4

Què són els somnis? Una atzarosa successió d’escenes trivials o tràgiques, estàtiques o itinerants, fantàstiques o familiars, que ens mostren esdeveniments més o menys versemblants, apedaçats amb detalls grotescos, i que ressusciten els morts per instal·lar-los en nous escenaris.

Quan considero els somnis més o menys memorables que he tingut durant les passades nou dècades, puc classificar-los, segons el tema, en diverses categories, dues de les quals es destaquen acusadament per la seva distinció genèrica. Es tracta dels somnis professionals i dels somnis eròtics. Quan tenia vint anys, els primers eren tan freqüents com els segons, i tant els uns com els altres tenien la contrapart, els insomnis, provocats pel desbordament de les deu hores de treball professional, o bé pel record d’Ardis, que alguna espina del dia reavivava enfollidorament. Després de la feina em veia obligat a lluitar contra la força de les meves disposicions mentals, perquè el corrent de la creativitat, la poderosa exigència de la frase que demanava de ser formada, no em deixaven respirar durant hores i hores de tenebres i de malestar, i, quan ja havia obtingut algun resultat, el corrent continuava remorejant darrere el mur, àdhuc si tancava el cervell per un acte d’autohipnosi (ni la voluntat ni les píndoles podien ajudar-me) en l’interior d’una altra imatge o d’un altre tema de meditació —però no pas Ardis, no pas Ada, perquè això hauria estat deixar-me caure per una cascada d’insomni encara pitjor— fins que la ràbia i el pesar, el desig i la desesperació em precipitaven a un abisme on, per pur esgotament físic, acabava per adormir-me.

En els somnis professionals, que m’obsessionaren especialment quan treballava en la meva primera novel·la, suplicant d’una manem abjecta a una musa molt fràgil («de genolls i recargolant-me les mans», com el suplicant Marmlad de Dickens, amb els pantalons plens de pols, davant la seva Marmlady), em veia, per exemple, corregint galerades, però al mateix temps, d’alguna manera (aquest gran «d’alguna manera» dels somnis!), el llibre ja havia sortit, literalment «sortit», d’una paperera des d’on una mà humana me l’oferia, en un estat perfecte i terriblement imperfecte, amb una errata a cada pàgina, com el traïdor «bitterly» en comptes de «butterly», o un mot sense sentit com «nuclear» en comptes de «unclear». O bé, adreçant-me precipitadament al lloc on havia de donar una conferència, em trobava el camí obstruït per una gernació i una munió de cotxes, i de sobte m’adonava, amb alleujament, que l’única cosa que havia de fer era esborrar la frase «carrer obstruït» en el meu manuscrit. Els somnis que jo designaria com «skyscape» [«paisatge celest»] (i no «skyscrape» [«gratacels»], com probablement ho hauran escrit els dos terços de la classe), pertanyen a una subdivisió dels meus somnis professionals, o potser poden tenir-ne més aviat la significació de prefaci, perquè aparegueren en la meva primera pubertat, quan no passava nit sense que alguna impressió antiga o recent de l’estat de vigília teixís un vincle suau i profund amb el meu geni encara mut (perquè som «van», que rima amb «one» [«u»], en la pronunciació russa). En aquesta mena de somnis, la presència o la promesa de l’art era revelada per la imatge d’un cel cobert per diverses capes de núvols, una blanca, immòbil però prenyada d’esperança, una altra de grisa, en moviment però desesperada; en aquest panorama es descobrien els signes artístics d’una pròxima il·luminació, i tot seguit, sota la capa més tènue, apareixia la resplendor d’un sol pàl·lid, però l’avanç dels núvols grisos no trigava a encapotar-lo de nou, perquè jo no estava encara a punt.

En relació amb els somnis professionals poden posar-se les visions «vagament funestes», malsons de signes fatídics, calamitats talàmiques, amenaçadors enigmes. L’amenaça està molts copa oculta, sense formular, i algun incident innocent que, per costum, ha estat enregistrat per escrit, tan sols posteriorment, en ocasions d’una relectura, pren aquell regust pre-cognoscitiu que Dunne explica mitjançant el fenomen de la «memòria inversa». Però no tinc pas la intenció d’estendre’m aquí a propòsit del caràcter misteriós dels somnis. Em conformaré amb indicar que alguna regla lògica ha de permetre de fixar en cada domini el nombre de coincidències admissibles, més enllà de la qual cosa les coincidències deixessin de ser-ho per formar, al contrari, l’organisme viu d’una veritat nova. («Digueu-me», demana la gitaneta d’Osberg als moros El Motela i Ramera, «quina és la quantitat mínima de pèls que hi ha d’haver en un cos per poder dir-ne que és pelut?»).

Entre les visions «vagament funestes» i els somnis de sensualitat exacerbada, jo hi posaria les «dolçors» de la tendresa eròtica i de les delícies commovedores, els frôlements fugitius amb xicotes desconegudes en festes imprecises, les rialletes d’invitació o de rendició: ecos o heralds de somnis angoixosos o de sèries decreixents d’Ada esvanint-se en la distància amb un retret silenciós, i llàgrimes encara més ardents que aquelles que vaig vessar despert feien estremir i consumien el pobre Van, i el seu record el perseguia durant dies i setmanes, en els moments més imprevistos.

