1

Viatjà, estudià, ensenyà.

Contemplà les piràmides de Ladorah (que visità, principalment, a causa del seu nom) sota els raigs de la lluna plena que banyava d’argent les arenes incrustades d’ombres negres i punxegudes. Anà de cacera en companyia del governador britànic d’Armènia, i la seva neboda, al llac Van. Des del balcó d’un hotel de Sidra admirà, per consell del gerent, el deixant ataronjat d’un sol ponent que convertia les ones d’un mar de color d’espígol en escates daurades, i aquell espectacle el compensà d’haver de suportar el paper de ratlles rebuscades que cobria les parets de les petites habitacions que compartia amb la jove Lady Scramble, la seva secretària. En una altra terrassa, davant una altra badia llegendària, Eberthella Brown, la ballarina favorita del xa local (una ingènua criatura que es pensava que els mots «baptisme del desig» tenien una significació sexual), vessà el seu cafè del matí en descobrir un cuc de sis polzades, amb anelles eriçonades de pèls rojos, que s’enfilava per la balustrada i que s’enroscà en forma de bola en la mà de Van, el qual, després d’haver-lo dipositat en un arbust, es passà hores i hores extraient-se dels dits, per mitjà de les pinces de depilació de la noia, els pèls brillants i urticants del bell animal.

Aprengué a gaudir del calfred insòlit que s’experimenta en vagarejar pels carrerons ombrívols d’una ciutat estranya, sabent bé que no descobriria res tret de brutícia i tedi, i llaunes de conserva buides, i els ressons de jungla d’un jazz exportat eixint de cafès sifilítics. Sovint li semblava que les ciutats famoses, els museus, les antigues cambres de tortura, els jardins penjants, no eren més que punts en el mapa de la seva pròpia bogeria.

Es divertia escrivint els seus llibres (Signatures il·legibles, 1895; Clairvoyeurisme, 1903; L’espai moblat, 1913; La textura del temps, començat el 1922) en refugis de muntanya, als salons dels grans expressos, a la coberta dels blancs vaixells i a les taules de pedra dels parcs llatins. A vegades li semblava que sortia d’un estat d’hipnosi indefinidament perllongat. Descobria, sorprès, que la nau que el duia havia invertit la seva ruta, o que l’ordre dels dits de la mà esquerra s’havia invertit i ara començava, seguint el moviment de les agulles del rellotge, amb el polze, com la mà dreta, o que el Mercuri de marbre que guaitava per sobre la seva espatlla s’havia transformat en un atent arbre de la vida. Tot d’una s’adonava que tres, set, tretze anys, en un cicle de separació, i després, quatre, vuit, setze, en un altre, havien transcorregut des de l’última vegada que abraçà Ada i la inundà amb les seves llàgrimes.

Els nombres, les files, les sèries —el malson i la maledicció laceraven el pensament pur i el temps pur— semblaven entestar-se a mecanitzar la seva ment. Tres elements, el foc, l’aigua i l’aire, destruïren, en aquesta seqüència, Marina, Lucette i Demon. Terra esperava.

Durant set anys, d’ençà que havia dit adéu al seu marit (un cadàver ben realitzat) i a una existència que ja no li semblava adequada a la seva situació, i s’havia retirat a la Côte d’Azur, a la villa que Demon li havia regalat feia temps, encara brillant, encara màgicament atesa per servei, la mare de Van sofrí de diverses malalties «obscures», que tothom creia inventades o simulades amb talent per ella mateixa, i que ella pretenia de guarir, i en part ho aconseguia, per un pur esforç de voluntat. Van la visitava amb menys freqüència que la fidel Lucette, a la qual trobà allà en dues o tres ocasions. Un cop, el 1899, quan entrà al jardí d’arboços i de llorers de Vil·la Armina, Van veié un vell sacerdot ortodox, barbut i vestit de negre perfectament neutre, que sortia amb motocicleta cap a la seva parròquia de Niça, en les proximitats de les pistes de tennis. Marina parlà a Van de religió, de Terra, de teatre, però en cap moment no esmentà Ada, i de la mateixa manera que ell no pogué endevinar que ho sabia tot sobre l’horror i l’ardor d’Ardis, ningú no sospità mai els sofriments que li causaven les seves entranyes sagnants i que tractava d’alleugerir amb encantaments i exercicis d’«autoconcentració» o el seu contrari, l’«autodissolució». Confessava amb un somriure enigmàtic i més aviat confiat que, per molt que li agradessin les volutes blaves que sortien rítmicament de l’encenser, i les intenses vibracions de la melopea del dyakon en l’ambó, i l’obscura icona oliosa oferta sota la filigrana protectora al bes dels fidels, la seva ànima continuava irrevocablement consagrada, naperekor (a desgrat de) Dasha Vinelander, a la saviesa suprema de l’hinduisme.

