24

Van ho lamentà perquè la Lettrocalamitat (un antic acudit de Vanvitelli) fou proscrita a tot el món —el seu mateix nom havia esdevingut «una mala paraula» en les famílies de la molt alta categoria social (en el sentit britànic i brasiler) a la qual tenien la sort de pertànyer els Veen i els Durmanov— i els enginyosos dispositius que l’havien substituïda quedaren exclusivament reservats a aqueixos aparells d’eminent «utilitat» —telèfons, motors…, què més?—, en fi, tots aquests artefactes davant els quals el comú de la gent es queda amb la llengua a fora, una llengua més anhelant que la d’un gos de caça, mentre algunes fantasies, com els magnetòfons, joguines favorites dels avantpassats de Van i d’Ada (el príncep Zemski en tenia un per a cada llit del seu harem de col·legiales), deixaren de fabricar-se, excepte a Tartària, on havien donat origen als minirechi («minarets parlants»), de fabricació secreta. Si el dret i els bons costums haguessin autoritzat els nostres erudits enamorats a engegar el misteriós aparell que descobriren un dia a les seves golfes màgiques, no dubtem que haurien enregistrat (per tornar a escoltar-les vuit dècades més tard) les àries de Giorgio Vanvitelli o les converses de Van Veen amb la seva enamorada. Heus aquí, per exemple, el que haurien pogut sentir avui…, divertits, confosos, tristos, meravellats…

(El narrador: aquell dia d’estiu, Ada i Van, que havien entrat feia poc en la fase petonera d’una aventura infinitament prematura i, en molts aspectes, fatal, s’adreçaven al Pavelló d’Armes alies Galeria de Tir. Havien descobert allí, al pis de dalt, una petita cambra d’estil oriental, amb vitrines entelades que en d’altres temps havien contingut pistoles i dagues —a jutjar per les formes fosques marcades al vellut descolorit—, un refugi melangiós i encantador, que feia una certa olor de resclosit, un banc encoixinat al buit d’una finestra i una òliba embalsamada en un prestatge lateral, a tocar d’una ampolla de cervesa buida abandonada per un vell jardiner mort ja feia anys, en l’etiqueta de la qual, d’una marca antiga, hi figurava la data de 1842).

—No facis dringar les claus —digué Ada—. Lucette, a qui escanyaré un dia d’aquests, ens deu estar espiant.

Travessaren un bosquet i passaren per davant d’una gruta.

Ada deia:

—Oficialment som cosins germans, i els cosins poden casar-se amb una llicència especial, si prometen esterilitzar els seus cinc primers fills. Però, al mateix temps, el sogre de la meva mare era germà del teu avi. Oi?

—Això es el que m’han dit —contestà Van, amb serenitat.

—No és un parentiu prou llunyà —mussità Ada—, o sí?

—Prou llunyà, força llunyà.

—És curiós… Acabo de veure aquest vers escrit en lletres violetes abans no l’expressessis en lletres ataronjades…, tot just un segon abans que tu parlessis. Com el fum que precedeix l’espetec del canó llunyà.

—Físicament —continuà Ada—, semblem bessons més que no pas cosins, i els bessons, com els fills dels mateixos pares, no es poden casar, és evident, i, si ho fan, els engarjolen; i, si perseveren, els castren.

—A menys —argüí Van— que hagin estat declarats cosins per un decret especial.

(Van ja feia girar la clau per obrir la porta, aquella porta verda que tants cops havien de colpejar amb els punys sense ossos en llurs posteriors somnis separats).

Una altra vegada, durant un passeig amb bicicleta (amb diverses parades) per camins forestals i carreteres rurals, poc després de la nit de la Granja Incendiada, però abans no haguessin descobert l’herbari a les golfes i trobat la confirmació d’alguna cosa que tots dos havien pressentit obscurament, d’una manera divertida, més corporal que no pas moral, Van esmentà que ell havia nascut a Suïssa i havia anat dos cops a Europa durant la seva infantesa. Ada hi havia estat una sola vegada, digué. Solia passar els estius a Ardis, i els hiverns a Kaluga, a l’habitatge urbà dels seus pares: dos pisos alts de l’antic chertog (palau) Zemski.

