2

Un trist matí de finals de la primavera de 1901, a París, Van, cofat amb un barret negre, amb una mà embotida a la butxaca de l’abric, joguinejant amb unes tèbies monedes, i l’altra amb un guant de cabritilla, tot brandejant un paraigua anglès plegat, passava davant la terrassa d’un dels cafès menys atractius de tots els que voregen l’avinguda de Guillaume Pitt, quan un home calb i rodanxó, vestit amb un arrugat tern marró i amb una cadena de rellotge a l’armilla, s’alçà i el saludà.

Van observà perplex uns instants aquelles galtes rodones i rubicundes, aquella barbeta de boc…

—Ne uznayosh’ (No em reconeixes)?

—Greg! Grigori Akimovitx! —exclamà Van, llevant-se el guant.

—Em vaig deixar una regular vollbart l’estiu passat. Mai no m’hauries reconegut. Cervesa? Em pregunto com és que et mantens tan jove, Van.

—Dieta a base de xampany, en comptes de cervesa —digué el professor Veen, tot posant-se les ulleres i fent un senyal al cambrer amb el puny del paraigua—. No és que no t’engreixis, però manté l’escrot ben tes.

—Jo estic massa gras, oi?

—I de Grace, què me’n dius? No me la imagino engreixant-se.

—Els bessons sempre són bessons. I també la meva muller és bastant corpulenta.

—Tak tï zhenat (aleshores ets casat)? No ho sabia pas. Des de quan?

—Fa dos anys.

—Amb qui?

—Amb Maude Sween.

—La filla del poeta?

—No, no. La seva mare és una Brougham.

Hauria pogut replicar «Amb Ada Veen», si el senyor Vinelander no hagués estat un pretendent més llest. Em sembla que vaig conèixer una Broom en algun lloc. Però deixem-ho córrer. Una unió lamentable, sens dubte: una dona ferrenya i despòtica, i ell més llauna que mai.

—Ens vam veure per última vegada deu fer uns tretze anys. Tu muntaves un poni… No, una Silentium negra. Bozhe moy!

—Si… Bozhe moy, ja puts ben dir-ho. Oh, quins adorables suplicis en l’adorable Ardis! Saps que estic absolyutno bezumno (follament) enamorat de la teva cosina!

—El refereixes a la senyoreta Veen? No ho sabia pas. Quant de temps…?

—Ella tampoc no ho sabia. Jo era terriblement…

—Quant de temps t’estaràs…?

—… terriblement tímid, i és que m’adonava que no podia competir amb els seus nombrosos amics.

Nombrosos? Dos? Tres? És possible que mai no hagi sentit a parlar del principal? Ho sabien totes les tanques de rosers, totes les minyones, de les tres cases. Noble discreció de les que ens fan els llits.

—Quant de temps t’estaràs a Lute? No, Greg, he estat jo qui l’ha demanat. Ja pagaràs la segona ampolla. Digues…

—Que estrany resulta recordar-ho! Era la fantasia, el frenesí, la realitat elevada a la potència «x». Francament, hauria consentit de bona gana que un tàrtar em tallés el cap si ella m’hagués permès a canvi de besar-li la planta del peu. Tu, que eres el seu cosí, gairebé el seu germà, no pots comprendre la força d’aquella obsessió. Ah, aquells picnics! I el pobre Percy de Prey, que es jactava dels seus èxits i em tornava boig d’enveja i de pena; i el doctor Krolik, que també l’estimava, segons que deien; i Phil Rack, aquell compositor genial… Morts, tots morts.

—Jo en sé molt poc, de música, però vaig tenir molt de gust a fer udolar de dolor el teu camarada. Em sap greu, però tinc un compromís per d’aquí a uns minuts. Za tvoyo zdorivie, Grigoriy Akimovitx.

—Arkadievitx —féu Greg, que havia deixat passar l’error la primera vegada, però ara el corregí d’una manera maquinal.

—Ach, sí! Estúpid lapsus d’una llengua matussera! I com està Arkadiy Grigorievitx?

—Es va morir. Uns dies abans que la teva tia. Em sembla que els diaris van retre un bell tribut al seu talent. I on és Adelaida Danilovna? Es va casar amb Christopher Vinelander o amb el seu germà?

—És a Califòrnia o a Arizona. Ell es diu Andrey, em sembla. Potser m’equivoco. De fet, mai no he conegut massa bé la meva cosina. Al capdavall, tan sols vaig visitar Ardis un parell de vegades, i solament unes setmanes cada cop, ja fa molts anys.

—Algú m’ha dit que és actriu de cinema.

—No en tinc ni idea. Mai no l’he vista a la pantalla.

—Oh, seria terrible, francament, engegar la dorotele i veure-la aparèixer de cop. Seria com l’home que s’està ofegant i recorda tot el seu passat, i els arbres, i les flors, i el gos enroscat. Devia afectar-la molt la terrible mort de la seva mare.

Li agrada el mot «terrible», francament. És terrible el seu vestit, terrible el tumor. Per què haig de suportar-lo? És repugnant…, i, al mateix temps, fascinant, d’una manera gairebé sobrenatural: la meva ombra garlaire, el meu doble còmic.

Van ja estava a punt d’alçar-se i anar-se’n, quan un xofer d’uniforme molt elegant es presentà per anunciar a milord que la seva senyora estava aparcada a la cantonada de la rue Saigon, i l’esperava.

—Aha! —féu Van—. Veig que utilitzes el títol britànic. El teu pare s’estimava més passar per coronel txec.