A principis de l’any 1900, uns dies abans de veure Marina per última vegada a la seva clínica de Niça (on per primer cop s’assabentà del nom de la seva malaltia), Van tingué un malson «verbal», la causa del qual cregué poder atribuir als efluvis d’almesc de la Vil·la Venus de Miramas (Bouches Rouges-du-Rhône). Dues criatures informes, grasses i transparents, sostenien una discussió contradictòria. «No puc», repetia l’una (que volia dir: «No puc morir», empresa difícil de dur a bon terme voluntàriament sense l’ajuda del coltell, la bala o el verí), i l’altra afirmava: «Sí que podeu, senyor!». Morí quinze dies després, i el seu cos fou incinerat, segons les seves últimes instruccions.

Van, esperit lúcid, es considerava menys valent moralment que no pas físicament. Sempre (vull dir fins a una data posterior a la dècada de 1960) recordaria amb repugnància, com si hagués volgut esborrar de la seva memòria una acció mesquina, covarda i estúpida (car, de fet, qui sap?, les futures banyes podien haver estat plantades des d’aleshores, a l’hotel al qual havien anat els Vinelander, davant els fanals verds que tornaven més verd encara el verd de les palmeres), la manera en què reaccionà a Kingston en rebre el telegrama enviat des de Niça per Lucette («Mare morta aquest matí el funeral guió cremació guió se celebrarà demà passat a la posta del sol»). Demanà que li digués («prego em facis saber») qui més assistiria a la cerimònia. Lucette respongué de seguida que Demon ja havia arribat, amb Andrei i Ada; i ell cablegrafià al seu torn: «Desolé de ne pouvoir être avec vous».

Havia vagarejat pel Cascadilla Park de Kingston, a la llum del crepuscle primaveral poblat d’aromes flotants, tan seràfic o més que aquell neguit dels cablegrames. L’última vegada que havia vist Marina, resseca i apergaminada com una mòmia, li havia dit que havia de tornar a Amèrica (per bé que, en realitat, no tenia cap pressa; però aquella sentor d’habitació d’hospital que cap brisa no era capaç d’esvair!), i ella li havia preguntat, amb la seva expressió nova i tendra i la seva mirada de miop, perquè era una mirada interior: «No pots esperar fins que me n’hagi anat?». Ell respongué: «Estaré de retorn el 25. Haig de lliurar una comunicació sobre la psicologia del suïcidi». I ella havia dit, expressant clarament el vincle de parentesc que per fi podia confessar, ara que tot era tripitaka (al sac i ben lligat): «Parla’ls de la teva pobra tia Aqua». I ell, en comptes de contestar: «Sí mare», havia acalat el cap amb un somriure forçat. Encorbat sota el darrer raig de sol, al banc en què poc abans havia acariciat i posseït una estudianta negra, maldestra i esprimatxada, que li agradava especialment, Van es torturava meditant en la seva falta d’amor filial, vast engranatge de despreocupació, de divertit desdeny, de repulsió física i d’oblit habitual. Amb un frenètic desig de reparació, mirà al seu entorn, ansiant que l’esperit de Marina li fes un senyal clar i convincent que continuava existint més enllà del vel del temps i de la carn de l’espai. Però no n’obtingué cap resposta: cap pètal no caigué sobre el seu banc, cap mosquit no li fregà la mà. Es demanava què podia mantenir-lo viu en aquella terrible Antiterra, quan Terra tan sols era un mite i l’art no era més que un joc, i res no tenia cap importància des del dia en què havia bufetejat la cara calenta i peluda de Valerio; i d’on, de quina profunda deu d’esperança, treia encara una estrella estremida quan tot estava orlat de sofriment i de desesperació, i un altre home compartia tots els dormitoris d’Ada.