El 1880, Van, que aleshores tenia deu anys, havia viatjat en trens de metall platejat amb dutxa, en companyia del seu pare, de la bella secretària del seu pare, de la germana de la secretària que, als divuit anys, duia guants blancs (i venia a ser com una mena d’institutriu anglesa i munyidora del nen) i del seu propi, angèlic i cast preceptor rus Andrei Andreievitx Aksakov («AAA»). Havien passat uns dies en alegres indrets turístics de Louisiana i Nevada. Van recordava que AAA havia explicat a un negret, amb el qual aquell s’havia barallat, que Puixkin i Dumas tenien sang africana, a la qual cosa el vailet contestà traient la llengua a AAA, procediment nou i interessant que Van emulà a la primera ocasió i que li costà una bufetada de la més petita de les senyoretes Fortune («Fiqueu-vos-la allà on us càpiga, senyor», li digué ella). Van també recordava un alemany faixat que deia a un altre, al vestíbul d’un hotel, que el pare de Van, que acabava de passar xiulant una de les tres tonades del seu repertori, era un famós «tafarer» (tafaner? No, no, «tafurer»).

Abans del seu ingrés a l’internat, Van passava els hiverns a casa del seu pare, preciós edifici d’estil florentí, entre dos solars, al 5 de Park Lane, a Manhattan (aviat es dreçarien a banda i banda dos guàrdies gegantins disposats a fer-la saltar d’allí), a menys que la família viatgés a l’estranger. Radugalet, «l’altre Ardis», era molt més fred i trist a l’estiu que no pas aquest, l’Ardis d’Ada. Una sola vegada hi passà l’hivern i l’estiu; devia ser el 1878.