—Maude és anglo-escocesa i, bé, li plau que sigui així. Troba que un títol fa bon servei a l’estranger. A propòsit, algú m’ha dit…, sí, Tobak!…, que Lucette és a l’Alfons Quart. No t’he preguntat pel teu pare. Està bé de salut? —Van féu una reverència—. I què fa la guvernantka belletritska?

—La seva última novel·la s’intitula L’amic Luc. Acaba d’obtenir el Premi de l’Acadèmia Lebon per totes les bestieses que escriu.

S’acomiadaren rient.

Al cap d’un moment, com s’esdevé tan sovint a les farses i a les ciutats estrangeres, Van es topà una altra antiga coneixença. Amb una esgarrifança de plaer veié Cordula, enfundada en una estreta faldilla escarlata, prodigant, en llenguatge infantil, paraules de consol a dos desgraciats cadells lligats a una argolla davant d’una cansaladeria. Van li féu una carícia amb la punta dels dits i, quan ella es redreçà indignada (indignació que cedí immediatament el pas a l’alegria del retrobament), cità el dístic tan ranci, però apropiat a les circumstàncies, que coneixia des dels temps llunyans en què els seus companys de col·legi li feien la guitza amb ell:

El pas del temps no havia fet més que perfeccionar la bellesa de Cordula, i, per bé que la moda havia canviat més d’un cop des del 1889, aquell any els pentinats i la línia de les faldilles havien retornat breument (una altra senyora molt més elegant que Cordula anava ja més avançada que ella) a l’estil d’una dotzena d’anys abans, abolint la interrupció de l’aprovació i del plaer rememorats. Cordula es desbordà en un torrent de preguntes corteses, però Van tenia un assumpte més urgent de què ocupar-se…, mentre la flama encara brillava.

—No desaprofitem la tumescència del temps retrobat amb efusions de xerrameca. Estic esclatant d’energia, si és això el que vols saber. I ara, escolta, potser et semblarà estúpid i insolent, però haig de fer-te una pregunta urgent: estàs disposada a col·laborar amb mi en la cornificació del teu marit? És imperatiu!

—Realment, Van! —exclamà Cordula enutjada—. En fas un gra massa. Sóc una esposa feliç. El meu Tobachok m’adora. A hores d’ara ja tindríem deu fills si no hagués estat prudent amb ell i amb els altres.

—T’alegrarà de saber que aquest altre ha estat declarat absolutament estèril pels metges.

—Bé, això és justament el que jo no sóc. Penso que faria parir una mula només de mirar-la. D’altra banda, avui dino amb els Goal.

—C’est bizarre, una joveneta excitant com tu que es deixa entendrir tan fàcilment pels gossos falders i que, això no obstant, rebutja un vell Veen panxut i emperpalat.

—En qüestió de galanteria, els Veen són uns mastins massa perillosos.

—Per tal com col·lecciones adagis —insistí Van—, deixa que te’n citi un d’Aràbia: el Paradís és tan sols un assbaa al sud de la cintura d’una noia bonica. Eh bien!

—Ets impossible. On i quan?

—On? En aquell hotelet llefardós de la vorera del davant. Quan? Ara mateix. Encara no t’he vist mai en un bidet, perquè això és tot el que el tout confort ens promet…, i poca cosa més.

—Haig de tornar a casa abans de dos quarts de dotze, i ja són gairebé les onze.

—No trigarem més de cinc minuts. Per favor!

Cama ací cama allà, Cordula semblava una nena que es fa la valenta la primera vegada que puja a uns cavallets. Feia una moue rectangular mentre usava aquell aparell vulgar. Les tristes barjaules de carrer ho fan amb una cara inexpressiva, amb els llavis ben premuts. Ella s’hi encamellà dos cops. Llur alegre exercici i la seva repetició duraren en total no cinc sinó quinze minuts. Van, d’allò més satisfet de si mateix, l’acompanyà una estona pel verd i obscur Bois de Belleau, en direcció a la seva osobnyachyok (mansió petita).

—Ara recordo —digué Van— que ja no utilitzo el nostre apartament d’Alexis Avenue. Fa uns set o vuit anys que hi vaig instal·lar una pobra gent, la família d’un oficial de policia que havia fet de lacai a la casa de camp de l’oncle Dan. El policia ara és mort, i la seva vídua i els seus tres fills han tornat a Ladore. Tinc la intenció de desfer-me del pis. Voldries acceptar-lo com a present de bodes, una mica tardà, d’un admirador? Bé, d’acord. Algun dia ho tornarem a fer. Demà haig de ser a Londres, i el dia 3, el meu transatlàntic favorit, l’Admiral Tobakoff, em durà a Manhattan. Au revoir. Digues-li que vagi amb compte amb les portes baixes. Les banyes solen ser molt sensibles quan són novelles. Greg Erminin m’ha dit que Lucette s’està a l’Alfons Quart.

—Exacte. I on és l’altra?

—Em sembla que més valdrà que ens separem aquí. Falten vint minuts per les dotze. Ja cal que t’afanyis.

—Au revoir. Ets un xicot molt dolent i jo sóc una xicota molt dolenta. Però ha estat divertit, si bé m’has parlat no com parlaries a una amiga, sinó com probablement parles a les putetes. Aquí tens una adreça ultrasecreta on sempre —furgant dins la seva bossa— podràs trobar-me —troba una targeta de visita amb les armes del seu marit i hi gargoteja un criptograma postal—, a Malbrook, Mayne, on passo tot el mes d’agost.

Donà una ullada al seu voltant, es posà de puntetes com una ballarina i besà Van a la boca. Dolça Cordula!