombant el cap, i, pollice verso, indicà la vista a Van, el qual deixà a la taula la seva tassa, s’eixugà els llavis amb un tovallonet brodat, que embotí a la butxaca dels pantalons, i s’apropà a la moreneta de braços pàl·lids. Quan s’inclinà cap a ella (aleshores era unes tres polzades més alt, i el doble quan ella es casà amb un rus ortodox, i l’ombra d’aquest, al seu darrere, sostenia sobre el seu cap la corona nupcial), Ada apartà el cap per deixar que es col·loqués en l’angle favorable, i els seus cabells li fregaren el coll. Les primeres vegades que Ivan somnià Ada, la reiteració d’aquell contacte tan suau, tan breu, resultava sempre superior a les seves forces i, talment una espasa alçada, desencadenava un esclat de foc i violència.
—Acaba’t el te, preciosa —féu Marina.
Tot d’una, com Marina havia promès, els dos nois pujaren escales amunt. «Per què grinyolen tan furiosament les escales quan hi pugen dues criatures?», es preguntava Marina, tot seguint amb la mirada les dues mans esquerres que lliscaven per la barana mentre ells saltaven, fent els mateixos moviments com dos germans en llur primera lliçó de dansa. «Al capdavall, nosaltres érem germanes bessones; tothom ho sap». Amb el mateix suau esforç, Ada al davant, Van al darrere, saltaren els dos últims graons, i l’escala quedà de nou silenciosa. «Escrúpols passats de moda», es digué Marina.