És clar, és clar, perquè Ada recordava que aquella fou la primera vegada que l’havia vist, amb el seu vestidet blanc de mariner i la gorra blava. (Un régulier angelochek, comentà Van en l’argot de Raduga). Ell tenia vuit anys, ella en tenia sis. L’oncle Dan havia expressat inesperadament el desig de tornar a veure la vella propietat. A l’últim moment Marina havia anunciat que ella també hi aniria, a desgrat de les protestes de Dan, i havia alçat la petita Ada, upa!, a la calèche amb la seva rutlla. Agafaren, s’imaginava ella, el tren de Ladoga a Raduga, car Ada recordava com el cap d’estació avançava al llarg de l’andana, amb el xiulet penjat al coll, tot tancant de cop, una rere l’altra, les sis portelles de cada vagó, cadascun dels quals consistia en sis carrosses d’una finestrella originàries d’una carbassa, soldades en un mateix cos. «Una torre en la boira», suggerí Van (Ada anomenava així tots els seus bons records). I aleshores un revisor passava de la plataforma d’un vagó a l’altre del tren en marxa i tornava a obrir les portelles, per picar els bitllets, repartir-ne, cobrar, llepar-se el dit i donar el canvi, una feina endimoniada, però una altra «torre malva». Havien llogat un automòbil landó fins a Radugalet? Deu milles, calculava Ada; deu verstes, afirmava Van. Ella reconeixia el seu error. Van havia sortit, suposava, na progulke (a passejar) pel tenebrós bosc d’avets, en companyia d’Aksakov, el seu preceptor, i el nét de Bagrov, el noi d’un veí, a qui ell turmentava i empipava desconsideradament, un simpàtic noiet molt tranquil que al seu torn martiritzava i assassinava els talps i qualsevulla altre animaló que tingués pell, capteniment probablement patològic. Tanmateix, quan hi arribaren, esdevingué immediatament evident que Demon no esperava les dames. Era a la terrassa, bevent vi d’or (whisky dolç), amb una orfeneta que havia adoptat, digué, una encantadora rosa silvestre d’Irlanda en qui Marina reconegué al primer cop dull la impúdica fregadora que havia treballat algun temps a Ardis Hall, i que havia estat raptada per un cavaller desconegut…, que ara passava a ser perfectament conegut. En aquella època, l’oncle Dan, per imitar el seu cosí, portava un monocle, que es va calar per contemplar Rose, la qual potser també li havia estat promesa (aquí Van interrompé la seva interlocutora per recomanar-li que tingués cura del seu vocabulari). La reunió fou un desastre. Lànguidament l’orfeneta es va treure les arracades de perles per tal que Marina les admirés. L’avi Bagrov, que acabava de fer una capcinada al boudoir, entrà arrossegant els peus i va confondre Marina amb una grande cocotte, segons que conjecturà l’ofesa dama quan tingué ocasió de comentar-ho amb el malaurat Dan. Marina renuncià a passar-hi la nit, i eixí amb pas majestuós, tot cridant Ada, la qual havia rebut la consigna de «jugar al jardí» i anava mormolant mentre numerava amb un vermell de carn viva els troncs blancs d’una filera de bedolls joves amb un llapis de llavis que havia furtat a Rose en el preàmbul d’un joc que ara no podia recordar quin era —quina llàstima!, exclamà Van—, quan la seva mare se l’endugué de nou a Ardis amb el mateix taxi, bo i abandonant Dan als seus propis mitjans —i als seus fins dolents, nova interpolació de Van— i hi arribaren a la sortida del sol. Però, afegí Ada, abans de ser arrossegada fora del jardí i privada del seu llapis (llençat per Marina k chertyam sobach’im, als gossos de l’infern, la qual cosa ens recorda per associació d’idees el gos terrier de Rose, que no havia parat d’abraçar-se a la cama de Dan), l’atzar li oferí l’encantadora visió del petit Van, que tornava a casa en companyia d’un altre tendre noiet, i d’Aksakov, amb la seva brusa blanca i la seva barba rossa; i…, ah, sí!, s’havia oblidat la rutlla… No, no, la rutlla encara era al taxi. Personalment, però, Van no conservava ni el més petit record d’aquella visita, ni tan sols d’aquell estiu en particular, perquè la vida del seu pare, tanmateix, era un jardí de roses en tot moment, i ell mateix havia estat acariciat més d’una vegada per unes adorables mans sense guants, la qual cosa a Ada no li importava.

Què direm de 1881? Les nenes, que tenien respectivament vuit-nou i cinc anys, havien visitat la Riviera, Suïssa i els llacs italians, en companyia d’un amic de Marina, l’as del teatre, Gran D. du Mont (la D significava també Duke, el nom de soltera de la seva mare, des hobereaux irlandais, quoi), que viatjava discretament en el tren següent al de les dames, el Mediterranean Express, el Simplon Express, l’Orient Express, o qualsevol altre train de luxe que transportava les tres Veen, una institutriu francesa, una nurse russa i dues minyones, mentre un Dan mig divorciat viatjava a l’Àfrica equatorial per fotografiar tigres (que tingué la sorpresa de no veure) i d’altres notòries feres ensinistrades per travessar en punts convinguts la ruta dels automobilistes, així com algunes negretes grassonetes que apareixien a l’acollidor allotjament d’algun agent de turisme en les selvàtiques soledats de Moçambic. Quan Ada i Lucette s’entretenien a confrontar llurs impressions de viatge, la més gran, no cal dir-ho, recordava molt més bé que la petita totes aquelles coses com ara els itineraris, la flora espectacular, les modes, les galeries cobertes amb tota mena de botigues, i aquell senyor ben plantat colrat pel sol i de negre bigoti que la mirava de fit a fit, assegut tot sol a la seva taula, en un racó del restaurant Manhattan Palace de Ginebra. Lucette, en canvi, bé que molt més jove, recordava infinitat de bagatel·les, «torretes» i «petites cascades», biryul’ki proshlago. Ella era, cette Lucette, com l’heroïna de Ah, cette Line (una novel·la popular), «una macedònia d’intuïció, estupidesa, ingenuïtat i astúcia». D’altra banda, Lucette havia confessat —o, més ben dit, Ada li havia fet confessar, segons que sospitava Van— que quan drac i cavaller reaparegueren davant l’afligida damisel·la, aquesta, en comptes de deslligar-se, allò que feia era tornar-se a lligar, car mentrestant s’havia alliberat per espiar-los entre els alerços. «Déu meu!», exclamà Van. «Això explica l’episodi del sabó!». Però què importava això i a qui amoïnava? Ada només desitjava que la pobra menuda fos, a la seva edat, tan feliç com ella ho era ara; amor meu, amor meu, amor meu, amor meu. Van confiava que les bicicletes ocultes entre els arbustos no deixessin veure, entre el fullam, el metall brillant a algun freqüentador del camí forestal.