Resulta engavanyador de descriure els somnis sexuals de Van en una crònica familiar que potser llegiran persones molt joves després del traspàs d’un cronista molt vell. Dos exemples, expressats en termes més o menys eufemístics, seran suficients. En un complicat arranjament de records temàtics i d’imatges automàtiques, Aqua en el paper de Marina, o Marina maquillada per assemblar-se a Aqua, es presenta a informar Van que Ada acaba d’infantar una nena que ell coneixerà carnalment sobre un banc molt dur de jardí, mentre, molt a prop, sota un pi, el pare de Van, o la seva mare vestida de frac, intenta d’aconseguir una comunicació transatlàntica per demanar a Vence una ambulància urgent. Un altre somni, repetit en les seves línies fonamentals des de 1888 fins a una data avançada del segle actual, desenvolupava una idea essencialment triple i, en cert sentit, tríbade. La malvada Ada i la lasciva Lucette havien descobert una espiga de blat de moro madur, molt madur. Ada la sostenia per tots dos caps, com es pren una harmònica, organum buccale, i de sobte era de veritat un organum, que ella recorria tot al llarg amb els llavis entreoberts, tot deixant el tronc net, i, mentre el feia brillar i gemegar, la boca de Lucette n’engolia l’extremitat. Els rostres jovenívols de les dues germanes, àvides, adorables, eren ara molt a prop un de l’altre, melangiosos i somiadors en el seu joc lent, gairebé lànguid. Llurs llengües es trobaven com dos dards de foc i tornaven a separar-se. Llurs cabelleres en desordre, bronze roig i bronze negre, es confonien exquisidament, i mentre, inclinades sobre mi, assaciaven la sed en la bassa de la meva sang, alçaven enlaire les gropes suaus.

Tinc aquí algunes notes sobre el caràcter general dels somnis. Algunes de les seves particularitats m’intriguen, com aqueixa multitud de gent de trets precisos la qual mai no he conegut i mai no tornaré a veure, que es creuen amb mi, m’acompanyen, em saluden i m’importunen amb llur xerrameca interminable i enutjosa sobre d’altres persones que també em són estranyes (i tot això en indrets familiars, en presència d’éssers vius o morts que conec molt bé). O com les curioses bromes d’un agent de Cronos, la consciència precisa de l’hora que és, acompanyada de totes les angoixes de qui té por de no arribar a temps a algun lloc (i que podrien no ser altra cosa que les angúnies d’una bufeta massa plena), i l’agulla de rellotge davant els meus ulls, numèricament eloqüent, mecànicament plausible, i això no obstant compatible —i aquesta és la part més estranya— amb un sentiment extremament vague, gairebé inexistent, del pas del temps (reservo aquest tema per a un proper capítol). Tots els somnis són afectats per les experiències i les impressions del present i pels records de la infantesa; tots reflecteixen, en forma d’imatges o de sensacions, una llum, un corrent d’aire, una menjada abundosa, una greu inquietud interna. Sens dubte, i subratllo aquest punt per als meus alumnes, cal considerar com el tret més característic de gairebé tots els somnis, tant dels més trivials com dels més portentosos —i això a desgrat de la presència encadenada o discontínua d’una reflexió lògica (dins de certs límits) i de la consciència (sovint absurda) d’esdeveniments que pertanyen al passat del somni—, el lamentable afebliment de les facultats intel·lectuals del somiador, que no se sorprèn vertaderament quan es troba en presència d’un amic mort fa molt de temps. En el millor dels casos, el somiador porta aclucalls semiopacs; en el pitjor, és un imbècil. La classe (1891, 1892, 1893, 1894, etc.) anotarà curosament (remor de quaderns) que, per raó de la seva mateixa naturalesa, d’aqueixa mediocritat i estúpida incompetència, els somnis no poden produir cap aparença de moralitat, símbol, al·legoria o mite grec, a menys, naturalment, que el qui somnia sigui grec o mitòleg. Les metamorfosis són tan comunes en el somni com les metàfores en la poesia. Un autor que, per exemple, compara el fet que la imaginació es debilita menys ràpidament que la memòria amb el fet que la mina d’un llapis es gasta més lentament que la gometa fixada a l’altre cap, compara dues realitats concretes, igualment existents. Voleu que repeteixi el que acabo de dir? (crits de «sí, sí!»). Bé, el llapis que sostinc és encara prou llarg malgrat que ja l’he fet servir molt, però la goma d’esborrar s’ha gastat pràcticament del tot per l’ús. La meva imaginació és encara vigorosa i utilitzable, però la meva memòria minva de dia en dia. Comparo, doncs, una experiència real i la condició d’un objecte vulgar, igualment real. Cap d’aquestes realitats no és pas el símbol de l’altra. De la mateixa manera, quan un humorista de saló de te ens diu que un melindro cònic coronat per una cirera còmica s’assembla a això o allò, transforma un pastís rosat en un pit rosat (rialles tempestuoses) amb una filigrana en forma de fraula o una frase de forma filigranada (silenci). Es tracta, doncs, d’objectes reals, no intercanviables, i que no són pas l’efígie d’una altra cosa, com, per exemple, el tronc decapitat d’un cortesà del segle XVI coronat per la imatge de la seva dida (una rialleta solitària). L’error, l’error grotesc, crapulós i vulgar dels analistes Signy-Mondieu consisteix a considerar tal objecte real que el subjecte veu en somnis, un pompó o un meló, com la representació abstracta de l’objecte real: el bombó d’un nen, o la meitat d’un bust, si enteneu el que vull dir (rialles aïllades).

Ni en les al·lucinacions de l’idiota del poble ni en l’últim somni que nosaltres, vosaltres i jo, hem tingut anit, no hi ha lloc per a cap al·legoria, per a cap paràbola. En aqueixes visions desordenades, res —subratlleu «res» (carrisqueig de traços de ploma horitzontals)—, res no pot ser desxifrat per un fetiller com l’indici que li permetria de guarir un foll o consolar un assassí donant la culpa a un pare massa tendre, massa diabòlic o massa indiferent: úlceres secretes que el curandero tutelar fingeix guarir mitjançant dispendioses diversions confessionals (rialles i aplaudiments).