Després d’això, miraren d’establir si els camins que havien seguit aquell any a Europa havien coincidit en algun indret, o, si més no, si havien estat paral·lels en algun moment. A la primavera de 1881, Van, que tenia onze anys, havia passat uns mesos amb el seu tutor rus i el seu ajudant de cambra anglès al xalet de la seva àvia, prop de Niça, mentre Demon, a Cuba, es divertia molt més que no pas Dan a Mocuba. Al juny, Van fou dut a Florència, a Roma i a Capri, on el seu pare féu una breu aparició. Després tornaren a separar-se: Demon retornà a Amèrica; Van i el seu preceptor anaren en primer lloc a Gardone, sobre el llac Garda, on Aksakov mostrà amb veneració al seu jove alumne les petjades de Goethe i de D’Annunzio perpetuades en marbre. I després, a la tardor, passaren unes setmanes en un hotel construït en la vessant d’una muntanya sobre el llac Leman (per on havien trescat Karamzin i el comte Tolstoi). Sospitava Marina que, durant tot l’any 1881, ella i Van havien vagarejat per les mateixes regions? Probablement no. A Canes, Ada i Lucette havien agafat l’escarlatina, mentre Marina visitava Espanya amb el seu Grande. Després d’haver confrontat metòdicament els seus records, Ada i Van arribaren a la conclusió que no era pas impossible que s’haguessin creuat en alguna sinuosa carretera de la Riviera, amb sengles victòries de lloguer, verdes (tots dos ho recordaven), amb cavalls d’arnesos verds, o en dos trens que anaven potser en la mateixa direcció: la nena a la finestrella d’un vagó llit, contemplant un tren paral·lel que es desviava gradualment per aproximar-se a la mar, que el nen veia brillar al sol, a l’altra banda de la via. La coincidència era massa dolça per ser vertaderament romàntica. Igualment, la idea que haguessin pogut encreuar-se mentre corrien pels molls d’una ciutat Suïssa no els causava cap emoció concreta. Però, en haver enfocat fortuïtament el projector de la retrospecció sobre el dèdal del passat, les estretes senderes del qual, flanquejades de miralls, no solament s’encaminaven en direccions distintes, sinó que àdhuc corrien per diferents nivells (com el carro tirat per una mula passa sota l’arc d’un viaducte sobre el qual corre un automòbil), Van es trobà, d’una manera encara vaga i distreta, bregant amb la ciència que arribaria a ser la preocupació obsessiva de la seva edat madura: els problemes del temps i de l’espai, l’espai contra el temps, l’espai distorsionat pel temps, el temps com espai i l’espai com temps…, i l’espai separant-se del temps en el triomf final i tràgic de la reflexió humana: moro, ergo sóc.

—Però això és cert —exclamà Ada—, és la realitat, és el fet en estat pur: aquest bosc, aquesta molsa, la teva mà, aquesta marieta que corre per la meva cama, tot això s’ha reunit aquí, a desgrat dels revolts i de les giragonses de les senderes que han recorregut: inevitablement han coincidit aquí!

—Ara hem de mirar de trobar les bicicletes —féu Van—. Estem perduts «en una altra part del bosc».

—Oh, no tornem encara! —exclamà ella—. Oh, espera!

—Però jo vull assegurar-me de la nostra posició en l’espaí i en el temps —replicà Van—. És una exigència filosòfica.

El dia s’anava obscurint; un lluminós vestigi de llum solar es demorava a occident, en una llenca de cel enfosquit: tots hem vist una persona que, després de saludar cordialment un amic, travessa el carrer, amb el rostre encara il·luminat per un somriure…, fins que aquest és eclipsat per la mirada de l’estrany que, desconeixedor de la causa, li sembla reconèixer en l’efecte el rictus radiant de la follia. Després d’haver elaborat aquesta metàfora, Van i Ada decidiren que ja era hora de tornar cap a casa. Quan travessaven Gamlet, la vista d’un traktir rus els obrí la gana de tal manera que saltaren de la bicicleta i entraren a l’obscura taverna. Un cotxer prenia el seu te en el platet de la tassa: se l’apropava als llavis amb la seva manassa i bevia sorollosament, com si hagués sortit directament d’una vella novel·la de costums populars. En aquell catau ple de fum no hi havia més que una dona amb un mocador al cap tractant de convèncer (ugovarivayushchaya) un individu de camisa vermella que balancejava les cames perquè s’acabés la seva sopa de peix. La dona, que va resultar ser la mestressa del traktir, s’alçà «tot eixugant-se les mans al davantal», per servir a Ada (a qui va reconèixer de seguida) i Van (que suposà, no pas sense raó, que era el «jove amiguet» de la castellana) unes petites mandonguilles que els russos en diuen bitochki. Cadascun en devorà mitja dotzena abans de tornar a recollir les bicis, de sota els gessamins. Van haver d’encendre els llums de carbur. Feren una darrera parada abans d’arribar a les ombres d’Ardis Park.

Per una mena de lírica coincidència, Marina i Mademoiselle Larivière prenien el te del vespre a la galeria vidrada d’estil rus, que només s’utilitzava molt de tant en tant. La novel·lista, que ja s’havia refet del tot, però encara anava amb la negligée florejada, acabava de llegir el seu darrer conte, passat en net per primer cop (i que hauria de ser mecanografiat l’endemà), a Marina, que se l’escoltava prenent glopets del seu tokai i que tenia le vin triste i semblava molt afectada pel suïcidi del cavaller «au cou rouge et puisant de veuf encore plein de sève». L’home, horroritzat per l’horror de la seva víctima, per dir-ho així, havia premut amb excessiva força el coll de la noieta que acabava de violar en un moment de «gloutonnerie impardonnable».

Van es prengué un got de llet i de sobte sentí que l’envaïa una onada d’esgotament tan deliciosa, que decidí d’anar-se’n de dret al llit.

—Tant pis —digué Ada, prenent àvidament un bocí de keks (pastís de fruites anglès)—. Hamaca? —inquirí, però Van sacsejà el cap i es retirà amb pas vacil·lant, després de besar la melangiosa mà de Marina.

—Tant pis —repetí Ada, i amb un invencible apetit, començà a untar amb mantega la superfície del pastís, de color de rovell d’ou, plena d’incrustacions de panses, cabell d’àngel, cireres confitades i llimona.

Mademoiselle Larivière, que observava amb estupor i fàstic els moviments d’Ada, digué:

—Je rève. Il n’est pas possible qu’on mette du beurre par-dessus toute cette pâte britannique, masse indigeste et inmonde.

—Et ce n’est que la première tranche —replicà Ada.

—Vols un polsim de canyella a la lait caillé? —preguntà Marina—. Ja saps, Belle —adreçant-se a Mademoiselle Larivière—, que en deia «neu d’arena» quan era menuda.

—Ada no ho va ser mai, menuda —digué Belle, emfàticament—. Era capaç d’esllomar el seu poni quan encara no caminava.

—Em pregunto —remarcà Marina— quantes milles haureu fet avui perquè el nostre atleta estigui tan esgotat.

—Solament set —contestà Ada, somrient i sense deixar de mastegar.